LA NOIA
Aquest mati,
casualment, amb la J. ens hem creuat amb la professora amiga seva que em vol
presentar. La veritat és que m’ha agradat. És d’origen paquistanès criada a U.K. (des dels 14 anys aquí a Brockwood). Vindrà a prendre el tè a les 3. A veure si
li caic bé. Sembla que també parla francès, el que em podria facilitar la cosa.
No he pogut evitar pensar en tot l’enrenou, el canvi que suposaria ajuntar-me
amb ella, però segurament és una manera equivocada, per precipitada i
superficial, d’enfocar la cosa. El primer seria veure si realment hi ha
possibilitat de feeling i després el temps i la bona voluntat
dirien. L’amor dóna ales, diuen. A veure si estic a l’alçada d’aquesta
oportunitat que se’m presenta. Va sent hora que baixi del burro...
* * *
L’entrevista amb la
S. ha estat força llarga. Em près el tè en el jardí i hem fet un passeig pel
camp. És una noia sensible, delicada. És professora de pintura aquí a l'escola
(on, com deia, va venir amb 14 anys i hi ha romàs des de llavors). La seva
vocació, passió és la pintura. Li agraden els clàssics, sobretot els del
Renaixement. Com tinc una mínima cultura pictòrica he pogut marcar algun punt
en el tema; crec que li ha agradat particularment que digués que a través d’un
quadre, en mitja hora, podies saber, de l'esperit d’una època, més que llegint
una dotzena de llibres. Viu a cavall d’aquí i Londres (on treballa en una
galería d’art). Es considera europea, més que anglesa o paquistanesa. Aquí a
Brockwood, tindré ocasió de comprovar-ho, es respira un ambient internacional.
El seu rostre i expressió transmeten dolçor i una alegria malenconiosa. Té un
parlar un pèl ensucrat però afable, benintencionat. Se la veu intel.ligent. Té
unes dents blanques maques i uns llavis molsuts entre violacis i morats. El seu
morè de pell no és intens (diguem que com una nordafricana), però el cabell,
relativament curt, potser tenyit? (i no vull dir res dolent amb això), és negre profund. La seva complexió té un
punt fràgil. És prima però amb un tipus prou femení. En conjunt es pot dir que
és força atractiva.
Crec que li he
agradat prou. O en tot cas ha demostrat interès ja que ha preguntat força coses
de la meva vida. No he mentit gaire; bàsicament he edulcorat la realitat,
quelcom lícit en un primer encontre. Hem parlat de pintura (Gaingsbourg,
Reynolds, pintura flamenca del XVII…), de natura, d'harmonia, de París, de Brockwood,
de les seves classes, del seu estil pictòric, de l’exposició que vol preparar
per a la tardor... També de les meves possibilitats de venir a treballar a
Brockwood i de seguir veient-nos (marxa avui i aquí ja no podré veure més).
Tornats del passeig
ha volgut fer un segon tè i després l’he acompanyada pel cami de l'escola (on
havia d'anar a un "meeting" de professors). Li he fet una foto, ens
hem abraçat i desitjat el millor i l’esperanca de tornar-nos a veure. En
general crec haver portat prou bé l’entretien. El meu anglès ha sortit mes
fluid del que podia esperar. Sols he comès dos errors: dir, sense
lamentar-me’n, que treballava sol (dèficit de sociabilitat de cara a fer de
professor) i dir, contestant a una pregunta seva, que en cas de venir a treballar
a Brockwood seria com ajudant d’horticultor, rebaixant-me innecessàriament,
segons com es miri, en l'escalafó de l’staff, ja que més tard, parlant
amb la meva neboda, he sabut que podria perfectament optar a fer de professor
de castellà, de francès o de filosofia: el que compta sobretot és l’assumpció,
l’assimilació de les ensenyances de Krishnamurti i la vocació pedagògica que
hom tingui, i no tant el nivell acadèmic assolit, o fins i tot el nivell
d’anglès, essent com és o pretén ser una escola cosmopolita, també pel que fa
al professorat; de fet, hom pot donar classes del que vulgui, encara que sigui
d’una matèria que es tregui de la màniga, però sempre, és clar, que la cosa
vehiculi els valors del centre i hom ho sàpiga manegar.
Resumint, diria que
comparteixo bastant el seu gust, la seva sensibilitat per la pintura, el que
podria ser un punt d’arrencada, de trobada determinant en el cas de que
intentéssim la relació. La seva visió del món, així en general i pel que he
pogut captar, no em sembla antipàtica. La noia té el seu interès. Vol tenir
nanos… Tot passaria, és clar, per venir a viure aquí i veure què passa. Ens vam
separar amb una mena d'acord tàcit que valia la pena de tornar-se a veure, de
que ens agradavem prou. No sé. Li dec portar uns 16 anys...
