A partir d’aquest punt transcriuré episodis solts, abandonant l’il.lació cronològica, el seu semblant o esforç. Començo aquest recull per on hauria hagut començar la crónica sencera.
ARRIBADA
El vol va anar molt bé. Ja he dit més d’un cop que no m'agrada volar (em sento un paquet al servei del caos sinó directament del diable), però el cert és que tot va anar prou fi. L’única petita, però punyent, contrarietat va ser que a l’aeroport de Girona se’m van quedar un xampú per estrenar (per a més inri em van confirmar que els destrueixen: res de donar-los a un hospital, residència d'avis o el que sigui, no fos cas que algú es fes un calerons fraudulentament...). Tanoca de mi, perquè alguna cosa sabia d’això i només que l’hagués posat dins la maleta facturada enlloc de dur-lo en la bossa de mà l’’hauria salvat. Mentre caminava, entre els últims, pel corredor de l’avió buscant seient, em va trucar ma mare: feia com vint dies que no li trucava i no ens parlàvem. Amb raó estava queixosa i és que no sóc prou bon fill. La inoportunitat de la trucada era un recordatori de que tampoc portava prou bé aquest nivell de la meva vida.
Pràcticament tot França sense nuvols i els darrers tres quarts d’hora de vol amb aquella capa típica de nuvols baixos de cotó, la part superior i visible d’un tou de d’opacitat com bruta. Tot va ser travessar la capa i entrar en una mena de verda grisor luxemburguesa.
Bournemouth. Bus cap al centre, a l'estació de tren. Tot molt verd. L'Angleterra de sempre, amb la seva antigor de totxo vermell i la seva modernitat cridanera, el seu bon gust clàssic i el seu utilitarisme lletjot. 16 graus i ambient humid de pluja recent. Estació antiga, amb solera. Tren que surt quasi d'immediat, quasi buit. Al costat tinc un grup de tres joves, una parella i un amic. Els observo, no entenc gairebé res del que diuen (i tampoc ho intento): ella molt anglesa, un dels nois com el John Lennon de jove, l altre mes grasset i més dels nostres dies. 3 ó 4 parades i baixada a Winchester. Temps igual de grisós però temperatura suau, un pèl fresca, tanmateix. Només tinc un pound (del canvi de l’autobús, pagat amb euros; el tren l’he pagat amb targeta) i amb això no em podria comprar ni la meitat d un cafè... Observo des d’un banc la gent, el tipus humans. A tot arreu hi ha dones que mirar, que fan patir d’una manera o d’una altra, d’un color o d’un altre. Sempre hi ha vida... Aquesta es renova constantment, repeteix formes i n’inventa de noves. He coincidit fins al tren amb un home d’uns 65 anys que és el prototipus mateix de l’home anglès: americana de camp (“sport”) impecable, bigoti, mirada afable per un xic espantada, amb un llibre a la mà (d’una escriptora de nom àrab).
Arriba el cotxe amb la J., en D. i la I.. Abraçades. Desfilem per Winchester, breuement visitat dos anys abans, quan vaig venir per llur boda. Edificis baixos de totxo i fusta, tot molt tradicional i atractiu (és un lloc de pasta); catedral bastant espectacular i curulla d’història. Acabem sortint al camp i al cap de poc entrem en aquest reducte anomenat Brockwood. Prats i turons coberts de gespa, ramats d'ovelles i, deixant més endavant, i tapat pels arbres, el vell edifici de l’escola (una antiga mansió color crema) i el centre Krisnamurti, modern però igualment adaptat a l’entorn, agafem un trencant de la carretera i arribem a dues cases potser bicentenàries. Els meus parents viuen en la planta baixa d’una d’elles. Tot està envoltat de jardí i bosc. Arbres de 20 i 25 metres, plantes de tota mena d’una exhuberància digna dels tròpics... L’interior és agradable i senzill; l'espai és limitat però sent estiu tot ha de ser més fàcil: estic instal.lat en el menjador amb un matelàs al terra.
Arriba el cotxe amb la J., en D. i la I.. Abraçades. Desfilem per Winchester, breuement visitat dos anys abans, quan vaig venir per llur boda. Edificis baixos de totxo i fusta, tot molt tradicional i atractiu (és un lloc de pasta); catedral bastant espectacular i curulla d’història. Acabem sortint al camp i al cap de poc entrem en aquest reducte anomenat Brockwood. Prats i turons coberts de gespa, ramats d'ovelles i, deixant més endavant, i tapat pels arbres, el vell edifici de l’escola (una antiga mansió color crema) i el centre Krisnamurti, modern però igualment adaptat a l’entorn, agafem un trencant de la carretera i arribem a dues cases potser bicentenàries. Els meus parents viuen en la planta baixa d’una d’elles. Tot està envoltat de jardí i bosc. Arbres de 20 i 25 metres, plantes de tota mena d’una exhuberància digna dels tròpics... L’interior és agradable i senzill; l'espai és limitat però sent estiu tot ha de ser més fàcil: estic instal.lat en el menjador amb un matelàs al terra.
Vam dinar al jardi (cosa que sembla és força excepcional). A la casa es menja el mateix que es cuina i serveix a l’escola (línia vegetariana); cada dia hi ha una anada i tornada de tàpers entre un lloc i l’altre. En D. i la J. marxen d'aquí unes poques setmanes a viure a Copenhague: ell vol mirar de reprendre la seva carrera de músic i allà té coneguts i algun suport (com és la possibilitat de gravar a un preu raonable en un molt bon estudi de gravació). S'agafen un any; si volen, poden tornar.
A mitja tarda marxen al sopar de fi de curs i jo em quedo fregit al llit. Torna en D., em desperta i em decideixo a fer una passejada. Encara fa prou clar. Faig una volta curta, de poc mes de mitja hora. Les passes em duen fins al "grove" (o "groveyard"?): ho havia entrevist en la meva darrera visita, però aquest cop ho he pogut observar, gaudir a pleret. Entrant per una tanca doble (amb el mateix sistema de tancament que he comprat per a la porta del recinte dels meus gossos: simpàtiques coincidències de la vida) et pots endinsar en una mena de parc que té bastant de màgic. Herba curta, potser segada (o recentment pasturada?) i una col.lecció d’arbres, bastant distants uns dels altres, impressionant: cedres, roures, sequoias... Arbres d’ una majestuositat encisadora, segurament els més magnífics que he vist mai. Arbres que per si sols ja són un bosc.
La calma és total, estic sol (llevat de la presencia furtiva d’alguns conills que fugen espaordits) i camino entre els arbres, visitant-ne un o l’altre. Per acabar-ho de fer perfecte, el prat va baixant en una perspectiva de llum ponent. Deliciós, pacific, reconciliador amb l'existència. M’entra una mena de nostàlgia, de sentimentalisme per tot el passat, el meu i de la Humanitat; un sentiment de tendresa per tota aquesta vella Europa que he anat visitant intermitentment, que he admirat i estimat, però en la que no he sabut adaptar me prou, que no he sabut aprofitar prou... Aquí les coses tenen aquella decència, aquella digna continuïtat que a casa nostra sovint manca: on tot sembla precari i alhora impostat, forçat, artificial, fruit de la imitació i l’ostentació abans de recaure i decaure en la deixadesa, l’abandó. És allò de pa per avui i gana per demà.
Aquí les coses, es nota, no han deixat de “brollar”, encara que sols sigui aparentment, de forma natural de fa segles, sense interrupcions. Això dóna, procura una sensació de seguretat i de pertinença francament agradables. L’individu no s’ha d’inventar el seu propi món fugint del real: s’hi pot inserir, integrar, com un part més del conjunt. Tot plegat també és una farsa, una impostura, però almenys la superfície és prou coherent i bella perquè te’n oblidis i t’hi rendeixis. La coberta, la crosta del real és alguna cosa més que moda, simulacre, fingiment, expedient de supervivència momentània, equilibri oportunista, salconduit d’exitós frau. Tot sembla fer-se de cara a la galería, per sortir del pas, per quedar bé, per provocar enveja o ficar l’ull a aquest o l’altre. El regne de l’infantilisme salvatge, criminal…
En canvi, aquí, les coses aquí sí semblen tenir la solidesa, la densitat que es pot i s’ha d’esperar d’elles: es fan per elles mateixes i seguint el que dicten les normes inveterades, i no l’autosuggestió d’una cursa d’imatge o de beneficis, on tot es fa per fotre l’adversari polític o ideològic, enriquir-se, justificar-se o entabanar qui té els calers o qui t’ha de votar. Aquí hi ha un ordre i un sentit previs, superiors, anteriors als tripijocs polític-socials del moment. Allà sols tenim l'imperi de l'esnobisme nouric.
Bé, potser la meva capacitat de percepció està una mica distorsionada, però el cert és que mai no he sabut, a casa nostra, captar prou l’existència d’aquesta consistència, d’aquest ordre i sentit esmentats, almenys pel que fa, com a mínim, 50 anys. Com dic o deixo entendre, allà baix tot sembla connotar precarietat, provisionalitat, improvisació; tot se’ns apareix com un decorat de fira barat que aviat serà canviat, desplaçat o destruït. La democràcia, la carpa d’un circ populista i nepotista; el pensament i debat polítics, una grollera i analfabeta pantomima; l’activitat productiva i creativa, l’excepció perseguida; el futur, el descampat de sempre, ara asfaltat.
