En aquesta mateixa línia de
coses al límit de l’absurd, vaig veure, des de l’altura d’un viaducte en una
d’aquestes anades i vingudes amb taxi, una casa d’uns tres pisos amb tres o
quatre cabres dalt del terrat. Va ser una altra d’aquestes estampes que et
queden gravades a la retina, i que potser expliquen, donen compte de la
realitat d’un país més que mitja dotzena de llibres de sociologia; allò de ‘val
més una imatge que mil paraules’ (i que cada dia em dedico a incomplir).
Aquesta visió de les cabres (que si mai baixaven ho havien de fer per les
escales de la casa, com els humans (o des del terrat amb corriola?), i d’altres
de semblants, exemplifiquen i corroboren la percepció que el tercer món viu
instal.lat (per no dir, enganxat i empastifat) en la intersecció d’un món, el
tradicional, i un altre, el modern, que ha aparegut de cop i volta, gairebé
d’un dia per l’endemà, i al que s’ha vist abocats a adaptar-se precipitadament.
L’embolic és majúscul, i dóna la sensació que és insoluble: que no podent ni
avançar ni recular, la gent està condemnada a perpetuïtat a donar voltes, a fer
variacions circulars sobre el mateix punt, reproduint successivament les
diferents formes d’emmerdament. La naturalitat i l’abnegació amb la que els
homes i dones d’aquests països accepten aquesta broma pesada és digna d’elogi i
d’admiració.
Unes paraules dedicades al
Nil, gairebé obligades per l'educació. Val a dir que tampoc és que el veiés gaires cops; és gran i té un transcurs prou cèntric
a través de la ciutat, però si no ets a tocar, evidentment no el veus (El Caire
no és una ciutat amb elevacions orogràfiques). M’en queda la impressió que
queda davant de qualsevol riu d’aquest cabal: una massa aquosa avançant
lentament, formant algun petit remolí, de color més aviat fosc (marró, verdós,
negre: segons l’hora del dia i el reflex de la llum), d'una amplada, naturalment, em va semblar, més gran que la de l'Ebre o del Roine (els rius amb els que el podia comparar directament en aquell moment). Dit en breu: majestuositat i
monstruositat (en el bon sentit).
El Nil, com tot riu important quan
creua una ciutat, propicia un desplegament urbanístic vanitós, que busca
enlluernar, donant-se importància de cara a la galeria i al món: grans hotels,
ponts vistosos amb algun pretès valor afegit emblemàtic, restaurants i cafès
amb terrasses (sovint formant part dels mateixos hotels exclusius) privilegiadament
emplaçats, passejos arbrats al llarg de les riberes... A això cal afegir encara
la navegació fluvial, més aviat escassa, em va semblar, en el tram urbà aquell central
que vaig poder conèixer i copsar unes estones. Diria no haver vist cap faluca o una embarcació grossa qualsevol, i sí tot
just algun modest bot en forma de piragua.
Els meus amfitrions em van voler
obsequiar duent-me un o dos cops a algun d’aquests locals tirant a selectes
(almenys des de la perspectiva del cairota corrent). La clientela era
essencialment occidental (turistes o no) o dels països del Golf. En aquest
darrer cas es tractava, invariablement d’homes (solitaris, en parella o en
grups reduïts) joves, vestits amb impol·lutes túniques blanques i cofats amb turbant
(aquells que són un simple mocador tapant cap i caient sobre les espatlles
cenyit, a la part més ampla del del cap, per un cordó més o menys gruixut de
color negre) igualment de color blanc. Els meus familiars en deien penjaments d’aquest
personal. Se’ls veia, és cert, mantenir en tot moment una posat súper altiu,
mirant-s’ho tot des d’una superioritat superba, sense parlar o a penes, sense
expressar cap sentiment que no fos la d’una suficiència portada fins al
caramull del menyspreu. No es pot negar que no fossin discrets i elegants, però
hi havia no sé què de sinistre en tanta arrogància concentrada. Escrivint
aquestes ratlles m’ha vingut al cap la imatge d’un Aznar abillat com aquests
àrabs del petrodòlar i adoptant idèntica actitud de perdonavides displicent. Crec
que faria bé el paper, això sí, en versió caricaturesca (i potser rapant-se el
bigoti: ara no tinc clar que aquells saudites, kuwaitites, bahrainites,
qatarites, “emiratites”, omanites, en duguin, o potser sí, justament).
Es conte que aquests visitants
venen a El Caire, sota cobert de fer viatges de negocis, o paral.lelament a
aquests, a disbauxar-se. Això és propi de la majoria de la gent que fa viatges de negoci (o ho fa veure) i no seré
jo que m’escandalitzi, però en el cas que ens ocupa hi hauria el petit
agreujant de la hipocresia portada a la seva màxima potència: per una banda la
professió d’un puritanisme a ultrança, i per l’altre, l’escapada a l’estranger
a desfogar-se amb els dòlars dels barrils de petroli... Exemplar, ben bé, no ho
és. Hi hauria, però, un segon agreujant, ja deixat entreveure, subsumit, en el
breu retrat psicològic apuntat més amunt: l’arrogància, la prepotència de qui
es creu superior, investit d’una dignitat superior a la de la resta de mortals.
El que em fa pensar en la dada que ens va referir el nostre pare tornant d’un
viatge (aquest penso que de veritat i exclusivament per feina!) a l’Aràbia
Saudita l’any 73: feia només 7 anys que s’havia abolit l’esclavitud... Fins
feia quatre dies, i la inèrcia encara deu durar avui en dia, era freqüent que
els saudites adinerats compressin nubis per a fer-ne esclaus, amb dret, per
tant, a fer-ne de tot. Un cop amagat del wahabisme
i del salafisme cosí germà... Al tanto que va de canto.
Parlar del Nil és dir moltes
coses; és una d’aquelles paraules que evoquen un munt d’idees, imatges, viatges
somiats, recerques i descobriments artístics, històrics, filosòfics... Té el
magnetisme d’allò que imaginem i volem que sigui màgic, i per tant prometedor,
a través del seu misteri, de la seva veritat, d’un tast, d’una sensació mentals
d’eternitat. No m’esplaiaré en aquest aspecte, podent aportar ben poca cosa,
per altra banda. Em limitaré a dir que em vaig fent gran i tot aquest món queda
allà, per explorar, mentre jo vaig marxant. Faré mai el viatge a Egipte, Nil amunt, visitant Luxor i Karnak, la Vall
dels Reis, Abu Simbel i la resta? No ho sé pas; potser sí, potser no. Potser no
en tinc prou ganes i necessitat. Potser és un miratge mental, com tants altres.
Recordo que a l’escola ens
parlaven de la resclosa d’Assuan com la d’una gran obra d’enginyeria (es va
començar amb finançament nord-americà però es va acabar amb ajut soviètic) i
veies fotos d’aquells enormes estàtues tallades a trossos i curosament transportades
i muntades de nou fora de l’abast de les aigües (del llac Nasser, format
artificialment amb la resclosa) i t’extasiaves amb tot plegat. Això, i les
pel.lis sobre mòmies (aquella de Boris Karloff, sense anar més lluny), sobre l’Egipte
faraònic o simplement l’agathacristiana Muerte
en el Nilo van fer forat, que es diu, van marcar el subconscient de forma
indeleble, i des d’allà ens interpel.len incansablement... Aquests dies es
compleixen els 70 anys del descobriment de la tomba de Tutankamon per part dels
egiptòlegs Howard Carter i Lord Carnarvon. Com és sabut, tots els membres de l’equip
arqueològic, tret de Carter, moririen al cap de pocs anys, fent-ho tot plegat
encara més excitant i atractiu. En fi, allí i escampat pertot tenim aquest immens
i difuminat bagatge d’una civilització antiga que segur té coses a dir-nos i a
ensenyar-nos. Gràcies per seguir esperant(-me).
