És seguint un rampell -segurament ja estava retardant massa la cosa- que em
poso a escriure les meves impressions i valoracions de les eleccions de
diumenge passat. Potser no és mala cosa que ho faci passats uns dies, des d'un esperit ja més reposat i desapassionat. El sentiment del moment tendeix a ofuscar la raó, és prou sabut.
No sé si seré capaç de dir-ne res d’intel.ligent i d’útil, però segur que em quedaré una mica més tranquil un cop hagi dit el que en penso, complint una mena de deure (satisfent un deute?) amb mi mateix. Per altra banda, com és sabut, escrivint “perfecciones” (depures, perfiles) el propi pensament, i això és més aviat una bona cosa, per a un mateix i probablement també pel que fa a les possibilitats de trobar, en problemes, les qüestions que estan a debat i ens enfronten, algun punt de consens entre tots.
No sé si seré capaç de dir-ne res d’intel.ligent i d’útil, però segur que em quedaré una mica més tranquil un cop hagi dit el que en penso, complint una mena de deure (satisfent un deute?) amb mi mateix. Per altra banda, com és sabut, escrivint “perfecciones” (depures, perfiles) el propi pensament, i això és més aviat una bona cosa, per a un mateix i probablement també pel que fa a les possibilitats de trobar, en problemes, les qüestions que estan a debat i ens enfronten, algun punt de consens entre tots.
És clar que aquesta pruïja de raonar correctament no et lliura del perill de
dir igualment bajanades, però el fet de dir, d’escriure, implica ja, per poc
que hi posis pel mig l’exigència de l’honestedat intel.lectual, un mínim rigor
(lògic i formal), i amb aquest, malgrat les desviacions en que puguis incórrer,
l’enfortiment del terreny comú des del que tots o la majoria volem parlar i
veure les coses, que és el de l’ètica, la veritat, la justícia: la humanitat.
No hi ha aproximació a l’altra, no hi ha acord possible amb ell que no
sigui a través d’un apropament de la paraula, del raonar. Tot fa pensar, però,
que la voluntat de trobar la intersecció de punts de vista amb l’altra és
quelcom anterior al llenguatge (entenen ara aquest sols com expressió
intel.ligible), és previ a la formulació verbal. Ara bé, si aquesta voluntat existeix,
el llenguatge serà un vehicle òptim, alat, resplendent, si no hi és, si l’únic
que busquem és la desqualificació i l’escarni de l’adversari, el llenguatge
podrà ser igualment brillant, però li fallarà la lògica i acabarà sonant fals.
El llenguatge té també la doble virtut –terrible- de comprometre’t amb el
que dius i de tenir una indeterminada, però certa, influència en el món.
Aquesta doble condició t’obliga, o t’hauria d’obligar a la veracitat i a la
prudència.
És, per tant, amb la consciència del dit, que emprenc aquest repàs crític
de les eleccions. Sé ja d’antuvi que hi haurà moments en que fracassaré en el
fons i la forma. Confio, però, que el conjunt sigui prou equànime i no molesti
massa ningú. Avanço també que aquests dies passats he anotat reflexions i
dades, però que prefereixo guiar-me pel sentiment, per la percepció general de
la cosa (altrament la cosa potser s’allargaria massa i agafaria un to escolar,
pretensiós o repel.lent, que no interessa a ningú).
Resultats
Objectivament són prou, potser fins i tot molt, favorables al bàndol
sobiranista. Electoralment es plantejava una cosa nova, el dret a decidir, i
una part substancial de l’electorat ha dit que hi està a favor. Això, em sembla
a mi, és bastant indiscutible. Hi ha qui pot pensar i dir que el dret a decidir
sense complement (el què) no significa res, no té valor, però s’equivoca: vol
dir molt.
Vol dir que la societat catalana vol constituir-se en subjecte polític, té
consciència d’ella mateixa i vol ser, doncs, sobirana. El que hi ha implícit i
en joc és que si té dret a decidir una determinada cosa, les pot decidir totes:
si pot decidir la part, també pot decidir el tot. I què és el tot? Doncs la seva
condició de nació. La societat catalana, amb aquestes eleccions ha decidit que
té dret a preguntar-se si creu ser o vol ser (aquí són equivalents!) un poble sobirà.
Després, un cop s’exerceixi aquest dret, pot resultar que una majoria de
catalans no està a favor de la constitució d’un estat independent. Aquesta
eventualitat és molt legítima, com ho és el fer la pregunta. És una de les
paradoxes de la llibertat el que no se’n vulgui fer ús. El que ara mateix se m’escapa
és en què quedaria el dret a decidir en el cas que el conjunt de la població
rebutgés la condició de nació plena. Quedaria dret a decidir res? Podríem seguir
parlant de nació i poble catalans en propietat? Crec que no. Qui decideix
lliurament (!) no ser lliure passa, automàticament, a ser subordinat, ja que
rebutja el principi fonamental de l’autonomia: la voluntat d’autodeterminar-se.
Això, que és vàlid per als individus, també ho és per a les col.lectivitats, per a la comunitat humana que sigui..
Tenim doncs que una majoria de la societat vol, està disposada a ser
preguntada. Aquest, em sembla a mí, és el resultat principal i fonamental de
les eleccions.
El paper dels diferents partits: els partits sobiranistes
Faré ara una breu valoració del paper de cadascun dels partits del bloc sobiranista.
CiU. Si havia començat dient que, objectivament, el bloc sobiranista havia
guanyat les eleccions, era per tenir present que subjectivament la cosa ja no
està tan clara. En el cas de CiU això és evident: la jugada ha sortit malament.
Farà unes tres setmanes vaig advertir (en un mail enviat a uns quants amics i
coneguts) que en Mas estava incorrent en un vaitot molt arriscat que posava el
conjunt dels sobiranistes en una posició molt incòmoda i delicada. Demanant la
majoria absoluta, i lligant al seu partit i persona tota la causa sobiranista, posava
la contesa electoral en els termes d’un tot o res. Establint una identificació
entre el seu partit, i en darrera instància la seva persona, i el dret a
decidir estava segrestant en benefici propi el discurs sobiranista i, el que és
pitjor, exercint una mena de xantatge sobre l’electorat sobiranista: o em voteu
a mi o el vaixell s’enfonsa. Perdoni, però qui és vostè per dir això? És el
president de Catalunya, certament, però això no li permet capitalitzar d’aquesta
manera un moviment de fons que CiU no sols no ha posat en marxa, sinó que fins
i tot, si mirem la trajectòria dels darrers 30 anys, més aviat ha obstaculitzat
i frenat o com a mínim temperat.
El sobiranisme, és prou palès, és quelcom transversal, per damunt (o per
sota) dels partits: se’l pot preconitzar, defensar, posar-s’hi al servei, però no
es pot pretendre monopolitzar, i menys per part d’un partit, finalment, bastant
sobrevingut en el tema (sinó en les formes en el fons, i sinó en el fons en les
formes: el vol i dol de la Puta i la Ramoneta).
No, el sobiranisme és una cosa,
un corrent profund que sobrepassa tot partit, tots ells; és una cosa prou greu i seriosa
per ser abordada i tractada amb màxim respecte i sentit de la
responsabilitat. Es pot voler capitanejar, liderar, és clar (i és necessari i inevitable
fer-ho si se’l vol impulsar, tirar endavant), però mercadejar electoralment, com
sembla que s’ha fet, no, de cap de les maneres.