D'aquí mitja hora o
poc més tornaré a l'hort. Abans d'ahir, mentre carregava fems (amb cucs
protestant desesperadament) van venir de visita un grup de nens de 6 ó 7 anys.
Va tenir una fugaç i lleu consciència del fenomen del pas del temps afegit al
de la successió, l’alternança de papers: fins "ara" jo havia estat el
nen que anava a llocs lliurament i em trobava amb "treballadors"
desconeguts, solitaris i tirant a vells... Abans d'ahir jo era aquest "vell"
ocupat en tasques manuals, silenciós, solitari, i els nens, jugant i passejant
per allà, eren uns altres ulls, unes altres consciència, però en el fons la
mateixa, els mateixos ulls que havien estat els meus, la mateixa ment,
consciència que havia estat la meva, sempre, fins com qui diu abans d'ahir.
Inversió de rols, substitució dels executants anteriors pels següents... De
protagonista, “subjecte”, havia passat a la condició de “decorat”, de fons
visual. La roda de la vida i de la mort. La forma que domina continguts,
particularitats, voluntats. Estem atrapats...
Ahir va ser un dia de feina en equip. Un o dos cops a l'any tot
l'staff disponible es posa
a treballar a l'hort. Els alumnes ho fan igualment en alguna ocasió. Treballar
en grup a l'aire lliure sempre m'ha semblat l'ideal. Sempre he buscat i somiat
en això. És un antidepressiu eficac. És el que volia, buscava quan vaig posar en
marxa lo de l'Albera. No he sabut estimar prou (el concret); he preferit
l'ideal al real (en el que no he sabut veure, trobar la part d'ideal ja
manifesta, ni la resta en potència), la idea a la vida... I ara em trobo a les
portes de la vellesa, sol i tocat físicament. Premi a la meva perseverança.
Vaig
estar regant les tomaqueres del greenhouse amb aigua barrejada
amb purí de Silfitum. Segons en D., que en sap un niu, el Silfitum es
imprescindible en un hort. Des del punt de vista de la salut humana les seves
propietats curatives també són extraordinàries, tant per a talls com per a
esguinsos, per a fractures (en aquest darrer cas el ossos trencats han d'estar
ben aliniats ja que el silfitum afavoreix i accelera la soldadura).
Aprofundint
una mica més en l’ideari que impera a Brockwood, sembla que l’objectiu és crear
un jo global amb els altres i el món, deixant de banda tot el que son
afirmacions nacionals que serien barreres i projeccions de l'ego que dificulten
aquest objectiu. Almenys això és el que m'ha semblat entendre de les
explicacions de la J.. Ho entenc, i per moments ho arribo a subscriure, però
considero injust que no es negui l'existència de les nacions ja existents (no
m’ha semblat detectar cap intenció en aquest sentit) i en canvi es privi de
reconeixement les que volen accedir a la condició d'estat: trobo que és un
greuge comparatiu inacceptable i injustificable. O tots o ningú; la Història no
s’ha acabat, ha estat sempre una cosa viva, en moviment. Qui pot afirmar, i des
de quina posició interessada ho fa, que ja s’han operat tots els canvis que
s’havien de fer? Per què això seria sols vàlid en el nombre d’estats i no en la
ciència? Ambdues activitats estan igualment subjectes a la transformació, des
del moment que són obra humana. Per què sols s’admetria l’stato quo “estatal”
i no en la resta de dimensions del fer humà? Un cop més, o accepten que tot es
pugui moure o neguem aquesta possibilitat a tot: l’immobilisme selectiu és una
aberració.
Dit
això, tendeixo a pensar, i aixi li vaig dir a la J., que bona part de la
conflictivat del món es deu, és producte del no reconeixement de la identitat
nacional de molts grups humans; a la circumstància, doncs, prou comentada, de
que no totes les nacions tenen el seu propi estat que les reconegui i empari.
Són molts els que davant d’una afirmació d’aquest caire diran que la
conflictivitat ve per una altra banda: per l’escassetat dels recursos. Val a
dir que per a mi ambdues causalitats es confonen: el poderós s’apodera dels
recursos del feble i, per tal de perpetuar la rapinya, li nega a aquest la seva
condició de nació per tal de negar-li així el seu dret sobre els seus propis
recursos, la legimitat del seu ús preferent sinó exclusiu. Si no ets subjecte
no tens sobirania, i si no ets sobirà no ets, no s’et reconeix, prou
responsabilitat per disposar de tu mateix… ja que no existeixes pròpiament.
Sembla
que això, aquí a Brockwood, no “passa”, no “entra” bé. Hi ha un rebuig implícit
(o explícit) del nacionalisme, que posa dins del sac de tot el que reforça
l'ego i crea distància amb els altres. Aquí es vol treballar per al conjunt de
la Humanitat i les diferències han de ser apartades, aparcades, silenciades o
alguna cosa així... Em sembla un pel simplista i excessivament abstracte… i
esbiaixat en la pràctica: o molt m’equivoco o tot l’ensenyament és fa en anglès
(i per tant amb mentalitat anglòfona sinó anglòfila?). El que s’en diu
“universalisme” fet a mida… dels propis interessos i necessitats. Un
universalisme “casolà”, on la primera màxima, consigna diu que cal
escombrar sempre cap a casa, fins que la realitat i el que tenim en el cervell s’anivellin
en una identitat tautològica… Me n’adono, però, que la meva crítica és
inexacta, insuficient, massa superficial.
