Pilar Reactiu (XIII i final)

Bé, toca abandonar Egipte, d’on ja no tinc res més per explicar. Em pregunto si hores d’ara la plaça Tahrir torna a estar, o segueix estant, ocupada pels manifestants i com acabarà el pols amb el president Mursi, que, tal vegada per prevaler-se dels militars, s’ha arrogat uns poders que excedeixen els de la figura i càrrec de president d’Egipte (i és el que els seus opositors li retreuen). Escrivint sobre El Caire pensava estar allunyat de l’actualitat, però veig que no. Fa un cert efecte curiós. En fi, esperem que sàpiguen trobar vies de diàleg i d’entesa, i que la democràcia i la convivència no acabin saltant pels aires...

Marxava havent entrevist algunes coses, flairat un tarannà, endevinat una mica que era això del món àrab, d’Orient, sentit a parlar del sufisme i après l’existència del poble copte. La sorpresa tampoc era total perquè nou anys abans havia estat al Marroc, però aquest cop no era cap viatge organitzat i El Caire era una megalòpolis tercermundista... Era una altra cosa.

Per tornar cap a Tel Aviv vaig agafar un avió (més aviat petit i vell) i no vaig estar tranquil fins que vam aterrar. En aquella època no em feia encara (gaire) por volar, però temia l’atemptat bomba. Era prou evident que entre objectius possibles, un avió que connectés El Caire amb Tel Aviv, n’era una de prou definit, de prou rodó: turistes occidentals amb curiositat per Israel (pecat!), egipcis amb interessos en aquell país satànic (traïdors!), israelians de retorn a casa seva (maleïts, no tornareu vius!), funcionaris internacionals que no feien més que teixir uns ponts que calia dinamitar (no heu entès res, feu el joc als nostres enemics, no teniu perdó!)... Afortunadament l’avió i els ocupants, en totes les seves categories més o menys traïdores, vam arribar al nostre destí sense novetat. Ja no recordo si encara vaig fer nit a Tel Aviv, crec que sí, i l’endemà ja marxava cap a casa, via Frankfurt.

El darrer tast que em vaig endur d’Israel van ser el del control a l’aeroport. L’arribada devia ser també complicada, ara no ho recordo, però m’ha quedat sols el record de la sortida, segurament perquè va ser més feixuga. Després dels raigs x, d’obrir-me la bossa o maleta pel davant i pel darrera, d’escorcollar-me a consciència, la policia, duaners o qui fos encara em va sotmetre a un interrogatori en profunditat. Fullejant la meva guia de viatge havien vist que hi havia molts passatges subratllats i això els escamava: per què ha subratllat això? quin ha estat el motiu del seu viatge? per què volia anar aquí? on ha anat? amb qui ha tingut contacte? quin interès tenia en això? etc. Suposo que també devien preguntar-me per la meva estada a Egipte (una circumstància agreujant, per no dir un greuge a ulls de tot israelià). 

Eren dos, més joves que jo, almenys la noia. Eren durs, implacables. Van aconseguir atemorir-me una mica. Com a bons psicòlegs devien acabar convençuts que no amagava res i la cosa no va passar d’aquí, d’un breu i petit mal tràngol, no exempt del lleu regust masoquista de sentir-se assetjat verbalment per una dona jove uniformada.

D’ençà, no he tornat a posar els peus a Israel. M’agradaria saber més d’aquell país i de la seva història i cultura, o sobretot la seva religió, però hom dóna a l’abast fins on pot. Amb els anys és millor veure l’ampolla mig plena que mig buida.

I tornant al present i al conflicte dels coets, que es podria afegir. Hamas fa uns dies celebrava la fi de les hostilitats com una victòria. Personalment em sembla fora de lloc (500 víctimes entre morts i ferits, la majoria civils, i no sé quants edificis públics i privats anorreats), però deu tenir la seva lògica (interna). Amb tot això el Ministre de Defensa israelià, Ehud Barak (que en el seu dia havia estat Primer ministre), ha dimitit adduint raons familiars que potser són una tapadora del seu sacrifici polític: el govern ha estat força criticat per no haver dut a terme una invasió terrestre (que hauria estat un bany de sang). En aquesta tanda de coets són 5 ó 6 els israelians morts, i un nombre semblant de ferits. Un nombre major, diria, que en cap altre episodi d’aquests. A això cal sumar l’explosió d’un autobús (a Jerusalem?), amb una desena de ferits; es parla d'atemptat però no sé si es va acabar confirmant; malauradament és versemblant que ho sigui.

El cost econòmic de l’enfrontament és millor ni calcular-lo: entre els coets d’Hamas, els míssils interceptadors i els obusos, vols d'atac i mobilització israelians, hi ha unes quantes dotzenes de milions d’euros que s’han esfumat (i mai tan ben dit). Hi ha qui diu que la cosa ha servit com a banc de prova per a les bateries anti-míssils en el cas d'una eventual, futurible, guerra amb Iran. Una dada certament tranquil.litzadora... 

Tot fa pensar que la treva serà una treva més, de durada incerta, probablement curta. Els coets cada vegada arriben més lluny i de moment no sembla que la dialèctica entre ambdós contendents vulgui evolucionar gaire. Israel es nega a fer concessions als qui, assegura (no sense raó), el volen destruir, tenen l’obsessiva vocació d’esborrar-lo del mapa. Hamas diu que mentre l’Estat d’Israel no reconegui els drets del poble palestí, no reconeixerà l’existència de l’Estat d’Israel, i buscarà la seva destrucció (això darrer potser ja no ho diuen tant com abans, potser per esgotament). Amb la mort, al principi de la contraofensiva (o ofensiva, segons com es miri) israeliana, del cap del braç armat d’Hamas, es va dir que la cosa es radicalitzaria, ja que desapareixia algú comparativament moderat (que demanava que es disparessin els coets cap a zones deshabitades, sembla). Caldria veure qui l’ha substituït...

En fi, tot fa pensar que estem al davant d’una simple prorroga, un temps d’espera que un bàndol i l’altre empraran per a preparar-se millor per a la pròxima escalada. Depriment.

I aquest és un sol dels molt fronts latents que té l’Estat d’Israel: el Líban, la guerra a Síria (i el perill, buscat per més d’un, de que s’internacionalitzi), l’amenaça atòmica d’Iran, la inestabilitat a Egipte amb el risc d’una possible degradació de les relacions amb aquest país... Israel volia que fos Romney qui guanyés les eleccions nord-americanes per tirar endavant el seu projectat atac sobre les instal.lacions atòmiques iranianes. Penso que, només que sigui per això, hem d’estar contents de que hagi vençut en Barak Obama...

A dia d’avui s’ha exhumat el cadàver d’Arafat. Se sospita que va ser enverinat amb poloni. Caldrà quins són els resultats (que ens arriben) de la investigació i sobre qui es voldrà fer recaure la responsabilitat en el cas de que es provi que se’l va, efectivament, emmetzinar.

Palestina (incloent la franja de Gaza, suposo) busca ser reconeguda com a país observador a l’ONU. Sospito que Israel i alguns més s’hi oposaran. El que serà determinant perquè la proposta prosperi serà la postura que adoptaran els USA. No crec que s’hi puguin oposar, i per tant tindrem un Estat Palestí “d’oient”. Un premi de consolació més aviat humiliant però que potser el primer pas cap el ple reconeixement. Espanya ha dit que recolzarà la seva petició (com també ha defensat la celebració d’un referèndum en el Sàhara Occidental: tota la comprensió de portes enfora, ja ens entenem).

Bé, amb les dades i informacions de que disposo no puc afegir res més. El més trist o sorprenent de tot, és que uns i altres, palestins i israelians, són tots ells igualment semites. No els hi fa vergonya barallar-se entre germans? D’acord que la història i la religió els separa, però separar no hauria de ser enfrontar. Tot això per no parlar de la responsabilitat històrica europea en tot plegat...