Després de preguntar i de
recular una mica el vam trobar. Vam aparcar i ens hi vam encarar. Era el típic
lloc anodí, sense cap interès especial. L’entrada que duia a les habitacions,
era tancada. Pel vidre es veia ja el primer tram de l’escala fatal. Al costat
hi havia un bar i vam inquirir per l’hostal. Vam explicar el motiu de la nostra
presència allà. Un home de mitjana edat, d’un cert volum, es va fer càrrec de
la nostra voluntat. Hostal i bar formaven part del mateix, i per tant no hi
havia cap problema en accedir a l’escala. Ens va obrir una porta (que si
recordo bé romania tancada en clau) i vam trobar-nos en l’escenari del fet.
Jo l’havia imaginada sempre d’un
sol tram, però aquesta tenia recolze. Mentre pujàvem pels graons de pedra
artificial (aquella com granulada) de color blau-grisós, la T. em va dir que
s’hostejaven al segon pis (essent un 15 d’agost devia ser tot ple), i que va
ser a l’arribar a dalt que es va desplomar. Em va trencar el cor pensar que el
papà havia hagut de pujar dos pisos, quan la mínima pendent li suposava un
esforç i alentia enormement la seva marxa. El pitjor del cas és que a sobre
anava carregat amb bosses (embotits i altres queviures comprats per a nosaltres
els seus fills, tot per quadruplicat). Vam arribar al replà on presumiblement
havia perdut el sentit.
La T., va tornar a referir el
que en algun moment havia contat a casa dels amics, que l’esforç, per a algú
operat dos cops del cor, havia estat excessiu i arribat a dalt havia caigut
estirat a terra, donant-se un fort cop al cap. Ma mare, que venia darrera seu,
el va trobar estès en un bassal de sang. El va poder encara abraçar i recolzar
contra seu, acompanyant-lo en els darrers instants de vida. Ma mare es va
abocar tota ella sobre el rostre del seu home, dient-li paraules d’amor i de reconfort
íntim i espiritual. El meu pare, des de la semi-consciència agònica, sembla que
encara va rebre el missatge.
Aquest quadre, que ara descric
des d’una relativa calma, és una imatge, confegida a partir del que m’ha
arribat i tal vegada una mica arrodonida per la imaginació, que mai com aquell
dia m’havia commogut tant. Que el meu pare, que era força i determinació,
quedés vençut, destruït, reduït a la impotència me’l fa fer, com mai,
entendridor, estimable, innocent. Hi ha res més corprenedor que veure, encara
que sigui només amb la consciència, aquell que t’ha donat la vida, desarmat,
abatut, fulminat, derrotat? Diria que no, ja que es produeix un trencament, la
subversió de quelcom molt íntim: la imatge del pare que és afirmació i garantia
de vida trasmudada, transmutada en el seu negatiu, en la seva negació. Tota una
revelació del caràcter finit de la vida i els seus éssers.
Per altra banda, tota l’escena
s’embolcalla, per a mi, en la recança de no haver sabut comprendre’l millor, de
no haver estat més bon fill, de no haver tingut un bon comiat d’ell (el nostre
darrer encontre va estar presidit per la irritació, l’enuig recíproc), de no
haver sabut estimar-lo d’una manera oberta i planera.
Vam baixar les escales, ens vam
trobar amb el mateix home a qui vam agrair el favor, amb els mateixos joves prenent
unes cerveses tot mirant la tele o jugant a cartes, i vam marxar. La vida
seguia, com sempre. Sí, es pot dir que el meu pare va morir “amb les botes
posades”. Cruel ironia del destí, va marxar de Sitges per culpa d’un gos (el
Leo: encara és viu). Ma germana C. havia dut un gos a casa (fent-li un favor a
un amic que marxava de vacances i no sabia on col.locar el ca); era un gos jove
que no parava de bordar, saltironejar, abordar i fer festes a qui fos. El meu
pare no estava per suportar un tracte, una companyia així i va decidir marxar
amb ma mare a visitar uns bons amics a Rupit. Aquests amics els van obsequiar
amb un dinar d’aquells festius, amb fills i nets, cuina cuidada i abundància
d’acudits (mon pare n’era un excel.lent contador). Ho van passar molt bé, el
que reconcilia una mica amb el que havia de passar més tard.
Encara ara em costa d’entendre
com el meu pare podia i s’atrevia a anar amb el seu Volvo vell per aquells mons
de Déu. Aquell cotxe era de conducció dura (com vaig poder comprovar quan el
vaig heretar), sense servodirecció ni res... Uns pocs anys abans havia patit un
accident de sinistre gairebé total i la companyia contrària (responsable) li
havia hagut de refer el cotxe pràcticament de dalt a baix, però sense canviar
la conducció assistida (potser no es podia o no havia calgut canviar-la). Era
el mateix cotxe amb el que vaig viure, amb ell de conductor i jo i ma germana
T. d'acompanyants, també un accident bastant sonat a les costes del
Garraf. Afortunadament, també a qui,
ningú es va fer mal.
La cosina E. ens va explicar un
fet molt curiós en relació a la mort del pare. Aquell dia, contra tot
pronòstic, va anar a l’Esquirol a passar el dia. Tenia la mare malalta a casa i
van voler sortir a distreure’s anant a visitar una amiga de l’E. que vivia en
aquest poble. El fort del cas, diu l’E., és que va aparcar el cotxe davant de
l’hostal en qüestió i el va anar a buscar ja per marxar més o menys a l’hora de
va tenir lloc el desenllaç luctuós. Havia estat en el moment de veure l’hostal
o d’aparcar-hi que va prendre consciència d’aquesta estranya coincidència.
El que lliga una mica amb el que
m’escrivia un amic que viu a Vic sobre la fama que té l’Esquirol com a poble
encantat. Reprodueixo aquí les seves paraules: “Se'n parla sovint en el nostre
cercle d'amistats. Sobretot, l'Esquirol destaca al meu entendre per la seva
peculiar fama de “lloc encantat”. Es parla sovint que la gent que freqüenta
l'Esquirol queda tocada per una mena de bogeria desaforada. Es relaten episodis
fantàstics de personatges realment tocats del bolet. I no és broma. Sovint ens
preguntem si l'Esquirol no està immers en una bombolla màgica digne de
García-Márquez. Jo mateix vaig treballar un curs a
l'Esquirol, i vaig poder comprovar que aquella gent tenen un altre pols. Una
palpitació diferent. El primer que penses és que és normal perquè estan prou
penjats a la muntanya, prou aïllats i poc comunicats. A la llarga, però, he anat descobrint que,
potser, la cosa és més profunda. Com una emanació directa dels efluvis de la
terra. Molt a prop de l'Esquirol, a Cantonigròs, vaig visitar un indret de
bellesa natural "superior": la cascada de "la foradada". La
llegenda diu que dos germans imprudents havien volgut veure les fades
d'aigua del riu, encisats pels seus cants i la seva bellesa, però eren
perilloses si et miraven. Els van descobrir i els van convertir en pedres.
Quan la gent va veure les dues grans roques, van saber que els dos germans
desapareguts havien estat víctimes de l'encanteri de les fades.”
Vam abandonar Santa Maria del
Corcó sota un cel serè i un aire ja fred. Tota la franja esquerra de l’horitzó era
una nuvolada immensa, amb allò tan màgic, meravellós del resplendor dels
llampecs a l’interior del mateix núvol... El front amenaçador semblava
dirigir-se cap al sud-oest, però si recordo bé no ens vam trobar pluja en cap
moment. L’endemà, això sí, vaig llegir que aquella tempesta havia originat
algunes mànegues en diferents punts del barcelonès. Amb això cloïa i cloc la
meva escapada a l’Esquirol. Només afegir que anit, finalment, amb el meu cosí
Ramon Mas, després de gairebé un any de lluitar contra un càncer de gola, ens
ha deixat. És el primer cosí que marxa. L’apreciava i demà em contaré entre els
que li diran adéu. Quan vaig néixer, amb mi, vam passar a ser set ramons a la família; des d’ahir la xifra s'ha reduït a quatre. Quin serà el proper?
