El problema és d’ordre
dialèctic. Si no llegim Josep Maria de Segarra, Port de la Selva tampoc ens
parlarà d’ell, tampoc conservarà el seu rastre, el Cafè de la Marina
desapareixerà o no ens dirà res de l’autor. Si els representants públics de
l’Escala no han llegit mai Víctor Català quines ganes i quina inspiració
seguiran perquè l’Escala transmeti, “respiri” una mica l’esperit de la seva
conspícua escriptora? No n’hi ha prou amb saber que Verdaguer va néixer a
Folgueroles; anant a aquest poble ens han de venir ganes de llegir-lo. Ho fa,
prou? Ho fa l’escola catalana? Ho fan les institucions culturals del país?...
Fan el que poden, que de tota manera és poc. Es digui el que es digui, estem
encara molt lluny de dotar de sentit el
nostre entorn. La interpretació que fem del que ens rodeja segueix sent molt
pobra, monstruosament làbil i inconnexa. Els ponts amb l’origen són escassos i
esquifits, i sense significació o amb una significació “de baixa intensitat” o
directament espúria es cau en el sentiment d’absurditat i d’alienació, el
terreny abonat de la decadència, l’antesala de la barbàrie populista.
I aquí lliguem ja amb la
segona part del que hem explicat breument sobre el cas francès. Hi ha un buit,
un no dit, una dissimulació, una negació, una superficialitat: un tall, un
“gap”. Sabem d’on ve. Hi ha hagut el turisme de massa, sí; la immigració dels
60 i 70, sí; el boom del materialisme consumista (amb les urbanitzacions, golfs
i ports esportius a tort i a dret), sí, però per damunt de tot hi ha hagut el
franquisme: la profunda i radical negació de la continuïtat històrica,
l’amnèsia davant la seqüència temporal, el girar l’esquena a la tradició local,
natural. En una paraula: l’alienació col.lectiva i sistemàtica; l’embrutiment
furibund de tot un poble al llarg de quaranta anys. Els de dalt condemnats a
una mena d’abstracció tan artificial com segregadora i paranoica; els de baix a
una ridícula, mesquina i patètica caricatura d’ells mateixos.
El que fa la cosa encara
més escruixidorament dramàtica, més desesperant és que aquesta aparent falta
d’identitat, a partir del moment en que s’instal.la en les consciències, no fa
més que augmentar la distància mental, intensificar la desafecció de propis i
aliens respecte al territori, a la cultura donada. El desconeixement crida al
desconeixement, la ignorància a la ignorància, el desinterès al desinterès. La
gent, també els nacionals, els propis fills d’aquella cultura, mira cap a una
altra banda, busca altres referents, cerca el “caliu” en altres horitzons i
cultures: marxa físicament o psicològica, es casa simbòlicament o no tant amb
una altra cultura. I fins un cert punt és normal: qui no fuig de la desgràcia i
la tristesa, de les coses que semblen tocades pel mal averany, minoritzades i
que no gaudeixen del favor de la moda i dels altaveus oficials? L’instint de
supervivència i la voluntat igualment instintiva de ser feliç ho manen així...
A mode de justificació,
l’altra, la cultura eclipsada per l’adversitat (que és sempre política més que
econòmica, i sols excepcionalment demogràfica o natural), passa a ser
considerada residual o fins i tot inexistent; se la relega a un paper
decoratiu, d’entranyable comparsa subsidiària, tot esperant que l’oblit i la
mort “natural” la porti a la desaparició... i que no surti mai més dels museus,
les biblioteques, els estudis antropològics i les tesis universitàries, i això
encara en el millor dels casos... Tothom, també molts dels seus hereus
naturals, la mira i tracta amb desdeny i sobre ella s’estén el complex del
desprestigi, la vergonya d’un suposat endarreriment rural i provincià i el
silenci del tabú.
I és que a la que es
trenca el cercle, el circuit retroalimentador que una cultura té amb ella
mateixa (a través de la triada d’habitants, territori i història), costa molt
de tornar a regenerar-lo. En aquests casos sols la (re)creació d’un estat
sembla capaç de salvar la cultura en procés de dissolució.
Es dirà que el franquisme
cau lluny, però el problema rau en el fet que la seva inèrcia segueix viva. No
s’ha resolt res del conflicte
històric. De la negació visible i autoritària s’ha passat a la negació
indirecta i mental, això és tot. De les, posem, quatre generacions que hi ha en
vida, tres han crescut, han estat educades en aquesta buidor, en aquest
dèficit, en aquesta mancança identitària: gent que sols coneixem del país el
hem vist al llarg dels nostres anys d’existència, i poca cosa més. Sols la
generació més jove sembla tenir, gràcies a la llibertat de la democràcia, una
aproximació congruent, una noció troncal de la nació, sense pors ni contorsions
pudoroses. El futur els hi correspon i pertany.
El nacionalisme no és, o
no hauria de ser altra cosa, que amor i coneixement (no hi ha un sense l’altre)
a la pròpia cultura, que és la que ha fet la persona que som i sense la qual un
no seria tal com és.
Ara sí, potser sí que he
explicat una mica perquè em costa sortir de casa. Tot i així, el dissabte aquest del que parlo vaig vèncer
aquestes antigues i particulars aprensions i vaig sortir. I va anar com compto
a continuació.
