I què dir, que es pot dir dels
palestins? D’entrada haig de dir que conec molt menys el tema, però amb les
dades que tinc i tots tenim, es poden apuntar, igualment algunes dualitats més
o menys explosives.
Per començar hi ha l’enfrontament
entre Hamas i Al-Fatah. Com tothom
sap, els primers manen a Gaza i els segons a Cisjordània (Autoritat Nacional
Palestina). Els primers van guanyar les eleccions el 2007 i es van fer amb el
control de l’enclavament (que sempre he imaginat com una mena de Castelldefels
que anés de les Botigues de Sitges fins a la Zona Franca (un rectangle que deu
ser una cosa així com 25 quilòmetres per 6 ó 7 d’amplada?), on existeixen també (i no deixa de
ser un escarni irònic), en mig de pobles i ciutats pràcticament igual d’adotzenats,
camps de refugiats palestins... Hamas és considerat un grup terrorista i per
tant no és reconegut (de facto sí,
però no oficialment) ni per Israel ni pels EUA (i potser tampoc per la mateixa
Autoritat Nacional Palestina, ara no ho sé del cert). Com és sabut, el fil
conductor d’Hamas és l’islam en la seva vessant més o menys radical. En canvi, el d’Al-Fatah
és de signe laic.
Cal assenyalar, aquí, que ens els seus orígens, la lluita per
l’Alliberament de Palestina, com tots els altres moviments de reivindicació identitària
àrabs, era d’arrel, de filiació socialista, i per tant laica (i sovint
antireligiosa).
La divisió en blocs de la Guerra
Freda, com és prou conegut, va comportar una divisió ideològica en dues opcions
que no admetien gaires matisos: capitalisme o comunisme. Totes les lluites per
la independència (inclosos doncs la dels països àrabs) es van deixar arrossegar
i es van sumar a aquesta tendència, adoptant, per regla general, l’opció
socialista-marxista (puix que el colonitzador se situava invariablement en el
bàndol capitalista). Al leit-motiv socialista
(per motius que ignoro es va tendir a preferir aquest terme al de comunisme) se
n’hi va afegir un de tall nacionalista: el panarabisme
(segons com es miri una nova versió del panarabisme propugnat pel líder turc
Mustafa Kemal Atatürk). Els líders
àrabs, sincerament o per interès, van veure en la reivindicació de l’existència
d’una sola nació àrab, un mitjà d’aglutinar prou forces per fer front a
Occident tot mantenint les distàncies respecte a l’URSS. Aquest plantejament va
donar lloc a la creació del partit baas,
potser l’únic partit transnacional del món (existia a l’Iraq, a Egipte, a Síria
i, crec, a més països). Aquesta línia d’actuació va fer que molts dels països
àrabs que accedien la independència (real i no sols formal) s’arrengleressin amb
el moviment dels països no-alienats; països que proposaven una tercera via
entre el capitalisme i el comunisme, buscant bàsicament, a efectes pràctics,
preservar la pròpia sobirania amb una mena de neutralitat entre els dos blocs.
Per els líders panarabistes
(entre el quals va destacar Gamal Abdel Nasser, president d’Egipte els anys 50 i 60) el mot d’ordre
era modernitzar la societat àrab, i per tant, i això és una dada cabdal, arraconar
un màxim la influència religiosa, considerada un fre a la modernització i per
tant, doncs, un factor perpetuador de la dependència del món àrab-musulmà d’Occident.
L’emancipació, durant tot aquell període, no es concebia en termes d’un retorn
a les arrels, i per tant la religió, sinó d’un dotar-se dels mateixos elements
de progrés que el colonitzador. Els diners del petroli semblaven permetre
aquesta aposta.
Han passat els anys i els
paràmetres de confrontació han canviat radicalment. Amb els anys, sembla que bona
part de la població àrab-musulmana ha optat per la religió com a fonament de la
seva identitat i, en conseqüència, com a peça clau de la garantia de llur sobirania
cultural i fins i tot política. És com si s’haguessin adonat que imitar
Occident era anar sempre, indefectiblement, darrera d’Occident, i per tant
dependre’n.
Tot aquest excursus no buscava altra cosa que fer més evident i comprensible
la posició incòmoda, desfasada en la que es troba Al-Fatah (partit fundat per
Iàssir Arafat i incorporat a l’OLP el 1968), que és hereu directe, sense
solució de continuïtat, de la concepció geopolítica anterior.
La segona doble alternativa
queda d’alguna manera subsumida en l’anterior: creient no creient. Hamas, des dels seus orígens reivindica i
propugna la creació d’un Estat Palestí en el que la religió sigui un ingredient
determinant (amb l’aplicació, en menor o major grau de la xaria), i l’ANP, finalment el pió d’Occident en l’escaquer
palestí, busca conformar l’Estat Palestí sobre bases conceptuals i jurídiques
de matriu occidental.
Una tercera dicotomia, que no
afecta directament, des del si mateix de la societat palestina, però sí des d’un
punt de vista regional (i que es pot aventurar és un dels motius històrics dels
fracàs del panarabisme), és l’oposició entre xiïtes i sunnites. Els palestins són majoritàriament sunnites. Presumiblement,
això es traduiria en es beneficiïn preferentment de la comprensió i de l’ajut
dels països àrabs també sunnites, que són la majoria, i menys dels que són xiïtes.
Amb tot, uns i altres els fan igualment servir com a bandera contra l’odiat
Israel.
Com a darrer motiu de discòrdia,
que no és altra cosa que una hipòtesi personal meva, tindríem, potser, la
diferent actitud respecte als refugiats. N’hi ha desenes i desenes de milers
vivint fora de Palestina. Molts reclamen poder tornar (sinó a Israel almenys sí
a Palestina), o, suposo, aconseguir la nacionalitat del país d’acollida, el que
en la majoria de casos no se’ls hi concedeix de cap manera. És un d’aquells
problemes, d’aquells drames humans que s’enquisten i no fan més degradar-se i
enverinar-se. Com sol passar en aquests casos, ningú vol fer-se’n realment càrrec.
Per als països d’acollida són una càrrega que a sobre veuen sovint com un
factor desestabilitzador (el que més d’un cop ha propiciat que es cometessin matances:
Setembre Negre, a Jordània el 1970; Sabra i Shatila, al Líban, el 1982). La
comunitat internacional no vol o no sap pressionar Israel per trobar una
solució al problema. Pel que fa a l’ANP o a Hamas, desconec la postura oficial,
però no m’estranyaria gens que de moment no sigui cap prioritat, al.legant que
mentre no disposin d’un Estat propi no tenen la competència legal i pràctica
per assumir la repatriació.
El destí, doncs, la sort dels centenars de milers de
palestins dispersos pels països dels voltants i per mig món, està lluny d’entrar
en vies de solució. Com en el passat, segueix sent un argument per deslegitimar
Israel a ulls del món, una arma llancívola, més que no un problema que es
vulgui realment resoldre. S’ha de reconèixer que és una qüestió difícil (fins
un cert punt insoluble), però també és evident que no s’està fent tot el
possible. Durant dècades els camps de refugiats han servit de cantera de
terroristes, i tot fa pensar que segueixen fent aquesta tràgica funció.
