Aprofito aquestes consideracions
ocioses per evocar, ja que d’alguna manera m’hi aboquen, una d’aquestes
veritats no escrites –un tòpic, si es vol-
sobre la idiosincràsia egípcia. Egipte, dins del món àrab-musulmà, tot i
tenir un paper central (per una qüestió demogràfica i, tal vegada, geogràfica),
passa per ser el que, en el pla humà, seria l’individu gras i bonàs, amant de
la vida i del fer barrila, amic de la música i de les bones menges, sempre de
bon humor, generós, ingenu, i més aviat baliga-balaga i amb poques llums. Això
és el que m’ha arribat i m’ha semblat entendre. Aquesta percepció (amb totes
les excepcions que es vulgui, és clar), és la que estaria estesa i arrelada en
tot el món àrab-musulmà, i hauria arribat, per contagi i observació comparativa,
als occidentals que han viscut prou temps en un país o un altre d’aquell
univers.
Se m’acut ara que ho escric, que
els egipcis els hi hauria passat una cosa semblant al que ha succeït amb els
grecs. De la mateixa manera que aquests es consideren i es reclamen com hereus
directes de Fidias, Plató, Sòfocles i Pericles, per dir el nom d’alguns grecs
il.lustres, els egipcis s’emmirallen en el passat faraònic. Uns i altres
obliden que el lligam entre el present i l’esplendorós passat faraònic s’ha
trencat no se sap quantes vegades i l’herència, o s’ha perdut pel camí o cal abordar-la
amb renovades forces, ja que per ella mateixa no és cap garantia, no és cap
energia immanent del que flueixi, emani res per
se.
Entràvem doncs a Egipte i
pujàvem dalt d’un altre autocar, una mica més tronat que l’israelià. Abans,
però, vaig fer intents per recuperar un bolígraf car que algun dels passatgers m’havia
prestat i m’havia deixat en l’anterior autocar. Va ser impossible. Em va saber
greu, però el perjudicat ho va encaixar molt bé i no va cedir, crec, al meu
intent de rescabalar-lo de la pèrdua.
A partir d’aquí l’autocar va
anar escortat per sengles cotxes de la policia, un al davant obrint la marxa i
un darrera nostre. Era l’època (una d’elles, perquè n’hi ha hagut més d’una)
dels atemptats contra turistes i el protocol manava protegir-nos. La protecció no era nombrosa (5 ó 6 agents) i semblava més per la forma que res, però tanmateix
era alguna cosa (i més tenint en compte que no passàvem de la quinzena de viatgers). D’aquesta faisó vam fer la travessa del desert del Sinaí. D’aquesta
travessa i del desert només em queda la desoladora imatge dels petits acampaments beduïns
(La cosa més trista i depriment que he vist mai: un paisatge de monticles de pedra
i sorra, una o més tendes de color negre, alguns estris i bidons, unes poques figures
humanes perdudes en la immensitat del no-res...); la dels posts de l’exèrcit
egipci (un habitacle i quatre murs baixos de pedra fets a mà amb algun sac
terrer, una antena de ràdio, potser algun 4 x 4 i para de comptar; i la ferralla, les carcasses i vestigis de tancs i vehicles de transport de passades
batalles, coent-se i rovellant-se al sol i serena. La península és gran, i per tant les
muntanyes, amb el Mont del Sinaí i algun monestir ortodox amagat en algun contrafort i replec, devien quedar prou lluny per no veure'n res.
El punt i moment més interessant
i emblemàtic del trajecte va ser creuar el Canal de Suez. Dir Suez és dir
Ferdinand de Lesseps, consol francès a Barcelona per allà els anys 70 del segle
XIX. De petit vaig veure una d’aquelles produccions cinematogràfiques
nord-americanes, d’estil grandiloqüent (un biopic,
en llenguatge actual; i per què no bio-èpic, posats a dir?), sobre aquesta
figura humana. Al principi de la pel.li hi havia l'escena d'una gitana llegint-la les línies de la mà i augurant-li un gran futur... Reconec que aquesta mena de gestes al límit de l’impossible
sempre m’han fascinat. El canal de Corint, el de Panamà (per a qui es va pensar
en un primer moment en el mateix Lesseps), etc. Si no m’equivoco, el canal de Suez
es va obrir el 1869 i lògicament va alterar enormement les rutes de navegació
vigents fins aleshores (amb la creació de Port Saïd a la desembocadura del
canal i el redoblat auge del transport marítim, fos de mercaderies o de
passatge).
Una data important relacionada
amb el Canal és l’any 1956, quan Nasser el va nacionalitzar i va provocar la
intervenció armada de França i Anglaterra, que hi van enviar forces
paracaigudistes a apoderar-se de les instal.lacions del Canal. Nord-americans i
soviètics els van obligar a retirar-se, apareixent i quedant aquesta
desautorització com a símbol humiliant de llur punt final com a potències
mundials, com a frustrant i amargant cant del cigne colonial d’una i l’altra. Algun dia i d'alguna forma havia de passar.
El més interessant del Canal de
Suez, en termes plàstics, fotogènics, és, naturalment, veure-hi passar algun
vaixell. Vam tenir la sort que aquesta possibilitat (no sé si molt alta o
baixa: ignoro la freqüència de trànsit habitual) es realitzés, i abans o
després d’agafar el bac (no devíem pas creuar cap pont, diria), vam veure, en
un pla perfectament horitzontal, un xemeneia i part del pont d’un barco de
càrrega avançar amb suavitat impertorbable per entre un primer pla de dunes.
Era una impressió surreal, paradoxal i per tant divertida, plaent. Tenia el
punt màgic de les coses absurdes, impossibles. La nau va anar lliscant, ni
molt ràpid ni molt lent, a una velocitat constant, amb la cadència regular de la inèrcia i la indiferència, parsimoniosa, cerimoniosa, quasi, de les coses naturals i inexorables. Em va
quedar gravat i així i aquí ho explico.
Un cop salvada aquella barrera artificial,
la cosa va anar com qui diu de baixada i al cap de poc estàvem ja capbussat en
una de les grans artèries de la megalòpolis cairota. Seguint les instruccions
que duia vaig baixar de l’autocar abans d’arribar a l’estació d’autocars. Ho
vaig fer fingint una desimboltura exagerada, per allò d’impressionar una noia nord-americana
que anava amb el seu marit (presumiblement militar), i amb qui hi havia el
fiblonejar d’una atracció mútua. En realitat, un cop dempeus sobre l’asfalt d’aquella
desmesurada i caòtica avinguda, em vaig sentir més aviat perdut. Recordo encara
i només que era prop d’un museu (de la guerra?), que tenia exposats, en una esplanada
al davant de l’edifici, tot de míssils, canons i altres ginys bèl.lics; venint
d’Israel xocava una mica. Sense excessives dificultats, caminant una estona,
vaig trobar la meva adreça de destí.
