Konstanz (X)

Reprenc la relació del viatge a Konstanz, limitada ja a la tornada. No hi ha cap fet, cap esdeveniment extraordinari que dongui un ple motiu per fer-ho, però em sembla correcte imposar-se el principi d’acabar les coses començades. Aquesta, el cloure allò endegat haurà estat una de les lliçons que més m’haurà costat aprendre en aquesta vida. Ara que la practico amb una certa asiduïtat, no voldria saltar-me el seu acompliment.  

Creuant pobles més o menys medievals, amb les seves torres o campanars amb rellotge, les seves cases amb les bigues de fusta a la vista, els Gast Haus habuts i per haver, vam arribar a Schaffhausen. Fos per error o amb les idees clares, aquest cop ens vam situar a la riba dreta del Rin. Deliberadament vam seguir els cartells que indicaven Rheinfall: el salt d’aigua del Rin. No ens vam penedir. Tot un espectacle. 150 m de riu precipitant-se, per bé que escalonadament, d’una alçada d’uns vint metres. Altament fotogènic, una escenografria totalment wagneriana (superadora, òbviament del que el Mestre Cabanes hagués pogut concebre i realitzar, en el seu temps, en el seu temple del Liceu de Barcelona).

Una massa d’aigua no parava de saltar imperiosament, com enfollida. Núvols de broma, fragor permanent. Enmig d’aquella orografia dramàtica, un tros d’espadat, una desgastada conformació rocosa, sobrevivía a l’embat més crític del corrent. S’hi veia un accés escalonat, amb barana, fins al capdamunt, a un “mirador” en ple  terrabastall circundant. Hi onejava la bandera suïsa, com en els dos extrems de la ribera. Sols s’hi podía accedir en vaixell, com havíem entrevist a l’arribar. Seria per a una altra ocasió.

Els punts de vista i de proximitat eren diversos, és clar. Un d’ells, del nostre costat (no hi havia cap pont que unís les dues ribes en aquell indret), era un restaurant que, situat a l’extrem d’un sortint de terra riu endins, oferia unes vistes extraordinàries; molt recomanable per a enamorats. Sinó, un passeig i uns caminets d'esglaons ja per entre les roques i el bosc  et permetien apropar-te fins dominar visualment el fenomen des de diferents nivells i angles. A la zona central dels ràpids sobresortia un señal indicador de ferro forjat amb dos anys del segle dinou. Algú, una colla suicida d’alpinistes, havia anat allí a clavar-la? Una gesta de bojos, o bé es va fer amb les aigües del Rin aturades en una presa. Qui sap.

L’altra banda era més escarpada, amb un accés amb ascensor i un caminet que portava a un balcó arran d’una de les cascades més vistoses. Allí el plugim era assegurat. Eren les cataractes més grans que en D. i jo havíem vist mai. La comparació amb les Niagara Falls era absurda però inevitable. Amb ment científica en D. em va fer veure que encara que aquell indret l’obstacle fos erosionat, com ho seria al cap d’uns milers d’anys, l’obstacle l’únic que faria seria despleçar-se uns metres o centenars de metres riu amunt, fins allà on el desnivell es tornés a fer prou evident, suficientment pronunciat.

En el pàrquing vam dedicar uns minuts a contemplar un Mercedes descapotable color crema dels anys 30. D’aquells amb tauler de comandament de fusta, seints de cuiro, petita plataforma d’accés, rodes amb circumferència, prominents i arrodonits parafangs, fars separats del xassís i en forma de bulb, d’ull. No era com el de Hitler (que duia dues dobles rodes al darrera, crec), però compartia época.

Vam seguir fent ruta de tornada. Els camps i pobles suïssos eren plàcids, es respirava opulència i ordre, però era un paisatge mancat de carácter, com privat d’història. Després de fer alguna marrada, alguna desviació obligada, d’entreveure les torres de refrigeració de la central nuclear (en el costat ja alemany), van entrar i anar passant per una població d’una certa importància, Laufenberg. A la nostra esquerra, allà on les cases i els arbres deixaven veure, es veia una vall amb el seu riu i tot un nucli urbà harmoniosament i típica medieval (pont de pedra, església, castell, carrers estrets, iconografia heràldica. La indecisió de parar o no parar per fer fotos ens va dur fins ja quasi fora del poble. Per un cop la curiositat o l’esperit turístic van poder més que la lógica, la dinámica automobilística, i vam fer marxa enrere. S’ho valia prou.

La suïssa alemanya, al no haver patit cap destrucció a la guerra mundial, et dóna, probablement, una idea prou aproximada de l’arquitectura i l’urbanisme tradicional alemany (dic això amb la idea, potser errònia, de que en l’alçada aquella on érem les dues riberes del Rin eren territoriosuís). Vam ver fotos, cadascú per la seva banda (també d’una águila de bronze enorme que amb les ales desplegades dominava, de la nostra banda, el paisatge… El que havia de ser una parada de cinc minuts es va convertir en una de vint o vint-i-cinc (vaig estar esperant en D. en un revolt no menys de deu minuts: la sincronicitat és un art rar).

Ja fosquejava quan vam entrar a Basilea. La vam creuar en una exhalació: una mena de cursa, de passeig nocturn d’aquells en que l’anar en cotxe, per un cop, és una delicia. El que vaig copsar d’aquella ciutat em va enamorar bastant. El Rin la travessava i això li donava l’oportunitat de les perspectives sinuoses, dels ponts i edificis estudiadament estratègics, impactants. Hi havia un cert desnivell, el que produïa, afegint-se a la velocitat i les llums de la nit, una certa sensació de muntanya russa. Les avingudes, els cafès, els aparadors i voreres transmetien el simple però aclaparador missatge de que allí les coses funcionaven, que es vivia el benestar: que érem a l’Europa elegant, culta, rica. Vaig pensar en Barcelona, i en els seus llampants i mal enfocats esforços de nourica; arreglada, agenciada, cada dia més, per als turistes i no per als seus habitants. Una vegada més, Barcelona, ciutat que podria ser una joia (i en certs aspectes ho segueix sent, malgrat l’adulteració patida), sortia mal parada en la comparació amb una altra ciutat europea.

Va costar trobar la sortida cap a França, però ho vam aconseguir. Fins al darrer moment vam patir una mica de l’aprensió de circular per Suïssa sense la carte verte, però vam poder marxar del país havent colat aquest gol. Hi havia l’opció de fer nit a Belfort però entre una cosa i l’altra no havíem fet ni una tercera part del trajecte i semblava obligat tirar milles. Vam ressuscitar la idea de fer nit a Besançon, rescabalant-nos així de l’intent fallit de l’anada. Així va ser. Vam fer quilòmetres, ja en plena nit, deixant enrere els diferents cartells publicitaris de l’autopista (un d’ells informant de l’existència d’una raça de vaques Montbéliarde: els francesos sempre s’han sabut vendre, i crear imaginari propi de tot el seu…) i vam sortir a la recerca d’un lloc per dormir (aquest cop sí, trobant la sortida Besançon Centre).