En aquells anys encara no havia
fet el dol per la destrucció del medi ambient. Era conscient de la dificultat i
ja llavors actuava més per testimonialisme que altra cosa. Actualment, sense tirar la tovallola, ja no
fio l’esperança en l’ésser humà. Tot i que les coses depenen de la nostra
voluntat, si aquesta està malalta, el resultat serà necessàriament insuficient,
malaltís. Estem en un sistema que no vol ni sap parar: sempre faltaran
carreteres, sempre faltaran cotxes, sempre faltarà de tot. No és, com per moments
sembla que encara ens vulguin fer creure, que es vulgui arribar a un nivell
determinat de desenvolupament prefigurat i allí, finalment, aturar-se. No, no
hi ha límit, no hi ha idea (pla, projecte) d’on es vol arribar... El que compta
i mana és el moviment, constant i indefinit. El creixement perpetu. La crisi
actual ha frenat la tendència, però tot fa pensar que serà una cosa temporal i
que no canviarà res: el sentit de l’”evolució, un cop superat el sotrac,
seguirà sent el mateix.
En aquestes condicions
(irracionals) el final només pot venir imposat des de fora. Xifro les
esperances, doncs, en forces ahumanes. Tal vegada, com professa l’amic J.,
geògraf de formació i professió, en una “escatologia geològica”: la subversió
de l’”ordre humà”, de la fina capa terrestre transformada pel seu obrar, per
l’acció de descomunals forces tel.lúriques... La superfície humana del món
anorreada per les convulsions de volcans i terratrèmols de magnitud colossal,
apocalíptica. La lava devorant, empassant-se, amagant definitivament l’asfalt i
les construccions sense ànima... Una imatge, així, presa en abstracte,
reconfortant; presidida per la certesa de que guanya qui riu el darrer, que
sembla que hauria de ser la natura, malgrat tot.
L’objectiu de la passejada era
ensenyar-nos unes cingleres espectaculars que eren allí mateix, com qui diu
gairebé tocant al poble. Un riu, que no es veu, o molt poc (de tant al fons que
queda), havia creat un serpentejat de precipicis de notable verticalitat. Tot
era bosc d’alzina, amb el seu verd fosc apagat. Aquí i allà, es veien les taques
de fullam ressec, ocre, de les alzines que no havien resistit (o encara no s’havien
recuperat) de la sequera de l’estiu, tal com va explicar l’E. El camí baixava
fins al fons de la gorja, però ens vam limitar a arribar a un petit terraplè,
projectat cap al buit, que serveix per al tir al plat. Jo entenc que el lloc
invita a alguna mena de desafiament (l’amenaça d’aquells espadats, aquella cosa
sublim i provocadora de l’aire atrapat en el rocam salvatge), però optar, com a
forma de diàleg amb l’inabastable natural, pel tir al plat, em sembla una falta
d’imaginació bàrbara, la veritat, i no tant pel soroll com per la constel.lació
de fragments de plàstic que queden escampats en un radi de 100 ó 150 metres
(sense comptar els quilos de plom que tampoc hi fan cap bé). Les coses haurien
de canviar, i molt, però de moment és el que hi ha.
Preguntats si el riu oferia
llocs macos per banyar-s’hi, els nostres amfitrions ens van informar que el riu
rebia totes les aigües de desguàs de tota la filera de cases que donaven a
aquella banda, i que per tant estava contaminat. Una decepció més, sort que ja
hi estem avesats.
Mentre tornàvem cap a la casa, l’E.,
amb els seus ulls grisos i un xic aquosos (com dos boles de plom semi-fos que parlessin),
em va seguir explicant un projecte que vol tirar endavant la primavera de l’any
vinent. Vol fer mitja volta a Catalunya a peu, però en lloc de dur motxilla té
pensat portar una “burroteca”: un estri consistent en una roda i dues nanses
que es fixen als malucs (i que sostenen, entre elles, la bossa). La cosa es
fixa, és clar, darrera d’un, i en principi ha de poder circular pels terrenys
més escabrosos i estrets, ja que la roda puja, salta qualsevol obstacle, i l’amplada
de la cosa és la mateixa que la de la persona que el duu posat. Vindria a ser
la versió humana d’allò que es veu en algunes pel.lis de l’Oest, amb un ferit
estirat en una llitera enganxada a un cavall, que l’arrossega. Desconeixia l’invent
i em va semblar fantàstic. Em va dir que tenia encara alguns dubtes tècnics de
com havia de ser l’artefacte en qüestió (que es volia fer fer adaptat a ell,
doncs) i li vaig recomanar que es posés en contacte amb en D., el meu soci
(cosa que a dia d'avui encara no sé si ha fet). En qualsevol cas la idea de
recórrer mig país amb “burroteca” em va semblar genial i el vaig felicitar per
la iniciativa i animar a portar-la a terme.
L’altra cosa que té entre mans
és organitzar una segona trobada d’”art i espiritualitat” (a Montserrat, com la
primera, o en algun altre lloc). Persegueix, de fa temps, els punts de
contacte, d’influència, entre una cosa i l’altra. No em faria cap mal apuntar-m’hi,
encara que vaig molt fluix d’ambdues coses, o bé justament per això mateix...
No havia vist l’E. des de l’agost,
quan es va prestar a venir, en dues ocasions, a Capmany a ajudar-me a contrarestar
els efectes de l’incendi. Puntual com un rellotge, va aparèixer disposat al que
fos. Al pobre el vaig tenir unes hores cavant i plantant una filera de boixos. Quan
m’hi vaig fixar vaig veure que s’havia desviat una mica al topar amb les fortes
restes d’unes arrels de mimosa. Desautoritzant-lo un xic expeditivament, vaig
desfer la meitat de la seva feina. Més tard em vaig avergonyir i li vaig
escriure un mail de disculpes. El segon cop que va venir ens vam centrar
exclusivament en el tancat dels gossos. Vam formar un molt bon equip. Tot
plegat, amb la calor tòrrida, l’escampall de runes, la duresa de la tasca, la
cara de Peter Cushing (l'actor que feia de Sherlock Holmes a les pel.lis i sèries dels anys 60 i 70) de l’E. i el seu cos magre, tenia un punt de Kommando d’Auschwitz (ell fent de Primo
Levi a Si això és un home) o d’esclau
jueu a l’Egipte de l’Antic Testament. La seva ajuda amb el ciment, el trepant,
la radial, les vares i cargols va ser molt útil: el resultat té un punt de
fortificació medieval que hauria de durar el que els hi queda de vida als
gossos, i deu anys més.
Vam arribar a la casa i ens vam
ja acomiadar. Gràcies per tot, fins la propera. A El Figaró estàveu bé, però
aquí també. Molt sà tot això... Ja et posaré en contacte amb en D, E., per això
de la “burroteca”... El sol començava a baixar sobre un llunyà horitzó de
muntanyes.
Fent camí cap al poble vam
veure, amb aquella llum blavosa i contrastada de l’inici del crepuscle, cap a l’est,
una formidable muntanya de núvols tempestuosos. Vam baixar un moment del cotxe per a contemplar el fenomen, d'una extrema bellesa. Reprenent la marxa vam recordar un dels
propòsits de la nostra vinguda a l’Esquirol: localitzar l’hostal on havia mort
el pare. Sabíem el nom: Hostal Collsacabra.
