Un cop has creuat
aquesta realitat que fa quaranta anys que veus i que encara no entens ni saps
fer teva, arribes més o menys al que solem anomenar “el camp”. La natura
t’allibera una mica l’ànima (talment els arbres fossin més humans que els
propis humans) i copses alguns racons convincents, algun vestigi de com de maco
havia estat tot abans de que l’ésser humà perdés la seva escala.
Parcialment lligat amb
l’anterior, s’afegeix encara un fenomen d’ordre psicològic. Es tracta de
quelcom força subtil en la seva manifestació, però amb un gran impacte en la
seva acció: quelcom d’ordre mental que afecta la percepció i, a última hora, la
concepció i transformació del real. Em refereixo a l’absència de diàleg
històric i, més generalment, cultural entre el territori i el visitant.
Efectivament, i malauradament, en el nostre país rara vegada es produeix
aquella màgia del valor afegit de l’imaginari col.lectiu que fa que el visitant
se senti comprès i reflectit en el que veu, transcendit, transportat,
“poèticament”, més enllà d’ell mateix, devers, d’alguna manera, l’”ànima”
comunitària i per extensió de la Humanitat sencera. El sentiment d’orfandat
moral i cultural, de mediocritat crispada i de desolació i ensopiment vitals
sol ser, malauradament, la norma, la tònica general.
La responsabilitat de la
manca d’encontre és compartida: el visitant ho ignora pràcticament tot del lloc
per on passa i fins i tot on va, on arriba; i pel que fa al lloc, la majoria de
vegades, no està en condicions d’ensenyar la seva identitat, de mostrar el seu
fons, la seva essència: queda com un accident superficial, anodí, fins i tot si
s’ha salvat de la desfiguració habitual. És com mut, sorrudament impenetrable,
esquerpament taciturn. Per una banda, per tant, tenim un viatger que sol ser un
ignorant, un inculte, i per l’altra, un indret, la localitat que està, que
sembla tancada sobre ella mateixa, en una mena d’oblit desganat o de cofoisme
vulgar. És evident que la suma d’ambdues actituds no fa més que perpetuar un
malentès tan espès com antivital. Fa dècades que estem instal.lats en aquest
cercle nefast.
A França, per exemple,
una cosa així no passa. Les coses “parlen” i t’expliquen el que són i d’on
venen. La realitat no té ni por ni vergonya de ser el que és. L’escola ensenya
a reconèixer i a apreciar el que ofereix i conforma el país, la seva riquesa i
diversitat. Hi ha un retrobament entre l’individu i l’univers físic que
l’envolta. Aquest retrobament és cultura, no és altra cosa. Quan aquest
emmirallament incorpora encara, a més a més, l’empremta, el segell que un
pintor, un escriptor, un músic ha deixat, ha imprès en un determinat paisatge,
poble o ciutat que li han servit d’inspiració, es produeix llavors un d’aquells
excelsos “maridatges” que ens regala la cultura superior, que no és més que una
complicitat entre l’observador i allò observat, una comunió en i a través del
reconeixement mutu.
No hi ha racó de França
on la petja del passat no sigui posada en solfa, on no s’exalci la
particularitat del lloc, els seus castells, palaus, esglésies, convents o
abadies, on no es recordi la seva contribució als arts i oficis, a la
gastronomia o a la ciència, on la seva tradició popular no sigui elogiosament
publicitada. Hi ha un llenguatge de comprensió del real que ho embolcalla tot:
la cultura de la que parlàvem. Cultura, no ho oblidéssim, ve de cultivar, de
conrear un terreny per tal de fer-lo fructificar: metafòricament, doncs,
introduir, mitjançant l’esforç, un sentit en el real que el faci intel.ligible.
Amb tot, també a França
s’incorre en greus dèficits. Hi ha regions de les que s’amaga, tergiversa, o
nega la cultura local. Són les que un manual escolar de geografia de 1r de
batxillerat (de la prestigiosa editorial Nathan) d’ús fins l’any 2011 anomena
regions “oú existe un risque de repli identitaire” (on existeix un risc de
contestació o aïllacionisme identitari), a saber: Catalunya (Catalunya
Nord), el País Basc (País Basc francès: Iparralde), Saboya (primera notícia per
part meva!), Alsàcia, Còrsega i Bretanya. En aquestes regions el reconeixement
d’allò propi sempre es fa de tal manera que quedi circumscrit a la “carcassa”,
a la cosa externa, pintoresca, folklòrica, obviant curosament l’origen, la font
de la que prové la cosa, i presentant-ho sempre com una aportació coherent i
convergent a la cosmovisió dominant (la francesa, republicana i laica).
Es mata l’arrel de la
cosa però se’n conserva, (“embalsamats”, desactivats), els “fruits” més
vistosos, el tipisme més contrastat, més atractiu. Per damunt de tot s’elimina
la llengua pròpia, que és el vehicle més poderós del sentiment de pertinença
diferenciada. I em pregunto: què deuen pensar i sentir els alumnes d'aquestes
regions eventualment díscoles sentint-se tractats de "risc", de
potencialment desafectes? Bonica manera d'integrar i de fer pedagogia...
Tornant a casa nostra,
no cal dir que aquesta recuperació, reactualització de la història que es fa a França
(deixant ara de banda les regions “conflictives”) és molt escassa: el passat és
mort, no perviu en el present. Ens hem escamotejat la història, i per tant la
cultura (i viceversa). Les diferents poblacions d’una comarca o una altra no
ens diuen gairebé res del seu passat ni, per tant, de la seva tradició, de la
seva herència: allò que el seu esforç va aportar i que fa possible la seva
realitat present. Tampoc expliquen gairebé res dels seus fills il.lustres.
Llevat de Dalí (del que se n’ha fet un reclam turístic abusiu, estrident) i el
seu Port Lligat o la seva Figueres nadiua, o de Gaudí a Barcelona són pocs els
pobles i ciutats que reivindiquin i portin en ells mateixos la marca i el
llegat dels seus paisans o fills adoptius més preeminents.
A
Sitges sona amb relativa força el nom de Russiñol (s’ha sabut mantenir una
certa memòria de l’impuls que va voler donar a la vila en forma de Cau Ferrat i
les Festes Modernistes), i s’han fet alguns esforç valorar i conservar el
passat “indiano” del poble. A Palafrugell es va obrir ja fa anys un museu i
centre d’estudi dedicat a Josep Pla. Pau Casals té una casa museu a Sant
Salvador, a Arenys de Mar deu haver-hi alguna placa o algun carrer dedicat a
Salvador Espriu, a Montroig potser hi ha algun indici de que hi va néixer en
Joan Miró... Són alguns els intents per fer present, visible el bagatge
cultural del país en l’espai i a través dels noms dels seus màxims
protagonistes, d’aquells que el van constituir i enriquir al seu més alt
nivell. És certament lloable, però tanmateix encara molt insuficient: és tant
més el que es pot i s’hauria de fer!... Com a mostra de gratitud i sobretot com
a forma de teixir i reforçar el nostre vincle amb el país.
