Reprenent el fil del que
contava, un cop superat el peatge vam anar trobant, amb aquella sensació de
tobogan i d’autos de xoc pròpia de l’autovia de l’Atmella el camí cap a Vic.
Devíem xerrar i distreure’ns així més del compte perquè ens vam passar de llarg
la sortida-enllaç amb l’Eix transversal. Va començar llavors una d’aquelles tournées confuses i confoses per recuperar
el fil del trajecte. Obrint-nos pas entre la multitud de possibilitats (qui sap
quantes d’inútils o duplicades) vam anar a petar, glups!, a Gurb. Allí vam
poder comprovar un cop més la lògica irracional que presideix aquest país la
col.locació dels indicadors de trànsit. Les modalitats són variades i tots les
coneixem i les hem patit a bastament. La més elegant i suau és l’absència total
de rètol: pregunta, intueix, busca’t la vida. La ja més perversa és posar-te un
rètol i a la següent rotonda o creuament ja no posar-ne cap: “endevina endevinalla,
quina de les quatre sortides no faràs falla?” Una tercera espècie, molt
nostrada, és la de posar-te un senyal de direcció: 1. d’unes dimensions que
calen uns prismàtics per llegir el que hi posa; 2. vint o trenta metres després
de la disjuntiva, de la bifurcació: “t’informen que aquesta opció que has
agafat et mena a X, si volies anar a Y t’ho hauries hagut de pensar abans i
agafar la direcció alternativa, ho sentim.”; 3. que no es “mulla”: orientat de
tal manera que no queda clar si t’indica, t’invita a anar a la dreta o tot
recte, com qui diu per acontentar tothom, en un terme mig d’una opinió i de la
contrària (així tots contents)... La veritat és que planyo els turistes i als forasters en general. Si els locals hem desenvolupat un sisè sentit per orientar-nos en la jungla d'asfalt (variants, enllaços, polígons, viaductes, urbanitzacions, circumval.lacions, rondes, autovies, grans superfícies, camins de carro i culs de sac), estant avesats al caos circulatori, els estrangers a tot això deuen suar suor lubrificant quan es veuen immersos en el nostre vesper (per o dir merder) viari. Pobres. Em permeto demanar disculpes en nom dels autòctons...
Perdre’s, ja se sap, és la
millor manera de conèixer el país, la Catalunya “real”. Sense anar més lluny, privat de la marrada per Gurb no hauria vist mai la fàbrica d’embotits (i pizzes) Tarradellas. De tan gran que és, més que llonganisses sembla que hi facin zepelins (i
platets voladors, més que no pizzes)... Han conservat l’edifici antic (posant-lo
al dia amb uns enormes finestrals fumats de mal auguri) tot ampliant-lo pels
costats amb unes línies i volums en continuïtat geomètrica i tonal. Té un punt
massiu, imponent que impressiona i que hauria agradat a més d’un totalitari. No
sóc consumidor dels productes “Tarradellas”, i després de veure les dimensions
industrials de la factoria dels seus fuets, espetecs i porqueries farcides i
precintades em sembla que continuaré no sent-ne.
Després d’aquesta mitja hora
instructiva donant voltes i enfilant finalment amb l’Eix, crec que en obres en
aquell tram (i sortides desviades i altres distraccions pròpies d’un rally amb
cursa d’obstacles) vam sortir camí de la reserva verda. Vam creuar Roda de Ter,
amb l’estampa d’un pont sobre el Ter prou pintoresc, planant sobre la població un aire alegre, mercès al sol brillant més que
no pas a la conformació arquitectònica del conjunt, tot just passable. Si no m’erro,
aquí va néixer i treballar d’obrer el poeta Martí i Pol. El seu amor a la vida,
a l’amor i a la pàtria es van haver d’obrir pas entre les bromes humides del
riu, l’estrèpit de les filatures i la grisor de la sòrdida repressió mental i
política. Que allò que cantava i anhelava sigui ben real i palpable allà on es
trobi...
Ens apropem al nostre destí. Amb
tant de cotxe o romanalles d’un constipat tinc més acúfens de l’habitual i visc
encara més amb la mirada, com per oblidar-me de les oïdes. Una sèrie de rètols
amb el nom de l’Esquirol i/o de Santa Maria de Corcó ens indiquen que, per bé
que amb dues o tres hores de retard (la darrera sí avisada), arribem al terme
geogràfic de la nostra escapada. Un dels rètols porta la taca de pintura blanca
que s’ha fet servir per tapar alguna inscripció. Crec endevinar quina és.
Efectivament, el següent rètol i el subsegüent porten, imprès a l’estergit, una
estelada vermella i la sentència “NO ÉS ESPANYA”. Ostres, aquí sí que som lluny
de Pedralbes... Anem endinsant-nos en la població i dues de cada tres cases (o
com a mínim una de cada dues) duu penjada una estelada a la finestra o al balcó,
o té un pal a la punta del qual penja pansida per la manca de vent o flameja
ufanosa (recordo algun pal però no si feia prou vent: ho sento). Passem pel
davant del bar principal (que és com dir l’ànima del lloc). Recordo haver-hi pres
alguna cosa fa una dotzena d’anys, un dia que em vaig apuntar a fer una
excursió amb un amic que freqüentava un grup excursionista. Curiosament, no
recordo que fos conscient, aquell dia, de que estava trepitjant el lloc mon
pare havia mort dos anys abans.
Després d’emprendre una falsa
direcció i de preguntar a alguns passants locals (en un dels casos una noia amb
un accent profundament castís) vam finalment localitzar la urbanització (no
recordo ara el nom) i en ella el carrer que buscàvem, Verge de Montserrat. La
casa dels nostres amics quedava una mica enretirada del carrer i prou
dissimulada pel brancam d’un arbre gran del jardí. No es veia rastre d’estelada
o senyera. Els nostres amics són gent apolítica; enveja em fan.
Ens van rebre amb un gran
somriure de simpatia i mitja rialla de cordialitat. Eren més de les dues i tot era
ja a punt per a l’àpat. Tanmateix l’E. ens va fer els honors d’ensenyar-nos el
seu nou domicili, una casa a quatre vents, amb jardí al davant i, encara més,
al darrera, lleument en pendent amb vistes a la gran vall-depressió del Ter,
mirant a ponent. A la part posterior, construïda amb travessers ennegrits de
ferrocarril, hi havia una caseta que no era altre que el taller on el matrimoni
confecciona encens. Aquell petit espai, amb les seves quatre parets,
finestretes i fustam per totes bandes feia pensar en una isba, una cabana de
pesca noruega o el refugi budista d’un
sant japonès. Desprenia un sobri caliu. Les barretes amb mixtura d’encens
penjaven, en atapeïdes rengleres, de files de cordills suspesos a l’interior de
l’habitacle. Capses de cartró amb que contenien les diferents mescles
botàniques s’amuntegaven unes sobre les altres; a l’entrada es veia un cubell
amb argamassa batuda preparada per impregnar tota una munió més de palets de
fusta, en un racó la pala batedora, semblant, sinó igual, a les emprades per
barrejar la pintura... El terra era ple de bocins aparentment regulars de fusta,
com mistos sense capçal: el resultat de l’escapçament amb guillotina dels palets
a fi d’uniformitzar-ne la llargària. Tot estava previst. Manufactura artesanal al
servei de la meditació i l’evasió exòtica: moltes gràcies.
