És un personatge
curiós. Com dic, molt apreciat i estimat aquí a Brockwood (on té ascendent per
la seva experiència, la seva personalitat, la seva docència). Té una veu com de
baríton, diria (mes aviat greu, doncs), amb un accent més aviat dur (que potser
li ve de la seva infantesa a New Castle). És alt, prim, amb cabell bastant
llarg ondulat, porta bigoti i “perilla” tallats curt, ulls grisosos. El seu
rostre és com de xacal i de ratpenat; bastant en la línia d'en Polanski, amb un
toc vampíric. Una bellesa diferent, poc freqüent. Faccions bastant jueves, si
es vol. El seu somriure és il.luminador. Té bastant sentit del humor. Sovint
se’l veu com concentrat, més serios que preocupat. No sé que té que em recorda
en L. B. (el tipus de pell, la saviesa, la seguretat un pel indolent?); tots
dos semblen vinguts de móns estranys, més o menys mitològics (l'Atlàntida) o
marcians.
Té un cert gust per
l'estètica cow boy: barrets d'ala ampla, cibelles cridaneres, botes camperes,
m’ha semblat.. I de fet la seva música (dimarts va fer un recital acompanyat
pel profe guitarrista) té un punt country i/o Neil Young (o era Jethro
Tul?) agradable. Canta amb veu potent, les lletres són seves (que no
entenc o no segueixo però que no deuen estar malament, ja que és un tio
intel.ligent i sensible). A banda de la guitarra també toca el piano: el poder
màgic de la música…
Vol, en paraules de
la J., trobar la manera de viure i fer música en clau espiritual; no ho té clar
(no n'hi ha per menys), pero trobo maco que ho vulgui intentar.
La
J., tot i la seva “conversió” krishnamurtiana, segueix sent la persona
“sudista”, de viure i deixar viure. En D., sembla ser més exigent (és un
producte de l'escola, que és com casa seva), és, com diea, bastant critic amb
el seu funcionament: ell tendiria a la radicalitzacio, a la major fidelitat a
les ensenyances inicials. Ahir mateix, durant el sopar, entre els cinc o sis
membres de l'staff (entre ells en D. i la J.) es va entaular una
discussió sobre el darrer speech d'un dels directors. Es va
criticar que s'hagués centrat massa en la disciplina, les normes. Estaria
resultant cada cop més difícil transmetre l'esperit krishnamurtià del lloc i
s’estaria caient en la normativització i academització de la institució...
Previsible, diria jo, i dificil d'evitar: si el cicle educatiu segueix amb les
universitats, aquestes marquen la pauta; els nanos s’han d’adaptar als inputs
mentals i comportementals que les universitats demananen i esperen d’ells…
La J. i en D.
marxen a Dinamarca i estan bastant pendents d'organitzar la seva marxa: tancant
temes d’aquí, buscant ferry, pensant què deixen i què s'enduen (viatjaran en un
cotxe que és com un 600). Van a Copenhaguen per al tema de la carrera musical
d'en D. (que ja te mig enllestit un album), però tambe per escampar la boira i
viure una llibertat juvenil que aquí no pot esplaiar-se totalment; no tant per
les normes imperants (que també, com la prohibició de beure alcohol - cosa que
a n’en D., aficionat a la cervesa, l'afecta-, o, suposo, el fumar, que deu
estar mal vist), com per la dedicació constant que han de dedicar als alumnes i
a la bona marxa del centre en general, tot plegat molt absorbent, sembla (propi
de la vida en comunitat, almenys educativa). Els hi guarden el lloc un any:
poden marxar sense cap mena de contrapartida i, si volen, poden tornar. No es
pot negar que no està malament. Volen provar, tastar el món per ells mateixos,
sense proteccions (amb la sola “xarxa” d’un retorn assegurat, si plau o cal),
sabent que és ple de paranys i de dificultats. La J., en això, potser ja té més
experiència que en D.. Sembla una iniciativa sana i àdhuc necessària. Tenen
estalviat per a tres mesos, després es veurà. Si van mal dades
tornaran aquí; és un salt amb xarxa, ni que sigui transitòriament.
