Viatge a Edimburg (XVI)

Vull encara referir la conversa tinguda amb l’amo de la Gordon’s Trattoria, on també ahir vaig fer un plat de pasta (puttanesca, que sempre m’ha sonat bé). Vaig treure l’ordinador, em va preguntar com havia passat el dia, li vaig dir que havia escrit sobre Edimburg i la seva bellesa. Em va preguntar d’on era, li vaig dir que català: I like that. Va seguir una conversa, amb les degudes interrupcions per deixar-me menjar, en la que ell a peu dret, jo assegut, ell  portant la veu cantant, jo puntualitzant i aprovant, em va desplegar tot un reguitzell de sentiments i raonaments patriòtics. En general l’entenia prou bé. La coincidència era total, per aixecar-se i abraçar-lo, sinó fos que jo ja sols visc en el meu cap i les meves idees, que el sol.lipsisme (una variant suau de l’automatisme) em té engrapat i per moments ja em basta i m’està bé, i que tot plegat s’allargava un pèl massa i em distreia de la temperatura dels tagliatele i de l’ordinador que consumía bateria en va. De tot el que va dir, retinc el que segueix.

Que si el patriotisme era com la religió catòlica que la seva ex-dona havia donat als seus fills un extra de strenght (em va agradar la fórmula); que si no tenia res contra els anglesos, que tot era un problema de nations (aquí hauria hagut de dir d'estat contra nació o comunitat, però el vaig deixar fer), que si el cor era una cosa però el cap una altre i que els escocesos eren molt “canny” (o “scanny?): patien molt pel futur; que si li semblava que tenia manners franceses (?); que si ja de petit, tenia 50 anys, va dir-me, havia viscut en el “trade” de la restauració; que si s’està introduint en l’accountacy, que va semblar entendre és un control de qualitat, incloent la psicologia en el tracte amb el client; que si –contradient-se amb l’anterior?- a McDonalds segueixen la mateixa pauta arreu del món i que això no està bé: ell fa els spaguettis a la carbonara adaptats al paladar escocès; que si Edimburg tenia, respecte a Glasgow, els atots del turisme, de la universitat i els serveis; que si els escocesos votaven poc, perquè la màquina ("the machine") funcionava igual, manés qui manés; que si Londres tenia una població de 7 milions point no sé què i tota Escòcia 5 point 2; que si Edinburgh (escrivint-ho a l’anglesa, per variar una mica), sense turistes i passavolants només tenia 500.000 habitants i que això era bo i alhora dolent, fent una digressió sobre l’avantatge i el problema de la manca d'anonimat, combinat amb una reflexió molt personal seva sobre la minoria de coloms marrons: què pensen? Com se senten respecte a la majoria dels que són grisos -no sé si el vaig entendre bé- o els xinesos que es veuen arreu: essent tants, com carai –aquí va sortir algun fuck pronunciat a l’escocesa- s’ho van per trobar algú conegut? Que si hi havia escocesos per tot el món (molts a Canadà) i que tots mantenien la flama viva i, el tòpic ver, que més enllà de la diferència de classe social, si trobaven un compatriota lluny de casa, a l'altra punta del món -va posar el cas de Singapur- s’agermanaven (el primer moment i no gaire més enllà, hauria calgut afegir); que si hi ha més de 70.000 espanyols registrats a Edimburg (turistes o residents, he sentit força gent parlar el castellà, en efecte); que si Europa és com una gran família i ara uns, ara els altres, ens necessitem tots (en relació a la immigració, donant com exemple les seves cambreres, poloneses...).

A tall de broma, va afegir que subscribia les paraules del seu avi: hi ha dos oficis que seran sempre necessaris i no desapareixeran mai: els cooks i les prostitutes. Rialla per a fer més convincent la seva afirmació. Sí, difícil contradir-lo.

Resumint, que la independència estaria bé, però que això és com un negoci i cal veure els llibres de comptabilitat (per recalcar això va emprar una expressió anglesa o escocesa que parla de dur una sheep -ovella- a l’esquena).

Les meves aportacions van ser limitades. Una, agafant peu en la seva afirmació de que Escòcia exporta gent (de qualitat, em va semblar o vaig voler entendre), fer-li veure que amb la independència aquesta gent es podria quedar a casa, impulsant el país, que cap país dels que s’ha independitzat en els darrers cent anys, inclús més petit o pobre que Escòcia, es penedeix d'haver-ho fet i ha pogut fer el seu nou camí. La segona va ser que entenia tot el que m’estava dient (en un determinat moment) en el sentit de l’amor porta a l’eficiència i l’eficiència a l’amor, i que això era perfectament ampliable, en forma de triangle, al nacionalisme: estimes (més i millor) allò que coneixes (més i millor), i viceversa. 

Per altra banda vaig apuntar que si el petroli del Mar del Nord, com era presumible, acaba a mans escoceses, Escòcia, com Noruega, comptaria amb, almenys dos recursos importants: la pesca i el petroli; va estar bastant d'acord. Dit això, caldria veure, tanmateix, si no es tracta d'explotacions en aigües internacionals, i per tant fora de tota pretensió de possessió escocesa...

I per acabar encara li vaig dir que si Escòcia havia pogut fer via tot sola durant 1.000 ó 1.500 anys no veia perquè ara necessitava dels altres, havia de ser dependent per sobreviure.    

No sé si em va seguir gaire en aquestes breus pinzellades meves. Estava feliç de parlar amb volubilitat entusiasta. Tenia un rostre com d’Anthony Hopkins, però amb ulls alegres. Era una d’aquelles naturaleses amb energia i bona voluntat. Em van quedar dubtes de si tenia orígens italians (tot i ser més aviat ros: duia un d’aquells pentinats de poc cabell engominat en un hirsutament confús: una solució a retenir per al proper lustre). M’hi va fer pensar no sols la correcta pronúncia dels noms dels plats italians (després de 50 anys de sentir-los potser és el mínim, val a dir) sinó el verb que va dir per referir-se a escurar el plat amb un tros de pa. Ho havia fet, però semblava que no prou, pel seu gust; vaig rematar-ho una mica i va semblar content (amb algú així no em saber greu cedir, deixant de banda l'orgull, l'autoestima o fins i tot, tal vegada, la pròpia dignitat).

En un arravament de sentit pràctic i de l’oportunitat, cosa poc habitual en mi, li vaig preguntar tenint poc temps i no volen anar molt lluny d’Edimburg (50 milles, vaig dir), què valia la pena de visitar: em va escriure, amb la mà esquerra, els següents tres llocs: Inverness; Skye; Fort William. No em va quedar clar si amb un sol dia podia fer els tres; ho dubto molt, és clar. Estic, però, per acabar d’enfonsar-me a Edinburgh, encara que quedi reduït a caminar amb els ulls escorniflaires, ofegar dubtes i penes en la cervesa i escriure com un condemnat que mira de revocar la seva sentència.

Bé, ja he fet la feina. Són ja dos quarts de dues. Ja puc enfrontar-me al que queda de dia… Val a dir que si necessito escriure 5.000 paraules cada dia per sentir-me amb dret a un plat d’espaguettis no sé si me’n sortiré, la veritat…

Amb tot això, el gat de la casa s’ha esmunyit per entre la porta de l’habitació. Negre amb el ventre blanc. Porta cascavell i no té por de res, tafaneja per on vol. Toca fer un pensament, penjar aquesta riuada de mots, pensar en agafar el paraigua que la Mrs. Claymore (que es deu dir Rosy per als amics, a jutjar per la connexió internet) em deixa i sortir a passejar la meva cara de vampir semític. El primer serà anar a canviar diners; el segon apropar-me al museu nacional o, més probable, començar a fer el voyeur per les zones del centre que encara no he follat.