PASSEJADA
Vaig fer una
passejada pels camps i boscos circundants (un breu recorregut per pista
asfaltada). L’espectacle principal són els arbres imponents. Els camps de blat
estan encara per segar i fan maco de veure. Tot respira abundància i verdor. El
paisatge, quan el bosc el deixa veure, és una successio ininterrumpuda de
prats, extensions de blat, bosquets, línies, horitzó d’arbres i vegetació
verda. En no pocs dels prats hi ha llanudes ovelles pasturant; sovint s’hi
veuen corbs fent los companyia, al terra i volant al voltant: una curiosa
combinació (simbiosi?), que no havia vist mai i que té un punt atractiu,
pintoresc. Va ser fotografiant un d’aquests prats que potser vaig salvar la
vida, o com a mínim la integritat física, ja que trenta metres més enllà, en
mateixa carretereta per la que anava, s’hi va desplomar una branca grossa, com
qui diu tot un arbre. Primer es va sentir un breu i fluix espetec, que va provocar
el vol precipitat d’un ocell, i pocs segons més tard un "crac" i la
caiguda del brancam envaint totalment l’estreta carretera.
Potser, tot i haver
seguit caminant en aquella direcció, no hauria passat res, bé perquè la caiguda
no hauria coincidit del tot amb el meu pas per allà o perquè hauria tingut el
bon reflex d’apartar-me a temps, i en la bona dirección, al sentir el primer
avís. Poc abans havia passat per allí mateix un ciclista i no vull ni imaginar
el que hauria representat també per a ell que li caigués al damunt la massa
aquella vegetal o que hi hagués topat sense temps a frenar (ídem pel que fa a
un cotxe, és clar). Vaig escurçar la passejada i un cop tornat a casa vaig
avisar en D.. El vaig acompanyar perquè ho veiés i decidís si calia avisar
l’escola o les autoritats locals, però algun farmer de per
allà ja hi havia passat amb la motoserra i havia deixat el pas expedit.
Vaig trobar que
l’incident era una bona metáfora de l’existència: tot està tranquil, la
sensació de seguretat i de placidesa ho amoroseix tot, i de sobte, sorgit de
les profunditats de l’ésser, l’accident, la mort, el drama. Vaig recordar, per
altra banda, el dia que fent footing pel parc-bosc de
Luxembourg (Bambusch-Bämbech), d’una revolada, al sentir la fressa d’un arbre
que s’abatia sobre meu, vaig tirar-me a terra fora del corriol per on venia,
com si sentís caure una bomba. No havia vist o no havia fet prou cas d’uns
senyals que informaven d’una tala (selectiva) en curs. El fullam d’una de les
branques de l’arbre, un faig d’uns 20 ó 25 metres, va quedar a mig metre del
meu cos. Em vaig aixecar i vaig seguir corrent, com si res, però en realitat
fugint avergonyit de les expressions astorades, encara no revingudes de
l’esglai i de la contrarietat, dels funcionaris llenyataires.
Hi ha alguna cosa
de banal, d’anecdòtic en la mort (almenys en la que és per accident) que no
s’ajusta bé a la solemne omnipresència de la nostra consciència. De la mateixa
manera que el funcionament de l’ordinador depèn d’un cable d’alimentació o
d’una bateria (i no hi ha res més estúpid que perdre un treball, un escrit, una
obra, per un tall o exhauriment de corrent), la nostra vida també depèn
d’aquesta dimensió “pedestre”, elemental, básica, d’una energia que ens ve de
fora (i de l’ordre intern per poder rebre-la i aprofitar-la). Això, que havia
de ser un motiu poderós per reflexionar sobre la nostra veritable condició i
aprendre assumir-la, ens ha dut, en canvi, a una cursa infinita per mirar
d’escapar-ne. Havíem d’aprendre a ser i viure en, des de, a partir de la pròpia
mortalitat (entenent que allò etern no som nosaltres, que sols som vehicle,
forma, ocasió), i no fem més que protegir-nos, cadascú amb ell, com l’únic bé
sagrat existent en el cosmos. Tanta covardia i inconsciencia ens passarà
factura, ja ens n’està passant.
ESPECTACLE
Al vespre vaig acompanyar la Joana al concert de fi de curs. Aquest any era més improvisat perquè part de l’energia i el temps se n’havia anat amb una representació teatral: Somni d una nit d’estiu, de Shakespeare. Exceptuant una peça de Schubert, tot van ser cançons o breus composicions dels mateixos alumnes. Alguns, algunes no ho feien del tot malament. La resta d’ alumnes, professors i alguns pares s’ho miraven i escoltaven de forma benevolent i còmplice. Tot molt en clau de broma i de sobreentesos grupals. Es van recrear també alguns clàssics (Hotel California dels Eagles i Ain’t sunshine de Withers). Les dues darreres actuacions, amb les estridències guitarristiques d’un tal Clive, professor, i la bateria atronadora a càrrec d’un alumne aparentment brillant i espavilat em van deprimir l’ànim i fer dubtar de tot, començant per l’escola i la seva labor pedagògica. Amb un excés de zel censurador, molt propi de mi, no vaig poder evitar de preguntar-me si l’escola no posava massa mitjans i decibelis al servei d’aquells quatre adolescents i en quina mesura no demostrava allò la feblesa de les ensenyances del mestre Krishnamurti, que, en principi, haurien hagut d’apartar tot aquella comunitat docent de les modes i reflexos diabòlicament roquers de la tradició anglo-occidental i portar la curiositat i la sensibilitat cap a gustos més subtils i autèntics...
Al vespre vaig acompanyar la Joana al concert de fi de curs. Aquest any era més improvisat perquè part de l’energia i el temps se n’havia anat amb una representació teatral: Somni d una nit d’estiu, de Shakespeare. Exceptuant una peça de Schubert, tot van ser cançons o breus composicions dels mateixos alumnes. Alguns, algunes no ho feien del tot malament. La resta d’ alumnes, professors i alguns pares s’ho miraven i escoltaven de forma benevolent i còmplice. Tot molt en clau de broma i de sobreentesos grupals. Es van recrear també alguns clàssics (Hotel California dels Eagles i Ain’t sunshine de Withers). Les dues darreres actuacions, amb les estridències guitarristiques d’un tal Clive, professor, i la bateria atronadora a càrrec d’un alumne aparentment brillant i espavilat em van deprimir l’ànim i fer dubtar de tot, començant per l’escola i la seva labor pedagògica. Amb un excés de zel censurador, molt propi de mi, no vaig poder evitar de preguntar-me si l’escola no posava massa mitjans i decibelis al servei d’aquells quatre adolescents i en quina mesura no demostrava allò la feblesa de les ensenyances del mestre Krishnamurti, que, en principi, haurien hagut d’apartar tot aquella comunitat docent de les modes i reflexos diabòlicament roquers de la tradició anglo-occidental i portar la curiositat i la sensibilitat cap a gustos més subtils i autèntics...
Vaig deixar la sala
d’espectacles un pèl decebut. M’ho he acabat prenent com una ocasió per
exercitar la tolerancia. Que de fet ja tinc ocasió de practicar a casa, amb el
marit de la J.. Fa dos dies ja vaig haver d’entomar el seu comentari de que U2
era un dels grups més grans de la història del pop anglès (o mundial, ja no
recordo); sort que despres ho va matisar dient que de fet sols li agradaven 5 o
6 cançons d’ells. Jo, llevat de Bloddy Sunday, (la cançó que els va
llançar a la fama, en la que reten homenatge a les víctimes de la matança
perpetrada per l’exèrcit anglès en una manifestació pacífica a l’Ulster, a
principis dels 70) no els hi he sentit res de suportable. Més enllà de les
seves opinions discutibles, no es pot negar que el noi té fusta de músic. Fa un
parell d’anys, a l’Albera, li vaig sentir unes quantes cançons acompanyades a
la guitarra, el seu instrument, i la cosa sonava molt bé. Cantava Susan de
Leonard Cohen que era un goig.
A la planta baixa
de la casa que ocupem (uns 50 m2), entre espanyoles, elèctriques i acústiques
hi ha 4 o 5 guitarres i algun sintetitzador o cosa per l’estil: mai he entès
que la música necessiti tanta tecnologia, quasi com la guerra. Però deu ser la
meva enveja barrejada amb la malfianca de la ignorància.
El seu és un estil
balada mig folk. Em va semblar trobar-hi ressonàncies de més d’un canta-autor
dels darrers 40 anys. Lletra pròpia. Tot plegat d’una considerable
consistència. Toca guitarra i piano i té una bona veu. Força presencia. Diria
que té possibilitats. Ahir va fer un concert; se’n va sortir bé.
