Pilar Reactiu (II)

Qui parla de demografia, parla, és clar, de recursos, i en particular de l’aigua. L’aigua dolça, en una terra de precipitacions escasses, és un bé rar. Israel, tinc entès (i costaria imaginar que no fos així), té el control de l’aixeta. La font principal és tot el sistema fluvial del Jordà, que fa frontera amb Jordània. L’Autoritat Palestina no té jurisdicció sobre aquella zona, el que facilita, per part d’Israel, l’accés lliure i exclusiu a l’aigua potable. Els palestins, com en altres casos, han de viure del que els israelians accepten de donar-los o de l’ajuda exterior. No disposar dels propis recursos és no ser sobirà, es miri com es miri. I mentre no hi hagi sobirania, plena i garantida, els palestins se seguiran sentint ciutadans de segona, dependents, relegats, humiliats...

Un altre escull ve donat per la política, és clar. Simplificant molt, podríem dir que per una banda tenim predominantment una mentalitat moderna i per l’altra un islam molt llastat per una visió pre-moderna o a-moderna: Occident i Orient, per dir-ho ràpid. En cadascun dels blocs hi trobem, però, diferències molt notables.

Així, vist des de fora, sense ser més que un observador atent del tema, es veuen unes quantes línies divisòries.

Per la banda israeliana (i més exactament jueva, deixant ara de banda els àrab-israelians), veiem almenys cinc polaritats.

Dretes-esquerres. El Likud i altres partits de dretes, actualment en el poder, i el Partit Laborista, forjador de l’Estat d’Israel i determinant durant les primeres dècades d’existència del nou estat. Els orígens ideològics d’ambdós partits, certament en el cas laborista, es troben en l’Europa anterior a la Segona Guerra Mundial, en la que el món jueu s’adheria a una o l’altra de les ideologies existents, adaptant-les a les seves necessitats i tarannà, i sota l’omnipresent tensió de l’emigració (forçada o desitjable), a fos a Palestina o a un tercer país, o la permanència en el replegament identitari o una major assimilació). A mesura que la persecució antisemita va anar pujant de grau el socialisme, lògicament, es va anar tornant més i més sionista i va anar concretant un doble somni: una pàtria pròpia on fer realitat l’ideal socialista. Que la pàtria fos l’antiga, l’ancestral i que es complís així l’anhel bíblic potser no era del tot rellevant per als jueus socialistes, però devia ser benvingut (i fins i tot buscat, en la mesura en que podien determinar la cosa) per tal d’arrossegar un màxim de gent i fer possible la creació del nou Estat jueu. 

Malgrat les limitacions (les famoses quotes d’immigració) imposades pels britànics, i la creixent resistència violenta dels palestins, la cosa va funcionar. Es van anar assentant les bases del futur Estat, creant les estructures pertinents, es va recuperar la llengua hebrea (que havia quedat “fossilitzada”  en els textos sagrats) i es va anar culminant el procés d’ocupació territorial –de tall cooperativista i autogestionari- de l’espai (els celebres kibutzs). Durant tot aquest període de formació i consolidació del nou Estat, la unanimitat de criteri era prou gran com perquè la dreta quedés relegada a un paper d’acompanyament fiscalitzador. Amb l’enquistament del “problema” (l’enemistat amenaçadora del món àrab i el terrorisme palestí), i l’arribada de noves fornades d’immigrants (canviant la relació de forces a l’interior de la societat israeliana) i l’evolució político-ideològica del món (amb la davallada de les ideologies derivades del marxisme i l’auge del neoliberalisme, sovint militarista), van anar donant un marge de maniobra cada cop més gran a la dreta, fins a fer-la, sembla, hegemònica.

Una altra diferenciació que pesa molt en la societat israeliana és l’existent entre asquenasites i sefardites. Com és sabut, els primers són originaris del centre d’Europa i de l’Europa oriental (estenent-se amb el temps per tota Europa), i els segons dels països riberencs de la Mediterrània (sobretot dels de la riba sud) i dels països àrabs en general. Aquesta diversitat d’origen dóna peu, òbviament, a mentalitats diferents. En termes generals, es considera que els asquenasites han tingut més tirada cap al laïcisme, preu i porta d’entrada a l’assimilació a les respectives societats d’adopció (tot i l’existència de moviments ultraortodoxos de notable influència en el temps i l’espai, com el hassidisme) que no pas els sefardites, més conservadors. Em pregunto, a l’escriure això, si aquesta distinció i contraposició no seria d’alguna manera correlativa a l’existent entre el protestantisme i el catolicisme...

Dit això, sembla que no és tant la tradició religiosa (diferències en el culte i fins en el suport i presentació de la Torà), i per tant cultural, el que separa les dues comunitats principals del poble jueu (n’hi ha alguna altra, però ja molt minoritària), com el diferent rol que cadascuna d’elles ha jugat en la constitució de l’Estat d’Israel. La iniciativa hauria correspost bàsicament als asquenasites, a través del progressisme, de tall socialitzant, fundacional. Els sefardites, menys present en les primeres fases de la creació d’Israel, o en tot cas amb menys protagonisme polític, van quedar relegats a una posició secundària, subalterna en els aparells i estructures del nou Estat, i tal vegada, com a reflex d’això mateix, en la societat en general. En l’actualitat, com és natural, això s’ha diluït i reequilibrat molt, però la rivalitat entre les dues comunitats segueix latent i vigent d’una manera o una altra. Segurament no s’arriba a l’extrem de la segregació, però sembla evident que no és un tema menor. Sense que es pugui parla de racisme (seria exagerat) entre una comunitat i l’altra, el cert és que els prejudicis, la desconfiança i el desconeixement mutu encara són vius. Entre les teories curioses que circulen teories, hi ha una que afirma que els asquenasites no són jueus, o que s’han barrejat tant  que no es pot dir que ho siguin pròpiament. Què és ser jueu i qui ho és, és un dels temes de debat i de polèmica més arrelats a la societat jueva.

Una altra binomi tens, dels que més, és el religiós: creients i ateus. És amb més intensitat (i acritud) que a cap altra país occidental (acceptant que Israel forma part d’Occident) que la societat jueva viu el fet religiós. Com en tota societat amb un fort component premodern, la història, la política i la religió tendeixen a forma un tot difícil de destriar. Segons l’òptica religiosa, Israel va néixer per manament diví, i per tant l’Estat actual d’Israel no pot trair aquest fonament; ha de cenyir-se a la vocació, a la missió encomanada. Des d’aquest punt de vista la història i la política no serien altra cosa que els accidents, els errors i encerts, de les successives generacions per adaptar-se a aquesta condició i crida transcendents. Des de l’ateisme (socialista o liberal), és clar, es rebutja aquesta concepció i es busca fer descansar la identitat nacional en la cultura i en la idiosincràsia del poble jueu: hi ha una història compartida, una mentalitat i una voluntat de ser al llarg dels segles i mil.lenis. No es nega l’origen i el llegat espiritual (seria suïcida fer-ho), però se’l circumscriu, se l’entén en termes humanistes: la religió és una opció i una manifestació més de les possibles i diferents maneres de ser jueu, de ser humà. 

No cal dir que tant el bloc creient com l’ateu presenten una diversitat de postures amplíssima. Hi ha de tot, i com sol passar a la societat jueva, ben barrejat i enfrontat.