Mort d'una mare. Mort de dama (i 4)

Urna. Cal realment? No podria endur-me les cendres en una bossa de plàstic? No. Puc venir amb la meva capseta? No; després, és clar, pot fer el transvasament que vostè vulgui. Què hi ha? Doncs aquí hi ha els diferents tipus d’urna previstos, i vam entrar en el tema... Ecològica? Barata? De metall, de fusta? La noia feia giravoltar les pàgines del catàleg. No podies quedar una mica bocabadat: tot està pensat i previst. La forma, el material, la textura, el color; pintades, envernissades, lacades, brunyides... Es podia escollir entre una dotzena de models. L’ecològic tenia l’avantatge de que era biodegradable, obvi; estava pensat per a ser enterrat, va aclarir la Nica. Jo veia més la imatge de les germanes Bertrenot fent voleiar les cendres per les altures muntanyoses de Font-Romeu, d’on era originària la traspassada. La Sylvie volia la més barata, però l’ecològica, després d’un girar i regirar pàgines comparant, va acabar guanyant per unanimitat, amb la indiferència aprovadora de la funcionària, que vivia amb dificultats el cenyir-se a la neutralitat, no ficar cullerada, però que alhora, com a bona Àries que era (que ningú es pensi que no es va parlar també d’astrologia: es va aprofitar el temps de valent) li devia costar no procurar incidir en el parer del client, no conduir, marcar, influir en la seva preferència... L’ecològica era feta com de sorra premsada (bé, no siguem ingenus: encolada i estrusionada que fa fort), esfèrica, amb una frisa de reminiscències etrusques (se’m va escapar i va suscitar aprovació). Era de color sorra (ocre, color terrós clar) i tenia una tapadora en forma de casquet polar. La Nica va convèncer la Sylvie tot dient que la seva mare molt probablement hauria volgut aquesta, que era com el globus terraqui. Les altres, val a dir, eren bastant tètriques, no poques com sortides d’un restaurant xinès dubtós. No en parlem més.

El fèretre va ser una batalla més àrdua. La predilecció inicial anava, guiada un cop més per l’ànim d’aconseguir un enterrament a preu mòdic, cap al model Far West: de fusta de pi, sense ni envernissar, si podia ser. Existia, i tant (en J. ho sabia ja d’entrada, però no li ho devia dir o fer-li prou cas). Li faltava, per al meu gust, aquell doble angle secant que segueix la diferent amplada del cos: peus, espatlles –màxima amplada- i cap (tornant cap a estrènyer-se). La forma era més senzilla, tal vegada més nòrdica, més sortida d’una peli de Dreyer i bruixes ajusticiades: un rectangle sospitosament eixamplat a l’alçada del cap, com si aquest tingués la superfície d’una bàscula de pesar de les grans (però de fet, pensant-ho bé, la majoria de taüts tenen l'extrem així d'ample). No es pot dir que no fos elegant. Un altra de fusta semblava més aquella mena grans calaixos que van sota els llits (formant part del conjunt) i on hom amaga alguna manta i la roba d’esquí de fa 40 anys... El problema, veia jo (sense arribar a obrir la boca, això sí) era que la foto mostrava una doble obertura en ventall: com si enlloc d’un taüt fos un costurer amb agulles de ganxet de dos metres, estisores per tallar bigotis de Gullivers i què sé jo més. La cosa m’intrigava però vaig callar. Després de fer anar amunt i avall alguns cops més el catàleg, el primer, el model Dies Irae va sortir guanyador. Com en la resta de casos, aquí també es podia tenir la tapadora sense la creu prevista. La mare no tenia cap bon record de les monges que la van educar. I a més, nosaltres creiem en tots els deus, etcètera...

Bé, ja ho teníem tot... o no: quan diu que val aquesta caixa? 1.620€?! Com és possible? Per quatre fustes d'embalar? No, ni parlar-ne. Vull el més barat! Vols dir? Sí, sí. Segur que la meva mare ho hauria fet així... El més barat valia gairebé 10 vegades menys. Semblava de fusta però era de conglomerat (MDF); un color marró albergínia. Els angles tenien esculpides uns motllures com de tamboret imperial romà. Va haver-hi una mica de forcejament, però breu. Adjudicat.

Es va passar a la recta final: els números. La impressora va secretar un full detallat. La cosa arribava a uns 2.600€, sense flors, sense mossèn, sense cotxe d’acompanyament, sense recordatori, sense sense... I tot i així... Cobriment de cor, protesta, esglai. Estudiem-ho. Va resultar que ens havien colat el gol de l’urna; no era pas la més barata. Va estar a punt de saltar a favor d’una, la més barata, sí, és cert, de fusta (això sí, com d’estries de bolet passat, ja ennegrit), però en forma de llauna d’olives o de cigars. Després d’un estira-i-arronsa considerable es va desestimar la idea de canviar (hauria suposat refer tota la factura i retardar encara 10 mn o més, la finalització de tot el procés. La Sylvia va tenir un accés de feblesa, una mena de mareig: havia sentit amb intensitat, va dir, l'olor de la seva mare. Se li va més o menys passar, i es passar a mirar què costava cada cosa. Va resultar que lo més car era la cremació. No es va discutir res, no hi havia marge. Què passava en el cas que algú no pogués pagar? L’administració se’n feia càrrec, però calia demostrar fefaentment que no es podia subvenir a la despesa. Ens va semblar complicat i vam claudicar. Sia.

El pagament s’hauria de fer dilluns (al tanatori o per transferència). Evidentment es podia pagar a terminis, finançar... No, ja ens arreglarem. Després de firmar no sé quants originals i còpies vam poder abandonar la txeca, amb una S. amb tot un dossier sota el braç. We did it.

En un taxi igual d’atapeït que el de l’anada (i no més perquè el quart viatger va fer de copilot: situació ideal per atracar el taxista que no vam saber aprofitar) vam tornar al punt d’origen. Tots pensàvem el mateix: millor esperar que passi la crisi abans de morir-se... La burocràcia, val, però la clavada no tant; quasi és més car morir-se que viure...  A la casa ens hi vam trobar tota la resta de la colla, suposo que content de rebre novetats i canviar d’interlocutor una estona. Els que encara no l’havíem vist mai vam poder conèixer el xicot de la Sylvie. No recordo ara el nom, però sí el sobrenom: Tetón (una broma de la seva mare, crec, que va quallar). Es diria que és bon nano. Se’l veu aguerrit, ni molt alt ni molt baix, bastant d’una peça, de pell torrada per l’aire, el fred i el sol pirinencs, amb una encaixada de mans de ferro, amb la pell del palmell més aviat rasposa per innombrables heroismes d’altres segles. La Nica va tenir un moment un punt lacrimal veient una mena de gouache aquarel.la del seu germà Toby, que no està gens fi d’ànims, penjat a la paret: s’hi veu la Caroline en postura d’odalisca, vestida, però; certament reeixit. La vam animar i consolar com vam saber. Vaig estar parlant una estona amb en Ferdinand de la fi financera del món, de la crisi que es patia aquí, de fins on i quan la gent aguantaria... No sé com va sortir lo dels meus anys a Luxemburg (treballant al BEI: fer un forat per tapar-ne un altre). En Ferdinand coneixia la ciutat, havia treballat per a la RTL a principis dels 70. Vam intercanviar impressions sobre el país. Només per la bufanda de ratlles multicolors que no es va treure en tot el dia, i les llustroses sabates high quality que duia ja em queia bé. Per altra banda era decididament era un conversador amè i entenimentat. Va ser incapaç de dir la més mínima tonteria en 20 minuts de conversa. Chapeau.

Com hi havia reforç de guàrdia suficient, els tres mosqueters vam decidir tocar el dos. En Ferdinand també marxava al seu hotel, a dues passes. Ens vam acomiadar: fins demà, dilluns, descanseu. No, faltaria més, era lo mínim... Un cop a baix vaig veure que em tornava a oblidar per segon cop el paraigua. La Sylvie per un automatisme de gratitud soferta va pujar amb un cop d’ascensor i me’l va baixar. Els 3 de sempre van anar caminant camí de Francesc Macià. El Joel ja que passàvem pel davant, no va poder reprimir-se d’assenyalar-nos un Hammam d’entrada cosy (es va plànyer d’haver esgarrat ximplement la sorpresa que ens volia fer... tal vegada una pròxima invitació?). A Francesc Macià ells van tirar cap amunt i jo vaig agafar el 34. Tornava al cacao del meu cau.

Mort d'una mare. Mort de dama (3)

Cap a dos quarts de quatre, després del cafè, s’ha posat en marxa l’expedició cap al Clínic per tal de fixar, negociar les condicions de l’enterrament. Un taxi ens ha dut, estrets, fins allà. Ens hem trobat amb la Nica (el seu sobrenom pels familiars i amics), germana d’un molt bon amic de la Caroline, i a la vegada amiga directa d’ella i de tots nosaltres. En Joel, coneixedor del terreny per haver perdut el seu germà feia poc més d’un any, ens ha guiat cap a les entranyes de l’univers hospitalari. De seguit ens hem trobat en un passadís ample i llarguíssim, desert, amb tot de lliteres i cadires de rodes arrambades en fila al llarg de la paret. Hem agafat un tombant i la cosa seguia. Desolat, com una mena de túnel en una presó, una nau espacial, vetusta, o la línia Maginot. La filera d’estris d’emergència i assistència, el silenci i la nul.la presència humana m’han fet pensar en l’espera, ordenada i previsora d’una gran catàstrofe: l’arribada caòtica i invasiva de ferits de guerra, d’un terratrèmol o d’un terrible i multitudinari accident. La capacitat de resposta sembla notable: una cinquantena de lliteres (m’hi he fixat: d’un metre setanta o vuitanta, però extensibles) i una trentena de cadires de rodes. Al cap d’un parell de minuts entràvem al servei funerari de Barcelona (amb aquell símbol tan escarit i estètic, com sinistre: una O grossa i perfectament rodona amb una B en el gruix del traç, al centre del costat dret. Tot un logo, tot un símbol: òbit, Barcelona i el túnel de no retorn.

Hi hem entrat, esperat uns instants i passat sense més dilació al despatx de la funcionària encarregada. Nosaltres érem quatre i ella era sola, però de seguit s’ha vist que era del tipus expeditiu que no s’arronsa per res i no està per perdre el temps; en els 30 llargs (l'edat en que es té energia també i encara per a la mala llet), cabell ros llis deslluït, prima però d’una certa duresa fibrosa, uniformada, de gestos desimbolts i més aviat nerviosos... Així d’entrada el tracte que ens va dispensar sense ser incorrecte, era fred, insensible (no ens va rebre amb cap mostra o paraula de condol), tirant a rígid... La cosa hauria pogut derivar antipàticament: funcionària-al-límit-de-la-paciència-fastiguejada-fereix-sensibilitat-de-ciutadà-i-li-encoloma-tot-un-servei-sense-a-penes-consultar-res, però gràcies a la mà esquerra de la Nica i a certa obstinació dolguda i sincera (amb un deix  bosquetà o muntanyenc: no debades viu al Pirineu) de la Sylvie, la negociació va poder discórrer per canals satisfactoris. L’art de la Nica és digne de menció i estudi: consisteix en una mena de dosificat equilibri entre glossar en veu alta el que la seva ment furetejadora pensa, sap, endevina, intueix, sospita, preveu, tem, tot establint-se una mena de consciència crítica omniscient de tot el que està passant i s’està dient, i al mateix temps un esgotament per diversió de l’oponent. El resultat és que el somriure i la humanitat acaben aflorant en aquest, que ja no pot evitar un cert grau de complicitat “marujil” palermitana o velazquiana. El cap o cor quadrat de l'oposant ha quedat una mica estovat i arrodonit.

La cosa  es va allargar lo seu. “Crucifixion or not crucifixion?” que deien els Monty Python a La vida de Brian... Quin tanatori?, Sala oberta o tancada (només aquest detall ja se’ns va menjar un quart d’hora ben bo; la Nica va recordar que quan havien enterrat el pare, el tiet els havia renyat perquè llevat d’ell no hi havia anat cap altre familiar... millor doncs evitar aquesta mena de situacions)?, Recordatori, flors, esquela, sí, no? Cerimònia laica o religiosa?, Amb oficiant (potser era oficial, sóc dur d’orella) o sense? Amb cotxes d’acompanyament? Amb llibre de firmes (ens l’ensenya i la Sylvie i la Nica en massacren l’estètica freda, grisa; el logo, que produeix basarda a la Sylvie, és igualment un detall redhibitori) o no? No, ja portarem potser alguna llibreta, ja sap d’aquestes d’espiral; la Nica domina l'art de l'escarni indirecte... Va aprofitar el moment per fer una sentida reivindicació de la sensibilitat de la Sylvie, de la bellesa dels seus esmaltats, i del contrast de tot això amb la trista banalitat que se'ns proposava. La Sylvie seguia la digressió amb una barreja de diversió i preocupació; la situació l'anguniejava i volia anar avançant; comprensible. I el vestit? Tenim prevista alguna cosa, un vestit daurat que li agradava molt (per cert deu haver quedat a l’habitació); la neteja? Ui, la meva mare era molt guapa i no necessitava maquillar-se; amb uns “polvos” que tinc d’ella a casa ja farem. Per mi que no facin res. Sí, però les normes de Sanitat són estrictes. Ah, sí? Vaja.

El tipus de cerimònia va ser també un petit escull: laica, està clar, i cal realment que hi hagi algú a la nostra disposició? Sí, per si necessiten en qualsevol moment alguna cosa. Nica: en l’enterrament del nostre pare teníem algú que anava donant els torns de paraula i no ens va agradar. Podem fer venir algun amic a tocar la guitarra o el violí (o la flauta, vaig pensar), venint amb el seu propi instrument (afegit de desgast per la via de la compassió llastimosa?)... La Nica em mira i diu el nom de l’Hermenegild, li dic que l’Hermenegild no coneixia ni a la finada ni a penes la Caroline, i a més a més és pianista... La Nica, pensant en veu alta, considera la possibilitat de fer venir el seu germà gran, en Marcel, amb la seva guitarra flamenca (i qui sap si no també amb alguna de les cançons xineses a les que darrerament s’ha aficionat tant). No ho devia veure clar perquè el que finalment va temptejar, insinuar de forma efectiva va ser l'eventualitat de portar un “cassetero”... Se’ns van obrir les portes del cel: cap problema; venint amb un mp3 o un CD, i avisant amb antelació, es podia fer sonar la música que volguéssim. Es va acordar que un CD de Charles Aznavour era lo indicat i ens faria quedar molt bé.

Al Joel se li escapava el mig somriure mentre mirava d’intervenir discretament a favor de la successiva resolució de dubtes i entrebancs decisoris. Jo, més perifèric i passiu, mirava de fer un paper anàleg, entre divertit i al mateix temps un pèl incòmode, esverat i astorat pel xoc cultural, psicològic al que estava assistint: la Particularitat xocant contra la Norma; l’Excepció topant amb lo Stàndard; l’Hibridesa en col.lisió amb la Disjuntiva. La noia, bregada i de consistència a prova de bombes, anava jugant també amb nosaltres a la seva manera. Adés semblava voler imposar una cosa agafant-nos desprevinguts, adés estava disposada a tornar enrere i sotmetre’s a la nostra voluntat (que avançava erràticament, per tempteig de mercat de fruites i verdures). Tan aviat s’anticipava i semblava escollir al nostre lloc, com esperava i sondejava la nostra opinió i elecció. Una barreja d’abnegació i d’eficàcia impertinent, d’exasperació i de recreació sorneguera (el riure sota el nas així ho denotava) en el nostre entrebancat anar avançant. Desplegava una activitat considerable: emplenar fitxa en l’ordinador, fer o respondre alguna consulta per telèfon, imprimir  formularis, contractes o factures, fer fotocòpies... S’aixecava, s’asseia, atenia a l’antesala una col.lega o uns clients (es deu dir així, no?) encara a l’espera... Laboriosament, de l’empantanegament en les diferents opcions disponibles, anàvem avançant pas a pas. Ja quasi es veia el final.  

Em devia perdre gairebé 10 minuts de ping pong perquè em vaig oferir a anar a cercar el vestit i unes xinel.les que previsorament havien dut les filles i que havia quedat a l’habitació de l’hospital. Sembla que em vaig saltar el capítol de l’”Estat civil de la difunta?” que va donar força corda... Ja havien fet la neteja de l’habitació però tenien la bossa a la recepció de guàrdia. Hi havia el que buscava, i una segona bossa, a l’interior de la primera, crec recordar, amb uns botins negres molt “Edith Piaf”, que tot i no haver estat mencionats, devien ser també de la Cyrille; ja no els necessitaria més: el que era útil, necessari, familiar feia 3 ó 4 dies, s’havia convertit ara en una nosa, una cosa més inerta que mai, absurda, sobrera (la Sylvie, al fer-se’n càrrec, va dir que els llenceria). El vestit era com de gasa avellutada de color negre-daurat tornassolat. Molt de festa de creuer de Cap d’any (molt Vacaciones en el mar), però prou elegant, certament. Les xinel.les eren de color gris-blavós, molt diumenge-en-la-meva-terrassa-regant-les-plantes-delicadament. Res a dir.

Però encara quedava molt partit, molta tela. No havia pas de patir. Sense anar més lluny l’hora de la cerimònia. 13:30? Potser massa d’hora? Quina altra hora hi ha possible? La següent és les 15:15 i sinó les 15:45, les 16:15. 15:15 està bé, així podeu menjar alguna cosa abans; a més se circula bé a aquella hora. Sí, però als familiars francesos igual se’ls hi fa tard. Per què és factible al matí? Hauria de ser a les 8:30. Ui, era molt massa d’hora. Per què no ho consultes amb la Caroline Sí, es veritat: tic, teec, tuc, taaac, tiic, tac, tec, tuuuc, tiic: “Oye Carol, estamos ya con el horario, ¿qué te parece a las...? Bien, hasta luego”. Fet, a les 15:15. Es pot aparcar bé? Sí no hi ha problema. És complicat, va dir en Joel, arribar al cementiri, et perds; no, li contesto, agafes Carles III, Plaça Cerdà, Av. de la Zona Franca i ja està; hi vaig ser fa poc, per Tots Sants. Ah, val. La incineració tindria lloc a les 17:30.

Els plats forts, evidentment, van ser l’urna i el taüt.

Mort d'una mare. Mort de dama (2)

Aquest matí, vora dos quarts d’onze he rebut trucada d’en Joel (havent-ho de fer en el fix perquè duia encara el mòbil apagat pel recital). El desenllaç ja era un fet. La nit anterior havia anat a sentir tocar un amic a l’Apolo (un concert magnífic de música àrab, jueva i flamenca) i tot i no haver anat a dormir massa tard, tenia el cap una mica espès. He trigat bastant ha reaccionar i a posar-me en marxa, ho admeto. De fa dies visc en un desordre físic, domèstic (potser més que mental) del que em costa arrencar-me i que no para de créixer. Quan finalment he sortit al carrer, presentable, una trucada a n’en Joel m’ha permès saber que tothom era ja al domicili de la Caroline (on mare, filla i neta havien conviscut els darrers deu anys). El mòbil registrava també un SMS informant-me també del final. No he hagut d’esperar gens el 34 que d’una estirada de pocs quilòmetres m’ha deixat a 5 minuts de la casa on anava. Durant el trajecte he tingut el temps just de prendre les notes que duia endarrerides en el cap. Encara que semblava que volia ploure i havia agafat paraigua (un d’aquests plegables i barats: deixarem que passi la crisi abans de comprar-ne cap d’elegant) a penes plovia; tampoc feia gaire fred. Sembla que l’hivern vulgui passar de llarg, però molt serà que passi... Tot passa, però, tan ràpid que ja quasi no té consistència: temps, on ets? On és la teva durada? Podrà ser que sols ens quedi el sofriment com a experiència dilatada, feixuga del temps? L'avorriment ja no era el que era; la il.lusió tampoc; el gaudir es fa escadusser o repetitiu; l’esforç tendeix a automatitzar-se... L’amnèsia, el reflex, el sonambulisme semblen voler dominar-nos i esplaiar-se dins nostre. L’experiència, la majora consciència, la calma, el major gust pel detall i l’acabat semblen voler i poder compensar aquesta pèrdua, però poden realment? El dubte és ferreny.

Després de quatre giragonses he arribat al portal de la casa, situada en un passatge. M’hi he trobat un home jove i un més gran que han resultat ser, respectivament, el fill d’una cosina i un mig germà per part de pare, acabat d’aterrar provenint de París: Ferdinand. El més jove, Fabien, l’havia conegut el dia de la festa d’aniversari: molt bon nano, uns 30 anys, arquitecte, amb tirada a l’actor nord-americà James Caan força acusada; du barba i bigoti d'un marró tirant a pèl roig. Una senyora veïna, ja gran, entrava amb el carret de la compra i hem pogut entrar sense fer baixar ningú a obrir-nos. Mentre pujàvem amb l'ascensor en Bénoît m'ha explicat que  havia parlat amb la finada uns dies abans, que aquesta li deia que no es trobava gens bé, però que la seva filla Sylvie encara era optimista i tendia a minimitzar la cosa (un malestar degut al rebuig de la morfina o una cosa així). Ens han obert i s’han produït el seguit normal de salutacions i abraçades compungides. Em sentia una mica culpable d’arribar tan tard però l’ambient, el caliu del pis, acollidor, confortable, molt ben decorat, s’han apoderat còmodament de mi. La Sylvie explicava que tot s'havia precipitat a partir de la nit, quan ella era amb la mare de guàrdia. Aquesta havia fet sons de queixa (provocats certament per la intensitat del dolor) i la infermera li havia posat una nova i forta dosi de morfina. Havia anat a dormir unes hores però s'havia aixecat més d'hora previst amb una mena de premonició. Poc després d'arribar a l'hospital, la mare traspassava. Per a la Sylvie, era clar que la seva mare l'havia esperat, que havia volgut que hi fos abans de marxar... Una de les dues germanes ha dit alguna cosa així com que l'ànima de la mare estava ascendint i que les volia veure alegres i fortes, i que per tant no havien de plorar.

En aquell moment sols hi havia dues amigues fent companyia a les germanes. La filla de la Caroline, la Sandra, era amb el seu pare. Encara no ho sabia; es parlava de dir-li aquella mateixa nit o l’endemà (de moment se li havia dia allò tan freqüent de que l'àvia no es trobava bé). Amb els seus joves anys haurà d’aprendre una dura veritat de la vida. Pobreta. Una de les amigues, la Claudine, l'havia ja entrellucat a la festa de feia un parell de mesos; era una cara que recordava vagament de més 30 anys abans, del Liceu Francès, com la certesa d’un somni oblidat. Se la veia amb bona voluntat, amb una mena d'agitació simpàtica; tenia una curiosa mirada força desorbitada. L’altra feia uns 25 anys llargs que no la veia: Emma. Somrient i amable. Hi he parlat uns moments i m’ha recordat, ho havia oblidat, que era molt amiga de la meva cunyada i que el meu nebot i el seu fill havien estat cul i merda durant uns quants anys, a l’edat de les malifetes, com quan escalfaven una moneda de 2€ i la deixaven al terra de la vorera per veure com els vianants s’escaldaven les mans... No molt pitjor que el bitllet fals de 1.000 ptas. que amb el meu germà llençaven també a la vorera per tal d’espiar la reacció decebuda del passant massa crèdul. Més greu eren les bosses d’aigua que deixàvem anar d’un quart pis, lligades de tal manera que uns pocs metres abans d’arribar al terra s’obrien i es descarregaven de forma prou concentrada sobre l’objectiu (es va acabar el dia que una vianant recent sortida de la perruqueria va muntar un escàndol sonat; normal). Em va semblar veure una semblança de la Emma amb la Faye Dunaway (o tal vegada era la Jessica Lange?) i així lo ho vaig dir. Li va agradar. En Ferdinand es va despenjar en una remembrança juvenil de Bonnie & Clyde i un altra peli, que ja no conec ni en vaig caçar prou el títol, amb l’Steve McQueen: la memòria és com allò de la reacció en cadena de la bomba atòmica. Millor no abusar-ne massa.

Pocs més tard apareixien els amics-companys. Portaven unes bosses d’aquestes com de plàstic  glaçat amb tot de paquets embolicats amb paper i cinta, prima, de pastisseria. Era el dinar. Que gentils! Algun d’ells havia tingut una pràctica pensada que s’havia dut a execució. Sumàriament s’ha parat una taula per als que érem, amb l’habitual bon gust de la casa pels coberts, plats, estovalles i tovallons de qualitat. S’han desplegat les menges i a tandes dubitatives ens hem anat entaulant. Abans de seure, però, hem fet un brindis per la difunta; tothom ha entrexocat la seva copa amb tothom, en un joc de passes i contrapasses per a completar els 7 drings dels 8 que érem. Amb un deix de timidesa i d’indecisió s’han anat tallant el que s’havia anat a comprar tot apropant safates a punta i punta de la taula per facilitar que tothom hi tingués accés equitatiu. La casualitat (vull creure que ha estat així) m’ha situat molt favorablement; ho tenia tot a l’abast. He anat menjant de tot, sense acabar de creure’m la meva decepció. Les croquetes (petites) eren fredes (culpa sols nostre) però poc gustoses i meloses, com han de ser; el “croquemonsieur” gratinat era d’una densitat insulsa i depriment; els sandvitxets (un triangles petits de pa de motllo descrostat de quatre pisets) eren d’una banalitat corprenedora (però encara passable) a base de variades combinacions fredes: tall (pernil, tonyina), enciam, salses; una safata petita de pastes salades va ser una traïció encara menys esperada: vaig identificar aquelles que són com una tallada (en aquest cas en miniatura) de croissant farcit de sobrassada: d’aquesta sols quedava el dolor llardós (estafa al detall)... 

Una certa gana i la incredulitat (no sóc ràpid en aquestes coses) han fet que trigués una estona a adonar-me del nivell d’engany. Sort que el vi era bo, i el pastís de xocolata, de la mateixa casa, era correcte. No ha estat fins més tard que li ho confessat a n’en Joel, que s’havia gairebé limitat a fer d’acompanyant. M’ha fet gràcia dir-li-ho, no per tocar la pera a ningú, sinó per reivindicar, sent jo el primer gratament sorprès, el meu paladar: passo per un golafre sense criteri, i aquesta era una ocasió per desmentir o almenys matisar la cosa. Resulta que la casa en qüestió (xarcuteria i pastisseria alhora: un traiteur, que diuen els francesos) passa per ser bona (i certament cara), però es limiten a beneficiar-se d’una posició de quasi monopoli, que en el seu cas inclou l’abusar del gust mesell i sofert de la gent, com sol passar. Mentre escric això tinc encara l’estomac considerablement descontent del referit àpat. Però qui sap, la seva protesta potser es deu al parell de vasos de l’aixeta que m’he pres a l’arribar. L’aigua de la nevera que una de les amigues ha aventurat, sol.lícita, no existia (i potser millor, puix qui vol aigua freda a finals de gener?) i fora no hi havia ni ampolla ni filtre. El meu estomac ha perdut tal vegada la capacitat de resistència a AGBAR. A llarg, mitjà o curt termini, la batalla està perduda.

De reüll mirava el germà francès de les amfitriones. Ja d’entrada m’havia caigut bé. Era bastant més gran que tots els que érem allà, però portava els seus anys amb una circumspecció juvenil que ja voldria jo tenir d’aquí 15 anys... Tothom admirar-li aquesta bona conservació; ell, afalagat i tímid alhora va dir alguna cosa així com que potser s’havia quedat penjat en els anys 70. N’hi ha més d’un. S’ha parlat breument del Vietnam, país on va néixer però del que es va expatriar als dos mesos de vida. Hi havia tornat de gran i es veia que havia degustat la seva bellesa i encant amb la intensitat del coneixedor. En Joel, que seia al seu costat, el feia partícip de la seva desesperada sorpresa de com el 3er món vol a tot preu imitar el primer (arquitectura, urbanisme...) en coses i maneres que tot sovint eren una merda, i com nosaltres ens delíem per lo seu... Això venia compte d’un comentari d’en David, que visitant Shanghai havia quedat astorat del desaforat consumisme en clau occidental dels xinesos; alhora que deia això reconeixia haver quedat fascinat pel desplegament artificial, elèctric de la ciutat: gratacels, llum a tot arreu, neons, publicitat... Jugant, amb les de guanyar, en terreny abonat, vaig aventurar que aquest passat vietnamita de la família Bertrenot em feia pensar molt en el cas de la Marguerite Duras. En Ferdinand em va donar la raó a l’instant; de fet, la seva mare havia estat companya de classe de la Marguerite. La seva era també una família amb extenses plantacions (entre d'altres o sobretot de cautxú, imagino). No he pogut evitar d’evocar la pel.lícula Indochine, amb la Cathérine Deneuve... Sí, la cosa anava per allà... Reconec que és un país que m’atrau molt, que no m’importaria gens visitar: hi ha quelcom de mític en ell, potser també degut a tanta guerra, a tanta literatura, a tanta pel.lícula (L’americà tranquil, El caçador, Apocalypse Now, Heaven and Earth...) ha esdevingut com una mena de centre del món, com la consciència oberta i ferida de la història dels darrers 60 anys llargs. Feia uns anys, en Bénoît encara havia pogut veure la casa de L’amant de la Chine du Nord, que, deia, és tal com surt a la novel.la i encara estava en peus. 

Es va parlar també un moment del pare. Quan havia estat el seu decés? Doncs feia just 30 anys. Li portava gairebé vint anys a la mare, però tot i així va morir d’hora. Es donava la circumstància que de jovenet en Ferdinand havia viscut en aquella mateixa casa (on havien arribat a ser 9 i tres gossos) i també anat a la mateixa escola que nosaltres. El gruix de la vida, però, l’havia fet a París. Tot i així, de feia uns anys vivia als afores de la ciutat, amb jardí i ràpid accés als boscos de la plana parisenca. La vida a París mateix li resultava quelcom massa dur. Va dir dos o tres cops que no entenia com s’ho feien els joves per sobreviure-hi amb lo car que era tot; hi havia quasi compassió en el comentari (potser també pensava en els seus propis fills...). En Fabien havia comentat feia un moment que la mitjana del preu del m2 a París s’enfilava fins als 7.000€; a Barcelona es movia entre els 3.000 i 4.000€... No sé a sant de què en Joel i en Ferdinand van parlar un moment de Céline; el segon reconeixia la seva vàlua literària però no el podia suportar per les conegudes posicions antisemites; el segon semblava voler passar-ho més per alt. Vaig estar a punt d'intervenir per dir que Voyage au bout de la nuit era un dels llibres que més m'havien fet riure en tota la vida. Més tard en Joel em recordaria el que ja m’havia dit el dia anterior: en Ferdinand era autor d’un hit francès (tot i que cantat en castellà) de finals dels 80, “Amor de mis amores”, que també havia desbordat fins aquí. No el tenia present.

Mort d'una mare. Mort de dama (1)

Aquest dissabte, poc després de les 11, moria la Cyrille, la mare de les germanes Bertrenot. Era relativament jove, 72 anys acabats de complir. Ha estat en el clínic, on portava 3 ó 4 dies ingressada. Un càncer que va poder contenir fa 4 anys amb una operació se li havia revifat de nou, amb una rapidesa i una virulència tremendes. Amb menys d’un mes el mal se l’ha enduta. L’havia vist encara bé, feia poc més de dos mesos, a la festa d’aniversari dels 50 anys de la seva filla gran. Estava simpàtica, eixerida, voluntariosa, qualitats aquestes que l’han acompanyat tota la vida, pel que he conegut directament i per l’opinió de la gent que la tractada. Sinó, era una d'aquestes persones que entreveus unes quantes vegades i poca cosa més ; jo de jove era molt tímid que no pas ara i sempre estava com posseït per les meves cabòries i agitacions: no tenia temps per a "la mare d'una amiga". Recordo, això sí, que treballa en el Salsa Club de l'hotel Diplomàtic i que a partir d'una certa hora ens hi feia entrar mig d'amagatotis. La seva generositat era proverbial... S’havia pres la recaiguda amb moral combativa, esperança vital, desafiament trempat. Però el mal ha estat molt massa fort. La metàstasi ha tingut la darrera paraula.

La cosa es va precipitar a partir d’ahir. Els amics a mà hi vam córrer, uns més ràpid que altres, però ja avisats, conscients de que allò s’acabava. Devien ser passats quarts de cinc que entrava pel portal del Clínic que dóna a Villarroel. Tot va ser preguntar a la recepció (pis 1, escala 5, habitació 41) i ésser agafat al vol per una treballadora de l’hospital que es prestava a acompanyar-me. M’ha sobtat una mica però ha acabat fent-se evident que tenia un cert sentit: el clínic és, per se, força laberíntic, però a més resulta que fa lustres que està en obres permanents. La noia m’explicava divertida que tot acompanyant feia poc una pacient es van topar amb un passadís tapiat; o no els avisen o tard del circuits viables i dels que no ho són. Caminaven, amb una certa celeritat, per un dels corredors que dóna al patí interior. Es detectava perfectament la juxtaposició d’èpoques: uns finestrals, unes motllures, una jardineres de quadrets blaus i blancs, tot molt 1920, i uns dobles vidres, cablejats, cadires de rodes, radiadors, ja modern, diguem dels darrers 20 ó 30 anys. El rètol era visible i clar; he donat les gràcies a la guia i m’he endinsat en un corredor més estret, entrant ja en matèria. Anava a preguntar per l’habitació quan els amics comuns amb les germanes, i companys d’ànima, de col.legi i de barcelonitat soferta, m’han interpel.lat.

Abraçades, cares de circumstàncies. Alegria de retrobar-nos (tampoc ens veiem gaire) i la perplexitat, trista, expectant, davant allò que estava passant i que ens tenia a nosaltres de testimoni i d’agents auxiliadors. La mare feia un dia o més que ja vivia sota els efectes de la morfina, en una inconsciència capaç encara de notar i apreciar una carícia, una paraula suau a cau d’orella. Ha aparegut la Sylvie, la filla petita, un rostre desfet, devastat per les llàgrimes, l’insomni, la impotència. L’he abraçada uns instants llargs. M’he acabat d’informar en tant que darrer vingut. Ha sortit el nom de la filla de la Caroline, la Sandra; en David ha reproduït les paraules que algú li ha referit de la seva commovedora crida: “No te derrumbes, mamà, te arroparé siempre con mi cariño.” Al cap d’uns minuts la Sylvie m’ha finalment conduit a l’habitació on jeia la mare moribunda en companyia de la germana gran. La porta era oberta. 

Era una cambra petita, tal vegada doble, però només ocupada, m’ha semblat, per la presència de la mare i la seva filla gran; aquesta, asseguda arran de llit, la mà esquerra de la seva progenitora entre les seves, tenia la mirada com perduda, en una barreja de tristesa amorosa, alhora present i absent. M’he quedat uns segons veient el quadre humà. La meva mirada s’ha quedat fixada un moment en una cama i un peu, encara joves, ferms. Tot seguit he fet el pas d’avançar dins i m’he apropat de la Caroline per esbossar alguna mena de salutació afectuosa. S’ha aixecat, i amb la lentitud compungida de l’hora, m’ha seguit fora al passadís. Malgrat la penombra, l’escassa perspectiva i la rapidesa del moment no he pogut evitar fer-me una composició, una imatge impactant de l’escena. La mare dormia profundament, en un abandó total, definitiu; al cap cap enrere, el seu rostre era ja el de la careta de la mort, de màscara ritual o mortuòria; les parpelles closes, la boca oberta, fosca, negra. El seu cos, en pijama, sobresortia a trossos per entre la roba desmanegada del llit, com de llibertat desinhibida. L'expansió d'una inspiració fonda ha donat com vida al que semblava ja un cos perdut i llunyà; el braç, dret, que tenia recolzat sobre el ventre, s'ha mogut cap amunt, en un senyal familiar d'estimada normalitat, penjada d'un fil, però. He pensat en els nàufrags del Radeau de La Méduse o els empestats sota la mirada visitadora de Napoleó, durant la campanya d’Egipte; m’ha semblat veure també la imatge d’algú fulminat per la malària.

Allà mateix o uns metres més enllà, en la saleta d’espera, no ho recordo, he abraçat, també llargament, la Caroline. Com la seva germana Sylvie, ella també estava desmuntada per les hores, la lluita inútil, l’allau de sentiments, l’enormitat de la cosa. No hi havia cap esperança, el vessament cerebral de feia pocs dies no tenia solució; una operació era totalment desaconsellada. Les germanes, després d’un breu debat i reflexió, havien descartat aquesta darrera temptativa, per dolorosa i amb ínfimes possibilitats d’èxit. El sentiment general era que havien fet bé, santament. La Sylvie ha marxat per acompanyar, tal com havia fet amb mi, l’ex-marit de la Caroline, en Santi, a l’habitació que centrava tota l’atenció i el patiment. Me l’havia creuat en el passadís. Un rostre atractiu, com d’actor argentí o tanguista dels anys 50: bigoti, cara un pèl xuclada, color  de la pell tirant olivaci, ulls grossos negres; la seva expressió era com d’espant, d’esglai mut. Ens hem quedat amb la Caroline, en un racó de la sala d’espera. Ha confessat el seu aclaparament, la seva por, la seva desesperació. Sempre havia estat molt lligada a la seva mare, sempre s’havien entès, l’havia recolzat quan va tenir la filla... era un font inesgotable de vitalitat, de bon humor, d’humanitat bregada. 

Hem mirat d’animar-la amb alguna de les idees (veritats insuficients, inermes) d’aquests casos: que tal vegada ja havia acomplert la seva missió, que el comiat estava sent d’una amorositat impecable, que potser li tocava, a ella, la filla, aprendre una sèrie de coses que altrament no aprendria, que s’estalviava la decadència física i mental de la mare... Quan hem sabut que tot just tenia poc més de 72, el nostre doll d’afirmacions més o menys sentencioses, filosòfiques s’ha deturat o modulat en gran mesura: era massa d’hora per marxar; la nostra ignorància la feia més gran, d’uns 70 llargs, que segueix sent d’hora, però ja no tant. Amb els anys els anys compten doble, triple... fins que una dia val una setmana o un mes, com va dir un cosí de la meva mare, bastant més gran que ella, amb qui em lligava una amistat per damunt de l’edat (ens teníem molta estima, m’explicava gestes sorprenents de quan era un afamat i jove tinent d’artilleria republicà durant la guerra civil, de com havia escapat més d’un cop de la mort, de com havia anat a escoltar l’Einstein quan va venir a Barcelona... Jo no entenia que s’hagués fet de l’Opus però apreciava la seva humanitat, la seva integritat: descansa en pau J. Mercader).

Ha arribat una amiga de la Caroline, la Nicole, companya nostra també del col.legi, i tot seguit un parell d’amigues de la mare. Estaven, com és natural, molt afectades, sobretot una d’elles: prima, amb el cabell llis tenyit de ros, i un rostre que projectava una expressió com de tendresa com espiritual que m’ha deixat admirat, fascinat. No parlava o molt baixet. La Caroline la consolava. Devia ser una amiga de l’ànima. Havent-hi aquest reforç femení, ens ha semblat que la continuïtat de la nostra companyia potser ja no era tan necessària; el relleu quedava assegurat. El Joel amb el seu sentit i pràctica en el quefers administratius s’ha prestat a fer les gestions que calgués, a l’hora que calgués. En David i jo hem donat mostres de voler ser solidaris, però se’ns ha escapat alguna reserva (potser de matinada, euuh... noeeeuuh...). He declarat la nostra intenció de marxa i sense tardar hem saludat i surtit. En el moment últim abans de canviar de pla visual la meva mirada s’ha creuat amb la de l’amiga monstruosament apenada: la humanitat d’aquells ulls, la comprensió desarmada de tot patiment, m’han commogut, m’han com enamorat intensament.

Hem deixat l’hospital, en conversa mig creuada i cames també d’uns altres mig travessades: la pressa, la direcció, i la llargària de les passes s’ajustaven malament. Rara vegada caminem plegats pel carrer; no hi tenim pràctica. Comentàvem la curtesa de la vida, la precipitació, l’acceleració dels anys que encara ens quedaven, la sàvia rendició davant la fatalitat... Algú ha dit allò de que quan aprens finalment a viure, ja et toca marxar; un altre ha reblat el clau amb la sentència d’un hipotètic filòsof alemany: “Einmal ist keinmal” (Una vegada no és cap vegada, una vegada és mai; com la vida potser: només succeeix una vegada...); un altre ha dit que això venia a dir també en Brassens en una de les seves cançons... Petites obligacions i encàrrecs pendents ens van dur fins a Rambla Catalunya, on ens vam acabar dispersant com el temps ens dispersarà algun dia per sempre més. Bon vent.

La carcassa embarrancada

Ja fa més de quinze dies que els habitants de l’illa de Giglio tenen un gratacels tocat i enfonsat davant de casa. Si no fos pel fet luctuós de que hi ha gent que hi ha perdut la vida, atrapada en algun passadís o escala equivocats, la cosa seria francament hilarant. Pobres, quina mala sort. Marxaven per a un dies de distensió i de brisa marina i es van trobar amb l’horror. No ens hi trobéssim pas mai en una situació anàloga...

Ja se’m perdonarà, però el naufragi del Costa Concordia bat tots els rècords de ridícul de les desgràcies marítimes ocorregudes fins ara, o almenys, tirant curt, dels darrers 50 ó 60 anys; els annals nàutics no poden fer més que confirmar-ho. Topar, a alta mar, amb un altre barco, té la seva versemblança; barallar-se amb un tifó i perdre, té la seva excusa... Ara bé, passar a tocar d’un poblet per dir hola i acabar com el Titànic és d’un nivell superior. La cruel ironia del destí va voler que el nom fos justament tot el que no havia de ser: dir-se Costa ja era un mal auguri, però afegir-hi encara Concordia, ja era demanar a crits un infortuni.

Haig de dir que els primers dies vaig sentir una profunda pena i solidaritat amb el capità: com es devia sentir, quins remordiments no el devien turmentar, com podia viure amb una errada tan espantosament enorme i estúpida en la consciència? Trobava que la Fortuna s’havia rabejat de mala manera amb ell. El veies amb els seus rínxols de fanfarró de discoteca i et feia llàstima. Pagava per tots.

El que li havia caigut al damunt era massa gros, un vertadera hecatombe...  Recentment deia que era la companyia la que l’obligava a passar tant a prop de la costa. Potser sí, però també sembla bastant provat que estava fent pràctiques de romanès amb una polissó moldava de bon veure, que això el va distreure en excés i que quan voler reaccionar era un nàufrag més, fugint de nit a la recerca d’un bot salvavides. Per un moment, qui sap, devia somiar en fondre’s en l’anonimat, canviar de nom, fer-se la cirurgia estètica i refer la seva vida a la Martinica. El vada a bordo, cazzo! (Torni a bord, collons!) cridat per telèfon pel carabiniero de torn el va fer tornar a la crua realitat, de la que, sigui dit de passada, és prudent no allunyar-se mai gaire. La va fer grossa; va acumular tots els errors possibles: estar distret (tal vegada gratament), donar ordres de tranquil.litzar el passatge minimitzant la gravetat de la situació, escapar abans d’hora... Bé, en tot cas, aquesta és la versió que circula fins ara... Creïble, s’ha de dir.

Tot i així, malgrat la seva responsabilitat descomunal, trobo que té molt de boc emissari. La responsabilitat gairebé mai recau en una sola persona. Deixant de banda lo del cabotatge suïcida, i més sent de nit, hi ha alguna cosa que falla en el posar mitja ciutat flotant en mans d’un sol individu, i més si resulta que és un inconscient, un tarambana, com sembla haver demostrat ser. Cal, tanmateix, un culpable emblemàtic, i el capità reuneix les condicions. Entre el valor del vaixell (gairebé 500M€), les indemnitzacions, els advocats, la caiguda en picat de la venda de bitllets, etc., el forat és gros. Algú l’haurà de pagar, ni que sigui metafòricament. Ja se sap “l’error humà” és sempre el gran expedient de les navilieres, aerolínies i afins, així com de les asseguradores que els hi fan costat... A ningú li agrada pagar, encara que sigui culpable.

I és que, a qui se li acut fer vaixells d’aitals proporcions (més de quinze pisos, uns 40, 50m d’altura?)?! Ja es veu que no pot acabar bé. O falla la màquina o falla l’home o la natura treu alguna de les armes de destrucció massiva que té amagades a l'aixella: sigui com sigui, la tragèdia està anunciada, és una qüestió de temps. Per tant, com l’accident és, desgraciadament, inevitable, jo seria partidari de redimensionar a la baixa totes aquestes joguines, aquests ginys que li agrada tant construir i fer anar a l’home: vaixells, gratacels, avions, preses... De tal manera que, quan hagi de venir la mort, almenys tot tingui un aire comprensible, antic, romàntic, pintoresc.

Sí, reivindico els avions en els que hom disposi de paracaigudes i es pugui obrir la portella en ple vol sense ser automàticament succionat a l'exterior; vaixells on sigui impossible quedar-se atrapat en un ascensor entre el pis -4 i el 9 (pel simple fet de la seva inexistència a bord); trens on el viatger pugui obrir la finestra si li plau que l'aire li fuetegi el rostre (en una ocasió el director de cine Lars von Trier va deixar d'anar a Cannes per aquest motiu)... Detesto cordialment tot el que és hermètic, de plàstic (com de cabina WC portàtil), sense contacte amb l'exterior... Ja m'agrada, ja em sembla bé que vagi ràpid, però si el preu és la claustrofòbia, l'aire condicionat, la sobrecàrrega d'ones electromagnètiques, la condició de passatger-paquet, doncs que no comptin amb mi.

Bé, sobre aquest tema hi ha molt a dir i no m'allargaré ara aquí, em limitaré només a fer esment de La aventura del Poseidón, una pel.lícula de castàstrofe (dins la línia del cinema sensacionalista de principis dels 70), que vaig viure, en tant que infant, amb autèntic terror, i que indefectiblement em ve a la memòria cada cop que hi ha un naufragi amb desenllaç laberíntic. La hipòtesi intuïtiva de fons de la meva crítica és molt senzilla: quant menys contacte directe tinguem amb els elements essencials (terra, aigua, aire; el foc és intractable, si de cas parlaríem de calor, de xafogor extremes), més malaltissament sensibles serem i més dolorosa i terrible serà la nostra mort. Sé, estic convençut que hi ha molta gent que pensa com jo; algun dia serem escoltats, probablement ja massa tard.

I ara què faran amb el mort, amb el catxalot encallat, la Moby Dick de ferralla aquesta mig varada (i encara sort que l’escull deu mig retenir el buc, que sinó encara lliscaria cap al fons)? Serà certament difícil girar full... Suposo que la cosa acabarà amb dinamitatge, contaminació, una miríada de restes de totes les mides pels kilòmetres de litoral adjacent i una sèrie de batalles legals i de condemnes que ens perdrem i que s’aniran difuminant en el temps, les hemeroteques i els servidors d’internet. Això, més el dolor, la tristesa indignada de les famílies que han perdut algun ésser estimat, és clar. Un calvari imprevist i evitable.

Una altra opció seria deixar que el temps i la natura vagin fent el seu fet, la seva labor d’erosió i  normalització. Durant unes setmanes o mesos (o potser molts anys) tindríem un monument a l’error i a la imbecil.litat humanes. Els peixos i pops hi farien niu, els turistes hi trobarien morbo (sí, és de témer) i l’ajuntament s’estalviaria de fer un espigó contra els temporals. Coses pitjors s’han fet i es fan. Sense anar més lluny a la ciutat de València: o no és la Ciudad de las Artes un mostrari de Costas Concordias en totes  les posicions i orientacions hagudes i per haver?

Mort d'una mirada

Fa tres dies el director de cine Theo Angelopoulos va ser atropellat mortalment per una moto que anava distreta. Va passar als afores d’Atenes, al Pireu, en una d’aquestes avingudes amples de polígon industrial... Sembla que el seu cos va estar esperant a l’asfalt durant tres quarts d’hora abans no arribés l’ambulància. Tot plegat una suma de cruels ironies del destí. Per començar el conductor de la moto era un policia de paisà; algú, en principi, atent i complidor de la norma (d'acord, lo seu potser era la balística i no l’ordre viari, però tot i així...). La segona ironia, elevat ja a la categoria de sarcasme, va a compte de l’ambulància: les dues primeres es van quedar en l’intent car estaven avariades, i no va ser fins a la tercera que la cosa va engegar. Es dóna la circumstància (que podria sumar-se com a ironia número tres), que Angelopoulos, estava prenent localitzacions per a The other sea, la pel.lícula que estava posant en marxa sobre la crisi grega, els seus estralls i els seus responsables. Havia de ser una mirada popular, la percepció de la cosa i del seu patiment per part de la gent del carrer, que es diu. No són pocs els que justament relacionen la seva mort amb la crisi i les ambulàncies. Sembla pertinent fer-ho.

Fent un salt en el temps, no he pogut evitar recordar l’escena de Z, la pel.lícula de Costa-Gavras en que el protagonista (un polític, un intel.lectual, no recordo si també parlamentari, paper interpretat per l’Yves Montand) és assassinat en un fingit atropellament (era un cotxe o una furgoneta tricicle?). Era una història basada, malauradament, en fets verídics ocorreguts a l’època de la Dictadura dels Coronels. No sembla que estiguem en aquest cas: a la gent que emprenya massa se la pot tal vegada atropellar, però sempre amb cotxe o tricicle (que tenen estabilitat, aquest darrer ja una mica justeta), mai en moto, que és massa incert i exposat (de fet, el motorista va acabar també a l’hospital, però ja deu estar sortint-ne).

Sols li havia vist un film, La mirada d’Ulisses, amb un Harvey Keitel d'ulls plorosos intentant recuperar un manuscrit o no sé exactament què i endinsant-se en un periple per l’horror de la guerra dels Balcans. No me n'ha quedat res, mea culpa, llevat del moment en que una família és assassinada a la vora d’un riu, un dia de boira, perquè diuen el que no s’ha de dir (a uns soldats serbis, pensant-se que són bosnians). El realisme, la tràgica banalitat de la cosa em va colpir i no ho he oblidat.

En fi, que la crisi grega es quedarà sense una veu crítica, i sense la seva potser millor pel.lícula. El fat i l’imperatiu pressupostari se’ns enduen un símbol, una mirada local i universal. Un petit gran desastre per a tots, començant pels grecs. Theo, ves amb el teu nom.

El visitant (i 2)

Em veia amb passió i deia que això era vida. M'ha preguntat per la meva vida sentimental (no recordo ara si l’expressió ha estat exactament aquesta) i li he dit que d’ençà que ho vaig deixar estar amb la N. (no ens enteníem prou bé i patia una ofensiva d’acúfens), rien de rien. Que esperava anar-me sentint cada cop més centrat, millor i que a partir d’aquí confiava sorgís alguna cosa, tot i no amagar-me l'enorme retard acumulat, i que per tant no podia tampoc descartar que em quedés “així” definitivament... He seguit tot dient que de fa mig any porto molt millor lo dels acúfens i que això em procura pau amb mi mateix, alhora que semblo haver entrat en una fase com més tolerant envers tot, com tocat per una mena de tendresa (poètica, mística) ja una mica de comiat... La mort com a via de confraternització amb tot i tothom, finalment. Al meu parer, he continuat dient, la condició mortal es va revelant per etapes i que, pel que feia a mi, havia fet una nova passa “endavant”. Que el pas dels anys, i segurament també l’escriptura, m’estava permetent superar l’odi (més tard pensaria també en la por: motors fantàstics de la Història que deuen anar sempre junts, no?) que m’havia tingut tenallat tota la vida. He coronat el tema dient que a través del llenguatge (del seu abús, ai las) potser havia evitat de convertir-me en algú perillós, almenys per a mi mateix (d'això darrer no n'estic del tot convençut, val a dir): la curiositat et porta a posar-te en la posició de l’altra i ja l’has “cagada": volies fer de lloctinent de Cèsar Borja i et veus fent de patge de Sant Francesc d'Assís... Se m'acut que per un procés de decantació, de destil.lació, de sublimació verbal, la cosa -la mala llet acumulada - hauria quedat en un acudit, en una caricatura, en una jaculatòria de vocació còsmica amb efectes anecdòtics i tirant a inofensius. Ha semblat entendre'm perfectament. No m’ha demanat més detalls de la meva vida (millor), ni m'ha donat cap consell concret, contràriament al que potser esperava i tal vegada hauria volgut i temut (podria ser que estableixi, marqui una distància pel fet de ja no anar a les seves classes; normal). No hi ha res que ens agradi més que tenir una norma, una llei, un principi, i no seguir-los. El que l'home vol no és tant la llibertat com la irresponsabilitat. Preferim no fer el que se'ns mana, que no fer el que volem (que tampoc sabem massa que és de tan gran que ens ve).

Li he dit que tot el que hagués de venir vindria a través de l'escriure, que gairebé no sortia de casa, tot el dia amorrat a l'ordinador. Com no vull passar per ingenu (encara que ho sigui), li he dit que tampoc em sorprendria quedar-me en aquest punt ja per sempre més, en una mena de repetició deliqüescent de mi mateix, en una progressiva evaporació literal (de lletra, s'entén), tancat, reduït a la mínima expressió, en fase d’autoconsumpció cada cop més gasosa i irreversible (suposo que l’anorèxia deu anar per aquí)... Com el personatge aquell de Kafka que viu en una gàbia de circ i un bon dia comença a aprimar-se fins pràcticament desaparèixer, fer-se gairebé invisible. Haig de dir, aquí, que sempre m’ha fascinat la negació, el buit, l’autarquia, l’absència, l’absolut de la no-necessitat, la moral de setge: estirar la resistència més enllà de l’humà... El menys com a valor suprem (una versió quantitativa, i sense tanta mala folla, del “pitjor és millor”, subversió, aquesta, de caire qualitatiu, que em limito a contemplar amb simpatia). Els oposats, l’abundància, el luxe i tot això, sempre han exercit sobre mi una poderosa atracció, però alhora el seu caràcter aparatós i onerosos, el seu deix arrogant i pretensiós sempre m'han fet mandra... i por: sempre m'ha aparegut molt massa aptes a concitar la fúria divina, que veuria en ells un blanc massa temptador de tant visible, brillant. En l'anonimat, en el passar desapercebut hi ha una estratègia de supervivència (de vol ras: la millor) que em té robat el cor. Definitivament, l’estètica de camp de concentració és la meva.

No he volgut rematar ni esplaiar-me massa en la cosa, ja que tinc un costat supersticiós: evitar descriure massa clarament els perills de l'esdevenidor, de projectar amb massa claredat el fracàs, no fos cas que el dir, el descriure fos una crida misteriosa, parasimpàtica a la seva concreció real (molt en la línia de The secret, el súper vendes de fa uns pocs anys). En tot cas, he volgut mostrar enteresa i he afirmat que si era el cas (si lo meu havia de ser un naufragi cada cop més minimalista, una mena d’apoteosi per la via de la misèria), doncs ja m'estava bé. Que fos el que fos, escriure era la meva manera de viure, que no en tenia una altra (ho deia convençut, però també amb la recança de l'altíssim preu que es paga: o viure o escriure?), i que n’assumia més que mai les conseqüències. M'ha vingut a dir que tingués confiança, que mai se sap per on van i surten els trets, i un cop més m'ha donat exemples seus (li entreveig una certa vanitat, però ningú és perfecte...), resumits en el cas genèric de trobar-se un bon dia algú que li se li atansa i li presenta el seus fills, volent dir: aquests fills són gràcies a vostè (que em va presentar a la meva futura dona, o va aconsellar-me que fes això, o em va recomanar tal lectura que va canviar la meva vida). M'ha demanat el link del blog, li he dit que era en català, no s'ha sorprès ultra mesura (sap que sóc catalanoparlant) i me l'ha demanat igualment -un simple reflex de cortesia, segurament- tot dient que el llegeix prou bé. M'he prestat, és clar, a explicar-li, a traduir-li, arribat el cas, el que volgués. És un dels perills del llenguatge: com ets fora de tu i del temps, sols ser d'una generositat que després et pesa com una làpida tombal. 

Per educació i un mínim sentit de l'equilibri (pràcticament només parlava jo) he preguntat per ell, pels seus fills (dos casats ara fa una mica més d'un any), per la seva dona (quan hi penso o me la represento no puc evitar l'astorament, fet d'incomprensió, que el seu costum d’ortodòxia normativa de dur perruca suscita en mi). M'ha dit que molt bé, que fa una vida ordenada, que dóna classes a la universitat... Ha afegit, amable, segurament per afalagar-me i encoratjar-me, que de tota manera no podia evitar sentir una certa enveja pel meu estat d'efervescència creativa. He protestat tímidament, amb la punta de desassossec que em produeix sempre confrontar la meva vida amb la dels altres, gairebé sempre més plenes i reeixides, o que així m'ho semblen. Per completar això de l'escriptura he dit que em servia també per alliberar-me enormement del viscut, del pes que duia a sobre; li he esbossat a corre-cuita la imatge d'algú que arrossegués un sac pel mig del carrer (jo estava assegut de cara al tram de Consell de Cent amb Sardenya i era allà que em representava l'escena) d'una llargària, m'ha semblat bé ser hiperbòlic, de 10 km. Com per justificar-me he afegit alguna cosa com que la cosa havia estat forteta, o almenys m’ho havia semblat (però tot és tan relatiu, subjectiu, incomparable, intransferible, insondable, que un no sap mai què és què, ni a què atenir-se... per assegurar-se de no quedar curt en el ranking del sofriment, sempre hi ha el recurs del suplement de masoquisme; jo sóc previsor i no me n’estic, em constitueixo reserves (l'estalvi és un gran valor massa maltractat). Mentre visqui prometo que els pirates d'Astèrix i Obèlix no estaran sols...

Ha donat per conclosa la trobada, no m'he fet pregar i he esmentat el seu natural compromís d'atendre el següent visitant. M'ha acompanyat fins a la recepció, on esperava una senyora, però l'aixecar-nos i l’anar cap allà encara ha donat per a un petit intercanvi més. A la meva afirmació de la necessitat de dir-ho tot, absolutament tot (per acabar d'una vegada), ell ha correspost amb el conegut i fonamental principi judaic de que tot ve del Verb, afegint, cosa que ha estat per a mi com una llum reveladora, que per tant és normal, necessari, que tot torni a ell, que acabi en ell. M'ha agradat, m'he entès millor que mai. Es tancava el bucle! El ser i el dir es vivien un a l’altre en un cercle tancat. Uf!, tot quedava a casa. Una exclamació meva d'exultació intel.lectual li ha fet dir alguna cosa com "acabarás como un ...ino". No ho he sentit bé, però la cordialitat deguda i del moment m’ha permès una mitja rialla de complicitat; m’ha semblat deduir que deia que jo acabaria “lampiño” o “albino”. En ambdós casos li trobava sentit: en el primer estaria anant en sentit contrari al temps, cap a l’origen (com la peli aquella, que no he vist pas, del Brad Pitt en que es va fent cada cop més jove: La curiosa vida de Benjamin Button); el segon, el d’”albino”, era més difícil de salvar, però me n'he sortit prou bé associant-ho a la sentència d’Hesiòde: el dia que els nens neixin amb els cabell blancs s’acabarà el món (funesta predicció que relaciono sempre amb aquesta terrible malaltia d’infants que neixen amb cossos de vells). Afortunadament ha repetit la frase (un recurs retòric o psicològic com un altre: per guanyar temps o escapolir-se del present i d'un mateix) i es tractava de “rabino”... Potser en una altra vida no m’importaria (entre d’altres coses es poden, s'han de casar).

Ens hem abraçat, i per un ressort absurd li he donat encara la mà (que ha encaixat agafant-me també l'avant-braç amb la mà esquerra): per què anar de més a menys? (s'ho haurà pres com un lleig, un senyal de distanciament? Una declinació més del “Per què quedar bé podent quedar malament?”?). Atordit, he dit adéu i bon dia a la recepcionista (una noia de cabell ros de sobri i digne atractiu, en la que ja m’havia fixat a l'arribar), que m'ha contestat amb un "igualment, que vagi bé" que m'ha encantat, però que malauradament no he tingut la rapidesa de correspondre. Sortit en ple Eixample, feia bo i podia tornar a la meva guerra particular. 

El visitant (1)

He arribat a l’hora, amb uns dos o tres minuts d’antelació. Com la vegada precedent, l’encontre tenia lloc en un hotel de la dreta de l'Eixample. Ja des de fora l’he vist assegut parlant amb un home. Feia més d’un any que no el veia. A la recepció m’he trobat una noia del grup d’estudis (ex-alumne del Liceu, crec, uns anys més jove que jo). Estava molesta perquè havia ja passat la seva hora i tampoc podia quedar-se més enllà del temps previst. M’ha dit que ella també havia deixat d’anar a les classes. 

Al cap d’uns minuts han sortit en P. i l’home amb que havia estat parlant, que ha resultat ser en F. Abraçada teatralment efusiva amb en P. (com si un ós bonhomiós s’apoderés de tu). Està com sempre, barba venerable, ulleres grosses, quipà, somriure afectuós i irònic. El seu vestit negre de sempre (amb, si no m’erro, els mitjons blancs reglamentaris; diria que l’estètica no és el fort del judaisme). I els ulls, també els de sempre: petits, enfonsats pel prisat, la contracció carnosa de les galtes degut al somrís quasi perpetu (tot sovint contrapuntejat tanmateix amb la ganyota de la persuasió del Cono Sur: com dient “¿Cierto, no?”, “¿No es verdad?”, “Está claro, ¿no?”, etc.). Quan no somriu adopta l’expressió i el to doctes, pedagogs, l’entonació suau de qui martelleja veritats devastadores que ja fan la feina soles.

Esperant el meu torn he parlat uns minuts a peu dret amb en F. Sempre m’ha caigut bé. Deu voltar els 40 anys, és argentí però parla un català quasi perfecte. És músic i també professor, de secundària, diria. Molt persona. Una dotzena més com ell i salvàvem el món.   És un dels que no tornarem a veure; la seva ànima acaba el viatge aquí: ja no es reencarnarà més. És una llàstima i és fotut, perquè si els bons ja no tornen, de qui diantre hem d'aprendre, en qui carai ens podrem emmirallar? El món s'anirà omplint de trinxeraires amb els que sols podràs parlar, quan estaran de bona lluna, de marques de cervesa. Quina perspectiva, tu; ens espera un futur ben negre... Mentre parlàvem hem vist passar un parell de noies molt lleugeres de roba; manifestament meuques. Joves, altes i de cares atriboladament moldaves o així. Han passat tot lo ràpid i discretes que poden passar dues noies de metre vuitanta llarg amb talons d'agulla. M’ha fet gràcia el contrast: en el món hi cap tot, ben barrejat, això sí. Lliga que fa fort.

En P. és enorme, una força de la natura (de jove havia estat jugador de bàsquet semiprofessional). Hem segut en una taula del mini-bar de l'hotel, a tocar de la recepció (aquest cop no ens hem invitat a prendre res). M'ha preguntat com anava, si seguia amb lo de l'escriptura (m'ha sobtat que em sortís amb això; el darrer cop li devia doncs haver parlat de la meva afició, però no ho recordava i ho veia tot molt llunyà i irreal). M'he bolcat a explicar-li l'experiència del blog, la passió de l'escriure, la desmesura de la cosa. Que algú molt proper sempre havia insistit perquè fes el pas, i m’havia acabat donant l’empenta per tirar-ho endavant. He mencionat breument la meva nul.litat tecnològica, agreujada per la mandra, i que sense el dit cop de mà, doncs probablement no hauria endegat res. Confessar aquesta vergonyosa i incomprensible mancança m’era fàcil ja que coneixia la seva escassa bona predisposició envers el progrés tècnic, i per tant em sentia en terreny amic, favorable, tot i que ell fa videoconferències, viatja cada tres per quatre, té muntada una pàgina web, es comunica amb mig planeta, i deu fer anar el mòbil com un prestigitador. Ha dit que sempre apareix algú que hi entén en aquestes coses, i que aquesta persona normalment no en sap, d’escriure (deia això seguint la idea, m’ha semblat, de que la gent ens complementem els uns als altres, si bé li endevinava una certa suficiència, un cert desdeny intel.lectualista, burleta). Li he dit que sí, tot i que no era el cas de l’amic, que escrivia molt bé i alhora no tenia cap problema amb la informàtica. Hi ha homes orquestra, és així, per sorprenent que sigui.

He comentat que escriure és un verb que té molts nivells, que sempre havia escrit però que ara ho feia amb les exigències pròpies de la cosa (un acabat comunicable), deixant entendre que havia accedit a un grau de realització compromesa menys grumollós. Li ha semblat molt bé, m'ha animat a seguir. Segons ell es tractava d’un bon mitjà, d’una bona manera: un llibre, ha dit, es fa com molt massa llarg, un no se sent capaç (ha fet el gest de tenir una cosa apartada, gran, inabastable). En canvi, un blog és una cosa que es pot anar fent a trossos (ha fet el moviment de tallar successivament petites porcions d’una cosa, talment un cuiner concentrat). He convingut que era així: a dosis resultava més viable. He reconegut, no obstant , que tendia sortir-me de mare, a abusar del marc (i per tant dels lectors). Les meves entrades, que apareixien en columnes estretes, s’allargaven de mala manera, com salsitxes quilomètriques. Ho entenia. Ha dit que era com estar enamorat; després la cosa es va calmant... Esperem que sigui el cas. 

Crec recordar que li he parlat també dels meus dubtes sobre el dret a dir, a parlar de tot tal com m’abellia. Sempre he tingut una mica d'escrúpols en això; encara que pugui no semblar-ho, sempre he estat un amic de l’ordre i un opositor al caos (també amb K, tal com duia escrit el tatuatge d’un nano que vaig veure l’altre dia en el vestidor del club). M'ha tranquil.litzat dient-me que a una certa edat t'has de donar el dret a fer el que creus que has de fer, el que has vingut a fer. Estàvem d'acord, hem coincidit en que tampoc ens queden massa anys de vida activa i que s'ha d'aprofitar... M’ha semblat de bona pasta  afegir encara que la intenció que em guiava escrivint era bona, i que per tant res massa dolent no en podia sortir. Potser m’ha vist poc confiat en arribar a sortir mai de l’ou i ha volgut insuflar-me confiança dient que igual que érem allà ell i jo, parlant, tal vegada hi havia algú a Guatemala llegint lo meu (?!) i parlant-ne o enviant-ho a un amic seu de El Salvador, etc... Manifestament, estava agafant un exemple més del seu registre que no pas del meu, però en qualsevol cas la idea era universalment vàlida. Tot dóna voltes, no sabem com. Ha fet el gest de prémer una tecla (enviar) i d’espolsar amb les mans una cosa invisible cap a fora, cap endavant (un gest molt seu).

Sí, deia en P., jo estava creant el meu món. Sense poder ni voler contradir-lo, m’ha ferit un xic que circumscrivís la cosa d’aquesta manera: jo volia crear el món, no el meu món (una cosa així com un banderí o un ventall personalitzat). El matís em semblava important però he callat prudentment; tot serà esforçar-se més (em roda pel cap la idea d’endollar-me a l’ordinador i deixar de perdre el temps allunyant-me’n i havent d’escriure en llibretes, reversos de cartes del banc i bocins de paper qualsevols...). Tot serà esperar la darrera novetat tecnològica vinguda del Pentàgon i mirar de recuperar el temps perdut.

La conversa era distesa, amb bon humor. Ell amb el rictus de quasi rialla fixa (no saps mai del tot si no se’n fot també una mica de tu); sembla viure en un estat de diversió permanent... Bàsicament parlava jo, de forma força apassionada i precipitada (com sempre la pruïja, la urgència de dir-ho tot i amb la màxima precisió), però a ell li costava no ficar cullerada (també pateix d’incontinència verbal), encara que jo era molt més ràpid i m'avançava i completava, perfilava el que s’endevinava anava a dir, semblava voler dir. Llevat de quan era sacsejat i transportat per l’excitació de la demostració de la veritat en tal o tal passatge de l’Èxode o del Gènesi, no és cap parlador veloç: li agrada escoltar-se, assaborir el que diu; delega bastant en el gest (cosa que jo no faig tant o sols a un nivell molt genèric, pobre); la seva, és una gestualitat bastant definida, treballada, eficaç: hi ha recreació en ella, acompanyament teatral, operístic de la paraula.

Li ha agradat comparar la meva experiència amb les seves incursions en l'escriptura (desvinculada de la Torà, entenc): com quan escrivia una columna diària en un diari colombià (el pànic del full en blanc...); o una sèrie de contes que va escriure fa 25 anys, encara amb màquina (la seva dona li deia que l'únic que se sentia d'ell en tot el dia era el repicar del carro-tambor al tornar de cop de nou a l'esquerra)... He dit que entenia lo de la sequera (per bé que normalment estic més aviat en la paràlisi de l’elecció, en la impotència per saturació més que per manca); he posat veu al seu gest que apuntava a que un acabava tirant mà de la realitat, tractant aquesta com matèria primera. Obvi. 

Davant l'explicació de les meves dificultats a l’hora de dominar, delimitar, centrar la cosa de l’escriure, m’ha respost que amb el temps la cosa anirà agafant la seva mesura òptima, que mirés de gaudir-ne. Des del sentit comú li he donat la raó, tot i seguir amb el dubte en el meu fur intern. Un dubte fet de fal.lera, d’atabalament, d’aclaparament, d'atropellament, de vertigen per acceleració, de col.lapse per saturació, d’angoixa grafomaníaca... Com si l’escriure fes la funció del respirar, però a diferència d’aquest no fos involuntari; com si unes hores de lleure poguessin comportar la desaparició de mig continent... Un estat d’ànim que sempre havia estat la meva millor objecció a l’impuls d’escriure, el fonament principal de l’opció de NO escriure: intuïa nebulosament la immensa responsabilitat que hom contreia fent el pas, l’esclavatge al que es condemnava irremissiblement... El meu rebuig, la meva resistència als treballs forçats mai van ser perfectes, però no és fins ara que la caiguda sembla haver-se consumat... Sense explicar-li tot l’entrellat, li he fet esment d’aquesta temptació (que no és altra que la de la irresponsabilitat), que a última hora no havia estat prou forta davant la necessitat de l’escriure, de l’addicció del dir, de la droga del llenguatge; vici que per altra banda va acompanyat, com tots, del seus moments de mono, de la seva síndrome d’abstinència. Ha somrigut. 

Fraga (5 i final)

Qui era Fraga? Doncs el veig com un egòlatra, un petit dèspota. Sí, brillant, però i què? No és suficient. Ho va deixar clar: mai va sentir el més mínim penediment pel que havia fet. Va dur les seves conviccions més enllà de la generositat del dubte. La fortalesa de l’obcecació no és tal. Diria que el seu màxim heroisme va consistir en creure en ell mateix i lluitar pel seu ego. Gosaria dir que va creure bastant més en ell que en el país, en la realitat que l’envoltava. S’estimava molt més a ell que no pas aquesta. La seva única i principal preocupació va ser el poder, el seu propi poder.

Què va fer? Va ajudar a muntar des de dins l’estructura de l’Estat franquista, per al que va treballar des del 1945 (amb 23 anyets, de lletrat a les Corts espanyoles, el principal club de militars, funcionaris i oligarques del país), fins al final, i per tant durant més de 30 anys. Va anar assumint responsabilitats cada cop més destacades fins encimbellar-se en la cúspide mateixa del règim. Des d’allà va defensar aferrissadament i amb inventiva competència el model de vida que li era propi i que li permetia mantenir, alimentar el seu sentiment de superioritat, moral, ideològica, cultural, de classe. Va superar mai la idea de que es podia afirmar a sí mateix sense necessitat de tenir un enemic, de negar una diferència o una altra? Ho dubto, i en tot cas això va arribar molt al final de la seva vida; a molts efectes molt massa tard. Mai va demanar perdó i va promoure i aconseguir una estat d’opinió i una legislació que deixessin en l’oblit i la disculpa la seva pertinença i activitat franquistes i la dels seus companys ideològics. Justament perquè era millor que molts d’ells, també és més culpable que aquests dels fets i actuacions del règim franquista i de la seva inèrcia i herència actuals. Gràcies a gent com en Fraga, l’abominable mentalitat franquista encara perviu, imbatuda, irredempta, altiva i arrogant com el primer dia...

Quin Estat democràtic, quina realitat política va contribuir a forjar? Doncs un ordre que arrossega el pecat original de no haver passat comptes amb el passat, i que es va construir a base de rehabilitar i recuperar la majoria d’individus i tics mentals de l’anterior règim. Entre ell i els seus que no amagaven el seu passat franquista i se’n sentien orgullosos, i els de l’UCD que feien veure que no ho havien estat i evitaven presentar-se com a dreta, no sé qui és pitjor. El que està clar és que uns i altres van confegir una democràcia de molt baixa intensitat, de pèssima qualitat (on, com a botó de mostra, la documentació robada a punta de pistola segueix en part encara segrestada a Salamanca com a botí de guerra, i on un jutge anomenat Garzón és processat per haver volgut ventilar algunes fosses comunes).  

I més enllà d’això, quin tipus de societat ha contribuït a definir, teixir, consolidar? Doncs una en la que perquè uns pocs, com ell, puguin brillar, la majoria ha de romandre en la mediocritat. No neguem la desigualtat natural entre els homes, ni la seva diversa necessitat de projecció i realització, el que detestem és aquesta inevitable diferència s’accentuï, es reforci sempre amb l’abús, la injustícia, la mentida, la por, l’opacitat, la confusió, la tergiversació, l’opacitat, la ignorància, la massificació, etc. En Fraga formava part de les elits que creuen que al poble no se li ha de dir la veritat i que no serà mai prou madur per governar-se ell mateix. Sense voler polemitzar sobre la validesa o no d’aquesta percepció i valoració antropològica, el que és clar és que la seva defensa, la seva confirmació mai pot passar i tirar mà de la tortura, la coacció,  la manipulació, la prevaricació, l’engany, el falsejament de la informació, coses que tots els estats democràtics practiquen en major o menor grau, també l’espanyol, que en Fraga va contribuir a refundar. Va ser dels que va contribuir a ens arribés a les mans una ampolla mig buida amb un dit i mig de pòsit infecte: cal realment que aplaudim? Jo, personalment, m'ho reservo per a altres millors ocasions, per a gent i labors de probitat més exigent.  

I com a català, que li podria retreure? Doncs tot, tot i més. Per resumir-ho educadament, que no estimés gens ni mica Catalunya, i que preferís l’amenaça del mosquetó (sense condó, per favor) al mínim esforç d’entendre-la... I si alguna vegada ho va intentar, doncs no es va notar, la veritat. En canvi, el seu gruny, el seu lladruc, la seva furibunda ràbia, sols continguda pel seu desdeny verinós, encara ressona en les nostres oïdes. Sense anar més lluny, no es comptava la seva veu entre les que no fa tants anys vociferaven, bramaven, escumejaven l'amenaça de suspendre l'Estatut d'Autonomia, el d'aquí i el basc? Fraga? No, gràcies.

Comptat i debatut, tinc la impressió que Fraga va ser una d'aquelles persones que barregen el propi interès i la seva veneració i entrega a un ideal molt per sobre d'ells mateixos, fins a fer-ne un compost, un tot indestriable. Això explicaria la seva doble vessant (egocèntric i abnegat servidor d'un determinat ordre i visió del món), sense que se'l pugui reduir cap dels dols pols. Si sols hagués estat egocèntric s'hauria passat al cinisme de la pela; si sols hagués estat un idealista hauria abandonat la lluita o sucumbit en algun dels seus combats: s'hauria "cremat" o martiritzat. Fraga era egocèntric, sobretot, i en la mesura, en que es veia a si mateix com instrument, com a mitjà per a la salvaguarda i propulsió triomfal de l'ordre que havia mamat i li era car. Havia, per tant, de preservar-se i enfortir-se tothora. Ell, segurament sols ell, podia i havia de ser el pilot, l'adalil de la Nova Espanya... Què va fallar? Per què no va ser Franco II? Segurament no ho sabrem mai. Tanmateix, deixant de banda les dificultats del context, i centrant-nos exclusivament en l'ordre intern, personal dels factors, gosem aventurar la següent  hipòtesi: li agradava massa raonar. Era un home d'acció, però també, massa, de paraula, i això, llevat que s'estigui malalt com un Führer, frena, incapacita molt de cara a l'autocràcia.  

No se li pot negar, doncs, una certa grandesa al personatge, però el pecat segueix en peu. Val, matxucava el personal en interès propi, però el matxucava. Va voler imposar la seva visió de la pàtria, la seva pàtria, als que en tenien una altra. Es va erigir en detentor de la veritat (supèrbia galopant) i, es va arrogar el dret d'imposar-la per la força. Fent això, es van ultrapassar tots els límits humans: es pot tenir accés a la veritat, mai posseir-la; es pot fer pedagogia des d'ella, mai fer-la valer violentament, contra el grat i consciència d'un altre ésser humà. En Fraga, i molts com ells, es van passar de llestos i van violar aquesta regla no (prou) escrita però fonamental. 

Ja sols ens queda acomiadar-nos-en. Descansa en pau, mal parit. Eres millor que molts dels teus, i per això mateix més eficientment perniciós, més globalment funest. Mirarem de no pensar més en tu i també de no recrear-nos jutjant-te inútilment, sobretot ara que ja no ets d’aquest món. Finalment t’has alliberat del teu ego demiúrgic i, ja em perdonaràs, nosaltres també. 

Fraga (4)

Consideracions sobre el seu llegat i balanç de tot plegat

Podria parlar ara aquí de la contribució a la democratització de la vida política espanyola que se li atribueix. Dades no en falten, però no és un tema que m’inspiri massa. No nego que fes coses, gestos sincers i tal vegada benintencionats i honestos, com ara tirar endavant, en vida de Franco, un llei de llibertat de culte (sembla que davant les protestes del dictador li va engegar un succulent “¡Cállese, mi general, usted de esto no sabe!”); impulsar Cuadernos para el diálogo (revista que contribuiria a normalitzar el debat ideològic); reunir-se amb en Santiago Carrillo, l'etern enemic, amb  qui va dir que no s'asseuria mai a la mateixa taula; co-fundar i promoure el diari El País (certament una glopada d'aire fresc en aquell moment, amb un El Alcázar de tiratge encara llarg); arrossegar, conduir gran part del búnquer espanyolista cap al joc democràtic; o, per damunt de tot, ser un dels redactors de la Constitució espanyola. Tot això està molt bé, però em deixa bastant fred. Potser sóc desagraït i inconscient però no crec enganyar-me en lo essencial.

Fraga va apostar per la democràcia més per interès que per convicció, el que no és cap pecat (és humà i comprensible, diríem) ja que són coses que poden i fins i tot han d’anar de bracet; però d’aquí a fer-lo mereixedor d’elogis ditiràmbics, doncs no ho tinc tan clar. 

En efecte, jugant aquesta carta aconseguia un triple objectiu.

1. Es protegia d’una possible evolució de les coses que l’hagués deixat en una posició desprotegida (exigència de responsabilitats, persecucions, etc.). Dins la dinàmica democratitzadora, seguint formant part de l'establishment polític, era més fàcil desactivar eventuals derives vindicatives, podent, alhora, en tot moment, presentar-se com a valedor del nou règim democràtic i per tant com algú a qui se li deu respecte. Per altra banda, la seva condició de representant electe li atorgava automàticament la immunitat parlamentària, que és un escut més que considerable.

2. L’única manera de seguir en actiu, en política i gairebé en tot, era sumar-se al nou corrent, a l’aire del temps. Encara era molt massa jove per plegar de res. Si volia seguir fent carrera l’havia de fer en el nou context i amb les noves regles de joc. Ho va entendre a la primera. Feia anys que s’ho devia ensumar, i potser, qui sap (en tot cas jo no), fins i tot va ser dels que va afavorir el canvi, vist com inevitable. Amb previsió, intuïció de per on anava el futur s’hi va anant adaptant sense excessives dilacions, o tal vegada ho va fer de cop (resistir i saltar al darrer moment): les hemeroteques, la història dirà què va ser més. En tot cas ho va fer a temps (i a diferència d'uns quants, amb la testa visible d'en Blas Piñar, que es van quedar fora de joc, sense cadira i van voler recuperar-la un 23 de febrer). Ell era, tenia un capital en ell mateix (era més fraguista que franquista, per entendre'ns), i no veia perquè l’havia de tirar per la borda per fidelitat a unes formes, quan es podia salvar el fons de la cosa amb una mica de cirurgia estètica... però això ja pertany al següent punt.

3. Va entendre que es podia guanyar també en, a través de la democràcia. Que aquesta era un mitjà com un altre. Que no s’havia de renunciar a res, no calia renegar de res. Calia simplement assumir el repte, recollir el guant, i jugar a fons una partida en les que tenien les de guanyar ja que moltes cartes estaven marcades. Els poders fàctics (exèrcit, forces d’ordre, patronal) es mantenien gairebé intactes i addictes a l’antic ordre; la Monarquia quedava reduïda a un paper menor; el suport d’una part important de la població seguia sent incondicional. Les condicions per jugar, doncs, eren més que òptimes. No ens estranyaria que pel cap d’en Fraga ressonessin les paraules del protagonista del Gattopardo: “Canviar-tot (una mica), perquè res canviï” o, fins i tot, fulgurés l’exemple de com Hitler va arribar al poder per sufragi universal... La caverna tenia llarga vida, no calia desesperar. A aquest astut càlcul s’hi tal vegada  sumar també un cert gust per la dialèctica, pel debat, per la polèmica: la lluita amb la paraula. S’hi sentia a gust i amb provades possibilitats: estava rodat i preparat, i en això, la democràcia era un terreny infinitament més ric i prometedor que no pas l’ensopida, encarcarada i arnada retòrica oficial del Movimiento, carregada de llocs comuns, d’eufemismes gastats, de grandiloqüència buida, d’hipocresia immòbil. En l’anterior règim, si eres dels “bons” i estaves ben situat, et podies fer ric, viure molt bé, però et podies avorrir molt, també. Sols la repressió oferia alguna distracció, però aquesta no sempre era suficient  (no es podia matar – metafòricament o real - tots els “rojos”, tots els “separatistas”, de cop), era convenient dosificar la cosa, i de tota manera no tothom podia esbravar-se en el mateix grau, en grau màxim (la caça major sempre ha estat reservada a uns pocs escollits). 

Per tant, el nou estat de coses oferia camp a córrer a aquells, com en Fraga, a qui els hi anava l'erística. Encara que la majoria de cops la cosa no passés de l'estirabot monotemàtic, l'escarafall teatral, l'arenga populista o la increpació demagògica, els polítics, i la gent en general, es van aficionar a la retòrica, i gràcies a aquesta parlaven una mica abans de saltar a la jugular. Seguia sent un país amb molta mala hòstia però l'expedient de l'insult, la caricatura i la pornografia van relaxar una mica els ànims; menys mal. És en aquest memorable context que en Fraga va dur a terme la transformació de les invictes legions aplegades sota l'estendard "Una, grande y libre" en un partit enquadrat per trepes preparats i disposats a recuperar l'Estat per tal de saquejar-lo a cop de "pelotazos", i si calia aprendre una mica d'anglès i estudiar als EUA les darreres tècniques de com escanyar i espoliar per acció a distància i sense embrutar-se les mans, doncs es feia un petit esforç i punt. La gran família de la carcúndia havia trobat el seu Messies i podia començar la segona (o era tercera, la quarta o la cinquena?) Reconquista. Ja que la gran i gloriosa era de l'as de bastos havia passat -snif!- calia tenir tota una safata de bisturís a punt. Es va fer el necessari. Amb la nova divisa, "Falta uno, Franco, los demás estamos todos" (amb l'afegible colofó "y con más ganas que nunca"), o l'equivalent, de fortuna cinematogràfica i sobretot novel.lística, Al tercer año, resucitó, es va anar per feina. 

Des del primer dia es demostraria que tot estava "atado y bien atado", com sembla va deixar dit en Franco. lligat i ben lligat. Era allò de "De la ley a la ley": el règim es construïa ell mateix un pont per salvar les turbulentes aigües del moment històric. Havia tingut lloc el sorpasso: el franquisme, com aquestes larves que neixen a l'interior d'un organisme i es desenvolupen a expenses d'ell, va renéixer amb renovades forces i amb aspecte flamant: modern, juvenil, desacomplexat. El franquisme rediviu havia demostrat que no sols no estava derrotat, sinó que era capaç de sobreviure's a si mateix, talment un vampir experimentat. 21 anys de governs socialistes, en dues tandes de 14 i 7 anys, semblava que l'havien d'estovar i desmantellar definitivament. Però no ha estat així i els que es disposaven a enterrar la mòmia han vist, repetidament, com aquesta, cada  vegada, s'aixecava, caminava i atacava de nou!... Quedava demostrat que per durar no hi ha res com néixer a la falda del poder. Hi ha una sociologia franquista que perdura, no hi ha dubte. Finalment, només es moren els pobres. A saber, els dolents i els lletjos. El blau torna a resplandir, i per molts anys.