Viatge a Edimburg (XV)

Enfilava ja l’avinguda cap a casa, per la dreta, i per tant en el sentit equivocat per poder agafar un autobús (per cobrir, de tota manera, una distància de poc més d’un quilòmetre) quan la temptació d’entrar en el Mood va poder més. No m’estendré perquè no hi ha gran cosa que explicar. Quedarà com a fita memorística de la mentalitat que arrasa avui dia: l’estètica estarlet passada pels paràmetres berlusconians. Eixams de noies, moltes ben plantades (hi ha molta noia escocesa alta i amb bon tipus, més que a Anglaterra, diria), vestides amb descocament de gala de cinema eròtic. Vist en perspectiva va estar bé passar una estona allí, tot i desentonar molt o força. Llàstima, com sempre, de la misèria musical; sols un tema va surar enmig de la cridanera vulgaritat de tot plegat i em va fer gesticular una mica, i encara perquè anava una mica enterbolit per l’alcohol (de fet, a l’entrada, i era el segon cop que passava aquella nit, m’havien demanat quantes consumicions havia près; havia mentit lleugerament). Ballar se m’està fent escás, per moments. És allò de l’edat, de no tenir l’energia per creure en les coses o per fer grans dispendis gratuïts d’energia.

Fos com fos, aquell concentrat de gust nou ric em va fer concretar una idea que ja tenia en ment: al Regne-Unit, a la massa, la tenen estupiditzada a nivells que a França, o en el continent, exceptuant potser el sud, no es donen. Presa nota mental del que he contat, vaig guillar.

Anit la cosa no és que acabés millor, de fet pitjor, perquè tinc la sensació d’haver perdut dues oportunitats, una d’elles clara. Ja en el Brass Monkey, on no precisar que volia mitja pinta em va suposar haver de prendre'n tota una (després en prendria encara una mitja, és a dir que no em queixo) hi corria una femme fatale d’aquestes inquietes, de cigarreta, de gorra de resistent francesa, cames primes ben tornejades calçades en mitges negres i mirada prou aprobadora. No vaig estar al cas. Hauria hagut de sortir fora, on s’hi estava fumant i encetar una conversa en la tranquil.litat d’un carrer secundari. Anar tacat de pantalons, amb un maletí d’on sobresortia la protuberància del caixemir embossat i el corcó d’estar esgotant les meves darreres lliures (cosa que era cert sols a mitges: encara hauria pogut pagar-nos una borratxera conjunta) van ser les excuses perfectes per dubtar i no fer res. És allò de veure passar la vida davant teu, voler agafar forces, pouar seguretat i trobar-te que has fet tard. Mecasum…

L’intuïció no em va enganyar, i l’avinguda adjacent em duia en la bona direcció. L’entrada d’un local nocturn em va succionar de nou cap a les seves profunditats. El vaig reconèixer, hi havia estat uns breus instants la nit anterior: el Whistle Binkies. Hi van música en directe però afortunadament havien ja plegat. Sonava una cosa potable i m’hi vaig endinsar. La visió d’alguna noia ballant em va acabar de decidir. Vaig deixar bossa i americana en una cadira (posant-me prudentment la cartera a la butxaca dels pantalons) i vaig estudiar la situació. No m’allargaré en detalls i matisos de nàufrag empedreït. En un grup de noies (acabaria sabent que eren flamenques) hi havia dues d’interessants i aparentment receptives. Per una banda vaig topar amb el capteniment excessivament púdic que escarneix en Jacques Brel a la cançó Les flamandes, i per l’altra jo mateix vaig ser massa tímid en les meves cunyes.

No perdia de vista el maletí ni l’americana (ara que ho escric penso que potser hi havia guardaroba, però ho dubto, no era la mena de local). Els de la música en viu van tornar (no havien acabat?) o devien ser uns altres: guitarra acústica, violí elèctric (tot ell de plàstic negre) i caixa de fusta. Tocaven música presumiblement celta (que recordava vagament la que se sent en les festes a les pel.lis de cowboys); van aparèixer els beguts a fer les seves tornavoltes (no sé si existeix la paraula però em dono la llicència: a veure si tinc sort i es demostra que estic una mica tocat pel geni de la llengua: per cert, descansa en pau Martí Gasull), estirant i taconejant amb els peus. No estava preparat per entrar en aquest tipus de música, ni alcohòlicament parlant ni rítmicament. Un segon borratxo, sí, amb, des de la ironia més punyent, una desinhibició i energia envejables. A banda del maletí la meva atenció anava, passant per una de les flamenques, amb faldilla de camperola sortida d’un quadre de Brueghel i familiar i entendridor rostre askenazi, a una noia local, amb cara d’anunci, cabell llis llarg, cos alt i esbelt i vestit curt arrapat.

Anava amb una amiga rossa igualment imponent però de cara menys interessant i d'actitud més passiva, no tant frescament lliure. La morena, de tan alta anava una mica encorbada, però tenia gràcia, qualitat carnosa i comportamental. Què puc dir en la meva defensa? No estava preparat pel seu interès per a mi, era presoner del meu cervell, el soroll m’inhibia i assecava la boca, la bossa exposada, les lliures deliqüescents… Foteses que em van paralitzar. Va arribar la vida en forma de perdulari alt, mig calb i desgrenyat, amb indumentària d’autoestopista desafortunat (amb els pantalons prou abaixats per ensenyar el principi de la ratlla del cul) i va fer la feina: xerrar a cau d'orella, provocar l’interès i el somriure. Em vaig quedar encara una estona mortificant-me, esperant, en va, un gir favorable dels esdeveniments (un rebuf, un final del burxament cèltic), però una cosa semblava improbable i l’altra es feia esperar desesperadament. Havia tingut una oportunitat (sobretot quan m’havia assegut al seu costat en un banc, amb una llum i un apartament del nucli com només per a nosaltres, com en un mínim recolliment personal). Mirava en el mòbil les fotos de solellades vacances; esperava. Va girar el cap com mirant cap a l’horitzó i jo encara vaig tenir por que veiés que havia estat espiant les seves fotos… Com es pot ser tan imbècil?

Vaig marxar, de camí, ara sí, definitiu, cap a casa no vaig parar de flagel.lar-me. Vaig trobar tres idees que em van servir de flotador. La primera, d’ordre “científic”, era que la meva pobra vida sexual em talla definitivament de les dones, que era doncs una cosa superior i, d’alguna manera, independent de mi; la segona era una mentida pietosa però igualment útil per apaivagar la frustració: més valia que s’enrotllés amb el gamarús aquell, probablement escocès com ella, que no amb algú que marxava al cap de tres dies escasos (millor per a ella, és clar, no per a mi, però cal ser considerat amb la humanitat). La tercera era una constatació, si es vol, “protocol.lària”, que em servia també de disculpa: no en tinc prou en que em mirin (favorament i reiteradament, s’entén): cal també que em somriguin per tal de vèncer la meva    timidesa, la meva inseguretat (no permanent però sí d’alta freqüència).

El conjunt anava amanit amb la idea de que no puc fer res per a cap dona, a part de decebre-la. La conclusió a la que arribo, per tant, no és gaire esperançadora i sembla abocar-me per uns viaranys que estaria bé poder evitar.

Pensava aquestes coses i en la meva inflada panxa (atemperant la recança dient-me que el turista ve de visita, a mirar més que no a tastar el dels altres, i amb la funerària idea de que la desaparició -única realitat profunda i indiscutible- serà la redempció) quan em vaig plantar davant la porta exterior de casa, la primera, no la segona metre i mig endins. Era el primer cop que em topava amb aquella paret de fusta victoriana blau marí; potser la Mrs. la tancava a partir d’una certa hora; certament era tard, les dues, ja. Confiat vaig treure la clau i vaig probar d’obrir. Res. Nous intents, idèntics resultats. Hi havia més panys però tots per a clau gruixuda.  Vaig trucar el timbre, sense tenir la certesa de que sonés (se’l veia antic i potser era un vestigi). Em sobtava que la senyora no m’hagués dit que a partir d’una certa hora tancava i barrava la casa… Pensava ja en el Youth Hostel que havia vist al passar, no gaire, lluny, quan van aparèixer el cap de la mestressa de la casa. Menys mal. Li va costar; el pany estava com encallat. Per primer cop l’exterior, el món, falla més que no l’interior, jo. El resultat, però, tendeix a ser el mateix.