Sí, sempre m’ha agradat saber,
veure com es fan certs articles, productes, objectes de les nostres vides, que
omplen el món i el fan tal com el coneixem. És allò de la revelació del
misteri: conèixer l’origen. El que em fa pensar que també hauríem de conèixer
el seu destí final. Finalment, hauríem de saber moltes més coses per poder
viure, assumir responsablement les nostres vides, entre d’altres tot el
circuit, la cadena que segueix tot allò que comprem i consumim: d’on provenen
les matèries primeres, on, qui i com es fabriquen els béns que consumim, per
on, qui i com es transporta, emmagatzema, distribueix i ven, què se’n fa un cop
els llencem perquè es fan malbé o s’espatllen. Aquesta informació (relativament
a l’abast) tindria –o si més no hauria de tenir- una incidència enorme en la
nostra percepció de la realitat, i en conseqüència lògica, en la nostra actitud
com a compradors.
Dit això, si hom es vol
estalviar l’haver de ver gaires esbrinaments, es pot limitar a seguir una sèrie
de criteris senzills: comprar productes naturals (fets amb ingredients i
procediments ecològics, és a dir naturals i biodegradables), produïts el més a
prop possible, i per empreses petites o mitjanes, mai grans. Seguint aquestes
pautes ja t’allunyes bastant de contribuir a les grans barrabassades
globalitzades. És clar que es pot i s’ha de filar més prim: no comprar res superflu;
mirar de fer-te tu mateix un màxim de coses; aprendre a reparar, adobar;
reciclar un màxim; regalar, donar allò que ja no ens serveix però que segur hi
haurà algú que en sabrà treure profit... Però seguir les tres pautes
assenyalades ja et situa en un nivell de responsabilitat raonable.
Parlant d’aquestes coses em ve a
la memòria una idea que vaig tenir fa uns quants anys en relació a la
fabricació industrial de mercaderies: hauria de ser legalment exigible que
només es poguessin emprar síntesis químiques que es poguessin revertir. Dir amb
altres paraules, que de la mateixa manera que s’ha descobert la manera de
barrejar certs materials fins al punt de crear-ne un de nou, doncs que es
demostri que s’és igualment capaç de descomposar aquest últim en els seus elements
constitutius (i no sols analíticament, sinó en termes de reciclatge). Poder tornar
al punt de partida. Això reduiria enormement la gama de matèries al servei de
la indústria, però ajudaria a fixar certs marges de seguretat, seria una
garantia suplementària de que no tot s’hi val. Se substituiria el fer actual,
completament obert i irresponsable: fer sense saber les conseqüències, fugint
cap endavant, el futur i la natura diran, per l’assumpció d’una contenció, d’una
prudència: fem sols allò que també sabem desfer. Malauradament vivim en la
superstició científica i tot el que la tecnologia (l’aplicació pràctica de la
ciència investiga i descobreix) és donat per bo, sense que ningú cridi l’atenció
sobre la necessitat de tancar el cercle, sobre els riscos que s’incorren
inventant sense cenyir-se a cap ordre natural ni, tampoc, humà. Cada dia es
creen i s’utilitzen substàncies de les que sols sabem que les podem crear i que
responen a una utilitat determinada, i res
més. Els seus efectes sobre el medi, sobre la salut a mig o llarg termini
ens són perfectament desconeguts. És la fugida cap endavant de l’utilitarisme i
el benefici immediats. Una irresponsabilitat criminal i colossal. Aviat haurem
de respondre, individualment i col.lectiva per aquest atropellament insensat de
l’ordre creat.
Tornant a l’Esquirol i la caseta
de l’encens, era manifest que els nostres amics eren lluny de seure en el banc
dels acusats, corresponent-los, més aviat, els seients dels fiscals. Com tants altres,
són dels mouen en els marges estrets de l’honestedat i la decència, sota l’amenaça
generalitzada de l'esbandiment global. Costarà tornar a una dimensió humana i
assenyada de la producció; abans, molt probablement haurem de viure una
ensulsiada, un terrabastall planetari. El gran clímax...?
Vora la dita caseta hi tenen un
gos. En aquell moment el tenien lligat perquè, sembla s’excita en excés amb les
visites. D’ençà que tinc gossos m’interesso més que no abans per aquests
animals. Tan a prop i tan lluny de nosaltres. Aquest era un pastor alemany, no
sabria dir si gran o vell, el vaig veure d'esquitllentes. La vista se’m va anar
sobretot al gran sot fangós que tenia just davant de la seva caseta. Sigui per
neguit o desfici, l’animal havia gratat el terra fins a fer un esvoranc de
dimensions notables. El forat delatava, amb les estries visibles, el treball de
les urpes. Tot i que em va semblar una mica irregular, no vull censurar ara
aquí als meus amics; ho vaig trobar més aviat còmic. Els humans fumem, ens
rosseguem les ungles, gratem el cap o llegim diaris. Els gossos captius, per
passar l’estona i desfogar-se del mal de viure, graten el terra fins a fer
perillar l’equilibri, els fonaments de la pròpia caseta, si cal. Uns i altres
ens consumim sense saber massa què és ni què fer amb el temps.
La visita de la casa, havia d’incloure,
si es volia una mica completa, el pis de dalt, on hi havia l’estudi del nostre
amfitrió. No era una sala gran, però sí suficient. Ara m’ha marxat si hi havia
una llar de foc o una estufa, però la temperatura era càlidament acollidora.
Les parets, per tota la casa, eren cobertes de quadres, la majoria seus. Una butaca, una taula amb estris de dibuix precisos (que hauran servit, entre d'altres, per acabar la il.lustració d'un joc de tarot), potser un cavallet, i quatre estanteries amb llibres conformaven aquell niu de l'artista i pensador eclèctic que és l’E.
El nostre home practica una pintura enigmàtica, mistèrica, amb predomini de negres i colors foscos. La
temàtica, suposant que es pugui dir així, és de caire espiritual. A través de
poques, escasses figures humanes, com perdudes en espais més aeris que de
perspectives terrestres, semblaria que assistim a la recerca, minimalista i
depurada, d’una recerca metafísica, del
part d’una revelació transcendent. És amant i cultivador de l’antiga tècnica de
la pintura a l’ou, i, no sé ara si degut a això, els seus quadres sovint són
planxes de fusta, amb un marc, del mateix color que la pintura, de biaix,
projectant cap enfora aquesta.
Sobre un secreter el nostre amic
tenir un llibre obert. La seva disposició suggeria que era matèria de lectura
aprofundida i sistemàtica. Es tractava d’un estudi comparat del sufisme i del taoisme.
Em va semblar admirable que algú dediqués les hores clares de la intel.ligència
a disquisicions sobre l’origen, l’abast i la confluència de doctrines sàvies.
Centrar l’atenció en les ensenyances benefactores de la nostra vida interior em
sembla el súmmum de la cultura, el seu sentit últim i més profund. Porto una
vida esperant tenir els assumptes corrents prou sota control per poder-m’hi
dedicar a pleret. Maleïda política, economia, vanitat i demés llasts... Vaig tenir
paraules de lloança i de sana enveja per aquell reducte de recolliment, aquell
sacrosant recer de laboriositat intel.lectual, espiritual, artística. Allò era
un petit laboratori on l’ànima de l’E., l’alambinava i decantava en solucions
alquímiques de progressiva purificació. Un santuari dedicat i consagrat a les très riches heures del nostre amic. El
recordatori d’un deure pendent i de quina és la direcció de la llibertat.
Gràcies.
