Brockwood (VI)

Brockwood, com tot individu o grup d’individus amb voluntat de canviar les coses, navega entre totes aquestes coses, totes aquestes idees i temptatives, sent víctima, com la majoria, de les contradiccions i limitacions pròpies de l’ésser humà. Posats a dir, diria que li falta radicalitat. No sectària és clar, sinó en l’exigència i coherència. Ho qualificaria d’experiment "benintencionat" per a gent amb uns certs mitjans i ganes de que els seus fills provin quelcom diferent (segurament des d'un idealisme mes o menys culpabilitzat i culpabilitzador).

La cosa funciona des de l'any 70, engegat en vida de Krishnamurti (mort el 1984, crec). La bona voluntat i amabilitat del lloc i de la gent que hi estudia i treballa són bastant indiscutibles, però no puc assegurar que sigui realment, com proclamen, “a totally different way of learning". Com qualsevol institució humana funciona amb els seus mites, els seus herois, el seu organigrama, els seus ritus iniciàtics, el seu classisme intern, les seves prohibicions, els seus símbols, etc. i això sempre té la seva part rígida, falsa, coartadora. Pero és inevitable i necessari per tal de fer anar l'organització i arribar a uns resultats més o menys tangibles i diferenciats; per imprimir un segell, un ritme, un sentit de comunitat, un esprit de corps: Finalment no deixa de ser un internat i cal un mínim de filtres de cara a fora i de disciplina de cara a dins.

Per altra banda cal tenir present que en Krishnamurti es resistia molt a que li assignessin el paper de guia. Va escriure molt però bona part del llegat del seu mestratge és obra de deixebles. Reivindicava molt una cosa que comparteixo totalment: la llibertat amb responsabilitat. En quasevol cas no l’he llegit prou, ni conec prou la seva obra per criticar-lo. Va tenir l’encert de renunciar al lideratge del moviment teosofista que la impulsora, la Madame Blavatsky, li oferia en safata. Posats a fer comparacions, el compararia amb en Rudolf Steiner, el fundador del moviment i mètode educatiu Waldorf, diria que més centrat, però, en el tema ètic i menys en l’ecològic que aquest darrer. En tot cas, tant un moviment com l’altre són concomitants i, poc o molt, tenen filiació amb el corrent “utopista” de la segona meitat del segle XIX (Arts and Craft, fourrierisme, proudhonisme, etc.) que se sol englobar sota el terme de “socialisme utòpic”. 

Dit això, i sigui dit de passada, reconec que més d'un cop m'ha temptat la idea de la secta: entregar la teva vida (que ets incapaç de dirigir i de la que no saps treure profit) i encomanar a algú altre que posi equilibri, direcció i sentit, els que siguin, a la teva existència... És clar que és perillós: sol haver-hi abús. Tanmateix anar de nàufrag també ho és bastant. Passa, però, ja hi estic habituat a això darrer i quasi li he agafat gust. L’experiència aquesta de Brockwood m’arriba molt massa tard. Estic molt massa acostumat a la meva llibertat (encara que sigui autodestructiva) com per venir a posar-me al servei d'uns adolescents que se m'apareixen quasi com extraterrestres (i jo sens cap mena de dubte a ells)... He  traspassat determinades fronteres nihilistes que potser ja no tenen retorn.

Com ja he dit, qui podria avalar-me de cara al centre és sobretot en D. i suposo que per ell mateix, i sinó per la mateixa J., ja veu que no acabo d'encaixar-hi prou...

I parlant dels meus amfitrions, diria que en D. (que, per cert, la meva mare anomena Denver, quedant-se tan ampla) és un tio bastant complert, amb força carisma i competent en lo seu, que no és poc (músic, sanació natural, horticultura). Aquí a Brockwood gaudeix del reconeixement general. És un home de pro, d'un cert exit, en el seu punt de màxima potencialitat... Algú bastant idealista i criític (comencant per la mateixa escola i pel seu propi país, a qui acusa de fer guerres a base d'urani empobrit). Em cau bé, malgrat un exterior aparentment un pel eixut, sec, tallant.