El meu interès i preocupació estan molt centrats en
les eleccions catalanes de demà passat, com en la immensa majoria dels que
vivim per aquí o hi tenim vincles, però tot i així hom no pot abstraure’s del
tot del que passa més enllà del nostre particular univers.
Hem tornat a viure una d’aquelles escalades d’horror
entre Israel i l’enclau de Gaza, dirigit per Hamas. En resposta al llançament de coets des de la franja de Gaza, Israel va posar en marxa l'operatiu militar batejat amb el nom de Pilar Defensiu. Hores d’ara sembla que la
crisi s’apaivaga i que el risc d’una segona Tempesta Fosa (era així com es deia
l’operació del 2009?) ha quedat ajornat. Menys mal.
No crec que pugui aportar cap reflexió útil al
debat (sobre el dret a defensar-se, fins on i com, qui és l'agressor i qui l'agredit, etc.). Sóc dels que viu aquesta
mena de situacions amb llàstima, tristesa, consternació, indignació. Estic
comprovant que a mesura que et fas gran vius amb major rebuig la violència. La
violència és un miratge de poder, la il.lusió d’una solució que la majoria de
vegades ni està justificada ni aporta la victòria desitjada: és un error, un
infantilisme, una monstruositat obscena que no fa més que complicar i retardar el trobar la sortida al problema.
Encara que ho penso, no diré que el conflicte
àrab-israelià cansa, perquè és el conflicte de tots, perquè és un exponent més,
prou universal, del conflicte humà en general, de tot conflicte humà. I com
aquest, no està gens clar que tingui solució. Tot i així, és clar, s’ha de
maldar perquè la tingui. Si ens fatiga aquest conflicte és que ens fatiga també l'existència problemàtica de l'ésser humà en general, arreu.
En aquest sentit, com molta gent, penso que
Israel ha de fer el primer pas o el més important: ha de donar totes les
condicions i oportunitats perquè l’Estat Palestí es constitueixi en estat
sobirà. Tots els pobles del món tenen dret a tenir el seu propi estat que els
representi i empari. El dret a l’autodeterminació és un dret universal, derivat
del dret natural, del sentit mateix de la justícia humana. Ja sabem que els
jueus van aconseguir el seu, la seva llar
nacional, el 1948. Fa temps que els palestins esperen poder assolir aquesta
mateixa fita. Penso que hi tenen dret. Des d'on i com es podria dir que no el tenen?
Els obstacles i dificultats, és sabut, són grans
i múltiples.
Per començar el mateix mapa que l’ONU va
dissenyar per a la partició del territori. Era més un mosaic de pedaços que
no dos conjunts territorials coherents. La guerra d’independència, de resultes
de la qual els jueus van ocupar molts territoris assignats als palestins
(foragitant-los), potser va simplificar una mica el mapa, però tot fa pensar
que es va seguir una lògica expansionista i no cap altra. El drama estava
servit. La comunitat internacional havia fallat un cop més, rentant-se les mans
(i moguda pel sentiment de culpa de l’Holocaust). Va acceptar la creació d’un
estat sabent que els palestins i els veïns àrabs no l’acceptarien i li farien
la guerra des del primer dia... Al meu entendre, una irresponsabilitat criminal. En l'actualitat, aquest pèssim traçat inicial perviu en l'existència d'una seperació entre els dos territoris de població i obediència palestins: Gaza i Cisjordània. En el primer, gairebé enxubats, hi viuen uns dos milions de persones...
El segon element de discòrdia és la ciutat de
Jerusalem. Ciutat triplement santa, a la que ningú vol renunciar. També aquí
Israel sembla haver jugat la carta dels fets consumats, i des de l’ocupació de
la ciutat el 1967 no ha fet més que laminar, erosionar la presència palestina a
la ciutat. Compartir, siguin idees o creences, és molt difícil; compartir un
mateix espai potser encara més. A Jerusalem les èpoques i religions es freguen
les unes a les altres, se superposen fent-se ombra l’una a l’altra... Sense
anar més lluny, el Mur de les Lamentacions és contigu, situat en contrabaix, a
l’esplanada de la mesquita de la Roca (on Abraham havia de sacrificar el seu
fill Isaac), ben visible amb la seva cúpula daurada.
Un tercer punt, motiu d’enfrontament, extensió i
amplificació del precedent, són els assentaments israelians a Cisjordània. Es
compten per centenars i, malgrat les pressions internacionals i algunes
forçades evacuacions, no han parat de créixer i multiplicar-se. Aquest és un
escull major a la creació d’un Estat Palestí sobirà. Com es pot fer compatible
la seva sobirania amb l’existència d’emplaçaments sota jurisdicció, control i
vigilància israeliana en el seu territori? El gran argument (sincer i alhora
pretext) d’Israel és que moltes d’aquestes colònies (potser els habitants mateixos
no es presenten com a tals, però se’ls coneix amb el nom de colons) obeeixen a
motius religiosos: el culte a les diferents tombes dels patriarques i les seves
dones, etc. Per altra banda és probable que algunes d’elles tinguin molts anys
d’antiguitat, el que no fa més que agreujar la cosa. Què es pot, s’hauria de
fer en un cas així? Si els ànims d’una banda i l’altra no estiguessin tan
viciadament enverinats es podria concebre algun tipus de solució, però en l’actualitat
això no és possible, o sols a llarg termini. La pregunta és clara: s’està fent
alguna cosa perquè el problema s’acabi solucionant algun dia? És de témer que
no, que està enquistat i que cadascú espera poder, tard o d’hora, imposar els
seus propis interessos.
En relació amb tot això hi ha un tema demogràfic.
El creixement palestí és vegetatiu; l’israelià per fluxos immigratoris (potser
avui dia definitivament estroncats, però importants fins fa relativament poc,
sobretot pel que fa a les ex-repúbliques soviètiques). Sobre un territori
relativament petit (poc més que Catalunya, si no m’erro), s’estan concentrant
uns deu milions de persones o més... A aquesta massa de gent d’un signe o un
altre, cal comptar encara les desenes de milers de refugiats palestins (molts
ja fills i néts dels que van marxar a conseqüència de les diverses guerres: l’esmentada
del 1948, la del 1956, la del 1967 i, potser, la del 1973, guerres, sigui dit de passada, que van generar onades d’exiliats
jueus de la majoria de països àrbs, on portaven centenars, mil o més de dos mil
anys vivint-hi) que voldrien tornar, i que en molts casos exigeixen poder-ho
fer. Per acabar de complicar la situació
cal tenir també present l’índex de natalitat dels àrab-israelians, molt
superior a la dels jueus-israelians. Si la tendència es manté Israel podria
passar a ser majoritàriament àrab en qüestió de poques generacions. El problema
cau encara lluny, però ja és viscut, mentalment, psicològicament, ara (com sol
passar amb aquesta mena de situacions).
