La ciutat, o en tot cas el seu centre, queda
enclavada en el fons d’una àmplia depressió. Tot baixant anàvem deixant enrere
hotels d’aquests de carretera (el que em pensava que era un tàcit acord de
dormir en el centre històric no era més que distracció per part d’en D.: menys
mal). Vam creuar un pont llarg i ens vam situar en l’entramat urbà antic.
Va ser com entrar en un món estrany, en un
somni, en el decorat d’una pel.lícula histórica. Era ja relativament tard, els
carrers eren pràcticament deserts. Vam començar a donar voltes, a preguntar, a
passar dues, tres i quatre cops pel mateix lloc. Tot era un dèdal de carrers
homogenis, tot fet de pedra grisa, d’una mateixa época, lúgubre, com d’internat
o d’hospici de luxe sinistre… Els trets
distintius eren pràcticament absents: els cotxes, l’asfalt (quan no eren
carrers de llambordes) i poca cosa més. No hi havia ni publicitat lluminosa, ni
ensenyes vistoses, ni taxímetres, ni cabines telefòniques, ni paperes visibles,
a penes semàfors… El despullament a l’essencial era radical.
La grisor pètria, el silenci de la nit buida
i la llum esmorteïda dels fanals (vuitcentistes: amb cobertura de coure i
sortint directament de les façanes de les cases), això, en una mena
d’ambientació Second Empire tétrica
era tot. Les cases eren baixetes, totes al mateix nivell; els carrers
s’estiraven en la monotonía d’un únic i mateix organisme petri. Aquella pedra
grisa, ben cisellada, precisament neoclàssica, era la sola protagonista del
lloc, tot era ella, fet d’ella, inundat d’ella...
Venint de l’Alemanya alegre i desenfadada del
Bodensee, allò era caure en un univers opressiu i obsessiu, en el malson piranesià de I Carceri en versió horitzontal, o en l’ideal, el paradís
napoleònic fet pedra… En tot cas era
endinsar-se en la fredor i la severitat del barroquisme francés més clàssic,
castrense i castrador que hom es pugui imaginar. Dic barroquisme, parlo de classicisme,
però hi havia també la densitat urbana, l’atapeïment medievals. Sobre un traçat
vell de 700 ó 800 anys s’havia sobreposat, desenvolupat i fixat, a partir de, posem, el segle XVII, un model de
ciutat, un estil arquitectònic que, amb lleus modulacions, s’havia perpetuat
fins a mitjans del segle XIX, moment en el que havia quedat definitivament
fixat, fossilitzat, com consagrat per a la posteritat. 8, 9 ó 10 generacions
de” besançonnais” havien nascut, viscut i mort, en bona mesura, en un mateix
marc urbà. Almenys aquesta era la sensació que desprenia el lloc. Tot un
experiment psicològic, ni de bon tros exclusiu, però dut a terme, amb més
intenció, perfecció, consciència que en la majoria dels altres casos.
Unes noies van dedicar-nos gairebé deu minuts
a pensar i trobar l’hotel que ens podia convenir. Era a prop però vam donar
encara un parell o tres de voltes fins trobar-lo (les indicacions confuses i
les direccions prohibides ens ho van posar complicat). Era un hotel antic, amb
la seva entrada cotxera i el seu jardí-pàrquing. Tot prou acollidor, començant
pel jove recepcionista. Vam decidir-nos a sortir a treure el nas i mirar de
menjar alguna cosa; teníem de temps fins les dues (hora en la que el
recepcionista pujaria a arreglar les habitacions: curiosa hora per fer neteja,
posar ordre). Caminant, la sensació anacrònia era encara més aguda. Totes les
cases tenien les seves carboneres arran de terra. Rètols esmaltats de blau i
blanc feia potser més de cent anys que informaven: “gaz à l’étage” (pisos amb
gas). Sobri, elemental, gairebé conceptual.
Semblava que el porter de nit tenia raó, que
tot era ja tancat i barrat, però no del tot: en una de les places, amb església
important, grups de joves feien barrila bevent i menjant pel carrer. Vaig
tancar un lloc de falafells: el darrer swarma del dia (amb el final de les
llonces de carn ensartada): potser el més bo que he menjat mai (en D. va anar a
la competència occidental i no es va poder acabar l’entrepà de dolent que era).
Un gat, crec recordar que negre, es va creuar en el nostre camí i ens va seguir una estona, tot deixant-se tocar: una nota més per a completar el quadre fantasmagòric (i per què no fantasmagòtic?, versió cartesiana, geomètrica, hexagonal, això sí) de l'hora i el lloc.
Ens vam llevar d’hora, amb la intenció de
dedicar una estona a conèixer una mica més aquella ciutat declarada patrimoni
universal per l’Unesco i lloc de naixença de Victor Hugo (no podia ser
altrament: l’estètica Notre Dame de Paris
i Les Misérables era omnipresent).
Amb la claror del dia, la pedra grisa i casernària era molt més amable. En
realitat, no era grisa: era de color blau-gris (com de núvol) i crema: taques
sinuoses i allargades d’un to i l’altre. La tranquil.litat seguía sent
dominant. El lloc semblava adormit en el seu passat. Van pujar turó amunt, amb
el propòsit d’arribar-nos fins la fortelesa. Vam passar pel davant d’una
llibreria de vell: hi havia consciència pública del potencial romàntic de
l’indret… Com si algú, alguna cosa t’estigués dient que la vida de Besançon era
més literaria que real, més la invenció d’un dibuixant de còmics que una ciutat
bategant al ritme dels temps i de les activitats actuals.
