Recapitulem. Els rics posen al seu abast la bellesa
del món gràcies als seus diners. Fent-ho incorren en tres contradiccions (les
reconeguin o no, ens siguin o no conscients). La primera és que destrueixen els
equilibris naturals i culturals que fan possible allò mateix que volen per a
ells. La segona és que massa sovint la seva mateixa manera de conèixer
l’objecte desitjat té un impacte negatiu en aquest objecte (sent, a més a més,
una manera superficial, consumiste de tenir-hi contacte). La tercera és que el
que podria semblar una justificació és, en realitat, una nova contradicció amb
uns suposats postulats conversacionistes i tradicionalistes: escollint la part
accepten, tàcitament, implícitament de desatendre el tot, amb la
irresponsabilitat que això suposa.
2. Una responsabilitat reivindicada però no assumida
(o sols en benefici propi)
La segona crítica té a veure amb una mancança, amb
un contradicció d’ordre religiós.
Des de l’ateísme dominant es deixa entendre, amb
freqüència de forma explícita i grandiloqüent, que la Humanitat està capacitada
i es dóna la missió d’acabar amb els mals que assoten el món (fam, malalties,
desigualtats, injustícies, guerres). La creixent organització racional,
científica de l’existència permetrà anar eliminant les xacres que pateix de
sempre l’ésser humà, se’ns diu (de fa uns 200 anys). Nosaltres farem la feina
de Déu, que ningú pateixi, se’ns ve a dir.
Haig de dir que em sembla perfecte que l’home vulgui
asumir la resolució dels seus mals, el que passa és que no acabo de veure els
resultats. La realitat sembla desmentir o la capacitat o la intenció (i, el més
probable, una cosa i l’altra).
Estem, al meu parer, al davant d’una cas flagrant,
escandalós de presumpció i d’engany. Es diu i es repeteix fins a la sacietat
que la Humanitat pot fer una cosa i després no la fa, perquè no pot o perquè no
vol (prou). En pro d’aquest pretès ideal, per tal d’aplanar-li el camí i fer-lo
viable, es proclama la necessitat de fer taula rasa de tots els sistemes de
creences preexistents, i s’actua en conseqüència: les estructures de creença
anteriors, alternatives són esbandides i bandejades. Acusades de fatalisme, de
superstició, d’anacronisme, d’irracionalitat se les estigmatitza i persegueix
de forma oberta o subtil. Segons el nou paradigma mental hegemònic, els vells
sistemes de creença perpetuen i consagren la injusticia: cal acabar amb elles.
Insisteixo que el “programa” em sembla molt bé, però
vistos els resultats es pot afirmar que no ha funcionat, i s’ha de poder dir
amb tota rotunditat. El mite del Progrés ha durat el que ha durat. La seva
inercia durarà encara uns decennis (o fins i tot segles), però anirà,
inexorablement, perdent força i sent substituït per una altra cosa, tal vegada
alguna de les “fórmules” precedents que havia arraconat en la seva marxa i
implantació.
Davant del fracàs difícilment dissimulable de
l’”ordre modern”, els que l’han professat i s’hi han abonat en vida, intenten
variades respostes i sortides.
Una (que en el passat solia ser la principal i
gairebé única) és que “aviat” arribarà el gran dia, que queden alguns serrells
per resoldre (algunes malalties endèmiques, alguns focus d’atavisme social,
unes poques dictadures, quatre descobriments científics per perfilar), i que un
cop fet això (finalment una minúcia), entrarem per fi en la nova era. L’horitzó
és nostre. L’Evolució, encara que es retardi una mica, no ens fallarà. Podem
estar tranquil.ls i prendre simplement paciencia.
Una altra, sempre present però molt en boga
darrerament, és la comparació amb el passat o amb regions del planeta encara no
del tot aliniades amb la nostra manera der fer i pensar occidentals. Aquesta
comparació, no cal dir, sempre és favorable a la nostra concepció i organització
de l’existència. La cantarella consisteix en dir que val, d’acord que estem
podrits, que som uns cínics corruptes, però abans estàvem pitjor, i en les
zones del globus fora del nostre control (on no s’han incorporat, adoptat els
nostres valors) estan molt pijor: mira això que monstruós, mira allò altre que
horrible…
Una tercera línia de resposta va en el sentit d’atribuir
el nostre –ep, sols relatiu!- fracàs a les forces immobilistes,
involucionistes, obscures encara existents, actives dins i fora del sistema. Atribuir
a la intervenció de tercers els nostres
fracassos és el un recurs clàssic, de mal perdedor, que sempre funciona en
menor o major mesura. Es tracta, un cop més, de desviar l’atenció:
responsabilitzant altri de les pròpies insuficiències quedem exonerats de cap
culpa i l’interès criminalitzador recau en un tercer.
Heus aquí les tres reaccions a l’ús davant la
necessitat d’explicar perquè encara “no hem arribat” tal com se’ns havia
promès… Cadascuna d’elles pot funcionar per separat, però solen anar plegades,
ja que són perfectament combinables: aviat arribarem, manca resoldre uns petits
detalls, ja hauríem arribat si no fos per aquests bàrbars… que aviat reduirem
(o no, i seran els únics responsables de que el gran projecte humà no hagi culminat).
