Viatge a Edimburg (XXXI)

Tot estava en un estat impecable, com si fos nou de trinca i preparat per tornar a servir. Hi havia tot d’instruments i eines que no sabia imaginar per a què servien, d’altres sí (lligades amb corretges o ficades dins d’estoigs a la seva vegada fixat al parapet o a la curenya del canó). No faltaven les clàssiques manetes per graduar l'alçada del tir, ni un visor amb tot un sofisticat sistema balístic per calcular distàncies i el tipus de granada més apropiat. El giny anava muntat sobre dues grosses rodes marca Dunlop que descansaven sobre una plataforma circular: en cas de voler canviar la direcció del tir, els sis o set homes que servien la peça sols havien d’agafar la curenya i girar en el sentit contrari de cap on es volia encarar el canó. La veritat és que la proximitat de tot aquell ferro pensat per matar impressionava, feia una certa basarda. La seva simple manipulació devia ser d’una violència considerable (soroll, fum, estrebada del metall, sotragada del dispar, bafarada agressiva de calor, aire i pols… Si a sobre hom tenia present que tot sovint s’estava exposat al foc enemic (artilleria, tancs, aviació o armes lleugeres), es prenia una certa consciència del perillós, del bèstia, del dur que és, ha de ser la guerra.

La nota explicativa informava que el canó tenia un abast d'uns 13 quilòmetres. Em va sobtar que parlés de quilòmetres i no de milles. Ho vaig atribuir a la voluntat didàctica de cara als turistes continentals i planetaris, però potser es devia a un costum inveterat; que l'enemic sàpiga amb qui se les heu: informar la víctima potencial per infondre-li respecte... Això de la mort a distància és realment terrible: sents una llunyana remor, i al cap de tres o quatre segons t'has convertit en un escampall de carn, vísceres i ossos. Eres dalt d'un vehicle, en una terrassa prenent un refresc, o, ja vagament preparada en una trinxera, i ja no hi ets (i sinó tu, alguns dels que eren amb tu). Segons els grecs de l'Antiguitat, Apolo va ser l'inventor de l'arc, el primera arma que donava la mort a distància (la llança o la fona ja ho veient, però amb una distància molt menor). M'explicava mon germà el cas dels "pilots" de droners, els avions no tripulats que s'utilitzen per espiar i per assassinar líders talibans i d'Al Qaeda. Sembla que fan la feina tot sovint des de casa seva, a Nova York, Londres o on sigui, a través de l'ordinador personal. Sovint estudien la seva víctima durant dies o setmanes, veient la vida que fa, la seva família, les seves activitats, les seves relacions i contactes. Arriba el dia en que es decideix acabar amb ell i disparen, en principi escollint el moment en que no estarà amb la seva dona i fills o amb gent presumiblement innocent. Sembla que alguns d'aquests "pilots" informàtics requereixen l'assistència de psicòlegs. No m'estranya. 

Però seguim amb la visita. A partir d’aquí, sense seguir cap ordre determinat i deturant-me en comptades ocasions vaig anar recorrent totes les sales i pisos del museu. Hi havia una mica de tot. Tots els uniformes, banderes, sabres, mosquetons, mapes, prismàtics, medalles, fotos, retrats a l’oli de soldats, generals, batalles… Totes les èpoques, totes les campanyes hi sortien reflectides. En substància, el museu parlava de l’enorme contribució escocesa a l’esforç de guerra del Regne-Unit, bé fos ultramar, com durant les dues guerres mundials. La llum de les sales, seguint la tònica esmentada ja anteriorment, era tènue i calia anar pràcticament amb una lot o un frontal per llegir les etiquetes, moltes d’elles de lletra petita.

Això sí, tot era exposat amb molta cura, amb pruïja d’exactitud, amb escrúpol d’exhaustivitat. Com en la majoria d’aspectes de la ciutat, també aquí es notava la combinació d’uns recursos humans i pressupostaris importants. En una de les parets projectaven sense interrupció diferents dimensions de la guerra: el lideratge, el combat, la companyonia, el repòs, o coses així, etc. La majoria eren filmacions de la darrera guerra mundial. Sempre hi ha escenes, situacions impressionants, com les dels combats aeris o les dels combats aeronavals.

Una petita sala presentava un breu resum de la història d’Escòcia. No m’ho vaig perdre. La cosa arrancava ja, o s’hi situava de seguida (ho he oblidat) en l’Edat Moderna. Era un recorregut, per tant, pels darrers 400 anys, més o menys, de les relacions, en termes militars, entre Escòcia i Anglaterra. La veu en off (amb subtítols igualment en anglès, el que sempre és de gran ajuda) contava que els escocesos van intervenir de manera significativa, com a mercenaris, en la Guerra dels Trenta Anys, al servei del rei Suec. Això els hi va donar una experiència que els hi va permetre derrotar severament, en una ocasió, als anglesos (els dos portaven ja segles de guerres més o menys contínues, com sabria més endavant i ja m’ensumava arran de Braveheart).

Els anglesos es van espavilar i, un cop se sentiren preparats, van emprendre la conquesta d’Escòcia. Va ser la Guerra del Covenant (que no sé què deu voler dir), cap al 1632-38. El palau-castell de Holyrood (a tocar de l’actual Parlament) va defensar la ciutat i, suposo, el mateix castell on érem. No recordo massa com va acabar, però diria que va ser el principi de la fi de l’Escòcia independent. Quasi sense solució de continuïtat, a finals del segle XVII i fins a la meitat del XVIII hi van haver una sèrie d'insurreccions anomenades dels Jacobites (del nom dels successius cabdills, de nissaga reial, crec) que van fer anar de bòlit els anglesos fins al 1745 o així (casualment, aquell vespre, penjat en el pub Oak Royal, vaig veure un quadre d’estil vuitcentista, sobre la Batalla de Calloden, 1746, en la que es veuen tropes escoceses fent costat als anglesos: el clan X venent-se per unes terres i uns privilegis…?), gairebé 40 anys després de la instauració de la unió dinástica dels dos regnes (1707). Això lligava amb la presència, en el "rally" independentista d'un nano vestit amb uniforme militar del segle XVIII (amb casaca de color blau): el de l'exèrcit jacobita... 

Igual que en la Guerra del Covenant, la invasió d’Escòcia també en aquest cas es va fer per la costa est, arribant primer a Edimburg i després resseguint el litoral (segurament més baix i certament menys escarpat que l’occidental) fins el que hauria de ser Inverness (població que ja surt citada a Macbeth com d'un indret de vital importància estratègica).

En el meu cap, tota aquella història em retrotreia a la lectura que vaig fer d'adolescent de Las Aventuras de Arturo Gordon Pym, de Robert Louis Stevenson; tot quadrava, un cop més: una nova peça en el trencaclosques. La cultura, la intel.ligència, al cap i a la fi, no són altra cosa que posar ordre, que posar cada cosa al seu lloc.

Hi havia tota una sala consagrada als Highlands. Fins abans de ser a Edimburg tot just coneixia el mot, el relacionava amb Escòcia i imaginava que designava la part elevada (contraposada als Midlands), que imaginava septentrional, del país. Tot això és exacte. En el passat havia estat una zona més poblada que no pas ara (d’aquí, per a molts amb escassos recursos, la temptació de partir a guerrejar com a soldat de fortuna). Tradicionalment havia estat la part més indómita a qualsevol forma de poder central, fos escocès o, a fortiori, anglès. Després de sotmetre Escòcia, els anglesos, veien el cost i la dificultat que suposaria ocupar-la militarment, van fer una de les seves jugades mestres, consistent en incorporar en l’exèrcit anglès un màxim d’elements escocesos.

Obrint una válvula d’escapament a l’energia, al ímpetu bel.licós del vençut sobre tercers, evitaven que aquesta recaigués sobre ells. Aquesta política tenia també l’avantatge de donar una sortida individual al sentiment que fins a llavors s’havia viscut bàsicament de manera col.lectiva, comunitària. L’integració en l’exèrcit anglès donava l’oportunitat de fer carrera, i per tant s’obria la possibilitat d’una projecció social, d’una promoció personal que la situació anterior no oferia o molt menys. Per a molts escocesos, vençuts en el fur intern, aquestes perspectives de “salvació” individual van emmudir totes les reserves i totes rancúnies.

Començava així la participació i contribució escocesa, i molt particularment, de la gent dels Highlands, en l’ingent esforç bèl.lic anglès. Poc o molt, els highlanders es van anar convertint en la punta de llança, la força de xoc de l’exèrcit. Fos a Crimea, a l’Índia, a Waterloo, a Sud-Àfrica, al Sudan allí eren ells, a primera línia, amb les seves gaites, els seus tambors, els seus kilts i els seus feather bonnets (de plomes d’estruç negres) o busbies. El kilt el portarien en combat fins al 1940, que són anys i ganes.

Així doncs, durant més de dos cents anys, els escocesos militaritzats van ser de gran ajut, i enquadrats en unitats escoceses (els Black Watch, els Grey Guards, etc.), van protagonitzar heroïcitats guerreres una rera l’altra. La jugada, als anglesos, els hi havia sortit rodona. Van ser, val a dir, prou intel.ligents per no ser mesquins: molts militars escocesos van arribar a la més alta graduació (l’estàtua eqüestre del mariscal Haig en el pati del museu així en donava testimoni), i un part de la riquesa aconseguida amb l’imperi va anar a parar a Escòcia.