La Le Pen i el tremendisme que ve per la dreta (III i final)

Algú argüirà que això no seria gens desitjable ja que ens deixaria a la mercè de les altres grans potències del món. Seria veritat, també ho seria que la Itàlia renaixentista, malgrat les ingerències de França, el Sacre Imperi i la Corona d’Aragó va tanmateix assolir uns nivells de riquesa cultural i material sense precedents. Doncs mutatis mutandis: a Europa haurem de fer el mateix. Enlloc de prohibició, enquadrament, massificació, reglamentació, desconfiança, els seus contraris: llibertat, personalitat, identitat, creativitat, respecte. Enlloc de tecnocràcia, el vertader humanisme; l’únic que pot fer la nostra força, l’autèntica.

En tot cas l’observació de la Història indica una successió de períodes de concentració en uns pocs grans conjunts humans i d’altres de dispersió en una multitud de petits. Tot i que podria semblar que ens trobéssim a l’albada d’un canvi de cicle (com el que es va viure a la fi de l’Imperi Romà, tampoc m’atreveixo a afirmar-ho i menys que el canvi hagi de ser ràpid. El centripetisme està tocat, però la centrifugació és encara feble.

Però de moment tenim el que tenim. L’enfonsament de les classes mitjanes, la desaparició de l’estat del benestar (una propina que haurà durat uns 60 anys a Europa i uns escassos 30 a casa nostra, si descomptem els tímids precedents franquistes), països a punt de sortir de la zona euro, el rebuig de la globalització (encarnada en la UE) que apareix com intrusiva i incomprensible (i amb raó: et pots estar morint de gana mentre se t’avisa per mòbil de la darrera oferta de telefonia digital), etc. 

Ja hi ha qui pensa que el 2016 Marine Le Pen guanyarà les eleccions presidencials, i llavors serà ella i la seva gent els que faran la interpretació dominant de la realitat i actuaran d’acord amb aquesta interpretació. Podria ser i ja ens podríem preparar. No deixa de ser paradoxal que el FN reivindiqui un nacionalisme francès que sempre ha estat invasiu d’altres cultures i nacions. El pare Le Pen no s’ha desdit mai de l’afirmació d’haver torturat a major glòria de França durant la guerra d’Algèria. En els països grans el feixisme no es limita a cercar la “puresa” dels seus ciutadans, també porta el seu nacionalisme a l’expansió, a sortir dels límits naturals de la nació. S’ha de tenir en compte de cara al futur.

Sí, podria ser que Europa estigués basculant cap al feixisme. Semblen donar-se no poques de les condicions que van propiciar el seu adveniment a principis dels anys 30. Esperem que l’evolució de les coses i la perícia d’uns i altres ho eviti. Que els Anglada, els Geert Wilders i les Marine Le Pen no superin mai un sostre baix.

Es diu que per frenar el descontentament europeu Sarkozy ha posat en marxa l’eix Merkozy, però tot fa pensar que serà una “merdosi” més, i a més és molt probable que hagi d’abandonar l’Elisi i deixar pas, si de cas, a una estratègia Merkollande, com de  marca de formatge industrial, una de les tantes coses en les que excel.leix Europa.

En tot cas, és clar que ens hem de “posar les piles”, altrament, amb violència o sense, desapareixerem... o simplement ens metamorfosarem a l’Islam, qui sap. El que està clar és que algú ocuparà el nostre buit mental, s’aprofitarà de la nostra passivitat anímica. Sembla igualment probable que Xina ens acabi fotent una puntada de peu al cul (o l’entrecuix, que fa més mal) i que acabin sent els xinesos els que ens retallin, rescatin a tots, i de passada ens esclavitzin. La cosa, de moment, es limita a una subtil penetració horitzontal i reticular... No sembla descabellat imaginar l’europeu del futur com un musulmà amb tret orientals. El temps dirà.

Ara per ara, el que tenim a sobre la taula i dels nostres caps és una altra cosa: l’amenaça del feixisme. No hi ha dubte que el fantasma de la reacció recorre Europa... Amb llibertat per a tothom, veritable democràcia, amor per lo propi i respecte per la feina ben feta no hauria emprès mai el vol. L’antídot segueix sent això mateix que l’hauria previngut, però podria ser que ja fos massa tard. És de témer que el seu creixement sigui ja imparable i caldrà veure si no ens devorarà, un cop més.

La Le Pen i el tremendisme que ve per la dreta (II)

Estic temptat d’enumerar tot el que faltava, però me’n adono que no hi crec. El problema és massa de fons, i no crec en la regeneració a partir de certes premisses que es volen inamovibles. Els que pertanyem a una petita cultura que s’ha hagut de reinventar no sé quantes vegades, vivint sempre en la sotsobra de la incertesa, patint daltabaixos polítics i socials constants, hem fet de la necessitat virtut i coneixem, ni que sigui teòricament, el valor de l’equilibri i de la mesura. Són justament aquests valors els que Europa s’ha passat pel folre, ha violat sistemàticament. Costa de creure que tingui capacitat per recuperar el gust per ells, suposant que mai l'hagi tingut.

Aquí, en el Vell Continent, es va infantar el capitalisme, el liberalisme i llur dinàmica natural, la globalització: fer del Planeta un únic Mercat. Ara l’invent s’ha girat contra nosaltres. De què ens queixem? Ho hem volgut tot: enriquir-nos i viure tranquils. Això no existeix, o sols molt transitòriament. O la guerra o la misèria, el materialisme no et deixa cap altra opció. La del terme mig, la tercera via (que no té res a veure amb la d’un Tony Blair venut a Satanàs, desprès d'anys de practicar la socialdemocràcia escandinava; a l'anglesa, val a dir, amb invasió d'Iraq inclosa) no s’ha contemplat mai seriosament. Sempre s’ha relegat a la condició d’utopia el fer les coses segons un disseny mínimament assenyat i inspirat en les millors necessitats de l’ésser humà. Val, potser sí que és impossible cenyir-se a models ideals, però tampoc calia llençar-se amb armes i bagatges a l’estúpida ceguesa col.lectiva, a la bogeria continental. És el que hem fet. 

Finalment tant la UE com els Estats estan fallant pel mateix motiu. El problema és doble: de grandària i d’ideologia (que en darrera instància remet a la primera). M’explico.

A partir d’una certa grandària els conjunts humans es jerarquitzen i burocratitzen. Esdevenen entitats de gestió enormement complexa. La democràcia i la transparència se’n ressenteixen. Paradoxalment (o no), l’única manera de mantenir cohesionat el conjunt és seguir creixent: la fugida cap endavant. La guerra de conquesta acaba cedint el pas a l’expansió econòmica. El creixement no fa més que potenciar l’afany de poder en un cicle retro-alimentari exponencial: creixement-poder. Aquesta dinàmica “imperial” se segueix fins que el sistema, per un motiu o un altre col.lapsa. Sempre ha estat així.

Que en un moment donat s’hauria pogut aprofitar el formidable poder acumulat per  liderar la Humanitat  cap al seu benestar i plenitud? Hauria certament estat desitjable i hi ha hagut intents més enllà del cinisme (de guiar la Humanitat per menjar-se la millor, podent dir “jo sóc la Humanitat” abans de fer un eructe), però és la mateixa grandària la que ho impedeix! Qualsevol organització sobredimensionada és, per necessitat, inhumana, funciona inevitablement de forma contrària als interessos i valors més genuïnament humans. O quantitat o qualitat, s’ha d’escollir, no es poden tenir una i l’altra.

Des d’una visió idealista de les coses diríem que els Estats, com la UE s’havien de construir des de la força de les seves parts, sobre la dignitat dels seus membres, a partir de la llibertat dels seus individus. Tot això és molt maco i tothom i estarà d’acord. Però vet aquí que donada una certa dimensió és impossible, una quimera. No existeixen imperis democràtics. Tot el que és gran és buit per dins. Aguanta i abassega mentre la capa exterior, la crosta és dura, però a la que s’esquerda aquesta es trenca (o desinfla si pensem en una pilota el l’aire comprimit a dins, sota (re)pressió...

Tot imperi es justifica precisament amb aquesta idea de que li incumbeix la noble causa de dirigir el món. Actualment es farà servir la democràcia com a prova de la seva superioritat i argument de la seva legitimitat. No enganyen a ningú: cada imperi i cada època han tingut els seus conceptes “talismà”. Salta la vista que, siguin els Estats o un conjunt d’Estats com la UE, el que hi ha al darrera és l’abús del món en benefici propi, la rapinya, La democràcia no és més que un revestiment hipòcrita que permet l’engany: el propi i el de tercers. La gran coartada.

Tornem al principi wilsonià: una nació, un estat. A principis del segle XX a Europa hi ha havia uns 20 Estats. Ara n’hi uns 35. Per anar bé d’aquí uns anys n’hi hauria d’haver-hi una quarantena.

La Le Pen i el tremendisme que ve per la dreta (I)

He llegit que a França hi ha preocupació per l’embranzida que ha agafat el partit de la Marine Le Pen, el Front National, en la cursa electoral presidencial. Resulta que 17,9% dels sufragis han anat a parar a aquest partit, amb un 37% dels votants amb menys de 35 anys. S’ha de reconèixer que és força inquietant. Els experts treuen fum intentant escatir el motiu d’aquest ascens. Es parla de rebuig a la immigració, de la desconfiança envers les institucions comunitàries, de reflex identitari davant la crisi, del fàstic davant de la “finançarització” de l’economia... Un conjunt de coses que més d’un articulista resum amb la formula de “por a la mundialització”.

La meva tesi particular és que a la mundialització, més que témer-la, que també, simplement no se la vol perquè ha fracassat, ha ensenyat massa el seu costat disgregador i desequilibrat. El que està passant a França (i a d’altres països, com Holanda, Suècia, Àustria, Finlàndia, Hongria...) no és més que un excés de signe oposat a un altre excés: el vaivé del pèndol extremista. És la meva humil i gens original interpretació.

Europa, com la vida, hauria pogut ser una altra cosa, però la fatalitat de l’existència és aquesta: gairebé sempre fas el que no has de fer i et passes la vida pagant els interessos de les teves cagades. És així i millor pensar que ha de ser així (si no, no tindríem prou cabells ni prou vestits ni per arrancar ni per esquinçar).

Molta legislació, molta estadística, moltes anàlisis, molts instituts pensants, molts think tanks però ens van colar el gol de les hipoteques subprime, tenim bosses multiculturals a punt d’explotar, no sé quants milions de parats, nivells de corrupció descomunals, un envelliment galopant de la població... Molts estudis objectius, infinites reglamentacions racionalistes (per no dir reglamentistes), molta crida a la responsabilitat, molta declaració de bons principis però estem podrits... perquè ja ho estàvem. El mal habita dins nostre i es cobra la seva part, vol respirar sense hipocresies ni esperes. És natural.

Quin món ens pensàvem que ens trobaríem davant nostre si el que ens ha mogut tota la vida és la cobdícia i la por, la vanitat i l’enveja? No siguem ingenus: el nostre fracàs és el resultat exacte, simètric dels nostres errors, el mirall perfecte de la nostra ànima. En aquestes coses no hi ha accidents, i les males sorts i les ingerències exteriors són irrellevants. Si Europa s’hagués construït sobre bases sòlides la barca aguantaria i no estaríem naufragant. No ha estat així, s’ha construït sobre un discurs de paper de fumar que s’aguantava mentre el vent era favorable.

Volíem més Estat que nació? Doncs aquí tenim l’ultranacionalisme! Volíem (de veritat?) dissoldre els Estats en la Unió? Doncs, mira, és la Unió la que es dissolt! Volíem concòrdia i sentit comú col.legiat? Doncs té galimaties paralitzant de 27 veus! Volíem mà d’obra barata? Doncs entoma 3 i 4 cops més de la que necessites! Volíem reglamentar-ho tot amb criteris racionals sinó equitatius? Doncs visca l’arbitrarietat irracional de la corrupció institucional! Volíem una burocràcia àgil i “esvelta”? Doncs aquí en tens una de faraònica! Volíem democràcia benpensant, políticament correcte al servei d’unes elits? Doncs acontentat amb populisme de baixa estofa! Què ens pensàvem? Volíem, volíem, volíem... Volíem una cosa que no existeix, que sempre ha tingut els peus de fang, que sempre ha estat falsa: ho volíem tot.

Estic molt lluny de ser cap expert i per tant no puc dir com s’hauria hagut de fer, però m’atreveixo a dir que tots i cadascun dels temes, dels eixos que informen, constitueixen la nostra realitat ha estat mal portada, mal concebuda: el fenomen de la immigració, les finances, relacions amb el 3er món, l’economia, la diversitat cultura europea, la transparència política, la qualitat democràtica, la problemàtica de l’energia i els recursos naturals, etc.

Per una banda els Estats europeus han seguit interessos purament nacionalistes, perquè l’única realitat que coneixen i respecten és la pròpia realitat. Per altra banda la UE volgut unir els Estats sota, darrera l’interès d’un gran Mercat intern europeu i d’una sola i única veu en el món. Crear una unitat amb elements culturalment, lingüísticament tan diversos era un repte que sembla que no s’ha superat i que no es podrà superar. Davant les turbulències de la crisi tothom tendeix al campi qui pugui. Hi ha res més mòbil, més canviant, menys estable que el Mercat i les seves tendències i lleis? Es buscava una unió però no hi ha res que dispersi més que els interessos particulars. Calia crear un sentiment de comunitat compartida però això és molt lent o impossible. Ningú ha acabat de creure mai prou en el projecte i davant de les dificultats tothom està buscant aixopluc “a casa”, a la seva de particular, que en el fons és l’única que vol i coneix.

Per l’altra, la UE també ha fallat, està fallant. Trontolla perquè no sap massa qui és ni qui té al darrera. Vol salvar el vaixell sobretot per salvar-se a ella mateixa, als vint mil o trenta mil funcionaris que l’encarnen i li donen forma visible, institucional. Ni convenç, sedueix prou els Estats ni és capaç d’imposar-se a la majoria d’ells.

Si es pot criticar l’egoisme dels Estats, també s’ha de criticar la ingenuïtat, la superficialitat dels plantejaments de la UE: no n’hi ha prou amb una moneda única, un Mercat més o menys lliure i una burocràcia centralitzada per construir una unió política, per vertebrar una comunitat humana.

En Derwent, vetllada i balades

Anit, a la sala Alfa del carrer Gran de Gràcia, en Derwent, el marit de la neboda gran (la Joana), va fer un recital presentant el seu àlbum (aviat disponible al web http://www.derwenthannon.com/). Jo i el nebot Joan no vam poder ser-hi des del principi per haver d’assistir a una classe (de ball: d’aquelles que si te la saltes ja perds el ritme definitivament). Vam arribar i ens vam trobar un ambient relaxat, amb l’estampa alta i ben plantada d’en Derwent dalt de l’escenari, guitarra acústica i veu convincent. Cantava una de les seves cançons que titllaria de romanticisme pop. A mi m’agrada i penso que deu agradar a qualsevol que l’escolti. Té una veu prou potent i s’escriu ell mateix les seves cançons (un mèrit afegit, trobo). Hi posa, pel que m’ha semblat entendre i coneixent-lo a ell i, per descomptat, a la meva neboda, el bo i millor que tots duem a dins: amor, curiositat, solidaritat, exigència amb nosaltres mateixos, consciència dels nostres errors i de les nostres limitacions, cant a la vida i a la bellesa del món, lluita per un món millor… Bé, suposo que deu anar per aquí. I a mi m’està molt bé.

La sala s’adeia perfectament a l’estil de música: llum càlida (com de local parisenc), de colors grocs amb tocs vermellosos, butaques baixes entapissades de tela, un sostre del que penjaven tot de discos de vinil, i un conjunt d’elements decoratius variats que reforçaven l’ambientació intimista, amable, amb un toc Modernista o de glamur anys 30 (no treu que em consta que els caps de setmana aquell mateix espai es converteix en una discoteca de música més aviat adotzenada). 

Repapats a les butaques o asseguts en tamborets alts hi havia la plana major de la família i uns quants amics. Diguem que hi havia més cantant, més artista que públic (normalment és el revés: tens un txitxarel.lo que hauria d’estar repetint batxillerat plantat davant un públic que no cap al Camp Nou). Aquí la relació era més aviat inversa: tenies un cantant amb ofici, presència, idees, versatilitat, i un públic ben disposat, certament, però escàs, amb una cultura musical normaleta, i una mitjana d’edat que si no fregava la pre-jubilació sí que era més de quartet barroc que de folk melancòlic (per qualificar, definir  d’alguna manera l’estil d’en Derwent). Val a dir que la meva mare havia fet un esforç per a l'ocasió i s’hi havia afegit, el que suposava un repunt de l'edat mitjana important. En tot cas la franja entre els 20 i pocs i els 30 llargs no estava representada, el que és una mica un cop baix per tot artista que pugi dalt d'un escenari. El proper cop ho farem millor, Derwent: promised!   

També hi era el pare del noi, vingut de Newcastle (allà on l’emperador Adrià va fer construir un mur per contenir els pictes, i potser també el fred que ve del nord, que deu ser insuperable) per passar uns dies en família a Sitges. És un personatge de faccions i actitud francament simpàtiques, com de monjo una mica trapella; té un cap perfectament calb, cutis vermellós, un ull estràbic i una ganyota de somriure hipertens que desarma el més insensible dels homes. És metge de la línia homeopàtica, el que explica ja una mica la saludable deriva del fill. Que físicament, en canvi, amb la  seva cara polanskiana i el seu cos esvelt, no té cap retirada a ell. 

Hi havia també jovent: cosins, cosines i els seus amics. Si l’edat és el fracàs més o menys consumat, la joventut és l’esperança, l’eternitat de la repetició de les coses de la vida. Poder-hi tenir tracte sempre és un bàlsam, encara que no saps mai massa quin paper fer: voldries cridar auxili i has de fer de capità que dirigeix el vaixell. Si el jovent sàpigues lo desvalguts i perduts que ens sentim la majoria dels adults s’acabaria el món de lo fort que seria el daltabaix. Afortunadament les aparences ens enganyen a tots i tot sembla tenir una solidesa i un sentit que no té ni de bon tros. Podria ser, però, que la descendència ja fos prou conscient del caos, del desgavell adult i fes veure que no se’n adona per pura compassió. Un gest que l’honoraria sense límits.

Després del “bis” obligat (que va ser la bonica cançó que va compondre per al dia del seu casament) en Derwent va plegar els seus estris (tot ofici té les seves eines) i va baixar a barrejar-se amb l’assistència amiga. Uns i altres el vam felicitar. Em va explicar que intenta tocar cada dia, en les condicions que siguin. Bé. Li vaig dir que Sitges em semblava molt bon lloc per obrir-se camí; li vaig voler recomanar un local i ell va endevinar a quin em referia: El pícnic, allà al passeig marítim, entre brises marines i turistes enamorats del propi enamorament. Que carai, falten músics i cantants com en Derwent, capaços de conjuminar tradició i modernitat i de transportar-nos a mons més emotius i combatius. Vocalista, guitarrista, pianista, lletrista... un tio sencer i complet. N’hi ha un fart de barbàrie estrident i tronadora (per a histerismes ja tinc els personals, i sense tanta tecnologia sonora): volem un mica de bona vida, de bon tracte, de bona teca auditiva. Em va parlar de la necessitat de comprar-se un amplificador per tal de ser més autònom. A tots ens falta alguna cosa, fins al final, en els que faltem som nosaltres. Faltar i sobrar, els únics verbs de l’existència.

Em vaig trobar alguns bons amics, avisats per mi o per algú altre. Per moments la vida social és cada cop més accidentada i accidental. Veure una cara amiga és un privilegi que hauríem de saber aprofitar més, de gaudir més, però sovint tot és d’una fugacitat i d’una inconnexió que ho fa difícil. Dir això, dir lo altre, atendre una i l'altra, preveure això i el de més enllà, on tinc l’abric, quina hora és?, com es diu ell? i ella? Prenc alguna cosa o m’abstinc? Invito o em faig invitar? Puc dir això o millor callar-ho? I ara com acabo, cloc aquesta conversa? Si es plau que vingui algú a afegir-se al diàleg per poder esmunyir-me’n fora! Quina fila faig? Sóc tan patètic com em temo? He dit una inconveniència? Ostres, ara hi caic, també hauré de fer això! Quina llàstima no haver pogut arribar abans... Per què aquest cony de local no té uns ganxos per penjar els abrics, per què cony no vam arribar mai a ser europeus? Marxo fent salutació general o individualitzada? s veritat! qui acompanya ara la mare? Els comiats han de ser sempre tan llargs? etc. La qüestió és que hi som només a mitges, que un cop perdut el ritme ja no el recuperes i la vida et va sacsejant i cuinant a la seva sàvia però incòmoda manera. Et va empenyen amunt i avall i tu el màxim que pots fer és somriure, dir algun mot cordial i cloure els ulls.

Va estar bé, vull dir el conjunt de vetllada, trobada, espectacle. Tot fos així de soft, smooth, cosy... Esperem que ell, la Joana. i la petita Ixchel (que es va passar l’estona dormint a l’espatlla de la seva mare) se’n surtin. Cadascun d’ells, però encara més vistos en bloc, fan pensar en el flower power dels setanta, en el hippisme més ecologista, en la bona voluntat més deliberada i conscient, en els aliments i les activitats més sanes que s’hagin inventat fins al present. Fan enveja. Finalment han decidit quedar-se a viure aquí (i no tornar a Brockwood, on tenien el futur bastant assegurat com a mestres). És una decisió valenta. Venen temps tempestuosos però fent pinya segurament els superarem. Un reforç de joventut, balades i bons consells ens anirà de meravella. 

Leroy l'encantador (II i final)

En Merlin va complir i al cap de 15 minuts (que se’m van fer eterns) es van apagar els llums. Van seguir uns tres quarts d’hora escassos d’espectacle, amb 4 “tableaux”. En el primer es veia un grup de cossos nusos en posició més aviat reptiliana, amb petits moviments repetits d’una part del cos (un gir de coll, una pujada d’espatlla, un estirament de cama, etc.), com tics vegetatius de primitius éssers vius. Per moments semblava que hi hagués un cert crescendo en l’activitat física (freqüència i addició de nous actes reflexos), però la cosa no anava més enllà. S’ha de reconèixer que tenia la seva gràcia, però no més de 5 minuts. La segona “escena” era tota la tropa dels nou movent-se a quatre grapes per l’escenari com si fossin una família de felins en el tedi de la sabana. Uns cap allà, una altres cap aquí, agrupaments, distanciaments. Alguns es deixaven caure de costat i s’estiraven, però faltaven postures i activitats, vaig trobar (baralles, copulacions, caceres, rugits o badalls). La veritat és que de seguida es feia una mica monòton, però no es pot negar que la cosa tenia la seva plasticitat: el cos nu, sobretot si és femení, sempre manté en alerta l’atenció. La tercera proposta era un grup reduït que aixecava peus i cames i els movia com si fossin algues o anemones en el fons marí. El quart eren tots ells, o quasi, arraulits com si fossin roques en el desert. Ni ball, ni música, ni figures: el cos i la seva estranyesa animal, però tot molt púdic, molt depurat. Bé, sí, però hi havia alguna cosa més, no? Això és tot? 

Des de la foscor en Merlin ens va avisar que seguirien 15 minuts de xerradeta, aquest cop a les fosques. Va dir alguna cosa això com que el fet d’haver-nos tractat al principi canviava la percepció que teníem d’ells, dels seus cossos i, ho completo jo, tal vegada dels nostres. La cacofonia estudiantil va tornar a fer acte de presència i es va desplegar sense complexos. El senyor que tenia al costat no va poder més i va guillar: secretament el vaig aplaudir, admirar i envejar. El temps, finalment, com sempre, va arribar i ens va alliberar. Cada vegada passa més: vas als llocs per gaudir del sentiment de llibertat retrobada quan surts. Vius esperant que les coses s’acabin... Alguna cosa falla.

Mentre l’A. s’entretenia amb en Merlin (que havia conegut a Dajla en un curs de kite-surf), els altres recomponíem el trencaclosques de les sensacions i de les valoracions. Ningú va fer massa sang, però l’entusiasme era absent de les mirades i dels comentaris. Jo, crec que vaig dir, trobava que per 15€ (i encara amb descompte de carnet de biblioteca) no m’havien de fer parlar: pagava per veure’ls suar i no per escoltar brins inconnexos de raonaments en fase de balbuceig. Jo pagava per un “producte acabat”, professional, etc. Sortia del teatre amb les prevencions, amb les aprensions envers l’art experimental més esmolades que mai.

Per Sant Jordi em vaig trobar unes amigues del món de les arts (la M., crítica musical de la que ja he parlat algun cop, i la C., reportera-documentalista). Els hi vaig contar el doble via crucis que havia viscut a la Fundació i al Mercat de les Flors. Ens vam despatxar a gust posant-nos les botes en una orgia de ridiculització àcida i de fiscalització implacable. La C., que coneixia el tema, estava particularment indignada. Entre el que ella sabia i el que jo endevinava o intuïa vam fer un balanç demolidor. De la superficialitat vam passar a la inconsistència, d’aquesta a la buidor i d’aquí ja vam saltar... a la no-dansa, el corrent artístic en el que s’inscriu en Merlin. Tot s’entén. Si vols fer no-dansa, doncs la fas: fas dansa i després, posant el no al davant, la desfàs, la redueixes a la seva negació, la vaporitzes. A mi ja m’estava bé sempre que s’acompanyés d’un “no-subvenció”: no-art = no-subvenció (que és l'essència artística de la subvenció). Una correspondència d'una justa i impecable simetria. 

La C. tenia una certa tírria als alumnes que Merlin l’encantador ha tingut l’ocasió d’ensinistrar durant la seva estada a Barcelona: una bona injecció a l’ego i una altra prou generosa a la butxaca, si ho vaig interpretar bé. Per les cares que havia vist a la Fundació Tàpies i començant ja a conèixer les febleses de la condició humana, diria que no eren pocs els nois que es creien ja un Nureyev o un Nijinksi i no poques les noies que feien lo propi amb l’Isadora Duncan o la Plisétskaya). Va sortir, per a ser abraonadament escarnida, la irrefrenable propensió d’aquestes corrents artístiques a generar discurs teòric sobre les seves motivacions, orígens, processos, mitjans, intencions, etc. El resultat és que hi ha infinitament més poètica que creació, més improvisació que definició, més quantitat que qualitat, més hipòtesi que treball, més tempteig, assaig, que oferta, proposta... Amants del metallenguatge circular, de menjar-se el melic mental, de buscar tres peus al gat amb tot l’aparell teorètic que faci falta, saben seduir els incauts, fer forat en les precàries ments dels gestors culturals per tal d'obtenir subvencions, honors, recursos. Mai, vam estar tots d'acord, potser fins i tot ara, amb la crisi, hi havia hagut tants mitjans al servei de l’art (espais, equips tècnics, bona predisposició dels poders públics i del públic en general, coneixements a l’abast, facilitat dels intercanvis, etc.) i mai els resultats havien estat tan pobres. El contingut no valia el continent: el primer, exànime i simplement impertinent, no justificava ni omplia els segon.   

Ho vam rematar amb els límits de la "deconstrucció"; per a la M. feia ja anys que estava esgotada. Tots tres hi estàvem d’acord. Ja fa temps que s’ha tret tot el sentit que podia haver-hi en l’operació de trossejar la realitat. El saqueig de la forma ja no dóna més de sí. La pirateria ha tocat fons. Viure de gorra apropiant-se de la positivitat, de l’”ésser” que hi ha en les parts d’un tot que ets incapaç de superar o ni tan sols reproduir, és un recurs gastat, déjà vu. És com lo del pillatge de les matèries primeres: arriba un moment que l’explotació, que l’aprofitar-se del que se’t dóna ja fet, s'acaba, ja no dóna resultat perquè la cosa s'exhaureix. Usufructuar descaradament el treball d'altri (la natura, la tradició) comença a no funcionar, ja: s'ha acabat lo de viure de rendes: a costa de i a compte de... Toca tornar a crear forma, sentit, per dur i esforçat que sigui... Toca tornar a pencar: ens hem menjat les rendes de la història i del planeta.

Però tot té la seva inèrcia i encara ens topem amb un Leroy l’encantador capaç d’hipnotitzar la Fundació Tàpies venent fum a canvi de beques, entrevistes, articles, mise en scène i les misses que calgui. Se li han subvencionat els seus "tallers", se li ha proporcionat "carn fresca", se l'ha escoltat, acomboiat, aplaudit... No hi ha dubte que en Merlin ha sabut trobar, a través de la inanitat, de la beneiteria mental dels responsables culturals, el seu nínxol lucratiu, el seu hàbitat pressupostari, el seu parasitisme artístic. Millor per a ell.

Estàvem decidits a marxar, abandonant l’A., la seva enfurrunyada i extàtica mirada, i els seus contactes, entre d'altres amb la directora de la Fundació, un francesa que té el mèrit d'haver après a parlar un català sense accent, però que em pregunto si això, tan lloable, no li ha xuclat tota la intel.ligència que tenia disponible. Una darrera ullada em va permetre veure el nostre home, el nostre particular Leroy Merlin caminant enmig de la seva criatura-creació, com un peix rar a la seva peixera: atent, observador, anònim, curiós, discret... amb la seva samarreta de color blau-verd de cambra de bany, les seves enormes ulleres de científic (sembla que és físic o matemàtic), la seva primor cartilaginosa, la seva bosseta de tela d'ecologista, la seva cara de lèmur-estruç, i el seu aire de Simpson inofensiu: tot un peça. Bé, aquest és el món en el que estem i cap al que anem. Si això és la multiculturalitat em quedo amb la botifarra amb seques i el carlisme més ranci. "Torniamo a l'antico e sarà un progresso" com deia en Verdi. Mai és tard.

Leroy l'encantador (I)

Diumenge, de la mà de l'A., sempre ben informat d’aquestes coses, vam anar en grup a veure el finissage de l'exposició de dansa del Xavier Leroy a la Fundació Tàpies. Ara, o de fa ja un cert temps, no n’hi ha prou amb un vernissage, cal també una cloenda en tota regla. No havia estat mai a dins de la Fundació. No fa gaire, passant per allà, havia fet un intent. Em demanaven 5€ per entrar i vaig pensar que era millor deixar-ho per altre dia. Diumenge l’entrada era de franc, menys mal.

Qui hi hagi estat sabrà que hi ha un gran espai diàfan, amb fines columnes de ferro colat d’aquelles de taller industrial, un terra de fusta, una galeria oberta que dóna a la gran sala, i tot un sostre de claraboia per on entra un devessall de llum natural... Anàvem avisats: es tractava d’una exposició “in motion”, en moviment, de l’obra d’aquest coreògraf d’avantguarda. Les expectatives, entre els més escèptics de nosaltres, eren minses. Des de dalt, ja abans de baixar les escales, et podies fer una idea de en què consistia la cosa. Els acòlits d’en X. Leroy havien pres possessió de la gran sala i desgranaven el seu art enmig d’un públic encuriosit i addicte. Per una banda hi havia una noia que anava donant explicacions a qui volgués escoltar-la (que no eren pocs, atès el gruix de persones formant rotllana al seu voltant), i per l’altra, tot al llarg del perímetre de la sala, hi havia uns quants dansaires vestits de carrer fent petites i inconnexes “performances” que feien pensar en sobtats atacs d’epilèpsia. Cada un d’ells cridava un any i es posava a bellugar, a contorçant-se frenèticament: 1984!, 2005!, 2010!... De manera més o menys concatenada, un rere l’altre, com si disparessin, vocalitzaven l’any, en castellà -més rarament en català- i en anglès, i entraven en convulsió en una gesticulació estudiada i repetitiva. De tant en tant, com si els hi agafés el mal de sant Vito engegaven a córrer, desapareixent per la sortida en un dels angles de l’espai i tornant a aparèixer per un altre.

Mentre, sense immutar-se (ni ella ni ningú), la mestressa de cerimònies explicava vida i miracles de la trajectòria artística del dit X. Leroy. Els anys que cantaven els nanos perifèrics corresponien, sembla, a fites importants de la seva carrera. Qui no escoltava, com un servidor, deambulava per l’espai lliure, mirant de no topar amb els impertorbables executants de la sincopada pantomima. Tenien la professionalitat del robot convençut del que fa o ben pagat per fer-ho. Llevat del crit que proferien cada tres per quatre, no feien nosa. Quan sortien corrents, el terra de fusta ressonava i feien pensar en infants esperitats jugant a fet i amagar. Les columnes pintades de blanc eren maques, la temperatura no era dolenta, era diumenge a la tarda: un moment propici per passejar una mica. Nogensmenys, al cap d’una estona et començaves a preguntar què diantre hi feies allà, què se t’hi havia perdut. Trobaves a faltar alguna cosa, o simplement tot. Enyoraves trobar-te en una espectacle de la Fura dels Baus amb el seu sadisme paroxístic escometent en forma de carret de la compra pilotat per un foll agressiu i amb un altre foll igualment agressiu a dins, o, més clàssic, en una representació ben convencional del Llac dels Cignes, ni que fos d’un bocí.

En una d’aquestes anades i vingudes em vaig topar amb una coneixença, pianista de renom, que amb la seva companya i una amiga havien també anat a petar allà. De seguida vam compartir la nostra incredulitat i el nostre avorriment. Per distreure’ns o tal vegada per tenir un coneixement complet de la tragèdia, vam fer cap al soterrani on, pel que ens havia arribat, també hi passaven coses, on, qui sap, potser podies sublimar la pròpia mediocritat amb alguna sàvia teràpia de xoc. Vam baixar doncs al soterrani a veure què s’hi coïa, quina experiència formativa i alliberadora ens estàvem perdent. En una sala força gran s’hi feia, com es va assabentar algú dels que formàvem la petita expedició, un taller de coreografia: anaves allà, explicaves el teu problema, i t’encolomaven la coreografia que et convenia i et guariria dels teus mals. Bé, és palès que jutjo de forma un pèl esbiaixada: es tractava simplement d’una consultoria de ballet. La dimensió terapèutica li poso jo, però no puc evitar fer-ho: darrerament he notat una intenció redemptora en l’art com mai abans. El públic està malalt i se l’ha de tractar, per salvar-lo; o més exactament: té una potencialitat inexplorada que mereix ser rescatada. En el nostre fur intern tots som artistes i tenim l’obligació d’esdevenir-ho en la superfície... Per moments la frontera entre l’art i la psicoanàlisi sembla  esborrar-se. Gràcies, però jo ja m’hi afegiré més endavant.

A la dreta del passadís s’obria el pas a una altra sala, aquesta a les fosques. Al terra, recolzat a la paret, s’endevinava la presència d’una figura humana immòbil. Era un ninot. Era fet de material bla, vestit anodinament, amb roba fosca i passamuntanyes. Suscitava una sensació de sinistralitat,  que almenys és alguna cosa. A l’amic pianista se li va acudir la idea d’endur-nos-el i llençar-lo daltabaix des de la galeria, a mode de contribució "savante", creativa al happening general. No, no ho vam fer; no vam arribar a tant, llàstima. El vam agafar i, a banda i banda, el vam arrossegar com si fos un amic borratxo fins a dalt, on el vam deixar tirat en posició de rodamón escarxofat “dame-argo”.

La nostra breu aparició va passar desapercebuda per a la majoria. De fet el “servei d’ordre” el va enretirar en qüestió de segons. Tot seguia igual: “2007!, 1998!”, seqüència de gestos d’automatisme brusc i fanàtic, corredisses i, a càrrec de la guia, com qui diu, museística, l’entenimentada glossa de l’obra del nostre profeta de la dansa convidat (em quedarà el dubte de saber si la noia acabava explicant sempre el mateix sopar de duro, potser no: la capacitat de parlar del buit és sorprenent en les noves tendències artístiques).

Vaig retrobar la gent amb la que havia vingut. Ningú no se’n sabia a venir. L’únic que semblava passar-s’ho bé era l’A. Sempre ha tingut una certa tendència a confondre l’Art Modern amb les mosses, el que fa que entri en una mena de trànsit seriós, de concentrat estat catatònic (“état second”, que dirien en francès) del que costa molt extreure’l.

Tanmateix, alguns dels que érem no teníem gaire justificació per a la nostra perplexitat. No feia quinze dies havíem anat a veure un espectacle d’en Leroy de marres al Mercat de les Flors: Low pieces. La cosa havia començat molt malament: nou persones, el Leroy Merlin (àlies que li escau prou bé) i vuit adlàters (5 nois, un de granadet, i 3 noies), vestits de civil, asseguts al terra de l’escenari de cara a la sala. El nostre Merlin de marres ens proposa una xerradeta de 15 minuts entre públic i oficiants en nom de la sacrosanta interacció, del mirífic coneixement mutu i, no ho diu però és així, de la litúrgia de l’experimentació pura i dura. De l’escenari, alguna en castellà però la majoria en anglès, se’ns llencen algunes preguntes. La gent desenfunda amb el seu anglès més o menys macarrònic (jo em guardo el meu per a mi). Sóc a la part superior de la sala, hi sento poc i no rasco bola. Tinc la sensació d’haver tornat a l’escola, aquells dies en que els alumnes dirigíem alguna mena d’activitat adulta i tot eren riures de nerviosisme i de benvolent complicitat. Per la dicció i la sintaxi entretallada sospito que no s’està dient res massa rellevant, que tot és molt aproximatiu, un tempteig de primer dia de curs d’idiomes a l’estranger però en clau inquisitorial per ambdues bandes: amb quina idea veniu aquí? Què espereu de nosaltres? Teniu una idea preconcebuda de l’espectacle? D’on ets tu? Què fas? Perquè et vas interessar per la dansa contemporània? Què penseu que és un ballarí? Us fa por el públic? T’agradaria, ja ho veuries! Al meu company no, però a mi sí, etc., amb les seves variants i  declinacions: embolica que fa fort.

L'enquistament de la Feria de Abril (II i final)

La idea era donar cova, donar peixet. La nostra burgesia esquerrana es va abocar en cos i ànima a aquest exercici. Per una banda aquesta burgesia arrossegava un complex de culpabilitat molt seu (del tipus: “no vull renunciar als meus diners i privilegis, però alhora vull ser revolucionari, perquè la meva sensibilitat i el meu ‘intel.lecte’ ètics així m’ho exigeixen”), i per l’altra, trufada de mentalitat jacobina (sols l’Estat existeix i quan més gran millor). Des d’aquests premisses tendia invariablement a renegar de la identitat, dels seus orígens catalans, que veien com una cosa provinciana, caduca, residual, poc “global”, gens “cosmopolita” (“sóc ciutadà del món” i altres foteses per l’estil): una nosa a la seva expansió egocèntrica, per a la seva alquímia mental tan grandiloqüent com espúria. L’autoodi és un fenomen psicològic encara no prou estudiat, però que sens dubte mereix atenció.  No puc evitar fer-me ressò d’un recent article d’en Víctor Alexandre titulat, amb meridiana claredat, “No tenim diners però subvencionem la Feria de Abril”, on se’ns informa que el govern de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat donaran a la Feria l'esmentada subvenció de 300.000€.

Així doncs, el terreny estava abonat perquè l’operació (mental i ideològica) es dibuixés sola: la classe dirigent d’”esquerres” rentava, purificava la seva condició burgesa (es redimia d’ella i la feia oblidar) a base de senyalar i oferir un enemic, un responsable, un culpable: el nacionalisme català, definit sempre com dretà i econòmicament poderós. Paradoxalment, aquest nacionalisme català era sistemàticament presentat com un avatar de la dreta espanyola en general, una simple marca local. La qüestió era diluir el catalanisme en la dreta, en el concepte de la dreta. El nacionalisme català era per definició de dretes.

La confusió estava servida. No hi havia més conflicte que el de dreta-esquerra; la resta de disjuntives quedaven definitivament subsumides en aquesta. No interessava reconèixer que existia una nacionalisme català d’esquerres, popular (i més autènticament nacionalista, per no dir l’únic en ser-ho). Tampoc interessava discriminar entre la dreta espanyola, infinitament més poderosa (ni que fos pel nombre), i en conjunt més reaccionària, i la dreta catalana (més variada en la seva composició mental i la seva actitud). Dit això, la curtesa de mires d’aquesta darrera, llevat d’honroses excepcions, no ha ajudat mai gaire a treure l’entrellat de tot aquest maremàgnum viciat de la nostra història recent: massa sovint, la seva mesquinesa, el seu economicisme, la seva carrincloneria de vol gallinaci no han parat de posar oli al foc. Poc o molt, tard o d’hora, també s’han acabat sumant a la covardia del socialisme català, consistent en guanyar-se, fent la gara-gara, la pilota, un col.lectiu refractari a la integració. Amb el matís de que si el PSC buscava capitalitzar un vot a favor, CiU buscava només limitar, frenar el vot en contra: "veieu com no són tan dolents que ens pinten?", etc.

Una de les visualitzacions festives del que acabem d’exposar va ser la Feria de Abril. Si es va escollir donar protagonisme a la cosa andalusa i no a una altra era perquè una majoria dels immigrants era d’origen andalús. Semblava lògic que el festival que es decidís muntar portés els seus signes d’identitat, per tant. No sé en quina ment privilegiada va néixer la idea, potser va ser iniciativa del PA (Partido Andalucista: molt pertinent a Andalusia, però francament intrusiu a casa nostra el temps que hi va existir), però el que és palmari, atesa la implantació duradora de la cosa, és que va comptar de bon principi amb una complicitat i amb un recolzament catalans sòlids (i, amb tota seguretat, amb el vist i plau i el suport de tots i cadascun dels delegats del govern central de la Democràcia).

Però què opina de tot això l’esmentat Lluís Cabrera, nascut a Arbuniel, Jaén, el 1954, i arribat a Catalunya a l’edat de 9 anys? Doncs que “si la FECAC (Federació d’Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) vol celebrar la Feria que se la pagui ella, perquè de cultura no en té absolutament res. És pur negoci, un negoci privat –altament protegit pel PSOE de Catalunya – que es fonamenta en els tòpics més rancis del franquisme.” Una cita, que val la pena tot i ser llarga, ho sento, fa un retrat inapel·lable de la Feria. Escoltem-lo, té el seu interès i sap del que parla.

"Són els representants del lerrouxisme a Catalunya. Abans, el president de la FECAC [Francisco García Prieto] no se m’amagava. Ho deia obertament. Ara, però, després que vam intervenir nosaltres, han tingut problemes i els pensadors (sic) que l’envolten li han dit que canviï de discurs. [...] L’Ajuntament i la Generalitat han de pagar el cost de menjar pipirrana (?) o gaspatxo, perquè sinó Catalunya no és diversa? Home, no fotem! I això ho han alimentat tant els de CiU com els socialistes per fer electoralisme. Han creat la figura d’un interlocutor que parla en nom d’una ètnia separada del poble català sense tenir en compte que la majoria procedent d’Andalusia, de Múrcia o d’Extremadura ens hem barrejat d’una manera natural amb els autòcton i ens considerem catalans. [...] El tema del finançament de la Feria de Abril és un cas únic, ja que a cap entitat social, cultural, esportiva, etc. no se li fa una cessió de metres quadrats públic a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga directament l’Ajuntament de Barcelona. [...] I resulta que els productes que es reparteixen a tots els estands són propietat de la persona que presideix la federació i no es controlen els aparcaments, que són a les mans d’aquesta família. [...] És ridícul pensar que Catalunya és diversa perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril a Andalusia és la feria dels sevillans, no pas dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia feria. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del nacionalflamenquismo.”

Déu n’hi do.

Sempre he pensat que el PSC havia evitat, fent un joc d’equilibris, el lerrouxisme. Amb els anys me’n adono que cal matisar una mica: és cert que va evitar, tendeixo a pensar que gràcies a la seva ala més catalana (que fins fa poc dirigia el partit), el lerrouxisme pur i dur, però el lerrouxisme més o menys light està ben instal.lat i gaudeix de bona salut. El Cavall de Troia no ha desaparegut mai; és aquí, no sé si més gros que mai, però força impressionant. En darrera instància és irrellevant que sigui d’esquerres o de dretes: sap el que és i vol ésser i sap el que no és i no vol ésser. Populista o “racionalista”, té les idees bastant clares. Actualment el PP sembla haver-se decidit a trencar el fràgil compromís assolit al llarg de tots aquests anys: la il.lusió de que érem, de que som una sola comunitat que camina en una mateixa direcció. Més enllà de qui hagi, qui cregui que ha hagut de fer més concessions, el cert és que amb la paciència i la  renúncia de la majoria s’ha assegurat una convivència pacífica. Això es vol rebentar, tal vegada perquè, per moments, sembla que es vagi dibuixant la vertebració d’una única i fusionada comunitat nacional. I això hi ha qui no ho vol de cap manera.

En Jordi Pujol, amb les seves ganes servils freqüents de complaure tothom, fa anys va llençar allò de “És català qui viu i treballa a Catalunya.” A mi sempre em va semblar una definició molt pobra, molt insuficient (i més els anys que vaig estar vivent fora de Catalunya!). Fa uns pocs anys vaig fer la meva pròpia definició, molt simple: “és català qui vol ser-ho”. Tot el quid de la qüestió recau en el ser català: què vol dir ser català? És el tema. Se n’hauria de parlar, i molt. Per a mi és clar que, com tot, es tracta d’una cosa laxa, elàstica, però sols fins a un cert punt, és clar. S’ha de moure dins d’uns determinats paràmetres, comportar, assegurar uns mínims: ens posarem d’acord en fixar quins són aquests? Ni tot és igual, ni vol dir el mateix, o sinó pleguem, llavors. Si existeix una determinada paraula és que al darrera hi ha un contingut adscrit a ella: el significant es refereix, remet a alguna cosa, a un significat. Aquest significat s'ha de respectar, i qui vulgui fer-lo seu li ha de ser mínimament fidel.

L'enquistament de la Feria de Abril (I)

No puc evitar fer-me ressò d’un recent article d’en Víctor Alexandre titulat, amb meridiana claredat, “No tenim diners però subvencionem la Feria de Abril”, on se’ns informa que el govern de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat donaran una subvenció de 300.000€ a la Feria.

L’autor ho troba escandalós i dóna les raons de la seva indignació. Haig de dir que subscric enterament els arguments d’en Víctor Alexandre i que n’afegeixo encara un quart. Abans d’abordar aquest darrer, de collita pròpia, repassem, però, els seus.

1. És inadmissible, ens diu, que al.legant no tenir diners es retallin les subvencions a entitats que defensen la llengua catalana, condemnant-les a la pràctica desaparició, com és el cas d’alguns centres de La Bressola, a la Catalunya Nord, obligats a acomiadar personal i a tancar les portes.  O que es tanquin “les ambaixades destinades a promoure la cultura catalana al món, adduint manca de diners, i que, en canvi, es tiri de veta finançant una fantasmada espanyolista com la Feria de Abril, per altra banda, rebutjada per molts dels catalans d’origen andalús.” Com deia, comparteixo el punt de vista: el greuge comparatiu és palès. Algú podria dir que és encara més greu que es practiquin retallades en altres àmbits, en serveis més de primera necessitat; potser sí, però si acceptem de moure’ns dins d’un mateix registre, sense fer salts fora d’ell, és patent que som el davant d’un cas de doble vara per mesurar les coses: disposant d’uns diners limitats per promocionar la cultura pròpia s’opta, seguint opacs criteris polítics, electoralistes, per subvencionar generosament la cosa menys pròpia, més exògena, excèntrica. És absurd.

2. Catalunya té uns recursos molt migrats alhora de promoure la cultura i la llengua catalanes, constantment amenaçades, en entredit, i ja participa, mitjançant els impostos que s’hi recapten, en el finançament de la cultura i llengua espanyoles a través del Ministeri de Cultura o l’Instituto Cervantes. En aquestes condicions de desavantatge, ve a dir l’articulista, no té sentit abocar diners a una altra caixa de ressonància més de la cultura espanyola. Afirmant això, en Víctor Alexandre obvia fer cap mena de diferenciació entre cultura espanyola i cultura andalusa. Dóna per fet que la Feria de Abril més que vehicular aspectes culturals genuïnament andalusos, fa de corretja de transmissió de tics i reflexos propis del nacionalisme espanyol. No estic en condicions de contradir-lo. La corroboració vindria, si de cas, de la mà de les tesis defensades per en Lluís Cabrera, fundador i cap visible del col.lectiu Els altres andalusos.

3. La Feria de Abril no necessitaria diners per a promocionar-se, perquè comptaria ja amb el suport dels governs andalús i espanyol per donar-se a conèixer arreu del món. S’ha de dir que aquest argument coixeja una mica, ja que la promoció turística, institucional que es pugui fer de la Feria no implica necessàriament que s’hi estiguin abocant diners. De tota manera, és indiscutible que posats a promocionar aquesta fira, correspon al govern andalús (sobretot gaudint del superàvit de que gaudeix!), i en segona instància al govern espanyol, el fer-ho. Dit altrament: lo normal és que el beneficiari principal i últim de qualsevol activitat sigui qui la costegi. Els poders públics catalans els correspon donar facilitats (cedir uns terrenys públics), assegurar uns serveis (de seguretat, de sanitat), com en el cas de qualsevol altre esdeveniment cultural, folklòric de la naturalesa que sigui, però poca cosa més. 

Almenys mentre no es demostri que s’està potenciant un esperit de convivència mínimament integrador en termes culturals i lingüístics amb la cultura d’acollida, que no s’estan buscant, proposant  fórmules i mecanismes perquè, sense que ningú hagués de renunciar a res essencial, es pogués anar posant en peu una coexistència cultural, nacional mútuament enriquidora. Aquesta dimensió dialogant, oberta, superadora de clixés, d’incomprensions o ressentiments passats, no estaria, pel que sembla, prou a l’ordre del dia, sinó que més aviat brillaria per la seva absència. Si es demostrés fefaentment que no és així, doncs caldria una retractació pública d’en Víctor Alexandre, i també, per extensió, d’un servidor.

L’argument que incorporo als ja enumerats (i comentats) d’en V. Alexandre, és que després de més 30 anys de pràcticament no rebre un flux immigratori provinent d’Andalusia, la Feria ja no té raó de ser, i menys en el format que ha estat el seu durant tots aquests anys. M’explico. És un fet indubtable que immigrar ha de ser molt dur, que el desarrelament és un mal de l’ànima difícil de guarir, i que per tant tota societat d’acollida té el deure moral de facilitar un màxim una acollida el més generosa i fraternal possible. Això, en el seu moment, no es va fer. El franquisme català, amb connivència amb una dictadura nacionalista espanyola, va estimular la vinguda massiva de gent treballadora d’Andalusia (i d’altres regions espanyoles), en una de les migracions, en termes relatius, més importants de la història d’Europa (certament en el període contemporani, però estem temptats de dir que abraçant tots els períodes històrics). En poc més de 30 anys la població de Catalunya va doblar. Com dic, cap altra societat ha viscut un trasbalsament tan salvatge de les seves dades poblacionals. 

En podria encara afegir un cinquè: les coses, fora del seu context, tendeixen a perdre el seu sentit. Segur que hi ha elements de validesa universal en la cultura andalusa, el mateix flamenc, que mereixen tenir la seva difusió, però són coses molt concretes, que han de ser tractades amb cura i coneixement; no se'n pot fer "merchandising" a gran escala. L'autèntic multiculturalisme és, com la cultura en general, una cosa que demana temps i dedicació, no un tractament "fast-food". La Feria de Abril estaria més en aquest segon cas que no en el primer. Seria un exemple més, entre molts, de la pràctica habitual i institucionalitzada de relegar a una posició perifèrica, quasi accidental el que és propi en nom del que no és ni de bon tros tan propi, o, per ser exactes i dit en un joc de paraules: no és pròpiament propi. Incorporar elements d’una cultura forana: sí (i més si és tanta la gent del país que manté vincles amb aquesta altra cultura); trasplantar sencera i en clau caricaturesca una de les seves manifestacions senyeres: no; i en tot cas no a costa del contribuent. Aquesta opció em sembla producte d’una actitud, d’un plantejament totalment equivocats.  

És sabut i no cal recordar que l'assentament dels nouvinguts (Els altres catalans d’en Paco Candel) es va anar fent de qualsevol manera, a corre-cuita, en cases i barris concebuts sense cap criteri estètic (bé, això era una desgràcia general, val a dir), amb els pitjors materials, sovint sense els mínims de salubritat, en l’adotzenament més embrutidor, sense serveis bàsics, mal comunicats, etc. Del que es tractava, en la millor tradició de la revolució industrial, era d’encabir, d’estabular a baix preu la mà d’obra que la burgesia, botiflera o no, necessitava per enriquir-se com mai. Si en el segle XIX es van explotar els negres, ara hi havia una nova mà d’obra disponible, abundant, prou dòcil per a fer un nou salt endavant.

En aquestes condicions té una certa, només certa, lògica que l’esquerra catalana (PSC, PSUC, etc.) volgués pal·liar, compensar d’alguna manera l’atropellament que havia patit (en els seus costums, la seva dignitat, la seva identitat) tota la gent vinguda de fora. El franquisme havia fet pràcticament impossible, a base de posar innombrables pals a les rodes, la integració de la immigració espanyola en la cultura, la identitat catalanes. Es van fer intents (com les classes gratuïtes de català impartides per voluntaris d’Òmnium Cultural a les barriades, les iniciatives i els esforços d’integració de la mà del PSUC, etc. ), però la marea uniformista del moment era abassegadora, tant que fins i tot els propis autòctons de cultura catalana patíem un desconcert, un abatiment, un desassossec immensos. Qualsevol que tingui una mínima edat i estigués en aquesta situació ho recordarà perfectament.

Com deia, per tot el que havia hagut d’endurar, la immigració mereixia un gest de benvinguda. Però ni sembla que la benvinguda hagi d’allargar-se durant 3 dècades, ni sembla que aquest gest s’hagi fet com s’havia de fer i de forma prou desinteressada. Al meu entendre la cosa va anar més o menys així. Per una banda hi havia el sentiment difús que s’estava en deute amb la immigració, cosa que és certa (com també ho és, no tinguem por de dir-ho, en sentit invers), i que se l’hi havia de restituir la seva identitat perduda i estrafeta en la nit de formigó franquista. Per un altre costat, més maquiavèl.lic, es veia en tota aquesta massa de gent vinguda de fora un viver, un graner potencial de vots descomunal que calia guanyar-se com fos. Es tractava de seduir-los donant satisfacció als seus ressorts més espontanis i elementals, tocant la fibra sensible més superficial, més immediata. L’esforç d’integrar-se en una cultura diferent, la local, quedaria per a més endavant, o ja es faria sol... Del que es tractava era d’alimentar tòpics i tipismes, de tal manera que “estiguessin contents”... 

L'hamburguesa que no volia morir

L’altre dia vaig pescar una noticia d’aquelles que et criden l’atenció. La fotògrafa novaiorquesa Sally Davies porta més de dos anys (la noticia parla de 730 dies) fotografiant una hamburguesa McDonald’s i la bosseta de patates fregides d’acompanyament que segueixen tenint pràcticament el mateix aspecte que el primer dia. Trobo que és una d’aquelles notícies de tombar-te de la cadira. Els dits aliments no s’han podrit i tenen, escolat aquest lapse de temps enorme tractant-se de menjar, una aparença prou envejable. Conta la Sally que el pa s’ha assecat i trencat, que l’hamburguesa s’ha endurit com una pedra i encongit una mica i que les patates fregides estan gairebé igual. Mirem les fotografies que acompanyen l’article i li donem la raó (el pa sí que s’ha assecat però no sembla trencat; les patates fregides han perdut una mica el seu aspecte carnós, se les veu un pèl "eixutes", però tampoc tenen mala pinta, si et descuidessis encara en prendries una).

A mi em van educar amb la idea de que els aliments eren béns fungibles: que es precipitaven a la descomposició amb veloç alegria, i que sort teníem dels frigorífics. Llevat de la fruita, i no tota, els fruits secs i les menges curades, la resta no aguantava gaire fora de la nevera (un, com a molt dos dies, i menys si era quelcom ja cuinat i fa calor). M’he passat la vida lluitant contra aquesta llei, contra la putrefacció (que regeix també a l’interior del frigorífic, allargant simplement la cosa uns deu o vint dies, segons el tipus de menjar). Resulta que he fet el préssec. Hi ha qui ha descobert la immortalitat alimentària, dels aliments i jo sense assabentar-me'n...

Val, l’hamburguesa s’ha fossilitzat, però això no vol dir, com afirma l’artista novaiorquesa, que hagi perdut necessàriament les seves propietats nutricionals. És probable que aquestes estiguin en fase d’hivernació esperant el moment oportú per desplegar el seu valor nutritiu. Cal seguir investigant. L’estalvi energètic que es derivaria d’aquesta troballa és incalculable. Ni congelació ni liofilització ni òsties: conservació a 5 ó 10 graus i aviat a la temperatura ambient.

Ara bé, la línia de recerca més prometedora em sembla la de buscar i trobar el pont a la matèria viva. Si s’ha aconseguit perllongar la “vida” de la matèria orgànica morta,  no veig perquè no hauria de ser possible fer el mateix amb la matèria orgànica viva. A priori, sinó a fortiori, hauria de ser més fàcil, ja que la vida ajuda a la vida... o no? L'eterna joventut s'amagava en una hamburguesa McDonald's, i després diuen que la vida no dóna sorpreses: incrèduls, gent de poca fe! Això sí que seria una revolució física, química i de retruc econòmica i política. La tan anhelada victòria sobre el temps... Ja tocava canviar de paradigma científic, la cosa es feia esperar massa...

En tot cas, i ja d'entrada, amb el “Happy Meal Project”, nom amb el que la Sally Davies ha batejat la seva obra d’art (consistent en donar fe de la no-desintegració del típic àpat McDonald’s, el que centenars de milions de persones d'arreu del món prenen cada dia) la casa  McDonald’s ha aconseguit una publicitat que no s’esperava i que no hauria somiat mai. Deuen estar ben contents, i amb ànims de felicitar i recompensar la Sally Davies amb un elevat nombre de vals per a hamburgueses gratis (invitant-la a assaonar aquestes amb una salsa especialment preparada per a ella: la Sally Davies' Finition Sauce).

L'inopinat atac de Günter Grass

Com sempre, arribo tard a les polèmiques (i segurament també a la vida), però volia opinar (mal hàbit, ho reconec), ni que sigui breument, sobre la polèmica que s’ha desfermat a l’entorn del premi Nobel de literatura Günter Grass per un poema seu en el que crítica un possible atac preventiu d’Israel sobre l’Iran. Cal saber que aquest poema li ha comportat dures crítiques, també en el seu país, començant per la classe política, així com l’haver-se-li negat recentment l’entrada a l’Estat d’Israel per haver estat declarada “persona non grata” per les autoritats israelianes.

Hauria estat prudent evitar el tema (perquè és pelut), però justament per això també és d’obligada reflexió, de necessària presa en consideració (públicament o privada, poc importa). La cosa ens interpel.la, incumbeix, afecta a tots.

Aquest escàndol posa de relleu un conflicte de límits: qui i fins on es pot criticar l’Estat d’Israel sense que s’estigui incorrent en antisemitisme. Per on passa la divisòria entre la legitimitat d’una crítica i la seva condició de pretext per criticar l’existència mateixa de l’Estat d’Israel? Quins criteris marquen si estem davant d’una opinió raonable o d’un subterfugi més de l’antisemitisme. Qui té autoritat moral per a fixar aquests criteris, qualificar una crítica d’antisemita o no: els israelites, els jueus en general, només els jueus, qualsevol intel.lectual que vulgui parlar del tema? Tenen dret a ser els tabús? Tenen data de caducitat? Parlar des de l’equanimitat és també infringir la llei no escrita del tabú? On comencen i on acaben les prohicions?

Si la paraula, per innocent que sembli, té sovint un efecte de gran abast sobre la realitat (ja que és l’antesala de l’acció), en el cas del poble jueu això és doblement, triplement cert. Des de la paraula se’ls ha criminalitzat secularment, i en nom d’aquesta estigmatització verbal se’ls ha perseguit de forma patològica al llarg dels segles. La creació de l’Estat d’Israel és la resposta a aquesta impossibilitat de viure en pau entre els altres pobles del món, i en tot cas i sobretot d’Europa.

S’hagués constituït on s’hagués constituït, l’Estat d’Israel sempre hauria tingut detractors, sempre hi hauria hagut veus (finalment les mateixes que negaven el dret a la igualtat, i segons com a la vida, als jueus de la diàspora) que neguessin la legitimitat del nou estat, i per tant qualsevol de les seves polítiques. El sionisme, per bé o per mal, va escollir un tros de terra amb que el poble jueu estava lligat per història i tradició bíblica. D’aquesta manera, li semblava tenir assegurada una certa legitimitat i la il.lusió, l’adhesió dels refugiats que anaven afluint de mig món. Després de voltar com forasters durant 2.000 anys, finalment anaven a fundar la seva “llar”, a tenir un lloc seu, un espai propi.

Sabem que aquesta història, extraordinària, no acaba de tenir un final feliç. El territori rara vegada està despoblat i compartir és una cosa molt difícil. La responsabilitat del conflicte amb els palestins és, de bon principi o en tot cas a aquestes alçades, compartida. El problema, però, no es limita, ni de bon tros, als palestins. Israel se sent amenaçat pels seus veïns àrabs, i en tot cas per l’Iran, i no sembla que sigui cap paranoia israeliana. Ara bé, què s’ha de fer davant d’un perill d’aquesta magnitud? La resposta és molt difícil. Com trobar l’equilibri entre la generositat i la prudència? Com superar les pors atàviques a l’extermini, i anar més enllà del reflex defensiu? És possible superar un trauma com el patit per el poble jueu en només dues o tres generacions al llarg de la seva història, amb el seu punt culminant en la Shoa? Serveixen de gaire 64 anys de viure en un Estat independent, quan durant aquest període de temps s’han viscut 4 ó 5 guerres (la majoria defensives) i freqüents campanyes terroristes? Està psicològicament preparat el poble d’Israel per sublimar tot això i donar la mà als seus enemics? Ho estaríem nosaltres en el seu lloc, ho estem nosaltres sigui a nivell individual o col.lectiu amb els nostres respectius enemics o adversaris? Qui pot arrogar-se el dret, l’autoritat moral de dir què pot i què ha de fer un poble que ha hagut de lluitar potser com cap per tenir dret a respirar? La malfiança, amb raó, està inscrita en el seu subconscient. Com se la pot vèncer? Segurament els únics que tenen dret a opinar i a trobar maneres per sortir-se’n són ells mateixos, els jueus, preferentment els que viuen a Israel.

Amb tot, també és cert que la pau mundial està en joc, i que per tant, el que facin o deixin de fer els israelians també afecta al conjunt de la Humanitat, i això ens legitima, i de fet obliga, a opinar i a decidir al respecte.

La solució no sempre passa per la paraula, però és clar que s’ha d’intentar fins on es pugui; també passa fer per certs gestos. Sóc dels que creu que Israel hauria de permetre l’existència d’un Estat palestí, ja. Els palestins tenen dret a tenir el que qualsevol poble: una “casa”, un lloc propi i propici (que els hi proporcioni seguretat jurídica i física), organitzat a la seva manera. L’argument de que el faran servir com a base per atacar Israel segur que no és del tot infundat, però penso que val la pena córrer el risc: tancar d’una vegada una ferida històrica i deixar sense arguments els que fan valer aquesta raó per negar el pa i la sal a Israel. La cosa és complicada, ningú ho nega: discontinuïtat territorial entre Gaza i Cisjordània, retorn dels refugiats palestins (amb les indemnitzacions que això pogués comportar), la disputada capitalitat de Jerusalem, l’escassetat de recursos hídrics, el sobrepobablement creixent de la zona... Malgrat els perills crec que és el camí. El camí sempre és la major justícia, i aquesta recau sempre en el que té més poder, i per tant més capacitat d’acció. El grau de responsabilitat és correlatiu al grau de poder. Israel hauria de moure fitxa.

Això, però, sols és una part, relativament petita, del problema tal com es planteja en els moments actuals. És de témer que l’Iran, començant pel seu president, en Mahmud Ahmadinejad, segueixi amb el seu discurs demencial de que cal destruir l’Estat d’Israel, independentment del que faci o deixi de fer Israel amb els palestins. Es difícil saber fins a quin punt els dirigents d’aquest país diuen el que realment senten (un odi cerval) o alimenten un espantall que els hi és útil de cara a la política interna (distreure l’opinió pública amb un enemic exterior) o la política internacional (aconseguir certs recolzaments, etc.). En el cas de que es tracti sobretot d’una comèdia (de que l’odi sigui més fingit, impostat, que real), estem al davant d’una pràctica repugnant i perillosa, perquè tot el que es diu, encara que un no s’ho cregui del tot, tendeix a fer-se realitat, si no per via d’un mateix, sí per via d’un tercer. És d’una irresponsabilitat criminal atiar l’odi de la gent, ja que, és obvi, se’ls està incitant a cometre actes que siguin una satisfacció d’aquest odi.

Què fer? Passar a l’acte i llençar un atac preventiu? Si Israel fos un país gran la resposta seria, clarament, no, ja que la seva grandària li donaria la possibilitat de sobreviure, almenys en un primer moment. Però Israel és un país petit, un terç més petit que Catalunya, amb també 7 milions d’habitants, i una densitat de 300 habitants per quilòmetre quadrat. Una bomba atòmica, per petita que sigui, hi ha de fer necessàriament molt de mal. Impressiona parlar d’això perquè sembla impossible que pugui passar (entre d’altres coses perquè la radioactivitat afectaria a tota la regió, i per tant també als mateixos agressors iranians, per bé que potser feblement). És clar que s’ha d’evitar de totes totes que passi una cosa així, però com? Atacant Iran i provocant, probablement, una guerra a tota la regió? No tinc resposta, la cosa em supera. És evident que per una banda cal mirar de raonar els dirigents iranians, i per l’altra aconseguir que els israelians facin algun gest de distensió. El temps, però, sembla córrer a favor dels iranians: estan cada cop més preparats, més a prop de tenir la bomba atòmica, i per tant més segurs d’ells mateixos...?

Pot dir la seva sobre tot això un vell intel.lectual alemany, mobilitzat al final de la guerra incorporant-se a les Waffen-SS (tal com va confessar ell mateix l’any 2006, cosa que malgrat tot, encara que tardanament, l'honra)? Té prou aval moral per parlar de res relatiu al poble jueu? Diu que ja ha callat prou, i que als 84 anys, ja al final de la seva vida, té dret a denunciar el perill que un atac israelià extermini el poble iranià (idea, tal vegada, una mica exagerada de la cosa, i que en tot cas omet vergonyosament parlar de l’amenaça iraniana). El seu poema, Was gesagt werden muss (El que cal dir, o El que hem de dir), diu el següent: “Perquè només ara ho dic, / envellit i amb la meva última tinta:/ Israel, potència nuclear, posa en perill / una pau mundial ja per ella mateixa fràgil”; “ Ho admeto: no segueixo callant / perquè estic fart / de la hipocresia d’Occident, cal esperar a més / que molts s’alliberin del silenci, exigeixin / al causant d’aquest perill visible que renunciï a l’ús de la força”.

Es podrà criticar, com dèiem, el seu dret a opinar sobre l’Estat d’Israel, o, més exactament, el sentit de la seva crítica (poc parcial al no veure, no voler fixar-se més que en un dels perills), però acusar en Günter Grass d’antisemita sembla totalment fora de lloc. Primera perquè el seu poema no desprèn, traspua la més mínima nota antisemita. És un poema polític. Se li pot buscar, en la intenció, un rerefons antisemita, però això no passa de ser un conjectura, una hipòtesi molt subjectiva de qui ho vulgui fer. I segona, perquè si es tractés d’algú amb una trajectòria filonazi, la prevenció estaria justificada, però no és el cas: Günter Grass sempre ha criticat el passat nazi del seu país. 

Cal, per altra banda, pel que fa a la seva pertinença a les SS, contextualitzar-la: 17, 18 anys, el final de la guerra, l’exèrcit soviètic conquerint a sang i foc territoris genuïnament germànics o que l’educació rebuda li presentava com a tals (Prússia Oriental, Silèsia, el seu Danzig nadiu). Potser es pot atribuir la decisió de la seva opció més a la influència dels seus pares (ell alemany, ella caixubi: grup ètnic eslau establert en el nord-oest de Polònia) i a l’ambient social imperant, que no pas a la seva encara tendra i superficial voluntat.

L’escriptor alemany, amb certa raó, es defensa criticant la censura, la coacció que hi ha alemanya per opinar sobre Israel: “Antisemitisme, s’anomena la condemna.” Compara la negativa a deixar-lo entrar a Israel amb la prohibició en el seu dia a entrar a la RDA, dient que el veto israelià equival als mètodes de la Stasi, recalcant, de passada, que és el primer cop que se li refusa l’entrada en un país democràtic; fins ara sols se li havia denegat l’entrada a dictadures: RDA i Brimània.

A tot això el canceller israelià, Avigdor Lieberman, un personatge amb un perfil que espanta, dins la línia dels falcons més expeditius, ha dit que alguns intel.lectuals d’Occident que volen vendre llibres “estan disposats a sacrificar el poble jueu sobre l’altar de llunàtics antisemites”. Comentari a tenir en compte malgrat tot. El també premi Nobel (de la pau) Elie Wiesel s’ha sumat als detractors de la sortida aquesta de guió de Günter Grass (que per cert, en les fotos que han aparegut aquests dies d’ell, hi veig una mena d’Eugenio Trias i de l’amic Toni L. que no para de perseguir-me).

Què és podem afegir? Poca cosa més. Tal vegada recordar que l’Apocalipsi situa la fi del món a l’Orient Mitjà (sent, per altra banda, l’àmbit territorial on s’escriu i que coneix qui el va redactar) i que mencionar una iniciativa potser insuficient però d’una enorme humanitat: http://www.youtube.com/watch?v=I6sPCSJu31U : un creuament de missatges entre particulars israelians i iranians declarant-se el seu amor i la nul.la voluntat de fer-se la guerra.

En un pla més personal, no puc evitar sentir una gran gratitud envers en Günter Grass per el seu El tambor de llauna; no he llegit mai el llibre però la pel.lícula que se’n va fer a finals dels setanta em va impactar d’una manera que ja no m’ha abandonat mai. La malenconia, la força de les imatges i situacions em van fer créixer, educar: fer veure la dificultat i el preu de les coses enmig, barrejant-se amb la bellesa de la realitat.

Triplet?

La pregunta, com la possibilitat, està en l’aire. Podrà el Barça aconseguir els tres trofeus pels que està competint: la Copa del Rei, la lliga i la Champions? Algun d'ells? Quin no? En la primera d’aquestes competicions el seu triomf es dóna per bastant segur, però en les altres dues tot penja d’un fil, més aviat prim. Aquest dissabte es viurà un clàssic com pocs, ja que el resultat serà decisiu, potser no matemàticament, però quasi. Guanyar no suposa guanyar la lliga, però sí posar el Madrid en una situació molt delicada, en la que els nervis poden provocar més d’una relliscada fatal.

Tres dies més tard estarà en joc la Champions. No vaig poder veure el partit de dimecres i quasi n’estic content, perquè els empats i les derrotes no són mai prou satisfactòries. Sembla que el Barça va dominar el joc i va acabar xutant, al darrer minut, una pilota al pal de la porteria contrària. Mal regust de boca. Dimarts haurà de demostrar que la vida t’ho exigeix tot: estil, entrega, virtut, ofici, creativitat, col.laboració... i eficàcia (productivitat: pel que fa al cas, gols).

La cosa, no es pot negar, està al roig viu, i això sempre és distret, sembla donar una centralitat, una direcció, un contingut més ple a la vida. Amb tot haig de dir que no he estat mai aficionat al futbol, però reconec que des de que en Guardiola fa miracles m’hi he atansat una mica. Això del futbol, com gairebé tot, té molt a veure amb la tradició familiar. El meu pare no n’era, i per lògica “transmissòria” jo tampoc. El meu germà,  esdevenint pare, se’n va anar tornant. No hi ha res com un fill per obligar-te a integrar-te a la societat, amb lo bo i el dolent... El futbol no sé en quin dels dos pols situar-lo, però és clar que hi figura en algun lloc, al costat de les guarderies, les vacunes absurdes, la inscripció al col.legi, les vacances en família, el cagatió, els palmons, les anades al pediatre, les reunions de l'AMPA, les dents de llet, l'autocar escolar, el termòmetre cada tres per quatre, la festa de carnaval a l’escola, la mona, els avis, els Reis... tot el paquet, tan entranyable com, per moments, feixuc, al que, de forma natural i insensible s'hi sol afegir el futbol.  

No, el meu pare no era “futbolero” però tot i així, sent conscient de la importància sociològica del fenomen, ens va dur una vegada a mon germà i a mi (potser van ser dues) al Camp Nou. La veritat és que no em va desagradar. Vaig tenir la sensació de ser al Coliseum romà un dia de funció. Em va fascinar, sobretot, la successió ininterrompuda i discordant de flashos de càmeres de foto i de flametes d’encenedors i llumins que s’encenien ara aquí i ara allà. La megafonia, ja potent a l'època, també em va impressionar lo seu. No sense un deix d’autosuggestió i d’imitació, recordo haver “vibrat” i haver-me aixecat del seient d’una revolada més d’un cop: ovacionant, aclamant, protestant un jugador, una jugada, una decisió arbitral. Crec que va haver-hi un o més gols favorables i em vaig sumar encantat al deliri general. Tot, però, des d’una mena de distància clínica... Anys més tard, aquesta experiència quasi infantil em serviria per comprendre millor què és i com funciona la massa, i el perquè de l’èxit de moviments polític-socials com el nazisme, etc.

Ja llavors, o potser més, es deia allò de que el Barça era “més que un club” i que  representava Catalunya enfront del franquisme. No treu que el nacionalisme del meu pare no es basava ni en el futbol, ni el montserratisme, ni el muntanyisme: els tres reductes físics i mentals on el catalanisme s’havia refugiat després de l’ensulsiada del 39. Sense la parròquia (l'únic indret on es podia sentir parlar en català en públic), el Camp Nou i la muntanya, el sentiment de país faria temps que s'hauria esvaït definitivament. Cal afegir que el meu pare, encara que una mica més, tampoc tenia un gran entrada i tirada al catalanisme llibresc, cultural, per bé que, això sí, de seguida es fa membre d’Òmnium Cultural i a casa rebíem les revistes juvenils El cavall fort i L'infantil (més tard Tretzevents, i es pot dir que es respirava un mínim ambient de cultura catalana: algun "single" d’en Raimon, discs de rondalles nostrades o clàssiques, els Tintins en edició en català, literatura en català, recent o clàssica, restes d'una biblioteca anglesa -amb enciclopèdia passada de moda inclosa- aconseguida pel meu pare, sempre tan anglòman, de no se sap on, i uns quants volums de la col.lecció d'autors grecollatins de la Bernat Metge... tot plegat molt justet, quasi de catacumbes, i potser d'aquí va venir la decisió dels nostres pares d'inscriure la prole en el Liceu Francès, per allò d'eixamplar els horitzons més enllà del Cara al sol, El Corte Inglés, l'Scalèxtric, el Tren PAYA i altres meravelles del franquisme "desarrollista"... La decisió no era necessàriament dolenta, però els resultats han estat discutibles. Tot té un preu, i m'atreviria a dir que més si ets català; però no ens queixem, hi ha coses pitjors, i a més hi ha una certa grandesa en el patiment... Val a dir que en col.legi francès aquest el futbol estava proscrit com a esport "oficial"; era tolerat a les hores de pati, però no formava part de l'educació esportiva que se'ns donava, al costat del bàsquet, el volley o el handbol. Si de cas hi ha parlaré en un altra moment i lloc de la meva relació amb les pilotes.

Al meu pare li repugnaven els premis de consolació, i veia en el futbol un d'aquests succedanis (a més, en el cas del FBC, cagat, val a dir: com a molt un accèssit); considerava, no sense raó, que era una manera de desviar l'atenció, un mecanisme d'enganya-babaus. No era pas contrari al folklore, a la cultura popular, però no podia evitar sentir un cert menyspreu si no hi endevinava una pulsió reivindicativa, una tensió emancipadora. Es podria dir que el catalanisme del meu pare tenia un punt abstracte, fonamentat en la raó i el sentit de la justícia per una banda (el dret a ser respectats, a ser ciutadans de ple dret, lliures), i, per l'altra, en una mena d’orgull visceral, d'etnicisme cultural, fonamentat, consistent en la consciència empírica, en l'experiència d'una diferència idiosincràtica, psicològica, de tarannà... insalvable. He parlat d'abstracció, però de fet la seva era una abstracció terriblement concreta: qui té el poder? qui decideix? qui mana? Tot el que no fos política i economia li semblava poc seriós, nul.lament decisiu, decisori. El futbol formava part de la categoria de les coses poc determinants, prescindibles: aigua calenta, hauria dit.

Jo vaig créixer en aquells anys i amb un pare que veia les coses d'aquesta manera. Per a un nen no era fàcil entendre res en aquell mar de confusions laberíntiques, tabús vergonyants, silencis forçats, odis covats, passions reprimides, escapatòries individualistes, evasions egocèntriques... És un altre miracle que no haguem pres més mal tots plegats. Això sí, ens haurem passat la vida aguantant metxa, mossegant-nos la llengua, empassant-nos granotes i fent úlceres, i exigint-nos equilibris, esforços i síntesis impossibles. Segurament vam abusar de la paciència, de l'amnèsia i del contorsionisme, i això també passa factura. Ara tocaria, estaria bé passar a un altre estadi o sinó seguir conformant-nos amb el Barça... sempre ens quedarà això.

Val a dir que gràcies a ell, al Barça, tot aquesta enganxifosa llosa històrica sembla que quedi lluny, que quedi superat (és sabut que l'ésser humà viu essencialment d'il.lusions), i és que el Barça actual és molt millor que el de fa 30 o 40 anys (malgrat en Charlie Reixach, en Cruyff, en Neskens, en Sotil, en Migueli, en Maradona i d’altres) que es movia en el "quasi sí però no", en el coitus interruptus permanent, en la sempiterna condició de segon, en la condició de "perdedor oficial" i altres modalitats de la impotència i de la frustració. El Barça venia a ser el toro que s'immola per a major lluïment del torero Reial Madrid... La lluita entre la B de Barça i la M de Madrid, com qui diu entre el Bé i el Mal, segueix en peu, viva com una paràbola bíblica en que ningú acaba de guanyar mai. Moralment, però, fa temps que el Barça ha guanyat. Només cal comparar en Guardiola amb en Mourinho, en Messi amb en Ronaldo. O comparar la gent de la pròpia cantera que juga en el Barça i la que ho fa en el Madrid (amb la despesa que això suposa). 

Sí, el Barça és pràcticament l'única empresa pròspera del país, el nostre buc insígnia, però no ens deixem endur massa per una visió candorosa, maniquea de les coses: els fitxatges milionaris, els mercenaris, els pactes amb el diable també existeixen a casa nostra. Els negocis tèrbols d’un Sandro Rossell i una Qatar Foundation més fosca que del color del petroli també són nostres. Encara no hem fet net. La victòria ens hi ajudarà o ens perdrà? Vell dubte. Al carro vencedor s’hi apunta tothom... fins a canviar-li el color. Per altra banda, sense victòries un s’acaba morint d’inanició. Traïció vital o puresa mortal? Dilema antic, etern, universal... Seguirem buscant la síntesi del millor d'ambdues coses, però de moment volem xalar, volem gols. Messi i companyia, feu la vostra feina i no us oblideu que la nostra felicitat, simbòlica o real (que cadascú esculli) rau a la punta de les vostres botes.

NB: Per mi que si el Barça guanya les 3 eliminatòries el govern espanyol suspendrà l'Estatut, i encara, segons com, ens enviarà els tancs cap aquí (ha, ha, ha!).