Casa
Constato que hi ha més arbres dels que pensava en un
primer moment que no es recuperaran. Els vaig regar un cop o dos al principi,
però ho he deixat de fer per inútil. Llevat d’un, tot són arbres encara petits
o a penes mitjanets, però que havia plantat amb les meves mans i formaven part
del jardí, de l’entorn. Alguns haurien acabat fent-se del tot. Compto: una olivera,
un parell de freixes, una noguera, 5 ó 6 baladres (cap massa gran ni que fes
gaire goig, però amb possibilitats), un parell o tres de pomeres (una ja
totalment desenvolupada), un parell de figueres (una que semblava voler tirar),
un parell de codonyers (no donaven res però amb un verd de fulla prou
interessant), un presseguer (sempre malalt), un llimoner que semblava voler
viure malgat les glaçades, tres
cirerers, dos o tres atmellers, un parell o més de perers, i algun, arbre o
arbust, de purament ornamental: com un castanyer bord, un cirerer d’arbós i
algun més del que no recordo o no he sabut mai el nom…
Les mimoses de la rocalla a la dreta del davant de
casa, com les d’un dels costats de la bassa, han rebut molt, però no em
preocupa: són pràcticament immortals (sinó les de dalt, sí les que creixeran
dels costats i de sota). Ja m’està bé que es calmin i que hi hagi algun fenomen
que les matingui a ratlla.
Entre les incògnites hi ha un abarcoquer, una
parell de boixos i una petita colònia de canya americana. Semblen debatre’s entre la vida i la mort.
La majoria d’atzavares ha resistit bastant (tenir
les fulles plenes d’aigua deu permetre apagar el foc amb el propi cos). Una
mena de iuques toves (ja d’abans de que hi arribés jo) ja no tant, i no sé si
tindré paciencia a comprovar-ho. La palmera sembla que se salvarà. Els
xipressos, tret potser d’un, també hauran superat la prova. Les ginestes grans
(algunes fan tres metres d’alçada), sembla que hauran aguantat en la seva
majoria: estan socarrimades per baix, però algunes de les fulles més altes són verdes. Les que no són tan grans està per veure...
Pel que fa a la pineda de davant de casa, no em sap
massa greu que s’hagi cremat: ens estalviarem els boletaires que hi venien a la
temporada dels bolets i ho deixaven fet una merda (amb llaunes, papers, bosses,
ampolles de plàstic…).
Ara ja sé perquè el dipòsit d’aigua es va salvar:
perquè era ple. De no ser-ho me l’hauria trobat derritit i l’estiu aquí
s’hauria acabat ja que la vida hi seria inviable fins no tenir-ne un altre de
muntat (pel cap baix, quinze o vint dies).
La bassa, amb les vores socarrimades, ha patit el
seu però en la majoria de casos el mal és superficial, temporal. La majoria de
plantes semblen capaces d’autoregenerar-se. Començant per les canyes, que allí
(on he regat), però també arreu, ja treuen brots de fins a 50 i 60 cm (uns 5 cm
al dia).
Les caques dels gossos són més visibles. El seu
diferent color (marrons, negres o blanques) varia segons l’antigor i el grau
d’exposició al foc. Ma germana gran no les pot veure. Diu que contenen prions
(del pinso) que contaminen el terra i a partir d’aquí potser també a nosaltres,
els humans que ens estem per aquí. Ja pot ser, però jo no dono a l’abast…
El problema de tot el mort, que és bastant) és que
caldria treure-ho (tallar-ho o arrencar-ho), i més endavant, quan es pugui,
cremar-ho. Una part servirà per a llenya, és clar, però tot això és feina
afegida, d’aquella que demana temps. No fer-ho, no fer res esperant que el
temps i la natura facin la feina, és tenir obstacles en forma d’esquelets una
mica per tot arreu, que ni fan ni deixen fer, i encara et taquen la roba i
segons com t’esgarrinxen la pell. Em limitaré a fer practicables els llocs més
de pas.
El que m’està donant i em donarà més feina és el
recinte dels gossos. Els pals perduts són 7 i no 5 com havia comptat equivocadament
en un primer recompte; un d’ells sense acabar de consumir, el que fot, perquè
la idea és aprofitar el buit dels cremats per plantar els nous… Ja m’he desfet
de les 4 tolves cremades. M’està donant feina el tio de la burilla… En els
moments de més exasperació seria partidari d’aplicar-li la llei antiterrorista
i de tenir 30 anys de treballs forçats, plantant arbres, per exemple. A fortiori si resulta que ha estat provocat, és clar.
He fet un càlcul aproximatiu de les pèrdues,
comptant i valorant també hores de feina. Em surt una xifra superior als
6.000€. Afortunadament, del perdut sols haig de reposar (en material i hores de
feina) una petita part, posem un 15%. Tot i així, tot el costat nord del
perímetre del terreny quedarà definitivament abandonat, perdut en termes de
zona ajardinada. Cal tenir present, per altra banda, la devaluació de casa que
comporta el paisatge cremat. Passaran anys abans no es pugui llogar i, encara
més, vendre, en condicions normals. És així, el que hi h: tocarà resistir per aquesta banda: ok.
Resumint: tal com ja havia dit anteriorment, la casa
amb el seu nucli “dur” s’ha salvat. Queda com un oasi enmig de la negror i el
gris-ocre. El bosc de la banda nord, amb el seu terra uniformement fosc, sense
relleus que no siguin les pedres, aplanat en una catifa de cendra negra, fa
pensar en Iwo Jima tal com la peli homònima de Clint Eastwood presenta aquell
lloc (una illa volcánica prop de l’arxipèl.lag japonés on va tenir lloc una
batalla terrible ja cap al final de la guerra), encara que en realitat, en la
pràctica la peli es rodés a Islàndia i no a l’illa del pacífic. Veure els
gossos retallats en aquell fons espectral de troncs i terra foscos i buits
genera una sensació estranya, no necessàriament desagradable, val a dir. Els ambients fantasmals sempre tenen el seu punt d'atractiu.
