Els carrers eren cada cop més empinats. No
vam passar de la catedral (vista només de fora); en obres, força maca, recordo.
Fent drecera per una mena de claustre van ser de nou a l’hotel: com qui obre
una porta i apareix al punt de partida d’una laboriosa i enrevessada excursió
(avantatges dels laberints). Hi aniríem en cotxe, al marxar; abans, però
donaríem un tomb pel riu, el Doubs (un d’aquells noms que traïrien a més d’un
espia que no fos francòfon de naixement: Du, Dub o Dubs?). En aquella banda, de
l’altra banda de la ribera, ja era bosc dens: un turó totalment cobert d’arbres
que baixava fins l’aigua. El contrast i la proximitat sobtaven, tenien el seu
deix màgic.
Vam donar una volta pel que havia estat (i
havien recuperat en forma de parc i zona d’esbarjo) una “gare d’eau” (estació
fluvial?). No tenia excessiu atractiu o interès. Algun estany amb sortidor,
algunes plantes aqüàtiques, alguns murs de pedra com de muralla. Un nano jove
jeia profundament adormit recolzat en un arbre vell, la bicicleta dreta sobre
el cavallet a cinc passes. Era un estampa molt pictórica; ara no recordó si
vaig o no gosar de fer-li una foto. Un panell turístic mencionava Courbet
relacionant-lo amb la contrada de Besançon. El matí avançava i tot seguía
tranquil, com oblidós i oblidat del món. Algun passant, una noia fent
jogging, un repartidor en furgoneta… Tanta calma provocava un cert vertígen, una
notable asfíxia.
Ja a tocar de l’hotel vam passar pel davant
de l’acadèmia militar (amb bandera tricolor i escut republicà) que havia estat
el quarter general del general De Lattre de Tassigny, un dels militars francesos que es van
unir al general De Gaulle (que és com dir el general gal o de Gàlia, ja té
conya la cosa), i va capitanejar les forces franceses lliures en la seva
reconquesta d’Alsàcia, envaïnt, ocupant després el sud d’Alemanya. Uns anys més tard el
govern francés l’enviaria a Indoxina, a combatre la insurrecció del Viet-Minh,
en la que perdria la vida el seu fill. Les seves tropes van emprar, tal vegada
per primer cop, napalm com a arma de combat. Moriria de cáncer l’any 52, dos
anys abans de la derrota i retirada francesa d’aquella banda del món. No hi ha poble o ciutat francesa que no tingui un carrer o una plaça amb el seu nom.
Vam deixar l’hotel enfilant-nos cap al fort
de Vauban (aquell que va inventar la baioneta i va cobrir les fronteres gales
de fortificacions en forma d’estrella: baluards, bastions, fossats, glacis,
etc.). Des del pàrquing es tenia una bona vista panoràmica sobre la ciutat
vella (una espècie de medalló, de poc més d’un quilòmetre de diàmetre, mig
envoltat pel Doubs) i sobre la més moderna, que anava pujant fins als límits,
la part externa de la depressió. A l’horitzó s’endevinaven les ondulacions
muntanyoses del Jura. Vam desistir de visitar el fort. El lloc era immens, hi
havia de tot (un museu dedicat a la vida d’en Vauban, una mena de zoològic,
etc.) i calia un matí i les ganes de pagar una entrada d’uns 8 ó 10€ per
entrar-hi. Afortunadament, a partir d’una certa edat, la curiositat ja no és el
que era, i va ser amb escassa recança que vam renunciar a la visita. Teníem
molts quilòmetres davant nostre, començava a ser hora de posar-s’hi.
En D. no em va voler fer cas i va preferir
agafar un “Toutes directions” que anava cap al nord (enlloc del que anava cap
al riu passant per un túnel sota la muntanya de l’esmentada fortelesa). Va
resultar que la carretera que vam agafar anava en totes les direccions menys en
aquella que ens interessava, que no era altra que l’autopista fins a Beaune per
baixar de nou cap a Lió. L’error inicial es va convertir en una d’aquelles marrades
gegantines, en que la salvació no acaba d’arribar mai, en que sortir de
l’embolic s’allarga en una incertesa tan angoixant com pesada. Vam poder
constatar que el Franc-Comtat (aquesta regió fronterera disputada al llarg de
la història per uns altres (si no m’erro: espanyols, austríacs, savoiards,
suïssos, piemontesos i els mateixos francesos, definitius detentors) és, com
tota la terra a la que surts dels grans eixos viaris, un lloc més aviat gran i
perdut. El camp, els boscos eren prou macos, els pobles potser no tant. Amb
tot, la sensació d’estar penjat, en un lloc excèntric, era intensa, potser més
que en altres contrades similars, comparables.
