Per anar a Egipte de Jerusalem
estant, el més senzill (i potser barat), si recordo bé, era agafar un autocar.
Era un viatge relativament llarg (pràcticament tot un dia), però era també la
manera de compensar una mica el poc país que havia vist fins llavors. No m’ha
quedat cap imatge concreta del trajecte per terres israelianes. Suposo que
devia veure el miracle agrícola que es va produir en el seu moment allà i s’ha
anat mantenint, perfeccionant i ampliant amb els anys. Allò de la conversió
dels pedregars (sinó deserts, que es deia) en camps de conreu i vergers. Tinc
entès que van ser els israelians els que van concebre el rec gota a gota (i
potser també l’automàtic, pel mateix preu, aprofitant l’embranzida). No es pot
negar que és admirable, tot i que un cop comences a transformar la natura la
majoria de les vegades ja no t’atures i el resultat final pot ser nefast.
Aprofitar racionalment l’aigua
no és encara transformar la natura, és simplement ser intel.ligent, pràctic. El
que ocorre és que la mentalitat que t’hi porta és la mateixa que t’acaba
portant als transgènics, i si no és la mateixa (el que potser és exagerat de dir),
el salt, el trànsit de l’una a l’altra sovint es fa de forma inadvertida,
lliscant per un encadenament aparentment natural i lògic.
Per altra banda, també cal veure
en què es tradueix la riquesa que crees: “viure millor” què vol dir exactament?
Ser, fer-se millor? Ser més feliç? Si el benestar (les comoditats, la major
salut, la major esperança de vida, el tenir més oportunitats i més accés al
coneixement) no deriva en una més gran qualitat humana, queda molt per veure si
l’esforç valia la pena.
No vull donar la sensació que
recrimino i exigeixo a la societat israeliana més del que ho faria amb
qualsevol altra (estaria incorrent en el típic mancament de la doble vara de
mesurar dels antisemites), sinó que senzillament, parlant de la revolució
agrícola israeliana i essent un clar exponent d’aquesta mentalitat manipuladora
de la natura que tots hem adoptat i desenvolupat en menor o major grau, doncs em
sembla oportú i pertinent agafar-ho com exemple criticable (o simplement
pretext per fer una crítica de més abast, més enllà del cas concret, que
finalment desconec).
Aquest tema podria servir d’entrada
per a un exercici consistent a dir què m’agrada i què no m’agrada de la
mentalitat, de la realitat humana jueva, suposant que tal cosa, que l’objecte
de crítica existeixi com a cosa abordable i intel.ligible, i suposant,
igualment, existeixi el dret a jutjar des d’un coneixement superficial de la
cosa, el que de tota manera es fa igualment de “automàtica”, natural, gairebé
inconscient (la generalització i el prejudici són pràcticament actes reflexos),
quedant només al lliure albir el fer públiques o no les pròpies conclusions i
el cenyir-se o no als seus postulats en la nostra actuació; dit altrament, el
seguir i dur a la pràctica, en l’acció, les tesis, les “veritats” a les que hem
arribat.
Em podria endinsar en això, com
dic, però crec que no em ve de gust i ho deixo per a una ocasió més feliç o tal
vegada per al final d’aquest viatge-record per Terra Santa.
Com era de témer i esperar, creuar
la frontera va ser tota una història. Feia anys que Israel i Egipte estaven en
paus, essent Egipte un dels rars països àrabs, potser l’únic?, que reconeixia l’Estat
d’Israel i que, per obra de la diplomàcia ianqui (i el seu taló de xecs) havia
anant establint moments d’entesa, acords de distensió. Pensem en l’acord de Camp
David signat entre el president Anwar El Sadat i el Primer ministre Menachem
Begin –antic membre de l’Irgun), que
costaria la vida a Sadat, assassinat pocs anys més tard pels Germans Musulmans;
o en els acords d’Oslo, l’any 1994, entre el també Primer ministre Yitzhak
Rabin i Iàssir –o Yasser- Arafat, cap de l’OLP (que costarien la vida al primer
un any més tard). En virtud del primer acord, si no m’erro, la península del
Sinaí, sota control Isaelià des de la Guerra dels Sis Dies, va ser reintegrada
al territori egipci. S’ha de dir que va ser una concessió considerable per part
d’Israel, potser no per el valor estratègic i menys encara territorial (que jo
sàpiga és un tros de desert sense recursos naturals aprofitables), però pel
valor histórico-sentimental que ocupa en l’imaginari col.lectiu jueu: és la
terra de l’Èxode i el clímax del Mont Sinaí...
Com deia, doncs, feia anys que
Israel i Egipte estaven en pau (o com a mínim un sòlid armistici), però això no
era impediment perquè la frontera fos una autèntica barrera militaritzada. El
desplegament militar israelià era considerable i ben visible, com de zona de
guerra. No recordo ara si vaig veure torres de vigilància, filat espinós,
tanques electrificades i aquesta mena de coses (que hom veu en els noticiaris o
en les pel.lis i que al final ja no sap si ho ha vist presencialment o no),
però em va quedar la idea d’un exèrcit “a l’americana”, ultra-professional,
sofisticat, entrenat, preparat. Amb un sistema semblant al de les rescloses, l’autocar
va sortir d’un territori, va entrar en una mena de clos extraterritorial, i va
entrar en l’altre... No, m’enganyo: ens van fer baixar i va ser a peu que,
després d’unes formalitats de control fronterer, vam passar cap aquest espai de
transició.
El costat Egipci denotava ja la
mentalitat, el tarannà del país vers el que anàvem. No recordo si els
funcionaris respiraven més o menys simpatia, però sí que tot reflectia una
major informalitat. Em vaig fixar en un soldat i vaig entendre totes les
derrotes àrabs dels darrers, llavors, 45 anys. Era un nano jove, a qui se li escapava el
somriure; anava vestit de militar (amb un uniforme senzill i encara amb
elements desparellats) però l’actitud era la del pastor que passeja unes hores
unes cabres que no són seves i que no donen feina perquè tampoc es poden
escapar: fer passar l’estona i esperar l’hora de tornar a casa a tocar el
tambor i menjar uns dàtils. En aquestes condicions, amb un personal així, era
més que comprensible que Israel hagués aguantat les envestides (tot i la força del nombre i l’abundància
d’armament), per bé que caldria matisar, és clar: la Legió Àrab, comandada per
oficials britànics, va donar molta guerra l’any 1948, i els siris també la seva,
en les successives conflagracions. Que jo sàpiga els egipcis sols han tingut un moment brillant i
feliç en llurs hostilitats amb Israel: l’inici de la guerra de Yom Kippur, quan
van atacar per sorpresa. Va durar poc.
