La meva estada a El Caire va ser
breu (dues nits i tres dies, crec). Al llarg de tot el viatge vaig anar covant
una mena de depressió que a mesura que passaven els dies no feia més que
créixer. Puc dir que des de l’adolescència (posem els 15 anys) ha estat una
constant en la meva vida; recurrents malestars físics (probable producte psicosomàtic
retroalimentador) han acostumat a acompanyar aquests estats (invertint-se en
bucle, de forma exasperant, el paper de
causa i efecte). Això no treu que va ser força interessant conèixer ni que fos
molt parcialment i superficialment aquella ciutat.
M’han quedat un seguit d’imatges,
com en un somni. Faig un repàs breu de cadascuna d’elles.
La circulació. Funcionava com un
fluid. Aquest efecte “orgànic”, viu, era producte del comportament de les
unitats que el composaven, els automòbils. La norma no era seguir altra que
seguir i ocupar els buits que s’anaven formant i apareixen. Gairebé no hi havia
semàfors i potser tampoc línies contínues o discontínues de carrils (i si hi
eren ningú els hi feia cap cas). El resultat era la llibertat, la improvisació,
la intuïció, amb el seu preu en perill i caos, és clar. El riu, com el corrent
sanguini amb els seus globus i plaquetes, tan aviat discorria amb facilitat com
es col.lapsava obstruït per algun obstacle. La coexistència dels vehicles motoritzat
amb els de tracció animal, relativament abundants, afegia, amb la seva nota de
color, un factor més de confusió disfuncional.
Un altre aspecte que cridava l’atenció,
per a algú com jo, novell en viatges al 3r món, era la condició dels cotxes.
Recordo vagament haver agafat un taxi al que li faltava una porta i sense que
el conductor li donés cap importància o es disculpés. Aquest esperit, que fa un
parells d’anys vaig poder observar a bastament a l’Àfrica, m’era nou, però gens
antipàtic. De fet, no era més que un “mediterranisme” portat més enllà, gairebé
al límit. El protagonista de tot és la vida de l’instant: ni el jo, ni els
objectes (en aquest cas el cotxe), ni el futur, ni el pla, ni el pensament... Tot
això és secundari.
Ma germana T. i el seu home, en
Ph. en van acollir molt bé. Vivien en un apartament europeu en un barri més
aviat benestant i internacional. Estaven passant un moment maco, intens de
llurs vides. El fill en comú tenia tres anys, i per a ells tot era descobriment
i novetat: la condició de pares, el país, la cultura. Vivien sota el signe de l’estimulant
eixamplament d’horitzons. Jo escoltava i em deixava portar aquí i allà.
Compartien amb mi les seves impressions del país, el que els hi havia semblat
captar, comprendre, el que apreciaven, etc. Com a exemple revelador de la manca
de serveis bàsics, m’explicaven que en tot El Caire no hi havia servei de
recollida d’escombraries i que era costum, també o sobretot a les cases
burgeses, llençar la bossa de les deixalles pel celobert. De dalt a baix,
fossin 2, 4 o 6 pisos. El resultat, és clar, era una progressiva acumulació de
detritus i l’aparició, en el curs dels anys d’una gent que es guanyava la vida fent
reciclatge i evacuant l’excés de brossa (a canvi d’una propina). Els meus
familiars i amfitrions em comentaven que a voltes la pila de merda podia
arribar fins a l’altura del primer pis... S’ha de reconèixer que el sistema és
pràctic, o almenys expeditiu.
No vaig tenir esma d’anar al
museu arqueològic (egipci) –que la vergonya i l’oprobi caiguin sobre meu-, però
sí que em vaig deixar acompanyar a veure les Piràmides. Són als afores, i el
trajecte per accedir-hi et dóna una renovada i suplementària idea i visió del
que és la misèria i el desordre. Per una banda veus felahs treballant en camps i sèquies com es feia fa 4.000 anys, amb
arada de fusta, ase i segurament peus descalços, i per l’altre tot l’entramat
de carrers, cases pendents d’acabar de construir, bullici circulatori propis d’una
modernitat avançant a batzegades i atropelladament. No cal dir que la
contaminació, la pols, la brutícia eren omnipresents. Però també una certa
alegria inconscient, sàvia o innocent. No debades som al 3r món.
Pròpiament no vaig fer una
visita a les piràmides; vam assistir, de nit, al que s’anomenava llavors, en
francès (que va ser l’idioma de la sessió escollida), “Espectacle son et
lumière” (o potser en plural, ja no sé). La cosa consistia en un joc de llums (hologrames,
projeccions làser o simples diapositives?) amb música i una veu en off que anava desgranant la història
egípcia en clau de prosa poètica. Allí a tocar tenia els tres monstres
agermanats: Kheops, Kefrén i Mikerinos, el més gros, el mitjà i el petit. L’Esfinx
no la vaig veure, devia quedar tapada per alguna d’aquelles meravelles de pedra
o ja amagada i fos en la foscor nocturna. Érem pràcticament els únics
assistents a l’espectacle. Els turistes, per allò dels atemptats, escassejaven.
Era còmode però un xic inquietant i desolador. Aquella fórmula del “son et
lumière” va quedar definitivament incorporada al llenguatge, com a recurs
metafòric, entre ma germana gran i jo. Dir que en una situació o entre
determinades persones hi ha hagut “son et lumière” és dir que hi ha hagut
merder, “marro”, contacte intens d’alguna mena. Té l’agilitat del resum i l’ampli
espectre de la ironia.
Una altra visita que ha deixat
alguna empremta en la meva memòria és que vam fer per la part antiga, en una
zona de basars, magatzems, multituds caminant, xerrant, cridant en totes direccions.
Relaciono aquesta passejada, en la que vam aprofitar per comprar alguna cosa
com espècies, condiments o tes, amb el que en Ph. i la T. em van contar aleshores
del cementiri, el principal, de El Caire (repetit i potser ampliat al llarg
dels anys). El cementiri en qüestió és una ciutat dins de la ciutat. Es calcula
que hi viu un milió o més de persones. Per increïble que sembli, famílies
senceres, ocupant els espais lliures (o, és de témer, fent-se’n un racó expedit
a costa dels difunts; dels més antics, presumirem), hi viuen de forma
permanent, estalviant-se de pagar un lloguer i al bell mig de la ciutat.
El nivell de promiscuïtat i d'insalubritat
deu ser esgarrifós, però sembla que la cosa fa lustres, potser dècades que dura
i de moment les autoritats no han fet res per reconduir-lo. Pot passar, això
sí, que el dit cementiri hagi deixat de ser, de fer la funció de cementiri...
almenys per a la resta de ciutadans, per els de “fora”, perquè la intuïció em
diu que els finats habitants del mateix cementiri, acaben amagats sota una
llosa in situ. Seria estrany (i fora
de pressupost) que vivint en un cementiri s’enduguessin el traspassat (deixant
de treballar durant mig dia i havent potser de llogar un transport) a l’altra
punta de la ciutat... Bé, faig conya; no sé pas com s’organitzen, però alguna
mena de societat, amb les seves normes i prohibicions, la seva moral i decència
es deu haver anat bastint i consolidant amb el pas del temps.
