Volíem
agafar l’autopista paral.lela a l’Autoroute du Soleil, evitant d’anar massa cap
a l’est i trobar-nos ja a Ginebra) però vam poder experimentar en perjudici
propi que una autopista pot travessar un territori sense tenir entrades i
sortides durant 70 ó 80 quilòmetres, si no hi ha un flux de trànsit que ho
justifiqui. O potser simplement la vam cagar agafant el camí equivocat. Seguíem
amb el mapa continental, que era poc més que tenir un brúixola. Per fortuna per
a mi, vaig estar endormiscat una bona part del que va durar l’excursió
aquesta. Al final vam poder entrar a la
ditxosa autopista, però en el punt en el que l’hauríem creuada camí de Beaune…
Res greu, ja se sap, coses de la conducció. La baixada cap a Lió es va fer
sola, com qui diu.
El panell anunciant l’existència d’un Coq de la Bresse ens va fer pensar que aviat seria l’hora de dinar.
Vam decidir, però, fer tirada fins a Lió. En poc més de cent quilòmetres vam
veure el resultat de dos accidents, tots dos en el carril ràpid (en un sentit i
l’altre). El primer cotxe s’havia desviat contra la barrera divisòria i sortint
disparat helicoïdalment havia quedat cap per amunt sobre el mateix carril pel
que circulava. Uns nanos negres, manifestament sencers, parlamentaven amb la
policia arran del cotxe cap per avall. Quina xamba… El segon era igualment
espectacular: un cotxe havia quedat travessat en sentit perpendicular a la
marxa, també en el carril ràpid; un camió l’havia envestit en angle recte.
L’impacte no semblava important i tot feia pensar que tothom s’havia salvat…
d’una i bona. En aquella autopista, aquell dia, Déu havia tingut feina.
Lyon sempre
és un parany per als viatgers; la vols contornejar però no sempre l’encertes.
Després d’una o més errades, no vam tenir més remei que creuar-la, el que pot
ser ràpid o a velocitat de còagul sanguini. Va ser més aviat això. Vaig
aprofitar per prendre vistes d’una ciutat que, pel poc que la conec, té el seu
atractiu, el seu charme: el passeig de plataners al llarg del Saône, elegants i
sòlids edificis vuitcentistes, el turó amb no sé quin temple catòlic, les
perspectives que ofereix el Ròdan i els ponts que el creuen. Poc o molt, una
mena de petit París on segurament es viu millor que en el gran. La seva
localització geográfica no pòt ser més céntrica, a escala europea. Si Europa
(almenys el que es coneix com Europa occidental) hagués de tenir una capital
geogràficament centrada, aquesta no podria ser altra que Lió).
Superar Lió
és com passar el Rubicó: et falten encara uns 600 quilòmetres per ser a casa,
però la sensació de que ja tot va de baixada, cap al mar i el sol s’apodera
psicològicament de tu. Vam fer un halt per dinar en un Courtepaille (la peça de xai de 180 grams de la foto, un cop en el
plat era una cosa més aviat ridícula, però ja se sap). Poc després, aprofitant
un parada benzinera, per primer cop agafaria jo el cotxe. Va ser la típica
conducció densa, de vacances, amb el sol de tarda de cara. La calor i el sopor
eren aclaparadors. Reconeixent un cop més un paisatge que segueixo ignorant pel
que fa a la majoria de llocs, poblacions, vam arribar a La Jonquera i poc
després a casa. Tot era sec, menjat pel sol.
En D. es
va quedar l’estona de descansar un moment i donar un cop d’ull. Em vaig quedar
sol, contrariat per no trobar-hi ningú (la gent vindria l’endemà, la festa
prevista no seria fins al 21). La sensació de que tot era per fer, de que el
país estava destrossat, deixat de la mà de Déu, amb massa gent que no
l’estimava (o l'estimava d'una manera ben rara i curiosa) em va enterbolir una mica l’ànim. Venia
d’Europa i arribava a un no man’s land
africà. Estàvem com sempre, on sempre havíem estat. Tenia, també com sempre,
molt a fer, i em vaig activar (el pencar és un antidepressiu considerable). El
primer i principal era regar. Part del que vaig regar quedaria reduït a cendra
menys de tres dies més tard.
Casualment,
visitant l’altre dia per un tema de plaques solars un amic que viu com jo,
aïllat (però tot l’any, amb familia i més bregat que no pas jo), semblantment
afectat per l’incendi, tenia a casa una familia amiga francesa de prop de
Belfort. L’home, amb un rostre inconfusiblement gavatxo (o com a molt belga) em
va dir que el nucli antic de Belfort no està malament, però que la resta no té
gaire interès (o és el que em va semblar entendre). A instàncies del seu
amfitrió em va parlar però del que es coneix com els “1.000 étangs”, una zona
amb una gran quantitat d’estanys, molts de propietat privada. La gent hi pesca
o els lloga per pescar i un cop l’any els buida, els queda els peixos grossos i
deixa que els vius facin el seu desenvolupament. De tot això aquí no en tenim.
No és terra d’abundància, la nostra. És terra de treball segur i guany incert.
Vist i
parlat del tema de les plaques, ja camí del cotxe, va sortir el tema dels
generadors. Si hi ha un tema en el que a n’en C. li agradi
esplaiar-se és aquest. Si t'enganxa estàs perdut. Que fa quinze anys que s’hi baralla, que si la
marca Honda és l'única bona de veritat, que malfiar-se de les imitacions, que el butà gasta molt menys,
que amb un de 1.500 ja fas, etc. 10 minuts sota un calorós sol de tarda. Amb un cap com un timbal vaig tornar cap a
casa. Vint, trenta, quaranta feines, grans i petites m’hi esperaven, com
sempre, com cada dia, com ara que acabo aquesta modesta narració viatgera, un
matí de diumenge de 12 d’agost.
