Dit altrament, donar a molts (el que els hi és necessari o perceben com a
necessari: jugant també amb els pecats
capitals; ves per on, potser és d'aquí que vindria el mot capitalisme, no?)
alguna cosa que t’ha costat poc o et fas pagar molt cara (o ambdues coses
alhora, amb maximació del benefici,
llavors).
A quina conclusió ens porta l’excursus que acabem de fer? Doncs a deixar demostrat que els diners
que permeten consumir bellesa solen venir de la producció de merda.
Ja tenim doncs una primera contradicció: per arribar
a la bellesa els rics han d’omplir el món de merda.
Si portem la lògica una mica més enllà ens adonem
que és també la mateixa bellesa per la que es deleixen la que posen en perill.
Les coses no es donen en vasos estancs, tot es comunica. Dit amb altres
paraules: introduïnt desordre i lletjor acaben carregant-se aquelles mateixes
coses excepcionals que veneren i cultiven: el deteriorament de les condicions
físiques i socials del planeta fa cada cop més escàs i precari allò mateix que
valoren. Els llocs es malmeten (en part per la mateixa popularització i
massificació que ells, els rics, han propiciat), els materials nobles es tornen
cada cop més rars, les tradicions que donaven costums i caràcters únics es
dissolen en el magma de la globalització uniformitzant…
La causalitat que exposem (els diners destrueixen
aquella mateixa qualitat que busquen com a premi) té un segon nivell o matís
que cal mencionar per tal de ser exacte i complet en la crítica. Seria la
segona contradicció.
El problema no és sols que per a fer possible l’accés
a la bellesa els rics es carreguin el món, sinó també que llur aproximació a la bellesa sol ser també
una negació d’aquesta mateixa bellesa volguda, en forma de destrucció,
relativa, o de la seva perversió, del soscavament del seu íntim sentit. M’explico:
els rics volen tocar, tenir contacte amb allò que és magnífic, excel.lent,
superior, però la majoria (certament els “imitadors” als que hem al.ludit
anteriorment) amb totes les facilitats, totes les comoditats, tot el confort al
que estan acostumats i del que gaudeixen en el seu dia a dia i lloc de
residència habituals.
No cal dir que la satisfacció d’aquestes condicions
té una incidència en la integritat d’allò “qualitatiu” que s’ha anat a
conèixer, com en la profunditat, la radicalitat d’allò que es vol experimentar
anant a un determinat lloc o fent una determinada cosa. Un parell d’exemples:
si van a l’Àfrica volen aire condicionat a l’habitació, per recòndit que sigui
l’indret, 4 x 4 amb amortidors de luxe i negre de rialla, dents i anglès
perfectes; si van a l’Antàrtida volen abric de pell de foca, gorro d’astracan i
sauna a la cabina. Resumint: volent gaudir de les coses, apoderant-se’n d’una manera o una altra, que és l’únic que saben fer; sota cap concepte
transformar-se ells mateixos (fent el camí invers consistent en apropar-se de
la cosa). Molt humà, certament, però també molt equivocat.
Davant d’aquesta acusació que se’ls fa de fa segles,
els rics, els més sensibles i conscients, al.leguen que gràcies a ells, als
seus gustos aristocràtics, es conserven, preserven llocs i maneres de fer que
altrament haurien desaparegut. Fan un mecenatge cultural insubstituible, et
venen a dir. El fet de que uns pocs, amb mitjans econòmics poderosos,
s’interessin per certes coses, fa que aquestes se salvaguardin tal com són i
així es perpetuïn.
No és del tot fals, però a banda de que això sols és
vàlid en un nombre relativament reduït de casos (què sé jo, la cetreria, alguna
raça de cavall o de gos, una varietat de raïm, o algun castell del Loira o dels
Càrpats), és un plantejament que ens porta de ple a la tercera i última
contradicció: la priorització del millor respecte al que és simplement bo.
La raó és que, atès que l’energia i els recursos són
limitats (inclús tractant-se dels rics),
els esforços per mantenir vigent, en vida allò que és únic es treuran necessàriament
del fer extensiu el que és bo. Malgrat la bona intenció que pugui animar
aquesta manera de fer, i les excepcions que calgui tenir en compte, tot fa
pensar que som al davant d’una mena de coqueteria esnob. Probablement en alguns
casos no es pot fer més, i no és cap desviació ni cap lleugeresa salvar això o
allò, però segueix havent-hi el problema de si l’in-put és o no superior a
l’out-put. Dit en xifres alades: quants falciots han liquidat i liquiden el fum
i els cables elèctrics de les teves fabriques mentre t’interesses per l’àguila
reial, el trencalòs o el voltor lleonat? L’al.legat del mecenatge ens sembla
més una excusa, un coartada, que no una vertadera justificació.
Aquest expedient em recorda una peli molt bona amb en David Niven de protagonista. Es feia passar per un aristòcrata d’un petit país o regnat centreeuropeu en el que la revolució per tornar a l’ordre just de les coses necessitava ingents fons. Amb aquesta història seduïa acabalades turistes nord-americanes que passaven uns dies a la Riviera entre casino i casino. En realitat, els diners els volia per a salvar de l’extinció oficis artesans. Havia convertit casa seva en un aixopluc de mestres que gràcies a la seva generositat podien seguir fent el que sabien fer (violins, rellotges, tapissos, etc.)
Aquest expedient em recorda una peli molt bona amb en David Niven de protagonista. Es feia passar per un aristòcrata d’un petit país o regnat centreeuropeu en el que la revolució per tornar a l’ordre just de les coses necessitava ingents fons. Amb aquesta història seduïa acabalades turistes nord-americanes que passaven uns dies a la Riviera entre casino i casino. En realitat, els diners els volia per a salvar de l’extinció oficis artesans. Havia convertit casa seva en un aixopluc de mestres que gràcies a la seva generositat podien seguir fent el que sabien fer (violins, rellotges, tapissos, etc.)
