Tocava agafar l’AP7 i després la C17. Conduïa ma cosina. Arribats al peatge de Mollet va activar o col.locar addientment el teletac i vam passar, com és el cas, sense aturar-nos. Sempre m’ha fet una certa gràcia la gent que porta aquest dispositiu. És com si a l’hora de ser bastonejat o fuetejat en el camp de concentració hi hagués la cua de la majoria, que espera el seu torn, i els que tenen el privilegi de ser pegats sense haver d’esperar.
El millor del cas, es nota, és que els que s’han procurat i gaudeixen del dit teletac, n’extreuen una mena de sentiment de superioritat moral, com una presumpció aristocràtica: hi ha la plebs i nosaltres, els escollits. És una cosa que vesteix, que fa ric...
Jo, darrerament tampoc m’aturo, o pràcticament no: m’enganxo al cotxe del davant i passo amb la barrera encara aixecada. El declarar-se insubmís està molt bé, però no sempre hi ha cabina o personal a mà i en qualsevol cas implica la pèrdua d’uns minuts. El que m’agrada més de la pràctica aquesta és el timbre que s’activa automàticament. Ser-ne la causa, desencadenar-lo et fa sentir, durant un segons, un petit frenesí: és el premi a la lleu tensió viscuda just abans de fer la “contravenció”, tensió motivada per la incertesa de si no hi ha cap empleat massa a prop, algun cotxe dels mossos a la vora, de si els nervis no faran que se’t el cotxe just a mig camí de la barrera, de si aquesta no et caurà al damunt... Comptat i debatut, riscos, tots ells, fàcilment superables o improbables.
Diguem que em prenc al peu de la lletra allò de la igualtat. O paguem tots, a tot l’estat, o no paga ningú. Com el primer sembla difícil, es passa sense dilació a la segona opció. L’AP7 deu fer uns 45 anys que està en servei: per molts anys!, però a partir d’ara gratuïta, gràcies i no hi ha de què. Ja hem fet prou el “primo” (o el préssec, en català estricte i castís).
L’esmentat timbre, però, té una altra particularitat que me’l fa altament agradable. Sona, dringa igual que el timbre de l’escola, si més no la del primer edifici al que vaig anar: el palau que el Liceu Francès tenia al xamfrà de Provença amb Bailèn (a tocar d'una benzinera i d'un monument -suposo que encara existeix- dedicat a Narcís Monturiol i al seu Ictineu, amb rèplica d'aquest a escala reduïda). S’hi cursava tot primàries, i hi anaven els fills de les famílies que optaven per aquesta escola que vivien al centre de la ciutat o volien pagar una mica menys; els altres anaven directament a Pedralbes. Hi vaig entrar amb 3 ó 4 anys i en vaig sortir amb 10. No vaig poder acabar-hi el cicle de primàries perquè se’l van vendre a Núnez y Navarro que va fer-hi un bloc de pisos sense cap interès (hi passo de tant en tant pel davant). Un pecat, ja que el palau aquell, neoclàssic, amb la seva portalada de ferro en arabescos, la seva escala d’aparat (amb la placa en record d’unes alumnes mortes en un accident d’autocar uns quants anys abans fixada a la paret, ben visible), el seu pati asfaltat amb alzines i palmeres, tenia el seu innegable interès. Era un lloc sever, recordo les bombetes esmorteïdes (com d’hospital d’entreguerres), les portes versallesques (d’aquelles estretes i d’una altura, per a l’estatura i la imaginació d’un nen petit, incommensurable, esglaiadora, infinita...), el porxo senyorial, els sostres alts amb motllures i estucats, els passadissos i racons clarobscurs, la pols daurada en suspensió... la quietud feixuga, solemne de la institució, amb tot el seu pes històric, tota la seva prosopopeia afrancesada. El terror, vaja, però un terror interessant, ric en matisos i tonalitats.
Tot allò, doncs, també l’edifici “modern” dels anys 30 amb les seves finestres d’angle corbat, amb el seu “préau” (pati cobert) on ens esbatussàvem en batalles equines; les rotllanes dels arbres on, en un terra naturalment compactat que oferia una variat relleu, jugàvem a “caniques” ; les papereres de fusta quadrades, amb menys base que obertura (on més d’un cop hi acabaves castigat); els shorts d’esport de noi gran que et posaven si et pixaves a sobre (que a més de ridiculitzar-te per la desproporció, t’estigmatitzaven cruelment); les serradures que s’empraven per absorbir tota mena de líquids, també els vòmits; les classes de música i rítmica –allò del triangle, cant i alguna cosa més- en el soterrani de la mà pianística del Monsieur Moreno; la vergonya d’arribar tard, un dia més, seguint l’horari patern (que et feia creure que prement un botó, al SEAT 1.500, a l’estil Fantomas, li sortirien unes ales i es posaria a volar, superant així l’embús del Mercat de l’Abeceria) i l’haver de tustar la porta i entrar sota la reprovadora mirada de la mestra i dels condeixebles (que es recreaven tapant-se amb la mà la boca oberta en un "oh!" d'hipòcrita escàndol); la vergonya encara més gran de ser enviat castigat a la classe del costat, dempeus i de cara a la paret; l'esparadrap amb el que et tapaven la boca si xerraves massa i el dolor de l'estirada sobtada per treure-te'l al cap d'una o dues hores; la silueta de la Madame Nieves, la majordona, ja gran aleshores (al cel sia), ama de les serradures, de la mercromina, de les “tirites”, de l'aigua oxigenada, dels rotlles de cotó fluix amb paper blau marí, de les claus, de l’ordre i les consignes i instruccions pràctiques (anava sempre amb bata blanca, amb aire cansat i fastiguejat, però amb ànim sofert, abnegat, remugant amb un castellà precís, i arrossegant una figura que s’anava estrenyent de baix a dalt, com si s'hagués fos, amb un no sé què Floquet de Neu); l’elegant i dolça Madame Mille (que va perdre el marit canviant una bombeta) traspassada fa uns pocs anys, ja nonagenària... totes aquestes coses van desaparèixer (o van quedar enrere i com congelades) amb l’enderroc d’aquell singular edifici.
Adéu igualment a les curses de quadrigues al voltant de l’edifici (agafant-nos pel davantal blanc, 1, 2, 4: sis nens a tota velocitat, derrapant als revolts del pati); adéu a les doloroses estirades d’orella del “Proviseur”; adéu a les salvatges i encaixonades partides de futbol a la part del darrera de l’edifici; adéu als berenars de panet amb xocolata i tovallonet de paper, repartit en grans cistells de vímet; adéu als pupitres amb, encara, orifici per fixar-hi el tinter (que de seguida vam deixar d’emprar); adéu a les comfortables cadires de fusta i tub metàl.lic (disseny francès dels anys 50), companya i refugi de tantes hores tenses o tedioses; adéu a les migdiades asseguts i amb el cap sobre la taula (gran, rodona, baixa) i els braços agafats al seu voltant; adéu a la cantina, amb els davantals de quadrets vermells i blancs de rigor, els vasos aquells rodons (també disseny francès de mitjans del XX), el noi més gran que feia d’autoritari cap de taula, les peroles de llauna i l’obligació d’acabar-se el que tenies al plat; adéu a les "patères": els penjadors en forma de garfi on penjàvem l'abric, l'esmorzar, el paraigua, etc.; adéu a les saboneres de braç fixat a la paret i que no veies enlloc més; adéu a les bossetes amb tancament de cordonet (de tela blanca, amb el nostre nom cosit); adéu a les fotos anuals en el pati de tota la classe en grup (amb tres nivells escalonats i la professora d’aquell any); adéu a les fotos individuals amb positura d’estudi, en companyia d’un animal dissecat o tal vegada un globus terraqüi; adéu a la “visite médicale” anyal, amb la vinguda d’uns doctors d’aire tintinesc, amb bata blanca, ulleres i unes màquines grans que et radiografiaven el pit, any rere any, després d’haver-te examinat, un d'ells, sempre el mateix, el “pito”...
Adéu, així mateix, al material escolar: als “plumiers” amb les plomes estilogràfiques, els llapis Staedler (o és Straedler?) de mica (aquells amb els colors dels taxis barcelonins), el que tenia un extrem vermell i l’altra blau, els bolis marca bic (els “cristal” i els “naranja”, més fins), la goma MILAN, el regla quadrat (que algun ensenyant emprava per pegar a les mans), l’escaire i el compàs, el boli de quatre colors (blau, negre, vermell i verd) amb els ressorts corresponents, els “buvard” (paper assecant, de diferents colors), els “dax” de cera per al dibuix, els llapis de colors “Caran d’Ache” (crec que s’escrivia així), les cartolines, l’aeronfix per protegir els llibres, la plastilina o fang dels treballs manuals, el ciclostil per imprimir textos, les estisores de puntes arrodonides, el “pegamento imedio” i la seva insuperable olor, als quaderns de quadrícula francesa (sols disponibles a les llibreries-papereries Estel i Jaimes), les fundes ad hoc amb el petit requadre on introduir un paperet amb el nom de l’assignatura i el propi...
Tot això i més, era "Provença". Fins al darrer dia ens van fer creure, abusant de la nostra ingenuïtat, que salvarien alguns elements, com la reixa de l'entrada o la palmera principal... Res de res. Se'ns va instal.lar en el nou edifici de modernitat anodina aixecat en el recinte del col.legi de Pedralbes i punt. Érem els "provenzanos", apel.latiu que segons com i qui ho deia amagava un deix de desdeny.
Tot això i més, era "Provença". Fins al darrer dia ens van fer creure, abusant de la nostra ingenuïtat, que salvarien alguns elements, com la reixa de l'entrada o la palmera principal... Res de res. Se'ns va instal.lar en el nou edifici de modernitat anodina aixecat en el recinte del col.legi de Pedralbes i punt. Érem els "provenzanos", apel.latiu que segons com i qui ho deia amagava un deix de desdeny.
I heus aquí que el timbre del peatge té la capacitat, l’instant d’un segon, de fer que el meu cap, en forma d’eco nostàlgic, d’entranyable ressonància, de llunyà record, rememori condensadament tot aquell univers físic i mental que, com dic, queda circumscrit en el simple terme de "Provença"...
No era la meva intenció obrir aquest parèntesi "memorialístic", aquesta digressió tan foraviada i densa, però m’ha semblat bé aprofitar l’ocasió: a questes alçades, ho reconec, visc permanentment amb la idea, el sentiment de que potser no arribaré mai a la propera oportunitat.
