L'incendi (XXII)

Animàlia

Lògicament la presència de fauna deu ser molt menor que no pas abans, però alhora, degut a l’escassa vegetació, per moments és més visible.

Et trobes famílies senseceres de granotes en els testos, o (com ja abans) en els ampits de les finestres o cubells amb aigua per als gossos.

Les rates de camp s’haurien refugiat sota el porxo i farien, a la que et descuides la porta de casa mig oberta, autèntiques razzies nocturnes per la cuina.

La invasió nocturna d’insectors voladors ja no és el que era, però de mosques i, sobretot de mosquits, n’hi ha prou per fer la guitza al personal (és un dels preus de tenir una bassa amb aigua, i amb encara no prou granotes per eliminar les larves).

Es veuen volar alguns ocells, encara pocs. Esperem que les cries d’ocell estiguessin prou crescudes per ja haver après a volar quan arribava el foc.

Hi ha força sargantanes, més visibles que mai. Hem pregunto com s’ho van fer per sobreviure. De llangardaix gran, aquells de verd clar, n’he vist un. Que els llangardaixos se salvessin té sentit, ja que corren bastant més de 5 ó 6 quilòmetres per hora (la velocitat a la que va arribar el foc). El cas de les sargantanes ja no s’explica tant: semblen incapaces de fer més de 5 m en línia recta…

Els dragons de la pèrgona semblen nop haver patit cap tràngol. Per cert, no deixa de ser fascinant que hi hagi dragons. Jo no els he dut pas. Existien d’abans, de la casa quan era ocupada pels anteriors propietaris. D’acord, però i abans. Aquella gent va venir i van fer una casa en un lloc on no n’hi havia cap, i per tant tampoc hi havia dragons… Sempre he pensat que la vida per generació espontània no era una teoría tan descabellada.

De saltamartins tampoc en falten. O són de nova fornada (però com: les mares corrien més que el foc?) o van escapar-se i han tornat? L’única explicació és que es refugiessin en alguna de les mates o parts de bosc que van quedar indemnes. Una qüestió estadística: molts ho van fer en la mata equivocada, alguns en la bona.

El cant de les cigarres és absent, però ja era absent abans: no és terreny de cigarres. De grills mai n’hi ha hagut gaires, i ara segurament encara menys.

Cosa excepcional, l’altre dia vaig topar amb un esquirol arran del garatge. Tenir el clàssic pelatge marró vermellós. No sé si n’havia vist mai cap aquí a l’Albera (tot i que abunden les pinyes de pi rosagades). El vaig seguir per fotografiar-lo (havia sortit de bon matí per fer fotos i em va trobar preparat, per bé que va resultar que no prou) i es va enfilar en un dels pins prop de la bassa. Per a mi que buscaba un pi viu, cosa ja no tant freqüent com abans.

Dues nits després del foc vaig creuar-me, per la pista, amb una guilla. Em va sobtar que ja hagués tornat. Quins conills pensava que hi quedaven per aquells paratges de mort? Veure guineus no és freqüent, peró tampoc excepcional. Veure’ls em posa de molt bon humor. Hi ha quelcom fantàstic en veure animals salvatges. Veure que comparteixes l’espai i el temps amb alguna cosa tan diferent a tu, però que alhora forma part del teu imaginari, de la teva historia humana. No té preu.

Dos o tres dies després de l'incendi van reaparèixer els fills “naturals” d’en Boix: el blanc tacat de marró i el fosc, quasi negre. En la buidor i el silenci del paisatge van representar una nota de vida, però alhora, amb els seus lladrucs, anunciaven el problema obert, pendent que tinc entaulat amb ells: com agafar-los, què fer-ne, etc. Els hi poso menjar i aigua i em borden, amb poruc histerisme infantil, perquè m’allunyi…  Abans d’ahir vaig comprar pastilles per adormir-los, però la cosa té la seva complicació: no excedir la dosi, poder localitzar l'animal, ser present quan el gos s’adormi… Fer el propi amb el segon gosset (molt serà que la cosa sigui simultània en un i l’altre).

El més pesat dels gossets aquests és que se’m foten els guants de treball si mai me’ls deixo al terra. Els meus gossos ja ho feien fa quatre anys, quan tenien aquesta edat. La majoria dels guants que gasto són trobats (els camioners i operaris diversos els perden per les carreteres: sóc un especialista en identificar-los), però tot i així fot de perdre’ls perquè passin a ser una joguina en la boca d’un cadell de gos que ha d’esmolar-se les dents. Se’ls hi hauria d’explicar que els béns són escassos…

La C. es va trobar una serp petita com petrificada, embalsamada pel foc. La seva posició era d’un cert moviment, com mig enroscada sobre ella mateix i amb el cap aixecat. Feia pensar en Pompeia o Herculà. Jo la volia conservar com a record (i tal vegada incloure-la en un mini “museu” dedicat al foc), però la mateixa descobridora la va acabar llençant a la natura, on finalment pertany.

Ahir al matí descobria el sota de la porta que dóna al garatge fet estelles per una banda i, potser, també per l’altre. Una rata volia entrar o sortir. No hi ha res que em molesti més que la fusta llisa i geométrica feta malvé. Si atrapo la rata, la guillotinaré prèvia lectura pública de la seva sentència a mort. Bé, de moment li he posat uns confits enverinats… La meva porta no té cap culpa de que un cretí l’hagi deixat sense menjar ni aixopluc. Casa meva no és cap Arca de Noé, ho sento.

Els cavalls negres s'estan en l'estany gran, fent companyia als dos que pasturen i viuen allà de fa mesos. El propietari potser encara està massa deprimit o ocupat per interessar-se en recuperar-los. Potser l'única millora del paisatge que ens ha dut el foc.

De moment el més espectacular de tot ha estat la invasió cavallar d'aquest divendres: sis cavalls irrompent a casa sense haver demanat hora prèviament. Els quatre negres dels que ja he parlat en algun altre moment, i els dos que s'estan de regularment en les vores de l'estany gran. Van caler els dos gossos, l'E. i jo per fer-los fora. Per aquesta zona on sóc comença a haver-hi més cavalls (sense o amb amo desaparegut) que humans. Potser els primers serien millor companyia que els segons; llàstima (?) que no parlin.