Tocava l’hora de dinar, el que
sempre és un alliberament psicològic, com una treva infantil. Jo no sóc cap
gurmet, però estar assegut fent alguna cosa sembla que m’agrada. La qüestió és
poder abstraure’s una mica, tenir alguna cosa a fer. Dic això, però, podria dir
el contrari: sovint em fa mandra, haver de menjar: massa breu, massa mecànic,
massa feina (si comptem la preparació, el desparar i el rentar), massa allunyat
del cervell.
Per a certes ments turmentades
sembla que la vida no és en lloc, i quan arribem (sense arribar realment), el
primer que volem és marxar-ne. No estem; ens movem en un continu passar de
l’espera a la fugida i de la fugida a l’espera. A Occident no arribem mai. Som
éssers dinàmics, com les formigues. Per això, l’única pau, l’única moral,
l’única salvació que coneixem és la del fer: el treball, el produir. Ens com
haguéssim pujat tots dalt d’un tren que roda a tota velocitat cap al precipici,
però a dins, tots fem el nostre ganxet particular... Es dirà, i en part serà
cert, que és el mateix temps el que vol que les coses siguin així; el que no
acabem de dir-nos, perquè o volem, és que el temps fuig, corre a la mateixa
velocitat amb la que el perseguim.
No, no tenim prou coratge per
ésser. Ens pensem que fem per ésser, i també, però sobretot el que volem és
escapar-ne. Ésser, viure, és morir, i preferim no ésser a viure-morir. En
resum, que som uns farsants que fem veure que creiem en la vida. Sort que la
vida és la que mana i que, de tota manera, no som prou forts per ser
conseqüents amb les nostres fòbies... Encara que, la ciència sembla capaç
d’armar-nos fins les dents per aconseguir-ho.
El dinar anava de menges
macrobiòtiques. Jo encantat. Poso la salut (és a dir benestar i temps de vida)
molt per damunt dels diners (també temps, però menys biològic), i no diguem el
plaer (si no és sa). El plat fort era l’arròs, ben assaonat i acompanyat d’una
mena de samfaina, si recordo bé. Érem sis, asseguts a una taula de fusta,
embolcallats per una senzillesa solemne que em fa pensar ara que ho escric en
els films de Dreyer. Els plats, bols, vasos i tasses devien transmetre la
veritat oculta de les coses autèntiques, emmotllades per la virtut i la
humilitat. Ja no recordo de què es va parlar però va ser cadenciós, sense
estridències ni desavinences punyents.
Després d’unes infusions i uns
cafès vam sortir de passejada. Des del carrer, com des del jardí, s’endevinaven
un parell de punxes rocoses llunyanes. Sí, era el Pedraforca. Associo a aquest
nom les dues excursions que hi vaig fer fa molts anys, ambdues marcades per
l’aleteig de drama. En la primera d’elles, em vaig endarrerir i vaig quedar sol
i esmaperdut al mig de la tartera. Ni sabia quin camí havia de seguir ni tenia forces
per continuar pujant. Em vaig aclofar fins a jeure sobre el pedregam, i, cada
cop més transit, atuït pel fred, em vaig resoldre a finir, a esperar el traspàs
cap a l’altra banda.
Al cap d’una estona, els
acompanyants, ja de tornada del cim, em van trobar i es van posar a reanimar-me
físicament i moral. Jo vaig deixar anar alguna frase lacònica d’aquelles de les
pel.lis, del tipus: salveu-vos vosaltres, jo em quedo aquí, està bé així, i tot
i ser conscient del caràcter teatral, del dramatisme romàntic impostat de la
cosa, el cert és que ho deia amb veracitat, amb perfecte convenciment; era ja a
la fase de l’abandó, del recolliment interior, del caliu més enllà de
resistència i la desesperació vitals. Jo no tenia forces per a res i acceptava
que el fat, el destí, la natura s’ocupessin de mí. Hauria estat una mort
prematura, però prou bella i poc o gens dolorosa: una anar apagant-se en
simbiosi amb l’entorn mineral, amb el vent a la cara i el cabell...
Algú em va fer beure un líquid
(una taronjada amb potser alguna substància reconstituent), o potser van ser
uns quants grills de taronja, ho he oblidat, i va ser com allò de la poció
màgica de l’Astèrix i Obèlix. Tot d’una vaig revenir, la vida em va tornar a
les venes i al cap, i vaig poder baixar amb els altres sense problemes. Uns
quants anys més tard, amb amics, uns altres, vaig fer de nou l’intent (amb
l’esperonament de poder completar l’ascensió fallida del passat). Tot va anar
bé; havia vençut el doble forcat. La massa pètria, com altres cops, s’havia
rendit, donat als meus peus, cames, pulmons i cor. Des del cim, satisfet i
sorprès de la gesta i de la immensitat del món, albirava l’horitzó, majestàtic
i monumental. L’alta muntanya transmet com poques coses la grandiositat del
real, la imponent bellesa de l’existència.
El problema va venir, un cop
més, pel fred. Amb mala circulació a les extremitats i segurament mal equipat,
el darrer tram de la tornada va ser un calvari. Els dits se’m glaçaven,
fosquejava i per molt que caminés a marxes forçades l’arribada al refugi (invisible)
semblava estirar-se sempre una mica més enllà, com una promesa impossible d’atènyer.
Al final tot arriba i va ser entrar d’una revolada i arraulir-me en algun racó
a plorar de dolor i d’alliberament, d’apaivagament agraït. El dits, erts i
cremant de dolor, blancs i morats alhora, arrencaren encara algun udol de dolor
abans no començaren a deixondir-se i a recobrar l’escalfor i el color normals. Els
vaig conservar tots. Una bona però dura escola, el patiment.
Mentre caminàvem carrer enllà,
deixant cases silencioses, sinó deshabitades, a esquerra i dreta, vaig inquirir
sobre el túnel de Bracons. La M. en va parlar bé: escurçava molt la connexió
amb Olot. Sí, és clar. Encara no l’he agafat però recordo haver anat, farà uns
deu anys, d'acampada en un acte de protesta per la seva construcció. Eren uns
anys en que em mobilitzava per totes les causes que em semblaven justes:
Egunkaria, Papers per a tots, Forat de la Vergonya, Fòrum Social de Porto
Alegre, etc. Els anys de l'ofensiva imperial de l'Aznar, l'insigne perruquer-torero de la FAES, el bufat i alhora restret, que tots coneixem, amb el seu neoliberalisme salvatge, embolcallat amb el toro Osborne sobre fons de "rojigualda", disposat a arrasar-ho tot... En altres paraules, el principi (o la continuació amb nova pàtina) del deliri que ens ha portat al forat sense fons, al túnel sense final o al naufragi sense fi, segons com es prefereixi veure.
Em va arribar l’oposició al túnel aquest i vaig anar cap allà amb un somriure cansat, una tenda de campanya i un conegut de la causa. Es volia evitar la construcció, entre d’altres coses, per la
destrucció que suposava d’unes terres de conreu d’una qualitat excepcional, i l’impacte
sobre uns paratges, a peu del Puigsacalm si no m’erro, encara verges i d’una
gran bellesa. Es parlava també d’unes xemeneies d’aeració que malmetrien, amb
els gasos expulsats, l’equilibri ecològic d’una fageda... El túnel es va fer
igualment, però les protestes, sembla, van servir per redimensionar a la baixa
el seu disseny i limitar-ne així l’impacte visual i contaminant. Premi de consolació,
com tants d’altres. L’essencial esdevé secundari i el secundari prioritari. La
cantarella de sempre.
