Paisatge. Balanç immediat i general de l'incendi. Dades, consideracions i crítiques
Tinc l’”honor” de tenir casa en el municipi més afectat
per aquest incendi. L’ARA parlava d’un 99,99% del terme municipal cremat.
Sembla exagerat, i més tenint en compte que hi ha illes, llenques de territori
que s’han salvat.
Devia ser dimecres de la setmana passada que tornant
en cotxe de no sé quin encàrrec, em vaig trobar el que devien ser uns
periodistes (o potser eren uns pèrits) que amb el cotxe perdut al mig del poble
em van demanar com s’arribava al càmping. L’explicació era complicada i vaig
optar per guiar-los, amb la idea de donar un cop d’ull a com havia quedat tota
aquella banda del poble, segurament la més afectada, i en concret el càmping.
Un cop fet el favor, amb alguna vacil.lació (no hi
vaig mai per allà), em vaig endinsar per una pista que no coneixia en sentit
nord que arrenca en paral.lel al càmping (que no em va semblar tan tocat, amb
l’edifici central preservat; una visita acurada m’hauria donat la prova de que
la cosa, com després vaig poder comprovar en els diaris, havia estat molt més
greu). La zona estava cremada de mala manera. Vaig pensar en aquelles imatges
del front occidental de la Primera Guerra Mundial, repetidament castigats,
obsessivament matxucats per l’activitat bèl.lica durant setmanes o mesos (en
els que la línia de combat, les posicions de combat no es movien o a penes).
L’única diferència era que aquí els arbres, la majoria, encara s’aguantaven. El
vent n’havia tombat uns quants (aquells amb la soca o el tronc molt cremat, i
per tant afeblit, per el foc) però eren, són una minoria).
Al cap de poc em va semblar veure una casa cremada a
uns 250 m a la meva esquerra. Un trencant, amb el rètol de Can Martí, semblava
portar-hi. Agafant et trobaves allí mateix amb una altra casa, salvada però amb
un cobert cremat i amb un tractor calcinat. Un grup de quatre o cinc persones
estava parlant a peu dret a l’entrada de la casa; em va saber greu
destorbar-los amb la meva presència intrusa, morbosa: em sentia el lleuger
avergonyiment, la incomoditat del voyeur encara no del tot descarat i cínic. Els
curiosos haurien de pagar per tafenejar. Ara jo, ara tu.
Una breu recta em va dur fins a la casa sinistrada.
Estava literalment esbotzada, derruïda com si hi hagués impactat una o més
bombes. El foc l’havia atacat per diversos flancs. El sostre, fet de planxes de
ferro, d’aquelles que s’imbriquen les unes en les altres, havia cedit
totalment. Les planxes jeien totalment vinclades, amb els extrems encara
apuntalats en les parts de mur encara en peu, com si un pes monstruós les
hagués esclafat. Tot era destrucció, una massa informe de restes domèstiques.
En el petit jardí, encara relativament intactes, s’hi veia un conjunt atapeït
d’escultures més o menys zoomòrfiques i fantasioses fetes amb ciment o
fragments de pedra. Vestigis d’una época feliç i despreocupada que difícilment
tornarà per als ocupants d’aquella casa. Més tard sabria que aquella havia
estat la casa d’en Fritz –l’alemany jubilat que segueix a l’UCI- que havia
intentat defensar a cop de mànega.
Tota aquella banda ofereix unes possibilitats
excel.lents per a fer-hi un tallafocs important. El terreny és relativament
pla, hi ha moltes pinedes (d’escàs valor i en tot cas ja prou crescudes perquè
es talin) i un carrer ample, d’aquells d’urbanització o polígon industrial, en
sentit perpendicular. No s’ha fet res i ja veurem si s’hi farà mai res per
aturar futurs focs, i això que el foc ha arribat més a prop del nucli urbà que
mai.
La rutina i
la desmemòria aniran guanyant terreny i és de témer, com dic, que es farà ben
poc per prevenir situacions com la viscuda. Tornarà la normalitat, cada cop més
degradada. S’haurà ja desobturat (per l’excés de cendra) el filtre de la
piscina municipal que fa una setmana impedia banyar-s’hi, i aquí no ha passat
res…
La pista que duu de Capmany cap a casa és un rosari
de pals elèctrics tocats per el foc. Són d’aquells simples, sense coronament en
forma de trident ni res. Alguns estan tombats, els altres desapareguts; els que
s’aguanten amenacen tal vegada de caure. El cable, al llarg d’un tram de pista,
corre pel terra. Això era així encara ahir dimarts. De moment encara no s’ha
fet res, en contrast amb la celeritat de la reparació en altres llocs i línies.
Cal concloure que es tracta d’un subministrament menor, per a un conjunt de
cases escampades poc important. Si m’hagués abonat a Fecsa probablement en
formaria part. Més enllà, a la zona dels estanys, on els posts són més grans,
encara avui hi ha gent treballant-hi. He vist més d’un operari (cares
sudamericanes) enfilat dalt dun dels pals. Afortunadament la substitució dels
cremats s’ha fet amb pals de fusta (deuen ser més barats): menys resistents,
però, estarem d’acord, més macos i més rústics.
Com potser ja he assenyalat en algun altre indret,
la telefonía mòbil, aquí a Capmany, ha quedat pràcticament fora de servei. La
cobertura ja era escassa, i segons quines companyies simplement no cobrien la
zona. Ara la situació ha empitjorat notablement. Em sap greu per tota la gent
que m’ha intentat trucar i que potser s’ha quedat amb la sensació de que passo
de tot. No és així, no ben bé. He intentat compensar-ho per mail, però segur
que m’he deixat a gent fora de joc. Ho sento i aprofito per demanar disculpes.
Alguna furgoneta de Movistar sí que he vist, però ara per ara el servei encara
no s’ha reestablert en la seva normalitat (deficient: i potser ja m’està bé que
sigui així).
