Cròniques africanes (VII)

Les meves cròniques s’acabaven aquí, a Tombuctú, almenys pel que fa al que en el seu moment vaig recuperar dels mails que van servir d’ocasió d’escriptura i canal de comunicació amb familiars i amics. Però la cosa va seguir, com segueix el temps i la vida fins que no s’atura definitivament. Poant en la memòria (congelada en les fotos que han quedat de tot allò, i que he “revisitat” algunes vegades), puc mirar de refer, ni que sigui a grans trets, la seqüència de llocs, sensacions i dies a partir d'aleshores. 

Recordo que després de sondejar i negociar amb el guia (l'Àfrica, i segurament el 3r món en general, és un món on tot es tracta i concerta a peu de carrer, de paraula, a cop de tempteig, copets a l’espatlla, somriures, promeses i bromes per una banda i l’altre), va quedar acordat de marxar amb una “pinasse” l’endemà al matí del nostre cinquè o sisè dia d’estada allí. Les "pinasses" són les llargues barcasses, com piragües, que solquen les aigües del Níger amunt i avall; és el mitjà de transport fluvial, tant per a persones com per a mercaderies primordial, sinó únic. Se’ns va assegurar que era una "pinasse" turística que baixava mig buida. Ens havia de deixar a Mopti (situada uns 300 km riu amunt, per bé que fos direcció sud i cap a l’oceà); allí recuperaríem el cotxe que en JP havia deixat davant del mateix hotel on havíem estat en la nostra primera passada per aquella ciutat (potser la més “índia” de les ciutats visitades).


La nit abans de marxar, però, vaig voler recuperar, empès per una certa mesquinesa, un llibre que li havia deixat a un nano, un adolescent local, que corria pel jardí de l'hotel fent temps i mirant a veure què queia. Estava estudiant francès i li vaig deixar un parell de llibres perquè se'ls llegís (eren llibres curtets). Un dels llibres era L'Étranger de Camus, amb la portada clàssica de l'editorial Folio i tota l'adhesió i veneració fetitxista que això pugui comportar; l'altre era un clàssic africà sobre la vaga que els constructors de la via de ferrocarril entre Dakkar i Bamako havien fet per allà els anys 30. 


La recerca del nano aquest i les meves pertinences llibresques em va dur, ja de nit, a l'extrem de la ciutat, allà on les cases s'anaven espaiant i el desert es feia més i més omnipresent. Sempre m'ha fascinat el concepte de límit, el punt aquell, precís o no, on una cosa bascula i passa a ser una altra: el prat i el bosc, la ribera i l'aigua, l'escaire i el buit, el carrer horitzontal i l'edifici vertical, el camp i el poble... Aquí tenia una versió major i solemne, corprenadora i majestàtica d'aquest trànsit amb solució de continuïtat: la ciutat i el desert. 


M'acompanyava un "guia". Enfonsant-nos ja en la sorra per damunt dels turmells vam trobar una casa d'una sola planta, potser la darrera abans de l'oceà de sorra. Porta oberta, tot de gent dormint en sacs de dormir, com en una mena d'hostal de la joventut massa ple. Una altra de les característiques de l'Àfrica: tot és casolà, provisional, com en unes vacances infinites, promiscues, familiars, laborioses. El meu guia s'havia confós i vam despertar l'Alila, una coneixença que no era el noi dels llibres. No era altre que l'adolescent tuareg que el dia precedent m'havia venut un penjoll, un obridor de llaunes i alguna cosa més, tot fet segons la més estricta artesania tuareg; va voler fer bé les coses i em va dur a la seva tenda, muntada en un angle descampat de la part vella de la ciutat, en va oferir tè, va mantenir allunyada amb un punt de fatxenderia la parentela femenina i va exigir que regategéssim... Va estar molt content que el despertéssim... Sempre aquesta joia a prova d'absurds. Pobrets, què haurà estat de tots ells en la tempestat de la guerra actual? 

Només arribar al moll, el mateix lloc on havíem desembarcat uns dies abans, vam veure que l’embarcació aquella no tenia res de turístic. Era un timbarro de fustes ennegrides amb proa i popa projectades no sé quants metres sobre de les aigües en angle secant. Tenia, per protegir-se del sol i tal vegada de la pluja, un cobert fet de canyís recobert de lona. En quant a l’estructura i dimensions tampoc és que diferís gaire de les pinasses turístiques, però tenia una nuesa de colors i comoditats que denotava clarament la seva funció: transportar mercaderies i gent local (més bregada) d’una banda a l’altra. Ja havíem pagat i n’estàvem ja una mica farts de Tombuctú: no ens va passar pel cap refusar res i fer marxa enrere. El pont consistia en un entramat de troncs prims (que no taulons) sota el quals navegaven aigües residuals i una certa quantitat de brossa oblidada. Tot plegat bastant o molt rudimentari.

La partença es va fer esperar una o dues hores. Carregaven mercaderies amb la parsimònia del somnàmbul o l’indecís. Vam jeure la major part del temps sobre una pila de sacs de mill, crec, apilats arran de riba. Era força còmode estar-se allà mirant les petites escenes humanes que es desenvolupaven en el nostre entorn. Feia un dia de calitja, d’humor pesant. Tot el que ens envoltava tenia aquell aspecte d’haver patit un tsunami, temps enrere, però del que ja no hi havia manera de recuperar-se del tot... Tot sempre un punt esclafat per la peresa i per un tedi mil·lenari, metafísic. Poètic i desesperant a parts iguales.

Tot de nens s'entretenien enmig dels adults i de les tasques d'aquests. Això és molt típic de l’Àfrica i, suposo, de la resta de continents pobres: no hi ha una clara separació entre edats i funcions: els nens i els adults conviuen exactament en el mateixos llocs (on també s’afegeixen les bèsties domèstiques) i tot és una barreja de joc i feina (i de papar mosques i pregar el bon Déu com qui espera que plogui). Té un punt fascinant i no deu ser una mala manera de ser en el món (en tot cas més vistosa, relaxada i no exempta d’oxitocina, l’hormona aquella de l’harmonia, l’afecte i el “bon rotllo”, antagonista de l’adrenalina).

Els nens s’enfilaven per la piràmide de sacs i seien vora meu, absort en la lectura i les mes fosques cabòries occidentals. S'agrupaven vora en D. i la seva càmera (un no sap mai quin impacte està tenint la tecnologia que porta a sobre... La voldria dissimular, però no sempre es pot. Els nens aquells eren com bestioles encantadores, una mena de gatets curiosos, mig entremaliats i mig respectuosos, expectants, observadors. Per a ells un blanc ja devia ser tot un fenomen de la naturalesa, i si a sobre llegia concentrat, o manipulava un estri sofisticat, doncs apareixia com quelcom vertaderament inexplicable. 

Cròniques africanes (VI)

Seguim i "acabem" amb Tombuctú...

Aquí, com arreu de Malí, molta iconografia de Barack Obama, bastant del Che i, tancant el rànquing una poca de Mickey Mouse. Molts patis miserables de sorra o "banco" (el llot amb el que fan les toves per a la construcció) batut. Carrers amb número, com a Bamako... i Nova York. Portes de fusta noble amb decoració en metall seguint encara l'estil tradicional, forns en forma d'ogiva, també de fang, davant de les cases, al carrer (van ser els marroquins els qui van introduir el pa...).  Es diria que es fan esforços per recuperar l'esplendor passat: es reformen mesquites i palaus; obres de reforma per tot arreu (tot molt manual: ni una sola grua ni tampoc cap carretilla: transporten el material en lliteretes)... 

La creixent pràctica de barrejar el ‘banco’ amb sorra malmet la consistència d'aquell i resisteix poc les inclemències del temps (sobretot el ploure de l'època de les pluges); això fa que els més rics tendeixen a fer-se les cases amb pedra calcària de la zona. Les cases són d'un o dos pisos, totes del color marró clar del fang, i de la merda, parlant clar. Una de les poques cases que desentona, de manera patètica (un pastitx disgraciós), en el centre històric és un centre d'estudis islàmic, obra recent d'un arquitecte sud-africà, que ha d'acollir tot el llegat d'un erudit exiliat forçós del segle XVII o XVIII (un tal no sé què Babà), part del qual encara és retingut per l'Estat marroquí...

Sembla que la Unesco ha posat el crit al cel i amenaça amb retirar no sé quin ajut o reconeixement a la ciutat de Tombuctú (la consideració de patrimoni de la Humanitat, segurament)... L'Estat i el món assistencials semblen presents o ho fan veure per la multitud de cartells institucionals amb els que hom topa a qualsevol cantonada; aquests, no divergeixen gaire dels altres: el mateix grafisme de coloraines, amb un punt d'innocència infantil, sobre suports de cartró, fusta o directament pintats a la paret: l'Àfrica és un món de manualitats, artesania, inventiva i informalitat ben intencionada. Les revoltes tuaregs del 91 i del 2002 fan que hi hagi una discreta presència militar. 

La població és un barreja de sonrais (?), tuaregs, armas (descendents dels hispano-marroquins que s'apoderaren de Tombuctú a finals del segle XVI), "maures", etc.; tots islamitzats. Gasten la mateixa simpatia, curiositat divertida o naturalitat feta de manca d'estranyesa (una mena d'igualitarisme metafísic) respecte als occidentals que la resta de malienses. La màxima hostilitat és la indiferència. Pel que hem sentit dir no som més de tres dotzenes d'occidentals en tot Tombuctú: una proporció exòtica si tenim en compte que la població local és d'unes quinze mil persones, més alguns milers més de tuaregs que acampen si cal al bell mig de la ciutat (munten les seves cabanes en patis i solars abandonats (en el desert ho fan en tendes de pell de camell). El turisme ha punxat de mala manera... Això és una mica com viure en quarantena, en una illa encerclada per la flamarada del desert. Et sents com en un illot a la deriva. No et sents insegur però et preguntes si tornaràs a tenir esma, forces per a sortir-ne mai més.

Aquí sembla que es visqui, també, com arreu de Malí, fora del temps, esperant no se sap què. La gent viu, treballa, dormisqueja, va amunt i avall amb xancletes, però en el fons sembla que només ho facin veure. Els nens juguen a futbolin en voreres que ja són el carrer, arrosseguen capses de cartró, pidolen ("tubabu, cent francs!", "Monsieur, cadeau, bombon!"; aquí almenys no et reclamen els "bidons", referint-se a les ampolles de plàstic buides, com en altres zones del país) amb insistència però sense convicció i, afortunadament, sense gaire tenacitat. Tu ets sents un imbècil amb la teva càmera de fotos i el teu barret peul per a protegir-te del sol (ja no diguem quan vas amb els casos de l'Ipod); tens l'inesquivable sensació de contribuir a llur aviliment, a llur cretinizacio, perversió, banalització. 

Et saluden pel carrer, i per poc que et deturis o mostris vacil·lació tens tres o quatre candidats a fer-te de guia. La gent disposada ha seguir-te com un voltor esperant que flaquegis i cedeixis son legió... Sembla practicar-se molt la cortesia de la salutació. Et donen, es donen molt la mà; n'hi ha de dues menes: les rugoses i aspres i les humides i estovades (no sabries dir quines són més desagradables). Et poden estar esperant un parell d'hores sense fer res, amb la sola esperança d'acabar venent-te alguna mandanga o d'esgarrapar-te la llastimosa gratitud d'una propina. Guia, mosso d'encàrrecs, camàlics... tot s'hi val. 

El temps, com el desert i Déu, juga a favor d'ells. És un joc tant degradant i pesat com a voltes còmode i útil. Dit això sembla detectar-se honestedat, sinó noblesa, en aquesta gent. El que et pot matar, desarmant-te, és la seva estranya i desinhibida naturalitat, la seva diferència, alteritat, no la seva animositat, inexistent o en tot cas molt dissimulada, reprimida. No et volen cap mal però la seva "lògica" et va cuinant al foc lent, al bany Maria. La modernitat del mòbil, l'antena parabòlica i el 4 per 4 no sembla que hagi afectat massa l ànima africana, el seu ritme de vida popular (malgrat siguin molts els que immigrin o somiïn en fer-ho). Tot plegat els turistes vindríem a ser com gent d'ara, del segle XXI, sobtadament aterrats en plena Edat mitjana: confonem el panorama, però sospito que som impotents, i potser és millor així, per canviar res de les vides d'aquesta gent.

Cròniques africanes (V)

Seguim camí de Tombuctú. Aquesta mena de cursa cap a la ciutat "prohibida" (en el passat i en la llegenda) va ser una d'aquelles coses que fas empès per la inconsciència del moment i que mirades en fred et deixen una mica bocabadat. El conductor i l'acompanyant podien ser qualsevol cosa, també uns islamistes o uns simples bandolers. Enlloc de conduir-nos cap la nostra desitjada destinació podíem estar fent ruta cap a un cau perdut enmig de la sorra: una tenda ronyosa, quatre bidons, dues improbables cadires de plàstic i un dromedari ensopit (a disposar, vacances pagades). Un cop confiscats els nostres mòbils hauríem assumit el galdós paper d'occidental-segrestat-que-prega-per-la-seva-vida-i-demana-que-es-pagui-el-seu-rescat. Per a major glòria del nostre orgull personal i per a major tranquil.litat de les arques estatals, no va ser així. Però tornem a fa dos anys, a veure què pensàvem, què sentíem llavors...

A uns vint km del destí el xofer aminora la marxa i s'enfonsa en un sot de sorra en el que quedem enclotats. Amb indiferència uns i altres baixem del cotxe per estudiar la situació; es fa un primer intent, infructuós, i sense nervis ni presses i a penes concert, ens posem a cercar, amb la parsimònia del somnàmbul, sota un sol ja tòrrid, i en un paisatge de desolació esblaimada, pedres, troncs o qualsevol objecte servible. Es fa intervenir el gat (que es fa descansar sobre una de les catifetes del cotxe sàviament doblegada), es treu sorra de sota les rodes motores, s'hi col·loquen troncs, pedres i alguna branca amb fullam, es buida el maleter per reduir el pes; espitxem i sortim del parany. Bruts de pols, seguim la marxa. 15, 10, 5 km... el paisatge canvia: som en una mena d'aiguamoll, de planura extremadament plana clapejada d'herbam com rasurat; els estanys i llengües d aigua es van fent més amples, més llargs. Sempre he imaginat que l'Índia seria així, ha de ser així...

Enfilem una recta, veiem quatre cabanes al seu extrem, una frenada en sec i som a tocar del Níger. Primera noticia, sorpresa: havíem oblidat el riu i que no hi ha pont que valgui. Comença una espera que et fa sentir en tota la seva intensitat el què és la temporalitat africana. El transbordador que ens ha de dur a l'altra riba ha d'aparèixer al cap d una hora. En passen tres en la immobilitat assolellada d'un horitzó d'aigües i una promiscuïtat de brutícia, de nens fascinats pel turista blanc, de peix (el recurrent "capitaine" del Níger) assecant-se al sol amb l'expressió estupefacta de la mort, d'adults somnolents en llurs provisionals o precaris forats (els africans tenen l'art de jeure en postures i suports que semblen desafiar les lleis de l' equilibri i el confort), d'un grup de mares ajagudes amb criatures, pacients, resignades... 

Un sopor mortal, un mena de purgatori a l'escaire de la fi del mon (o en tot cas certament del desert). La calor estàtica, l'amplitud panoràmica, les quatre piragües varades o que van i venen fan de la visió un espectacle de calmosa desolació apocalíptica, una mena de Canaletto de lepra. Embarquem amb tots els tempteigs, escridassades, cridòria, tumult, agitació habituals (ara aquest 4 per 4, ara les cabres, etc.) i sota una claror ceguedora creuem el riu en companyia d'un mostrari de la humanitat d'aquest racó de món afro-àrab. Tots som un; jo sóc ells, ells són jo. Desembarquem, veiem com el xofer ensiborna l'oficial de duanes i fem els 15 ó 20 km d'avinguda d'eucaliptus que ens separen de Tombuctú com un llamp (els traficants semblen disgustats amb el tracte rebut de l'oficial corrupte)

Mitja hora més tard som a l'hotel Le Caravanserail (als afores, a 100 m del mar groguenc del desert). Una petita joia etnològica que ens han recomanat; obra d'un francès que també té muntat un restaurant a la vora, on es passa el dia buidant gots de pastis amb el seu fill, Frank. Ha passat un dia; seguim aquí. Hem patit una gloriosa nit de mosquits (negligència amb la mosquitera...); el lavabo és un autèntic viver d'insectes de tota mena (humitat i poc lleixiu). Bramant a proximitat, tenim el generador gegant que proporciona electricitat a tota la ciutat (l'anterior – sembla que silenciós - es va espatllar); per sort sols funciona de nit i tot i el soroll la distància i les parets garanteixen el son. 

Ens enfrontem amb la calor i la pols d'una ciutat feta de fang i pedra (almenys el centre històric), amb carrers colgats de sorra color beige, amb alternança de palauets (alguns antigues residències d'exploradors europeus i personalitats àrabs), mesquites i els xiringuitos i la brossa de sempre. He visitat un museu i un parell de biblioteques (topant-me en una d'elles amb un gran retrat d'un Cat Stevens convertit a l'Islam) i admirat breument els manuscrits en àrab, de diferents èpoques i cal·ligrafia, que s'hi guarden: astronomia, geografia, jurisprudència, alcorans, historia, biografies... 

Això va ser una capital, també o sobretot cultural (100.000 habitants, universitat amb 25.000 estudiants); va ser un centre de comerç de primera importància pel què fa a l'or, als esclaus i també a la sal gemma (l'únic tràfic encara subsistent del tres) tallada en blocs rectangulars - amb aparença d'alabastre – d'uns 60 quilos i transportada a llom de dromedari i embarcada en les piragües del Níger riu amunt o avall). Sembla, pel que m'explica el guia,  que els esclaus derivats cap al mon àrab eren tants o més que els escolats cap al Nou món, però els primers eren castrats (per allò dels harems) i per aquest motiu no hi ha població negra autòctona en el mon àrab. 

Avui dia Tombuctú és un núvol de pols i de carrerons, de reguerons d'aigües brutes (és molt dubtós que existeixin clavegueres) i de nens descalços com animalons. Hom no pot evitar comparar-la amb Nuakchott, en molt més petit, amb arquitectura més uniforme, mal animada amb els mateixos ciclomotors xinesos de Bamako (una plaga nacional, doncs: Allah els fulmini!). L'omnipresència d'animals (gallines, burros, bens) pels carrers o patis (o en gàbies-corrals de ferro adossats a les parets de les cases), de les construccions de tova, les edificacions baixes, el vestir, el comerç i el traginar d'articles bàsics pels carrers donen estampes bíbliques per totes bandes. 

Cròniques africanes (IV)

Després de passar per Ségou (ciutat vora el riu Níger que respira placidesa i deixadesa postcolonial de polsegoses avingudes amb grans arbres), de donar un cop d'ull a Mopti (mercat fluvial caòtic i centre de gravetat turístic), d'uns dies d'excursió pel país Dogon (viatge al centre primigeni de l'Àfrica o com qui diu a Les Mines del Rei Salomó: un món encara de màscares, bruixots i animismes situat en altiplà en forma de poblets incrustats en cunyes, gorges i altres racons "neolítics" del massís muntanyós) i de fer una escapada a la zona de Hombori (i les seves muntanyes dignes del Monument Valley d'Arizona, com l'anomenada Mà de Fàtima, conegudes pels escaladors de mig món), tocava arribar-nos fins a la mítica Tombuctú. 

El festival du Désert feia ja unes setmanes (o mesos?) que havia tingut lloc, però la visita era igualment "obligada". Volíem fer "el cim", com qui diu, volíem la nostra part de mite, d'aventura dins de l'aventura. Tombuctú era el nom màgic que havia servit de tensió, de punt d'atracció al llarg de tot el viatge, des de que havíem sortit de Tànger (o de Barcelona, que ja quasi és dir París: París-Tombuctú). Assolint aquesta fita podíem dir que el nostre particular París-Dakkar s'havia acabat, havia conclòs amb èxit. En l'actualitat, i sorprèn i fa una mica de cosa pensar-ho, tot aquella zona (diguem de Mopti cap amunt) és zona de guerra o d'inseguretat. El turisme, ja força tocat quan hi vam ser, es deu haver desplomat a pic, fins a la pràctica desaparició. En fi, és clar que allà "a baix" tampoc van bé i que tampoc han fet bé les coses. No hi ha un gram d'error que no es pagui amb escreix... que és com dir amb interessos.

La llargària d'aquest text dedicat a Tombuctú fa prudent dividir-lo en tres parts. Aquesta és la primera. 

TOMBUCTÚ (centre-nord de Mali)

Sense ànims d'importunar, us agafo de testimoni per tal de poder buidar el pap o cap, del que he fet (vist, sentit, pensat o imaginat) aquests darrers dies. Tal com deixo dit en el títol, sóc a Tombuctú, punt de trobada entre el riu Níger i el desert, terme final de la meva, la nostra escapada cap a l'interior del país; punt final, i suprem, del nostre esforç viatger... Probablement és només una impressió subjectiva (un cert vertigen de ser fora i lluny durant molts dies) i no una realitat constatable i calibrable, però sembla com si la realitat, el país, a aquestes alçades, tendís, comencés ja a dissoldre's, a entrar en deliqüescència, a fondre's... en l'horitzó, la calor, el miratge de l'irreal. Sembla que l'Estat no pugui fer altra cosa que desertar de llocs tan perduts... 

Per altra banda hi ha el sentiment aquell de “què hi faig jo aquí” combinat amb el “com és que no em moro o no m’assassinen?” Ho tindrien fàcil, vista la foscor de molts carrers tan bon punt surts del centre estricte; sembla que amb observar-te i mirar de prendre't el pèl mirant de vendre't alguna cosa, quincalla o informació, ja en tenen prou... Tenim molt present que a uns 300 km més al nord tenen segrestats als nostres compatriotes; sensació un pèl inquietant tanmateix... L'estranyesa davant de tanta diferència i pobresa, de tanta brutícia i manca d'higiene es va apoderant de tu i et va com minant, sobretot perquè la vius sense sorpresa; és com un narcòtic que t'anés desarmant, esgotant, hipnotitzant. No pots evitar sentir-te perdut enmig d'aquest mar d'exotisme; l'amenaça de la malaltia et fa sentir vulnerable; el compte, l'atenció i tensió acumulades al llarg dels dies de no perdre documents d'identitat, diners, targetes, mòbils, carregadors, etc., t'han anat estovant els nervis i els reflexos... Tens la sensació de que tot tu, la teva voluntat i consciència, es va com esfilagarsant; la disciplina de l'organització, de la previsió et va abandonant de mica en mica.

Des d'un lloc anomenat Douentza, petita "ciutat de províncies" (un poble de quatre barraques pendent del que passa a la carretera nacional que el travessa), jo i el company David, vam tenir ahir de matí la sort d'enxampar un Mercedes que descarregava gent i sortia immediatament cap a Tombuctú, a uns 200 km direcció nord. No ens ho vam pensar gaire i vam encabir-nos hi tot descartant l'incert transport "collectif" (molt hipotètic en aquelles hores matineres) dalt d'un "pick up" Toyota on pots trobar-te encastat, agregat a un atapeït grup humà durant 5 i 6 hores, sota un sol de justícia encaixant pols, pudor i sotracs sense clemència de cap mena (si vas a la part de dins et deus potser estalviar el sol directe, però a canvi d'un tuf irrespirable). Els dos beduïns, tuaregs o traficants se'ns van endur a tota velocitat per una amplia pista de sorra. Sense cap pietat pels amortidors del cotxe, lliscàvem per un paisatge semi desèrtic d'acàcies, ginestes, pastures resseques, ases, algun camell, poblats peuls fets de fang o cabanes de canya (de mill): el famós Sahel. Algun animal mort, algun camionot, alguna carreta. Salta un taparodes i un servidor ofereix els serveis d'un ganivet suís (per genuí esperit de servei i també per allò de fer punts: si ens segresten tindran present el meu gest?) per desmuntar els restants encara intactes. Seguim.

Saludes a la gent, que et respon amb perplexitat, naturalitat protocol·lària o amb un somriure; contemples algun corb (o potser sols cornella: els d'aquí tenen el coll blanc), alguna bassa amb bestiar o ocells a banda i banda de la pista. Penses en l'Àfrica i en la inutilitat o el perjudici de tants esforços i discursos, en les insalvables contradiccions i confusions d'ells, nosaltres, condemnats tots plegats a l'etern curtcircuit insoluble. Parles amb el teu company d'algun assumpte més o menys absurd, abstracte o simplement neuròtic propi de cervells europeus. Sents el soroll de la velocitat i la sorpresa de córrer cap a un horitzó, pla o lleument ondulat, perfectament desconegut, que t'atrau com un somni que t'ha d'engolir i fer-te desaparèixer. Calcules el temps que falta per arribar a la ciutat que ha tensat part del teu periple; mires d'endevinar-la o imaginar-la en la llunyania dels teus ulls curiosos. Especules sobre les possibilitats d'un accident, un segrest o de quedar-se ensorrat en algun dels nombrosos bancs i trams de sorra profunda de la pista.

Vas fent fotos com el que ets, un turista que cerca apropiar-se de la realitat "a baix cost". Segueixes distretament la musica vagament mora i xabacana que surt dels cassets que el conductor va posant i canviant. A mig camí es fa parada en un poble (afegir de mala mort és absolutament superflu). Ens hi trobem un parell de noies franceses que fan ruta en sentit perpendicular; lamenten que el seu guia, seguint instruccions de l'agència, es negui a anar a Tombuctú. El meu amic troba també aquí la Coca-Cola amb la que abeurar-se un cop més; l'espurna de la vida no li ha fallat ni un sol cop...  

Cròniques africanes (III)

Aquesta és la tercera entrega. Evidentment, aquests escrits són sols pinzellades fragmentàries del viatge. No sempre tenia temps o humor de prendre notes, i tenir a mà un ordinador era quelcom molt intermitent, atzarós, discontinu. Per altra banda, la memòria també és selectiva i limitada. Hi ha molts llocs, moments, situacions que per una raó o una altra no arribes a descriure o sols molt indirectament. Per altra banda, la immediatesa et fa donar importància a coses que la perspectiva del temps relativitza. Tendeixes igualment a donar per generalitzable el que potser no és més que un accident anecdòtic. La ment vol entendre i inevitablement tendeix a simplificar, a jerarquitzar, a associar... coses que són extremadament complexes, sense lligam "piramidal", inconnexes... Passes rabent i vols copsar la llei que regeix un món físic i humà que porta milions d'anys coent-se al seu ritme i a la seva temperatura. Creus comprendre però inevitablement et quedes a l'escorça superficial dels fenomens. Tot i així hi ha una cosa que se'n diu intuïció, sentit comú, i coneixement de la condició humana que t'ajuda bastant a saber per on van els trets. Tot és diferent i alhora, en el fons, idèntic.

Un detall: escric Malí, així, amb accent, per entendre que és el correcte si ens basem en la manera com es pronuncia en francès (que és com ho pronuncien els malians quan parlen el francès, l'antiga llengua colonial).  la llengua colonial parlaantiga colònia). En francès l'accent tònic sempre recau en la darrera síl.laba, i per tant, encara que en francès això no implica que s'hagi d'accentuar (ja que les i no porten accent llevat d'uns pocs casos quan van després d'un 'a', donant llavors una 'î'), si ho transposem al català (o al castellà), cal accentuar-ho. Dit això, sembla que en català i castellà cal escriure i pronunciar "Mali" (Mali: amb l'accent tònic a la 'a'), però sembla pertinent ser fidel a com la gent del propi país anomena aquest quan parla en francès. Seria interessant, és clar, saber com ho diuen quan una o l'altra de les llengües indígenes, com el bambara o peul, però admeto que no vam portar la curiositat fins a aquest punt (podria ser perfectament, nogensmenys, que no tinguin més mot que el francès: el concepte, estatal, d'un territori tan vast com el malià designat amb un sol nom, diria que escapa bastant a la psicologia, i per tant a la llengua, locals. 

BAMAKO (capital de Malí)

Us envio una salutació des de la capital de Malí. Una dada perquè us feu una idea del lloc on som: dos cops l'extensió de la península ibèrica i 13 milions d'habitants (un 10% a la capital)... Vam arribar fa tres dies, després del periple de mes de 5000 km que ens havíem proposat de fer... Aquí a Bamako, molta vida, bastant de verd, pol·lució per un tub (cotxes i ciclomotors i pols de carrers sense asfaltar, pedregosos i amb abundància de sots a matar; no puc evitar que els ulls se m'irritin i la gola se'm carregui tan bon punt circulo pels carrers...), un gran riu (el Níger), dos grans ponts que el creuen (amb trànsit infernal), una gran extensió de cases d'una sola planta, i el típic, clàssic brogit, caos "medieval" d'ètnies, castes, oficis, mercat, indigents, venedors en minúscules, ronyoses i tronades paradetes per tot arreu, carrers a les fosques, sense voreres de cap mena... Un conjunt "salvatge" i pacífic alhora... Un immens poblat amb quatre edificis alts i a l'occidental (o a la internacional: s'estila força l'estil sudanès, que diuen), uns quants carrers amb mansions per als rics, d aquí i de fora (ser europeu ja casi es sinònim del darrer) en un estil nou ric tirant a "Marbella-Pompeia" que fa feredat... En el centre històric abunden encara els edificis de l'època colonial: molta galeria, porxo, balcó, sòlid i ombrívol, teulades força obliqües, persianes, colors blancs, càlids, vermellosos... Acollidors i alhora inaccessibles, com protegint-se de la calor... i del negre; fan pensar en l'Índia i en les pluges torrencials dels monsons. La calor, tot i fer-ne més de l' habitual per aquestes dates, segons ens han dit, és encara francament suportable. Els bons amics que ens acullen viuen quasi als afores en una torre amb jardí tropical (mangos, papaies, cocoters...), piscina, guarda (obligat) i tot l'espai del mon, a tocar d'un braç del riu; s' hi està divinament: lluny del soroll i de la contaminació, almenys la més visible i agressiva, i amb els millors amfitrions i guies que hom pugui desitjar i imaginar.

L'Àfrica negra, és sabut dels que hi han estat, té un costat de candor, de frescor, d'innocència realment captivador i intensament entendridor, però la veritat és que se'm faria bastant impensable la idea de viure-hi permanentment; hi ha quelcom excessiu difícil de definir (massa irracionalitat potser?). Hi ha també una presència bastant abassegadora de greixum, d'immundícies, de deixalles de tota mena, plàstics enmig de qualsevol lloc habitat... que tira bastant enrere. Hi ha potser també com quelcom de catastròfic en l'ambient, en l'aire: el nivell d'absurd, de contradicció, de paradoxa és tremend i difícilment assumible per a un europeu... Les diferents tensions sembla que inevitablement hagin d'anar pujant de grau fins a l' explosió... Al mateix temps, tanmateix, tot sembla ser viscut amb naturalitat, resignació, espontaneïtat, abnegació, dignitat... La vida, la mort en dansa perpètua, amb gravetat i puerilitat simultànies, a l'uníson. Aquí tot sembla, resulta infinit i etern... El paradís i l'infern plegats. De fet, no ens enganyem, és la sensació que hom té, pot tenir a tot arreu, simplement aquí es més pujada de to, més contrastada, més patent, més immediata. Aquí la vida assalta amb la seva "elementarietat"; l'abstracció, idea, convenció, codi i teoria estan en minoria. L'"ara-aquí-real-viu" domina clarament.

Demà marxem al País Dogon, a uns 800 km al nord-est: una mena d'Àfrica dins l' Àfrica... Sembla que la meitat nord del país es zona perillosa per als occidentals; està per veure si podrem visitar Tombuctú... Es diu per aquí que els factors d'inseguretat serien de tres menes: l'islamista, amb bases a Algèria i Mauritània (i al mateix Malí, al nord desèrtic); el trànsit de droga (l'Àfrica occidental hauria esdevingut una plataforma de llançament, la notícia del moment és un Boeing aparegut calcinat al mig del desert que hauria servit per transportar no sé quantes tones de droga des de l'Amèrica Llatina); l'impacte sobre la regió de la guerra de Costa d'Ivori de fa uns pocs anys, amb gent desplaçada avesada a la violència...

El que trobo curiós és que més enllà del tòpic de que se'ls veu feliços, o almenys menys neguitosos, amoïnats o amargats que nosaltres els occidentals, la majoria de la gent té un bon aspecte envejable. Serà que es cuiden molt (dubtós), la constitució física, la qualitat de la pell, o que sols sobreviuen els més forts. Sigui el que sigui, el cert és que fan bona cara... I vesteixen amb aquells vestits estampats, sobretot les dones, tan llampants i magnífics. Pel que fa a l'arbre sagrat de l'Àfrica, el Baobab (molt present en el nostre recorregut de mil km entre Senegal i l'Oest de Malí, què us podria dir? Doncs simplement que és extraordinari, improbable, impressionant, encantador, únic, irreal, extraterrestre, fantàstic, màgic, fabulós i tot el que vulgueu. La veritat és que és més humà que vegetal. Del seu fruit, una mena de penjoll de closca dura recoberta d'una pell com de vellut, se'n fa un suc prou estimable, però malauradament relativament difícil de trobar (a diferència de l'omnipresent Coca-Cola). Ara és sense fulles, fantasmagòric; suposo que verd deu ser igual o encara més espectacular.

Bé, com us podeu imaginar tot el que veig em fa pensar molt, qüestionar-me la meva manera de viure, i tot allò dels valors occidentals, etc. Molt probablement, com era previsible, la meva percepció de la realitat quedarà trastocada definitivament. Com deia, però, si mai em tornés a expatriar no seria per aquestes latituds (segurament tiraria si de cas més cap al Marroc), però a la vista de la realitat d'aquí em pregunto si es pot realment ser feliç en els nostres descreguts països occidentals, si no hi ha alguna cosa de fonamentalment equivocada en la nostra manera d'entendre i de viure la vida. Dit altrament, costa enyorar Europa, la veritat. Aquí la realitat, la vida no és abstracta ni cibernètica, és vitalment mortal, com sembla que ha de ser. Bé, soc conscient que no us dic res de nou que no hàgiu sentit, llegit o experimentat vosaltres mateixos alguna o moltes vegades.

Cròniques africanes (II)

Segueixo amb els relats aquests del periple per la costa atlàntica del nord d'Àfrica. Deixant enrere el Sàhara Occidental, ens endinsàvem a Mauritània. Ho fèiem amb una certa aprensió sinó por. Fa un parell de mesos que havia tingut lloc el segrest dels cooperants catalans. Havíem forçosament de passar per la mateixa carretera que ells. Però nosaltres no anàvem en cap caravana "pija" de camions d'última generació, ni ningú podia saber (amb antelació de poques hores) que passaríem per allà. És cert que anàvem amb un cotxe, el meu, que no passava desapercebut pel fet de ser un monovolum (allà s'estila el Mercedes i altres marques de berlines). La idea era creuar el país el més ràpid possible aturant-nos el menor nombre de vegades possible. De tota manera, el país és prou gran com per haver de fer-hi dos nits, per veloçment que vulguis travessar-lo. El trajecte aconsellat, i potser també el més curt, era anar per la carretera de la costa de nord a sud, fins a Senegal. 


L'opció d'agafar la carretera que va de la capital cap a l'est, en diagonal (la "route de l'espoir", carretera de l'esperança) i entrar directament a Mali, quedava descartada ja que semblava més perillosa (feia un any o poc més uns turistes hi havien estat assassinats). Un sempre creu en la seva bona estrella, però si haig de ser totalment sincer, també diré que emprenia aquell viatge amb una indiferència considerable respecte a la meva sort. Els quasi dos anys que portava patint els acúfens (el brunzit a les oïdes -l'esquerra en el meu cas- i cap) m'havien desgastat molt la moral i la idea de ser segrestat o assassinat em deixava fred, impassible. Des d'una mena d'estoïcisme indolent em veia passant sis mesos o un any aprenent a parlar l'àrab, llegint l'Alcorà i convertint-me a l'islam, i alhora patint calor i set i malvivint en condicions infrahumanes. Em representava, captiu, endinsant-me per la via mística fins a l'extrem de convertir a la no-violència els meus segrestadors. En d'altres moments intentava endevinar, concebre què se sentia en el moment de ser decapitat o tirotejat; podria mantenir fins abans de la passió i la fallada fisiològica la sensació d'irrealitat, d'insensibilitat?


No sé si aquesta fredor em va fer córrer riscos innecessaris, però sí que em va donar una llibertat d'acció, una tranquil.litat (dins del meu calvari íntim, s'entén) considerable. 


Qui va fer prova de coratge (que no és altra cosa que el fer accions o suportar situacions superant la viva por que aquestes generen en tu) en tot cas va ser en David. Jo anava bastant com un zombi. Encara no havia fet el dol de la realitat i vivia l'esquinçament de sentir-me'n separat, amb la desesperació autodestructiva que això implicava. Ara, l'hàbit i l'instint de supervivència han fet aquest dol, i el replegament cap a la vida interior ja s'ha operat en tota la seva extensió i profunditat, esperant, tal vegada, el moment l'oportunitat de tornar a la superfície. Dos anys enrere encara no érem aquí, però. 


MAURITÀNIA

Han passat uns dies, us escric només per saludar-vos des de Nuakchott, la capital de Mauritània: un país molt pobre, infinitament més que el Marroc, i una capital caòtica, extenssíssima, bruta, sorollosa i amb regust a tub d'escapament i d'excrement. També molt acolorida i intensa, és clar. El vestit nacional dels homes és d'una extrema bellesa i elegància; túniques flotants de colors blancs i blaus amb motius marrons brodats (crec que en diuen "bubús")... El tipus físic del homes realça encara mes la gràcia, la màgia del vestir així; qui mes qui menys sembla un príncep sortit d'un comte fabulós. El país, el que hem vist, és tot desert deixat de la mà de Déu, amb gent vivint en tendes, barraques, o precàries casetes. Els afores de la capital és la cosa més desoladora que he vist mai: a la calor i l'extrema nuesa,  pobresa del panorama cal sumar-hi encara l'assot d'un vent carregat de pols i sorra que ho empastifa tot. Hom té la sensació de trobar-se en un indret maleït... No es pot evitar plànyer els habitants d'aquest país: els hi tocat unes de les condicions de vida més dures que es pugui imaginar. Excepcionalment hem fet nit a un hotel de luxe i ara tirarem cap al sud. Senegal és només a poc més de 200 km; comptem fer nit a Saint-Louis.

Tant l'entrada com la sortida de Mauritània hauran estat rocambolesques, una cursa d'obstacles, d'extorsions o suborns (segons com es vulgui veure) a més no poder. Saint-Louis de Senegal (penúltima etapa de l'Aéropostale (Saint-Exupéry i companyia) al continent abans de creuar l'Atlàntic) molt maco i amb glamur decadent. Noies altes, primes i tot i així sovint fortes, atlètiques; els nois igual. Vam visitar una reserva d'aiguamolls: pelicans a dojo, corbs marins, garses... varegs (una mena de llangardaix d'un metre de llarg) i, sort excepcional, sembla, un parell de cocodrils. L'interior de Senegal i l Oest de Malí van ser una mena de ral.li per carreteres interminables, amb esvorancs traïdors, dotzenes d' animals morts a les cunetes (bàsicament zebús, ases i cabres; vam poder veure voltors en acció: bastant truculent) en diferents estadis de descomposició (el sol abrusador, els voltors que dèiem, els xacals i la mateixa pell coriàcia fan que la cosa no sigui particularment escabrosa, però: la momificació predomina sobre les modalitats repugnants). 

Hi ha també  restes, vestigis - sovint molt recents - de terribles accidents, desenes de camions avariats amb el conductor treballant-hi de sol a sol sota la calor i al mig del no res (no sempre tenen el triangle i avisen amb una successió de branques tallades al llarg de la carretera: curiós però efectiu), infinitat de vestigis de pneumàtics rebentats (els usen fins que els gasten, allisen totalment les rugositats i rebenten), poblats de cases de fang, cotxes i furgonetes carregades de gent o de mercaderies fins al desbordament, carrets amb ases amunt i avall... Molta ramaderia, agricultura tradicional, comerç d'estricta subsistència. Resumint, una mena d Edat Mitjana. Ja sabeu, la gent viu, comercia, trafica, dorm, parla, espera, menja, papa mosques al carrer... I potser també hi moren, desesperen, se suïciden (encara que això darrer no sembla que entri massa en la mentalitat local; cal una abstracció mental, una imaginació temporal que aquí deu anar escassa: amb alegria o dolor, aquí la vida omple, ocupa, i no hi ha temps de projeccions futures); a més, qui mes qui menys té un munt de gent que depèn d'ell...

Cròniques africanes (I)

Aquest viatge de l'amic JP per la façana atlàntica d'Àfrica, fins a Senegal emprès aquest proppassat diumenge, m'ha fet venir ganes de rescatar el que vaig escriure fa dos anys d'aquest mateix itinerari. Són quatre cròniques. Pel que fos no vaig escriure res dels primers dies al Marroc, ni tampoc dels darrers a Senegal (llevat del que inclogués de forma escadussera per aquí o per allà, ja no recordo). Tot i el meu esforç per ser exacte, segur que hi ha imprecisions de noms i dades, però l'interès que puguin tenir és el d'una mirada que descobria un món que li era desconegut, malgrat tot el que hagués pogut saber prèviament (per documentals, lectures, fotografies, guies) d'aquelles contrades. 

Anant cap al sud. El desert (Dakhla – sud del Sàhara Occidental)

Escric des d'un cibernet en una ciutat perduda entre el desert i l'oceà, Dakhla; ex Villa Cisneros. Una punta habitada al mig del no res. Tenim mes de 2000 km a les espatlles, amb els més de 500 de desert d'ahir, i els ulls plens de paisatges, horitzons, somriures, carrers de pobles atrotinats i carregats de vida intensa, anàrquica, immemorial, atemporal... Orient en tots els sentits i per a tots els sentits. El viure i deixa viure, amb l'infinit i la naturalitat de la fe, amb la seva saviesa, fraternitat i fatalitat. L'espectacle constant de l'espontaneïtat, la senzillesa, la puresa de cor, la sòbria elegància, la dignitat congènita, el primitivisme atàvic... Un sentit de l'estar i del obsequiar, del servir i del acollir, mai vistos per mi. Una capacitat d' aguantar el propi destí o contemplar el no res (morint-se de fàstic) propis d'una humanitat, imbuïda de noblesa, que semblava desapareguda. 


Gent soferta perduda en la immensitat fosca de la nit; gent unida ocupada o ociosa arreu; ases, gossos i gats coexistint amb els humans en el seu pintoresc desordre de provisionalitat, improvisació, deixalles i brutícia... Una arquitectura simple però original i pràctica en les formes, càlida en els colors, conformant arreu un far west de cases baixes i de polsegosos carrers amples que ofereixen tothora de tot. La decència en la compostura, l'amabilitat o com a mínim cortesia en el tracte. Interiors modestos però esforçadament polits. Menjar gustós, amb el toc elaborat de la tradició. En fi, tot un món, difícil de descriure però entranyable i fàcil d'entendre i segons com d'envejar, i molt.

I és que hem conegut, passant d'una revolada, el Marroc "profund", no turístic, on la gent no et persegueix pidolant, o sols el mínim suportable, i on et sents, et pots sentir segur i com a casa; bé, de fet molt més que a casa. Un Marroc on fins i tot conduir és un plaer, on l'absència de codi de la circulació és substituït per la intuïció, l'instint i la camaraderia humana, amb una policia tan corrupte com simpàtica i infantil. En fi, innocència i antigor per totes bandes, coexistint, de moment, amb la modernitat (mòbil i antena parabòlica omnipresents). L' edat mitjana perpetuant se i reproduint-se mes enllà d'ella mateixa...

Recança de no haver-ho conegut abans, de no haver nascut aquí, de no ser musulmà...? Ahir vam saber que a la frontera amb Mauritània ja no donen visat; que cal procurar-se'l a Rabat (o a Las Palmas). Comptàvem agafar l'avio avui aquí però no surt fins demà; hi anirà només l'amic David, content com un gínjol de fer un road-movie tan solitari com forassenyat. Jo em quedaré aquí, envoltat de mar, de moros, d'una mena de tuaregs elegantíssims, i potser d'unes poques dotzenes d'europeus, funcionaris de l ONU o francesos de mitjana edat que arriben en autocaravana, molts a pescar.

Fa un temps primaveral amb brisa marina; res de la xafogor que es podia esperar i témer! I això que he calculat que som a uns 15 km del tròpic de Càncer (o és el de Capricorn?)... He passejat amunt i avall per el passeig (podria ser el de Salou als anys 60) i per l'extraradi industrial, buscant platja, tafanejant, fent fotos: peixos aixafats, detritus de tota mena, gossos vagabunds, i l'acostumat i fascinant espectacle d'una humanitat que s'activa i alhora està com un punt absent, esperant i assaborint no se sap ben bé què... Al final he hagut d'agafar un taxi i fer un quilòmetres cap al nord, fins a una mena d'hotel Riad d'un gust exquisit; sense complicacions m'han deixat entrar i fer ús de les instal.lacions. He fet un bany en una platja de sorra finíssima i blanquíssima, llegit una estona i contemplat les variants de l'horitzó beix i blau que ho envolta tot. Caminant de tornada vora la carretera un camió s'ha parat per endur-se'm de tornada a la ciutat.

No massa ganes de confraternitzar, cosa per altra part difícil: el francès de la majoria és precari, el meu àrab inexistent i la conversa no va mai gaire més enllà del Barça, de l'edat, de si estic casat, de si tinc fills, del meu ofici, de si no m'he fet encara musulmà o après l'àrab (somriure d'orella a orella)...

La gent del país, habitants o passants, no semblen tenir cap animositat però si escassa curiositat i força indiferència: et veuen com un estrany... i tu a ells, val a dir. Finalment he optat, per prudència i comoditat, de no mirar a les cares; l'Ipod m'ho posa fàcil. Prefereixo no mirar tampoc gaire les dones, la majoria mig tapades amb túniques vistoses però d'estampats de discutible estètica "taiwanesa", per dir-ho d'alguna manera, per tal evitar possibles malentesos... Algunes, poques, joves miren i somriuen amb bastant descaradura; sempre reconforta un xic. Cal dir que tampoc són tan maques com les vistes al Marroc pròpiament dit (no oblidem que som al Sàhara Occidental). 


La ciutat, com la majoria de les del país, és una estesa de petites cases baixes, d'un, dos o tres pisos, amb carrers amples, a voltes precàriament asfaltats, sense papereres i, vista l'extrema escassetat de contenidors i la molta merda aquí i allà, amb un servei de recollida d'escombraries purament simbòlic o directament inexistent. Una de les coses apreciables es l'estil arquitectònic modern: admirables jocs geomètrics, subtils i belles variacions del cub... S'estalvien els balcons de ferro, tot és, es juga en una intel·ligent modulació de les parets, dels angles, de les profunditats. Motllures, finestres, terrasses i colors torrats, blanc trencat i siena en la majoria dels casos, fan de les cases i de les façanes dels carrers conjunts francament harmònics. Poc vidre, finestres escasses o petites... la calor, és clar. Bé, poca cosa més; a l'hotel el tracte és cordial, tinc vistes a la badia: a uns sis o vuit km, la costa "ferma" amb els seus espadats groguencs...

Aquí, més que enlloc, molta presència militar: exèrcit de terra, marina, policia... He passat un parell d'hores en una cafeteria diguem-ne de luxe: quan poden i volen tenen un bon gust indiscutible. Crec que avui també renunciaré a cap intent de vida nocturna, reduïda, pel que he vist aquí i a les ciutats de províncies de l'Atlas Mitjà per on hem passat, a les terrasses dels cafès amb presència exclusiva d homes, i als bars dels hotels de luxe, amb horaris de colònies d'estiu... Quan et decideixes ja te'l trobes tancat; almenys aquesta va ser la nostra experiència a Laayauin (El Ayún).