Al cap de dos o tres dies vaig
pujar dalt d’un autobús que em duria a Jerusalem. El paisatge que vaig poder
veure en el trajecte no em va cridar l’atenció, i més aviat, si recordo bé, em
va semblar lleig, per l’omnipresència d’un urbanisme de baixa qualitat,
purament utilitari i per sortir del pas. Vam passar vora de les restes
rovellades d’uns vehicles manifestament antics (la guia informava que es
tractava d’un comboi d’ambulàncies assaltat durant la guerra d’independència;
anys més tard veure les filmacions que existeixen de l’episodi); els palestins,
aprofitant el cobert d’una rara pineda havien parat una emboscada mortífera.
Només arribar senties que Jerusalem
era una altra cosa, un món apart. No hi vaig ser més dos o tres dies, però la
impressió que em va causar va ser considerable. Tal com va dir l’Arthur
Koestler quan a mitjans dels anys 20 hi va ser fent de periodista, l’atmòsfera
de la ciutat està tan carregada d’espiritualitat que un se sent aclaparat,
gairebé marejat i esclafat. Són 3.000 anys de pedres i pregàries, i pesen. El
tarannà de la ciutat, és més tradicional, més oriental, més conservador; és
normal. Em vaig instal.lar en algun hostal discret de la part extramuros de la ciutat (la Jerusalem nova,
doncs, ni que sigui relativament), però passava la major part del temps
recorrent i mig perdent-me per la ciutat antiga, tancada i atapeïda dins d’unes
muralles medievals.
Aquesta part, és conegut, és un
laberint de carrerons que fan l’efecte de túnels (per la combinació de l’estretor
de la calçada, la multitud d’arcs i l’enfarfegament de tot el que penja de
finestres o del davant de les mateixes botigues). Els blocs de pedra dels
carrers, de color blanquinós groguenc, porten les marques de la usura
mil.lenària. No hi ha cotxes (o sols en un
pocs carrers més amples d’entrada i sortida del recinte emmurallat), ni cap
altra mitjà de transport que no siguin els peus, algun que altre carretó, i
potser algun ase amb alforges o tirant carreta. La sensació, per tant, és la de
fer un salt en el temps de mil anys o fins a la mateixa Antiguitat. Molta gent,
talment com a les medines del nord d’Àfrica, vesteix igual que els seus
avantpassats de fa deu o vint generacions enrere. Robes folgades (barnussos, gel.labes,
túniques...). L’activitat comercial, al detall, a peu de carrer, de béns de
primera necessitat o d’articles artesans està a l’ordre del dia.
La petja del turisme no sembla
anar gaire més enllà de la presència d’estrangers (no pocs d’ells vestits amb l’uniforme
oficial del turista: pantalons de safari, barret de beisbol o d’expedició
tropical, càmera penjant del coll, ulleres fosques, sandàlies i mitjons blancs,
els homes; les dones la variant ajustada al seu sexe, que pot ser una faldilla de
color clar en lloc dels pantalons curts): la ciutat no s’ha transformat, transvestit
per a ells (com és prou sabut que ha succeït a d’altres indrets).
Sense adonar-te vas passant d’un
barri a l’altre (l’àrab, el cristià, el jueu) i vas notant diferències, però la
tonalitat antiga, ancestral predomina arreu. En el barri àrab fas el necessari per
posar en evidència la teva condició de turista, suposant que no fos prou
patent, ja que tot i no ser gaire estimats, no corren el risc de ser assaltats
com ho pot un jueu. Parelles de soldats armats, amb kipà i metralleta “uzi” (o rifle M16) recorren amunt i avall la
ciutat i donen un inquietant sentiment de seguretat.
Tal com tocava, vaig visitar els
llocs sants de totes tres religions. La mesquita de la Roca, el Mur de les
Lamentacions i el Sant Sepulcre. També vaig dedicar atenció, si recordo bé, a
algun que altre temple de les mil i una confessions que en el seu dia van obrir
“sucursal” allí. Si no totes, gairebé totes les branques, famílies del
cristianisme tenen representació “en plaça”. Entre aquestes recordo que hi
figuren els armenis (i podria ser que el barri cristià es conegui també amb el
nom de barri armeni), així com, diria (sense anar més lluny, com qui diu, i al
mateix temps cenyint-me estrictament a la memòria), els coptes. De totes
aquelles visites i tafaneries em queda l’esquemàtica, la vaporosa idea o imatge
de murs de pedres, portalons, interiors obscurs i frescos, patis o placetes
polsegoses... Una juxtaposició intricada de capelles, campanars, cúpules, monestirs,
etc., formant un atapeït univers de vells edificis aguantant-se els uns als
altres. La desmesura no ve per l’altura dels edificis (perfectament antiga i
humana), ve per la densitat, la profusió de tot plegat. La llum blanca del sol
i la cura en la conservació de tants llocs i objectes de culte, aconsegueix
dissimular l’antigor vertiginosa de tot el conjunt.
Una de les passejades va
consistir en seguir les estacions del via
crucis. Transitar, recórrer, gairebé dos mil anys més tard, el mateix
trajecte cap al Gòlgota, el mateix camí per on el Fill de Déu va arrossegar la
creu (fins que un pobre i simple vianant no va ser obligat a substituir-lo),
ensopegant, caient, esbufegant, suant, amb la corona d’espines fent-li
regalimar reguerons de sans, em va causar una certa impressió. M’hauria agradat
arribar fins al Calvari, en un dels vessants del turó de Morià, però pel que
fos no ho vaig fer, o en tot cas em va quedar la idea de no fer-ho: no em
sembla que seguint aquest itinerari sortís fora de les muralles ni que pugés
dalt de cap elevació de terreny.
Recordo que el Sant Sepulcre em
va impactar també bastant. Aquella cova, carregada d’espelmes, sumida en la
penombra, de parets rocoses enfosquides pel fum de milions de ciris i llànties
transmetia la força de la pietat, el misteri del res i la contrició de vint
segles de religió cristiana.
Va ser sortint del Sant Sepulcre
que, buscant infructuosament el Mont de les Oliveres, vaig deambular mig perdut
pel límit de Jerusalem, en uns afores que ja donaven pas, ja eren territori
palestí. Era conscient de que m’havia situat fora del circuit, en un terreny
potencialment perillós. La compensació eren unes vistes magnífiques sobre tot
Jerusalem, sobretot la més immediata part antiga. Era la clàssica imatge, tants
cops descrita amb paraules i reproduïda en imatge (dibuix, pintura, gravat o
fotografia i pel.lícula) de la triple ciutat santa. Vaig dur la imprudència una
mica més enllà, endinsant-me en territori ignot, per dir-ho d’alguna manera,
fins que el pas d’un jeep militar israelià em va fer entrar en raó. Allò no era
un lloc per a mí, no era zona segura.
