I els rics “creients” què pensen de tot això, en què
creuen? Doncs segurament segueixen creient en Déu com abans, com sempre. És a
dir ben poc. Qui creu de veritat no pot ser ric, almenys no durant gaire temps.
L’exigència de la seva fe no els hi treu el són ni un minut, si més no a la
majoria.
Vist el panorama, la conclusió a la que sembla
pertinent arribar és que els creients rics tiren mà, des de la hipocresía i
l’oportunisme, de l’aiguabarreig teòric, ideològic dominant. També ells se
senten escollits i especials. Coneixen el manament que els obliga a compartir,
a desprendre’s de tot, a fer prova d’humiltat, a fustigar la propia vanitat.
Coneixen el precepte, sinó vot, de pobresa, però també ells saben guanyar temps
i escapolir-se per un i mil subterfugis mentals. Algú ha de representar i
dirigir la Ciutat dels Homes, la Jerusalèm terrenal, algú ha de subvenir a les
necessitats de l’Església, etc. Per altra banda, al.leguen impotencia: només
som humans, sabem que som pecadors, sols Déu és totalment bo, fem el que podem…
És palès que en la majoria de casos no fan tot el
que poden, i consegüentment se’ls pot acusar de no estar a l’alçada del
missatge de Crist (de Mahoma, de la Torà, de Buda, etc.), i d’estar traïnt-lo
conscientment, ja que poc o molt tenen prou lucidesa per comparar el seu
capteniment amb el que la divinitat vol i espera d’ells (i el contrast és prou
gran com perquè un curt de gambals se n’adoni). La sola virtut que veig en
l’opció religiosa és el conservadurisme dels mitjans: es vulgui o no
transformar la Humanitat, sempre es fa amb mitjans que no alteren la naturalesa
del subjecte. La intervenció sempre es fa en i a través de la paraula,
circumscrita en ella. La paraula és poderosa i pot ser perillosa, estem
d’acord, però de la mateixa manera que hi entres en pots sortir. No estic segur
que sigui el cas de la manipulació genética. La religió, el bo que té, és que
és reticent al discurs científic… això sempre que no s’hi barregi, com sol passar
en el món anglosaxò (amb la cienciologia com a cas paradigmàtic d’això).
3. L’individu que costava una comunitat o les elits
que no ho són
La tercera crítica que es pot fer als rics és que
per fer-ne un, de ric, cal consumir l’ energia que serviria per fer crèixer
tota una comunitat humana. Bé, la riquesa ja consisteix en això, en drenar cap
a un sol individu els recursos que satisfarien les necessitats d’un nombre
considerable d’altres congéneres. Educar, formar, alimentar, distreure un nen
ric té un cost “exponencial”, per dir-ho d’alguna manera. Al planeta, crear
(suposada) excel.lència li surt cada cop més car (per mor de la complexitat i
de les possibilitats creixents en el saber i fer).
El greu, però, és que no hi ha “feed back” en
proporció. La nova generació de rics no tornarà en forma de valor afegit el que
ha costat posar-la en circuit. El que podia compensar l’enorme cost de la seva
preparació, de la seva posada en marxa, no es donarà. Lamentablement es pot
tenir la certeza de que el que farà o deixarà de fer no reequilibrarà el
“deute” moral i material que té contret amb el món, amb la resta de la
Humanitat. Els rics se segueixen reproduïnt, i seguiran reproduïnt-se, com una
elit… per a ells mateixos, en pro, exclusivament, d’ells mateixos.
Conclusió
Conclusió
Amb aquesta crítica ja tenim el quadre complet de la
diatriba que volíem llençar. Arriba el moment de presentar-la de forma
sintetitzada (la síntesi sol fer més entenedora les coses, amén de
memoritzables). Abans, però, fem la següent consideració prèvia per ajudar-nos
a situar una mica més.
Els rics potser no són el millor exponent d’una
societat determinada, però sí que representen, encarnen de forma patent,
visible els seus valors. Observant, estudiant el comportament dels rics veurem,
entendrem quins són els valors de la societat en qüestió, podrem endevinar els
seus ideals, les seves pors, les seves creences. Són una bona finestra per on
mirar tot un conjunt social.
Una ullada als “nostres” rics ens ha permès, com hem
intentat demostrar, identificar tres trets, tres característiques (entre
d’altres possibles) que ens semblen nefastes per a la salut del planeta i de la
mateixa societat en la que “exerceixen” de rics.
La primera és la incapacitat d’evitar que la
satisfacció del seu gust suposi la progressiva destrucció d’allò que sustenta i
genera aquest gust. Dit de forma més general: la incapacitat de crear cultura
sense destruir la realitat que n’és la font i l’origen.
La segona és la incapacitat de ser coherent,
conseqüent amb les pròpies conviccions, convertint-les, en última instancia i
en la seva versió degradada, en coartada, en justificació de la propia posició hegemónica
(hipocresía i infidelitat), o bé derivació “perfectiva” d’aquestes conviccions
cap autentiques insànies més o menys delirants.
La tercera és la incapacitat de constituir-se, recrear-se
en vertadera elit. L’esforç que fa el conjunt de la societat per renovar les
seves clases dirigents no es veu compensat per cap excel.lència per part de
les successives classes dirigents en el seu actuar. Dit ras i curt, mai havia
costat tant formar unes elits tan poc elits.
Parlem d’incapacitat per generositat. En realitat,
hauríem de parlar de manca de voluntat o d’intenció torta, perversa ja
d’entrada. I tanmateix ens seguim creient els rics, seguim donant crèdit als
que ens manen… Com s’entén? La raó és molt senzilla: nosaltres, la resta, som
com ells, volem ser com ells. Aquí rau el gruix del problema.
