La marxa no ha tingut, de moment, cap
entrebanc o nota excepcional. He estat una estona a la brasserie Dupont (sí, tu, això de Tintín no és tot ficció), vora
casa mon nebot, escrivint i mirant els titulars a internet i quan he jutjat que
era prudent de marxar he agafat el metro. He pres consciència, més que no pas
abans, que les estacions de metro estan, en molts casos, en el seu aspecte
general, igual que fa 75 anys. En particular, l’enrajolat blanc (o combinat en
blau quan es tracta del nom de l’estació) de les parets. És exactament el
mateix que es veu en les filmacions sobre l’Ocupació. Aquí, i fan bé, tendeixen
a emprar les coses fins que s’esgota la seva vida natural, fins que queden
amortitzades.
Els vagons del metro estan dissenyat per
aguantar 40 ó 50 anys? Doncs que els hi estiguin. Les cases 180 ó 350 anys?
Doncs que els aguantin, i tot igual. La conservació de l’antic, a Europa, no és
sols una qüestió de preservació de la identitat (com he explicat parlant
d’Edimburg), també és una qüestió de sentit comú, d’estalvi (!). I encara hi ha
més, fer malbé una cosa encara útil, no sols és malaguanyar-la, sinó fer un
lleig, un afront a la memòria dels que van construir, fabricar, fer aquella
cosa, sigui un edifici, un aparell o un utensili qualsevol. Pensar que millorem
el món per llençar més i fer de nou és una característica de les societats
òrfenes i desnortades, com la nostra.
Un cop a la Gare de Lyon he canviat encara un
bitllet de 10 lliures que m’havia quedat amagat a la cartera. Me n’han donat
només 10€ (!). M’he sentit estafat i he demanat explicacions. Sí, el canvi és
aquest, etc. Per poc que la cosa tingui visos d’oficial, acceptem l’abús amb
resignació, som així de mesells. He recuperat la maleta (“el fill tonto”, que deia en M. de la seva, en l’esmentada visita de l’any 82) i amb tranquil.litat m’he encaminat cap a
l’andana. Els de 1a classe, ja m’hi he fixat, sempre han de caminar menys.
Normal, val a dir; per això paguen, per no caminar, per cansar-se menys… i
tanmateix que maca i formativa és la duresa, que alliçonador és l’esforç.
*
* *
Escric ja des del TGV, en qüestió de pocs
minuts es posarà en marxa. Torno a casa, i en part ja m’està bé. Estic sec de
recursos crematístics i amb l’actitud mental, sentimental del qui accepta el
terme natural de les coses.
Va igual o més ple que a l’anada, amb gent de
més edat, almenys en el meu vagó. Torno a estar en el doble seient amb tauleta
(potser ho vaig demanar, ja no recordo). Davant meu tinc una parella de la meva
edat si fa no fa. Són amables. Ell podria ser un groom que s’hagués fet gran i hagués obert un petit negoci o un
bar: cara rodona, cabell escás i tallat en raspall. Ella és rossa, cabell llis
fosquejant; té una d’aquestes cares on la dignitat s’obre pas a través d’una
vida dura, tal vegada dramàticament vulgar, i s’instal.la en una seriosa i
melanconiosa dolçor, no exempta de felicitat. Una rossa Edith Piaf, se m’acut
com a definició; de mirada profunda, d’ànima morena. Un se l’imagina amb un
passat de prostituta, salvada, rehabilitada per la seva pròpia voluntat i les
circumstàncies favorables. S’hi podria veure en ella l’atractiu, la
determinació vital i la tristesa de les dones que no han estat mares.
A la meva esquerra tinc una àvia petita, amb
el cabell tenyit de castany, de bon principi capficada en la resolució de mots
encrueats. Posada sobre la taula al davant seu té una novel.la de la
prestigiosa editorial Nrf i un diari,
que per una punta veig que és Le Monde.
Ha passat el revisor. Algú de l’altra banda
li ha fet un compliment irònic a compte del seu nom, que llegeixo clarament a
la placa de la seva jaqueta: Amour Hirderire. Un nom realment sorprenent, i més
en algú que ja deu haver passat els 45 i que, per tant, va nèixer en un context
encara força tradicional. Encara podria ser pitjor, però: Amour Fouderire, per exemple.
Tindré unes hores per acabar el meu relat. Ja
no queda molt per explicar, però se m’imposa com una obligació tancar-lo
deixant constància del recorregut físic, i sobretot mental dels dos darrers
dies. Amb això donaré per acabada la meva –prolixa en excés, en sóc conscient-
crònica.
L’apetit i la necessitat d’esbargiment i
d’estirar les cames m’han dut al bar del TGV. Molt semblant al de l’Eurostar.
El porta un home de mitjana edat, vagament pèl-roig, enèrgic i de professionalitat simpàtica. La constatació
s’imposa i agafa la forma, a aquestes alçades, de veritat irrebatible: anant
per Europa et trobes gent que no sols fa bé la seva feina sinó que la fa amb
ganes (bé per esperit de servei o bé vocació i alegria vital). És un plaer que
t’assegura la satisfacció del servei que estàs rebent. Ser servit amb
displicència (lenta o expeditiva) per algú malcarat o taciturn és una petita
creu. Hom no pot evitar de preguntar-se com pot ser que a casa nostra hi hagi
tanta gent amargada darrera d’una barra, un taulell, un mostrador o una taquilla. És genètic? És climàtic? És cataclismàtic? En qualsevol cas és una
desgràcia com una banderilla infinita.
*
* *
Doncs com deia, em sabia greu no contar com
havia estat la meva visita al castell d’Edimburg, aquell final de dia i la marxa
d’Edimburg l’endemà (un capta coses fins al darrer moment; és fins al darrer
moment que viu i entén la ciutat que deixa). Aquestes coses van anar més o
menys com segueix.
Vaig començar per les vistes, quasi
obligades, en el camí cap als diferents edificis que composen el complex
fortificat. Se’m confirma que l’”Ocean” (tal com l’anomenen) és allí mateix,
delimitant una part important (el nord i l’est) de la ciutat (més tard sabré
que d’aquestes entrada de mar en diuen firth,
i que el d’Edimburg s’anomena Forth). Mirant l’àmplia ciutat als meus peus i
estenent-se en totes direccions, me n'adono, també, que m’hauré limitat a una
part relativament petita d’Edinburgh, que és força més gran del que havia
imaginat, abans de venir, i també un cop aquí.
El que semblava ser la catedral, impressionant, per exemple,
queda bastant més enllà a l’esquerra (cap a l’est o sud, no ho sé del cert). Uns
canons tots pintats de negre, també les curenyes, treuen la boca pels
orificis ad hoc oberts al parapet de la muralla. El sistema per graduar la
inclinació del canó, i per tant del tir, no és altra que el d’una simple cunya
que es pot enfonsar en major grau sota l’extrem per on té lloc la ignició. Els visitants, molt jovent, es fan fotos
entre vistes i canons. És el lloc emblemàtic d’Edimburg, un must turístic. He trigat quatre dies a
arribar-hi, però aquí sóc.
Avanço més enllà i em deixo interpel.lar pel
rètol que informa de l’existència del Scottish Military History Museum. La
història militar ja no m’atrau tan com quan era jove, però tinc dues hores i em
sembla que val la pena donar-hi una ullada. A l’entrada, en un dels costats de
l’espai on venen souvenirs, hi tenen
un canó de campanya real. És un 21
pounder de la 2GM, diu el cartellet. Aquesta mena d'artefactes m’havien arribat
a fascinar. Mai n’havia vist un de tan a prop, o sí, els del Museu Militar de
Montjuïc o en els Salons de la Infància (les mogudes aquelles franquistes de la Fira de Barcelona), però essent llavors un infant, sense la consciència que podia tenir ara
respecte a la cosa mortífera que tenia al davant.
