Vaig aconseguir encara unes estisores de
podar (del model antic, d’aquelles que tenen com un aire de papagaio); sembla
que anaven justos d’aquesta eina indispensable; n’hauria pogut agafar unes
meves de casa però m’havia quedat sempre la idea de que en C. en disposava un
nombre suficient. Potser érem més que altres anys o se n’havien perdut o fet
malbé unes quantes. Fos com fos, en tenia unes i podia fer feina.
Em
vaig incorporar en una de les fileres. En C. per pruïja ecològica i per
estalviar-se feina a penes treballa, llaura les rengleres entre les vinyes. La
quantitat de males herbes o de fonoll pot ser considerable. Aquesta vinya per
la que començàvem, com totes menys una petita, es presenta amb el sistema
tradicional, és a dir sense emparrar. Els serments s’escampen desordenadament
fins a un metre i mig del tronc de cep. Les grapes de raïm es concentren en
aquest nucli, en l’inici dels serments. Tota la feina consisteix en ajupir-se,
a veure o endevinar la grapa entre els pàmpols, en saber on rau i quin és el
peduncle que cal tallar (no sempre es veu; queda entrellaçat amb la mateixa
tija o el de les fulles o simplement comprimit per la massa de raïms…). Tot
sovint cal voltar la planta i atacar-la des d’un angle diferent. El fruit
guanyat va a parar a un dels cubells negres amb el que t’has proveït d’entrada.
Al cap de 3, 4 ó 5 ceps (en funció de l’abundància de l’any i de la varietat) i
en demanes un de buit: ”bidó!”. Uns quants dels que són allà es dediquen a
això, a repartir bidons buits i a emportar-se els plens, que descarreguen en el
remolc tirat per un tractor (que aniran situant-se en diferents punts al llarg
del matí i, arribat al moment, se’n tornaran cap a casa a buidar i tornar amb
un segon remolc buit).
No sé o no recordó mai les varietats
cultivades per en C., però molt em sembla que és garnatxa, syrah i potser també
cariñena. Són varietats molt locals, ben adaptades a la duresa climática del
lloc. Aquest any ha plogut poc però la collita, pel que sabrem més tard, no és
significativament inferior en quantitat.
Va passant l’estona, la mandra o dificultat
en deixondir-se inicials van donant pas a una certa mecánica, a una certa
competència amb un mateix o potser també amb els altres. Per bé o per mal he
perdut bastant aquest sentit de l’emulació, almenys aquí, en aquesta activitat
amical. Vaig fent. El raïm és negre, amb tonalitats violàcies, com sol ser. Es
presenta bastant compacte, amb les seves parts resseques i d’altres,
contràriament, massa verdes (cal evitar aquestes: acidifiquen massa el most).
El terra és més aviat flonjo, tot i el pedruscam. Els merles i els senglars
també han causat algunes pèrdues. En C. explicava que l’incendi va provocar un
desplaçament d’aquests darrers cap allà on érem abans de tornar a posar a punt
el pastor elèctric…
El terreny és una mica irregular, cal salvar
algun marge. Potser som 25 fent aquesta feina. En C. ens dirigeix, va anar el
tractor. Està molt “cardat” de l’esquena i ja no pot fer segons què. També té
els seus anys (n’ha fet o estar a punt de fer 60) i prou campanyes a les
esquenes per relegar-se a un paper director.
Els presents són amics seus de la contrada o
dels seus anys osonencs; d’altres són amics i companys de les filles, nois i
noies entre els 30 i els 40 dels pobles de per aquí: Garriguella, Rabós, tal
vegada de Figueres, de Llançà… Tots ells formant, poc o molt, una variant i difusa
colla. Jo, posats a col.locar-me,
estaria en el primer paquet.
L’ambient és, està clar, més aviat alegre,
amb sortides i comentaris de bon humor. L’aigua circula per les fileres, alguns
van a fer un recer cerveser a l’ombra d’una alzina, la gent s’explica la vida
entre cep i cep, es reclamen bidons, s’en proposen, una queixa, un renec, una
rialla…
Al cap d’un parell d’hores de feinejar arriba
l’hora de l’esmorzar. A l’entrada de la vinya, passat el filat elèctric, un
parell de vehicles han dut el necessari. A sobre d’una taula amb trípodes hi ha
una mica de tot: llonganissa, formatge, xoriç, pa, tomàquets, oli, sal, llaunes
de cervesa, ampolles d’aigua, tetrabriks de suc de fruita, i potser també cafè,
llet i pastes. Entre que tot és molt de batalla i que tampoc tinc gana, em
limito a menjar un parell de talls de formatge i a beure tres o quatre gots
d’aigua. Voldria mantenir-me al marge i observar tot aquell grup de gent
menjant, bevent i xerrant, i tal vegada passar revista a les noies presents, però
en J. i la C., el matrimoni anglès (amics de l’exdona d’en C., igualment
anglesa, i de retruc també d’ell) m’agafen per banda i em bombardegen a
preguntes en anglès sobre l’incendi. Vaig un laboriós esforç per ser entenedor
i sintètic. Fa 15 anys que viuen, almenys gran part de l’any, a la comarca i no
parlen, o a penes, el castellà i encara menys el català… Bona gent, però amb un
concepte un xic colonial d’anar pel món. Viuen a la vall del Coll de Banyuls.
Un lloc molt maco (potser massa despollat d’arbres). Com a bons anglesos són
espabilats i han sabut muntar-s’ho: comprar, arreglar, llogar una primera casa
i comprar-ne una segona on viure tot l’any lluny de les brumes britàniques.
La mitjana d’edat de la majoria dels present,
com avançava, deu rondar entre els 35 i els 40. Molts es coneixen entre ells.
La J., amb el seu fill de pocs mesos, ha aglutinat i reforçat els llaços que
poguessin haver-hi entre alguns dels presents. El nen, nascut amb 4 quilos o
més, és el centre d’atenció. Li han posat el nom de Jou, tan català com,
fonèticament, anglès (Joe, que no sona igual però s’hi apropa). Hi ha tios
forts, de rialla forta, de birra fácil i de caliqueño automàtic. Un dels nois
acaba d’arribar, treballa en un bar fins tard i no podia venir abans. Té cara
de gamberro simpàtic. Ha arribat amb una moto d’alta cilindrada (que desentona
d’allò més enmig de les vinyes) i es plau a anar amb el tors nu. Duu una creu
celta –només el perfilat- que li cobreix més de la meitat de l’esquena. Visió anguniosa
i divertida alhora.
