Mirant de trobar la via per entrar
de nou a la ciutat vella, em vaig trobar en un carrer ample desolat; de cop i
volta, sense saber d’on venien, vaig començar a sentir caure pedres vora meu. La
següent tongada ja vaig veure d’on venia i qui les llançava. Eren pedres prou
grosses per fer mal de veritat. Tenia preparat un discurs per explicar-me però
la distància no feia comprensibles les meves paraules, i la meva gestualitat
semblava inútil. Vaig allunyar-me del lloc, el que va ser suficient per calmar
els ànims d’aquells zelosos adolescents que em volien fer tastar la cantelluda i
massissa aspror de la intifada.
Pocs minuts després, en un
carrer que feia pujada i que m’havia de tornar a la seguretat del dèdal de
carrers conegut, em vaig trobar a peu d’un mur alt del que sobresortia un pal
amb una bandera israeliana (desafiant, marcant territori, el que hi havia més
enllà); vaig fixar-me llavors que pels voltants, flamejant suaument, n’hi havia
alguna més: no hi havia cap dubte, allò era una mena de frontera, de front. Amb
una diferència de pocs metres d’allí vaig topar-me amb un ase (o mul) mort,
panxa enlaire, ventre inflat, boca i ulls curulls de mosques. Amb aquesta
triple estampa de l’indolent simulacre de lapidació, les banderes dels primers “avant-posts”
israelians (simples cases particulars en estat de guerra), i la macabre visió
de l’animal de tir abandonat a la seva putrefacció, vaig tornar, una mica
espantat i desconcertat, com deia, als paràmetres reconfortants del Jerusalem
turístic.
M’ha quedat també el vague
record d’una anada a una sala de ball (situada a la ciutat “moderna”) que era
en el terrat d’un edifici. Allí, més que en cap altre lloc i situació, em
sobtar i inquietar la naturalitat amb la que els soldats (sovint nanos molt
joves) porten amunt i avall les seves armes (si no són uzis són M16, com d’un
model escurçat); els acompanyen a tot arreu, i quan surten a ballar es limiten
a deixar-les recolzades a la paret o posades sobre una taula o cadira. Fa
pensar una mica en la quotidianitat armada que mostrava el cinema clàssic (potser
exagerant) quan parlava de l’oest americà. És clar que la violència, d’una
manera puntual (un atemptat) o estructural i latent (una tensió armada amb les
organitzacions armades palestines i els països àrabs circumdants o de més
enllà) forma part del dia a dia de la vida dels jueus, i ha acabat sent part
integrant de llurs vides. D’aquí el caràcter banal, natural de la presència de
les armes en la vida corrent (sense comptar les que no es veuen). La vetlla per
la seguretat forma part de llurs vides, sent-ne una constant més, quelcom plenament
incorporat com a hàbit en elles. Tot fa pensar que el permís i el port d’armes és
la cosa més estesa del món en la societat israeliana.
I difícilment podria ser
altrament si tenim present que ja molt abans del naixement de l’Estat d’Israel,
els jueus estaven immersos en un doble conflicte armat (contra els grups armats
musulmans oposats al seu progressiu establiment a Palestina), i contra la policia
i l’exèrcit britànics (responsables de l’ordre públic en el territori del
protectorat). De la mà de grups terroristes (Irgun i Stern), o, de
forma més generalitzada, de la primera força de defensa (Haganah, embrió del futur exèrcit jueu o Tsahal), les diferents generacions de jueus israelians s’han anat
familiaritzant, de grat o per força, amb l’ús de les armes. Es tracta, doncs, d’una
societat militaritzada des dels seus inicis. Presentat sempre com a dret a l’autodefensa,
el poble d’Israel s’ha vist immers en nombroses guerres: les ja esmentades del
1948, 1956, 1967 i 1973, més la invasió del Líban el 1982 i 2006 i de la franja de Gaza el
2009 (sense comptar els atacs amb míssils Scud sense pràcticament víctimes però
sí molta alarma- patits durant la 1a Guerra del Golf). Com és sabut, aquest
clima bèl.lic pràcticament permanent (afegint-se al feminisme de la mentalitat
moderna històricament predominant) ha fet que la militarització arribés també
al sexe femení: fan servei militar i assumeixen tasques de vigilància armada.
En aquest capítol de la faceta,
de la dimensió militar de la vida israeliana, incloc l’actitud intimidatòria que
vaig viure per part d’un grup de reclutes el dia que vaig visitar el Mur de les
Lamentacions. En una sala adjacent vaig coincidir amb ells; devien estar de
permís, i feien xerinola. Alguns d’ells em van mirar des d’un posat de
suficiència i superioritat absoluts, amb manifest menyspreu i burla. Amb això i
amb la meva expressió d’atemorida humilitat en van tenir prou, la cosa no va
anar més, però em va quedar un mal sabor de boca i la idea del dur que deuria arribar
a ser caure en les seves mans com a enemic.
Amb tot això havien passat uns
sis dies i tocava marxar cap a El Caire, si volia visitar ma germana, cunyat i
fill. Abandonava Israel, on tornaria ja sols per agafar l’avió, sense haver
vist, per manca de temps i, pel que fa a algunes possibilitats, mala
planificació, unes quantes coses importants. Tinc encara en el cap aquesta
llista de “mancances”: Mar Mort, desert del Néguev, la fortalesa de Massada (on
els defensors zelots van resistir dos
anys el setge romà, preferint, al final, el suïcidi en grup a la rendició), el
memorial Yad Vashem (o Museu de l’Holocaust), a Jerusalem, i encara Haifa, la
tercera ciutat en importància del país, o Galilea, que sembla és tan maco i
bucòlic, o last but not least, el Mont Sinaí. Totes i cadascuna d’aquestes coses no es podien fer, però sí un parell
d’elles. No ho vaig saber fer (ni tant sols ho vaig intentar). És evident, que el
cas del museu és el més inexplicable i injustificable.
