Ahir vaig estar
treballant a l'hort unes tres hores. Distret. Vaig descobrir una eina que
m'aniria molt bé per a l'Albera: és com un estrep tirant a afilat a la
punta d'un pal; té una mica de joc (anant dels 40 als 10 graus d'inclinació,
més o menys) per suavitzar la força que has de fer quan, clavat al terra, el
tires cap a tu i passa, segant les arrels de les males herbes, a 2 o 3
centímetres de profunditat. D'una sola estrabada talles per sota una franja de
40 o 50 cm de llarg per 60 cm d'amplada (o menys si es tracta del model
estret). Sembla que és una eina suïssa o almenys un invent suís. Existeix, més
ampla, la versió muntada en dos braços de fusta amb una roda metàl.lica estil
rudimentari a l'extrem: actives cap enrere i t'emportes, segant-ho, com dic,
tot el que vols.
En fi, curiositats
de l'enginy humà. Sempre he tingut molta fal.lera pels invents que emprant la
simple força humana i fent valer el joc físic de forces elementals a través de
materials senzills com la fusta, el ferro, la corda (el cànem), el cuir, la
pedra, la banya, etc. aconsegueixen fer el que les mans no poden o si més no
facilitar i multiplicar el seu treball de manera significativa. Crec que ens
hauríem de mantenir i tirar més de veta d'aquesta mena de recurs, reservant el
motor elèctric i d'explosió per les tasques impossibles de fer altrament.
L'altra feina va
ser collir "French beans" (del color dels llavis dels que han begut
més del compte, són indis de naixement o passen fred, que un cop bullides es
tornen verdes) en el greenhouse.
Un cop més, on
sinó?, vaig dinar ja a l'escola, comprovant un cop més com el bon gust, els
espais i materials a l'"antiga" són omnipresents. La J., que s'estima
molt el lloc, i li agrada recordar-me i recalcar-me les normes que regulen la
seva existencia (aquests són els dallonses, no pots anar sol per aquí, no està
ben vist fer això, els horaris són aquests, això s'ha de deixar aquí, pots fer
això o instal.lar-te aquí, l’staff té aquests drets o deures, els
mature students han d'ajudar en això, etc.) i té, com jo, i segurament tots els
capricornis, aquest gust per l'abundància material (casernària, hospitalària,
penitenciària o el que sigui, com ara la col.legial) em va ensenyar la cuina
-on em va acabar tocant fregar quatre trastos vestint un impecable davantal
verd (no blau, per a una funció o responsabilitat diferent)- i totes les
dependències adjuntes (rebost, cambra freda, etc.). L’ordre, la netedat i la
profusió de recursos produia aquell sentiment de satisfacció i de seguretat que
suscita la visió de tot el que es sòlid, decent, maco, útil. El color crema, la
fusta i la rajola blanca reinaven en unes línies d'espai molt anys 30, molt Tintin.
Per a mi, el món tal com hauria de ser... Tot en un ambient bastant reglat per
les tasques compartides de manera rotatòria.
Sembla que la cosa,
l’escola funciona prou bé, bàsicament gràcies a donatius (provinents de
fortunes de ves a saber quin origen: punt feble a la vista...), puix que estant
ampliant l'escola amb un nou edifici (es obligat que els diners disponibles
s’inverteixin en l'escola: no hi ha repartiment de beneficis). La J.,
segurament amb raó, és critica amb aquesta iniciativa: creu que els diners
s'haurien d'invertir en l'escola ja existent per tal de fer-la més sostenible
(em va parlar de 400£ diaris de fuel, cosa que a mi em sembla impossible, però
tal vegada és així). Va desaprovar igualment l'actual calendari, que fa que els
estudiants i els professors marxen ara (la majoria ja ho ha fet), just en el
moment de màxim esplet de l’hort... Es fan algunes conserves i es congelen
algunes coses, però bona part de la collita es perd. El que hauria de ser
l'eix vertebrador de la cosa (l'autoabastiment) es converteix així en un simple
gest simbòlic, en una mera mesura propagandística... No van, no anem bé.
