Una altra dicotomia, i tampoc
menor, és la de sionistes versus
antisionistes. Es tendeix a pensar que els antisionistes són, han de ser,
per definició, no jueus (secretament, inconfessadament antisemites), però això no
és exacte. Hi ha antisionistes jueus, fins i tot dins de l’Estat d’Israel,
ciutadans d’Israel, doncs. Segurament no són molts, certament menys que en el
passat, quan Israel no existia encara com Estat i era tot just un projecte, un
anhel que s’anava estenen entre més i més sectors de població jueva. L’oposició
a l’Estat d’Israel (com idea i coma realitat), pel que sé, ha tingut,
històricament, dues menes de contradictors.
Per una banda, hi ha els que,
des de posicions assimilacionistes, han negat sempre la conveniència de crear
un Estat, que creien innecessari i potser fins i tot contraproduent a la
normalització de la condició de jueu en els països d’adopció, que havien passat
a ser, es percebien en molts casos com el país propi, de la que es derivava la
vertadera nacionalitat personal. No cal dir que aquesta postura és més del
passat, anterior a la Segona Guerra Mundial i a la Shoah, que actual, però molt probablement no ha desaparegut del
tot. Els altres detractors de l’existència d’un Estat jueu cal situar-los en
una o més famílies religioses. Per a aquests la realitat d’Israel com Estat és
un sacrilegi. Fent una interpretació ahistòrica de la Torà, situen Israel en el regne de l’immaterial, en el pla de les
coses pures i celestials. Pretendre “encarnar”, donar cos terrenal a la recerca
de la perfecció, a l’aspiració d’una creixent aproximació a Déu, és trair l’origen,
el sentit, el motiu de l’existència del poble escollit.
L’Estat d’Israel, des d’aquesta
perspectiva, no pot ser més que un obstacle, una desviació d’energies, i
pitjor, com apuntàvem: una perversió. Els que sostenen això porten l’anatema
fins a veure en el líder d’Iran, Mahmud Ahmanidejad, un amic, i una benedicció
la pretensió d’aquest de destruir l’Estat d’Israel. Un deliri sí, però real. Dins
del moviment ultraortodoxa, hi ha excessos de signe contrari, però. Hi ha el
que podríem anomenar “ultrasionisme”. Els que somien i volen un Gran Israel, és
a dir, un Israel que abraci tot el territori que formava part del reialme jueu
en l’època de la seva màxima extensió, sota els regnats del Rei Salomó i el del
seu fill David. Els que defensen aquesta idea, la majoria creients, però no
tots ni necessàriament, fan, no cal dir, una interpretació extensiva i abusiva
de la història bíblica, però tot fa pensar que són prou, tenen prou influència
perquè aquesta pretensió pesi en l’evolució política d’Israel. El manteniment i
l’ampliació del nombre de colònies (o la seva extensió) a Cisjordània aniria en
aquest sentit.
La darrera disjuntiva que se’ns
acut és menor i, per raons evidents, va desapareixent amb el temps, però ha
estat suficientment vigent per haver deixat la seva empremta, una inèrcia, un
pòsit mental. Em refereixo a la condició dels que són sabras en contraposició a la
dels que no ho són. Els primers són els que han nascut a Israel. Aquesta
condició, cada dia més normal i majoritària, és clar, no sempre ho ha estat, i
durant dècades ha marcat una diferència. La diferència entre el pioner i el
nouvingut (per no dir sobrevingut), entre el que ha fet i arriscat la vida pel
país des del primer dia, des de la infantesa, i la del que ha arribat, jove o
ja gran, i s’ha trobat una realitat, un país ja prou consolidat per acollir-lo i
proporcionar-li una aixopluc, una educació, un sostre, una feina o un subsidi.
Els sabras, lògicament, han rebut
sempre amb els braços oberts (sobretot en la fase fundacional de l’Estat) els
immigrats (que no eren altra cosa que refugiats, la majoria de cops), per germanor
solidària i pel sentit i la viabilitat mateixa del nou Estat, però
inevitablement, és humà, aquesta diferent procedència, aquest diferent paper en
la construcció de l’Estat ha deixat el seu rastre en la psicologia i potser
fins i tot la sociologia del país. Ser al lloc des del primer dia, jugar-se el
tipus, patir guerres i atemptats terroristes forja el caràcter d’una manera
particular, que no pot ser altra que la de l’orgull (i, arribat el cas, el seu
excés: l’arrogància).
Heus aquí, exposades amb els
escassos elements que tinc de judici, els cinc eixos diferenciadors que sé, que
puc veure en la societat jueva. Segur que n’hi ha més i que aquests mateixos
apuntats s’haurien de matisar molt més (o potser relativitzar), però crec que m’ajusto
bastant a la realitat, entenent aquesta, això sí, potser més en un sentit històric
(d’abast contemporani) que actual. Pel que fa als jueus d’origen etíop, els
darrers, amb els de les antigues repúbliques soviètiques, en fer l’aliyà (el retorn –pujada, literalment- a
la pàtria, la tornada a casa), l’únic que en sé és que pateixen una
considerable discriminació: en bastants casos se’ls considera estrangers i se’ls
hi retreu el seu endarreriment cultural. No crec que m’equivoqui si penso que
hi ha més d’un jueu “blanc” que no els considera, no els vol considerar jueus.
Tractant-se, però, d’una minoria, no ho he considerat un factor de polarització
important de la societat jueva i no ho he incorporat, per tant, com a dicotomia
dominant.
Tornant a les que sí que són, em
semblen determinants (almenys quatre de les cinc desenvolupades: deixaríem de
banda la dels sabras i no sabras),
gairebé totes les combinacions possibles (4 x 4 = 16) són possibles. Diguem que
la cosa es deu situar al voltant de la desena de postures ideològiques (entenent
per això la suma o síntesi ponderada dels diferents plantejaments polítics,
religiosos i “racials” o ètnics), entenent que n’hi algunes que no es donen
(llevat de casos aïllats ratllant la patologia o la genialitat) per dur la
contradicció interna més enllà dels límits del possible. Aquesta dada s’ha de
tenir en compte, i és la que explica que la societat israeliana sigui, sens
dubte, una de les societats amb major contrast i debat ideològic del món.
