El darrer dissabte d’octubre vaig anar de visita amb la T. i la cosina E. a casa d’uns amics que fa cosa d’un any s’han instal.lat a Santa Maria del Corcó, que no és altre que el lloc on va morir el meu pare fa 14 anys. El motiu de l’escapada, com dic, era visitar aquests amics, però certament hi havia el motiu afegit d’intentar conèixer el lloc exacte on el nostre pare havia deixat aquest món. Ma mare, que hi era fins al darrer moment, i potser també, si ho vaig entendre bé, la MC, sabien del lloc, però els altres membres de la família no, i en aquests casos sempre queda una curiositat insatisfeta que, talment un corcó, et burxa indefinidament. Amb aquesta sortida semblava arribar l’ocasió de tancar el cercle.
Estem parlant d’un poble
de la comarca d’Osona. El doble nom (Esquirol i Santa Maria del Corcó) li ve de
la circumstància d’haver protagonitzat el boicot d’una vaga. No tinc ni idea de
quan va tenir lloc aquest esdeveniment, però en la meva imaginació el situo en
algun moment del primer quart de segle XX, quan l’agitació sindical era viva
arreu, també en les colònies fabrils dels eixos fluvials, fos el Llobregat o ja
a la zona que ens interessa: el Ter. El cas és el que nom va quallar i quedar
fins a l’actualitat, sense, però, desbancar del tot l’oficial, l’antic (de
ressonància amb un punt igualment antipàtica, val a dir).
Fora de les anades a
l’Albera (que tenen aquella barreja d’obligació i d’interès o desig de
desplaçar-te “a casa”, de viure uns dies en un perllongament, una “variació” o
“desdoblament” de la “llar”) el cert és que surto poc de Barcelona. És una mica
allò de que ja m’agradaria que m’agradés. Suposo que és una barreja de mandra,
d’inèrcia setmanal feta de deures endarrerits i preocupacions acumulades
(caient de quatre grapes en allò de la cançó Imagine:
“la vida és allò que passa mentre fem plans per a la vida”), de manca
d’energia... El cas és que surto poc dels meus cercles coneguts, immediats,
concèntrics. En el fons, diria que el que succeeix és que per no sortir del meu
cap (on em sento a gust i segur) tendeixo a no sortir de casa, i si surto de
casa, doncs no surto del barri, i si surto del barri, doncs –almenys- no surto
de Barcelona. Practico, doncs, allò que se’n va dir en el seu moment
“cocooning”, altrament conegut amb el nom d’hivernació. Que em recreï en
aquesta actitud no vol dir necessàriament que la visqui bé, convençudament, ans
al contrari. Tinc l’íntima convicció que faig mal fet, que és un error, que és
d’un reduccionisme de gueto (amb ambdós sentits del mot) que no té cap sentit i
que em passarà factura.
Per completar el quadre,
s’ha de dir que visc el fred com una agressió que m’inhibeix notablement: una
nova barrera per moments invencible. Un altre obstacle ve donat, paradoxalment,
per la llibertat: el gran nombre de possibilitats (sempre en nombre excessiu
per aquell que vol escollir la millor, no errar) em paralitza també
considerablement. Per moments semblaria que l’única solució per trencar
l’aïllacionisme urbanita seria allò tan ideal de tenir amics ben dispersos i
ben establerts a comarques (en el territori, per dir-ho amb fórmula
políticament correcte) amb plètora de temps, espai i ganes de veure i acollir
un servidor. Passa, però que això, sense ser del tot inexistent d’entrada no
abunda gaire, sempre hi ha un factor o l’altre que falla; i sinó, el que falla
simplement sóc jo. Hi ha dues menes de solter: el dinàmic, “elàstic”,
emprenedor, disciplinat, ben informat, organitzat, fresc, simpàtic, somrient i
que gasta roba nova o ben planxada, i l’altre, el que no es caracteritza per
cap d’aquests qualitats, sinó més aviat les seves contràries. No cal dir que
m’arrenglero en la segona categoria.
Dit altrament, sóc
sociable quan no costa res ser-ho (ni temps, ni energia, ni diners), però ja no
tant quan la cosa té un cert cost. Això no treu que darrerament ja no m’ho
penso tant a l’hora d’anar aquí o allà, de fer això o allò: l’error, si es
dóna, és sempre breu: quelcom que no s’atura, el temps, és, per definició, una
cosa veloç. Per altra banda, més que mai, es verifica la veritat aquella de que
és millor penedir-te de fer per haver-te equivocat, que de penedir-te de no
haver fet (dit en francès, que és d’on m’arriba aquesta petita revelació: mieux avoir des remords que des
regrets). En general el fer, ja se sap, eixampla horitzons, obre portes,
forma, proporciona experiència, “enriqueix”, fins i tot quan és un desengany.
En el fer hi ha la dignitat del coratge. La vida no és gaire més que això.
Diguem, doncs, que ja no
suporto el temps dedicat a raonar dins meu la negativa, allò d’avaluar els pros
i contres, de ponderar, magnificant-los, els riscos i d’optar, covardament, per
posposar. Imaginar, idealitzar està molt bé, però té un punt fantasmagòric,
estèril, insubstancial. Sigui com sigui, diria que entre una cosa l’altra, de
fa un cert temps he madurat prou per acabar renunciant a la vida que pensava
que seria la meva i acceptar la que m’ha tocat, la que em toca (la que m’he
construït més o menys a pols). La idea estaria, en bona mesura, deixant de ser
un obstacle a la vida. La raó d’això seria ben senzilla: ja em trobo, ja sóc en
el futur; estic passant pel damunt d’ell, per sobre i a través del “meu” temps;
no n’hi haurà d’altre. La meva realitat és la que hi ha i cap altra. No hi ha
més cera que la que crema.
Veig,
però, que em precipito i cremo etapes. El capítol de les resistències a sortir
de casa (és a dir de mi mateix) no s’esgota tan ràpidament... Cal fer constar
igualment almenys una cosa més: la lletjor del cinturó industrial barceloní que
cal travessar vagis on vagis (llevat que surtis pels túnels de Vallvidrera, que
et permeten estalviar-te’l). Una vegada més la idea fa més mal que la realitat,
perquè tot acaba sent fugaç i banal, però no treu que hi ha una mena de peatge
mental que d’entrada pesa i fa mandra de superar. Entre tu i el camp
s’interposa un cercle, una anella d’urbanisme tan inextricable com inharmònic
fet d’eixos viaris, de polígons industrials, de poblacions dormitori...
Segurament tot molt necessari i respectable, però amb la que, francament, costa
identificar-se. Hom no sempre té a mà la dosi d’amor suficient per sublimar
l’alienació de tot plegat.
