Cròniques africanes (III)

Aquesta és la tercera entrega. Evidentment, aquests escrits són sols pinzellades fragmentàries del viatge. No sempre tenia temps o humor de prendre notes, i tenir a mà un ordinador era quelcom molt intermitent, atzarós, discontinu. Per altra banda, la memòria també és selectiva i limitada. Hi ha molts llocs, moments, situacions que per una raó o una altra no arribes a descriure o sols molt indirectament. Per altra banda, la immediatesa et fa donar importància a coses que la perspectiva del temps relativitza. Tendeixes igualment a donar per generalitzable el que potser no és més que un accident anecdòtic. La ment vol entendre i inevitablement tendeix a simplificar, a jerarquitzar, a associar... coses que són extremadament complexes, sense lligam "piramidal", inconnexes... Passes rabent i vols copsar la llei que regeix un món físic i humà que porta milions d'anys coent-se al seu ritme i a la seva temperatura. Creus comprendre però inevitablement et quedes a l'escorça superficial dels fenomens. Tot i així hi ha una cosa que se'n diu intuïció, sentit comú, i coneixement de la condició humana que t'ajuda bastant a saber per on van els trets. Tot és diferent i alhora, en el fons, idèntic.

Un detall: escric Malí, així, amb accent, per entendre que és el correcte si ens basem en la manera com es pronuncia en francès (que és com ho pronuncien els malians quan parlen el francès, l'antiga llengua colonial).  la llengua colonial parlaantiga colònia). En francès l'accent tònic sempre recau en la darrera síl.laba, i per tant, encara que en francès això no implica que s'hagi d'accentuar (ja que les i no porten accent llevat d'uns pocs casos quan van després d'un 'a', donant llavors una 'î'), si ho transposem al català (o al castellà), cal accentuar-ho. Dit això, sembla que en català i castellà cal escriure i pronunciar "Mali" (Mali: amb l'accent tònic a la 'a'), però sembla pertinent ser fidel a com la gent del propi país anomena aquest quan parla en francès. Seria interessant, és clar, saber com ho diuen quan una o l'altra de les llengües indígenes, com el bambara o peul, però admeto que no vam portar la curiositat fins a aquest punt (podria ser perfectament, nogensmenys, que no tinguin més mot que el francès: el concepte, estatal, d'un territori tan vast com el malià designat amb un sol nom, diria que escapa bastant a la psicologia, i per tant a la llengua, locals. 

BAMAKO (capital de Malí)

Us envio una salutació des de la capital de Malí. Una dada perquè us feu una idea del lloc on som: dos cops l'extensió de la península ibèrica i 13 milions d'habitants (un 10% a la capital)... Vam arribar fa tres dies, després del periple de mes de 5000 km que ens havíem proposat de fer... Aquí a Bamako, molta vida, bastant de verd, pol·lució per un tub (cotxes i ciclomotors i pols de carrers sense asfaltar, pedregosos i amb abundància de sots a matar; no puc evitar que els ulls se m'irritin i la gola se'm carregui tan bon punt circulo pels carrers...), un gran riu (el Níger), dos grans ponts que el creuen (amb trànsit infernal), una gran extensió de cases d'una sola planta, i el típic, clàssic brogit, caos "medieval" d'ètnies, castes, oficis, mercat, indigents, venedors en minúscules, ronyoses i tronades paradetes per tot arreu, carrers a les fosques, sense voreres de cap mena... Un conjunt "salvatge" i pacífic alhora... Un immens poblat amb quatre edificis alts i a l'occidental (o a la internacional: s'estila força l'estil sudanès, que diuen), uns quants carrers amb mansions per als rics, d aquí i de fora (ser europeu ja casi es sinònim del darrer) en un estil nou ric tirant a "Marbella-Pompeia" que fa feredat... En el centre històric abunden encara els edificis de l'època colonial: molta galeria, porxo, balcó, sòlid i ombrívol, teulades força obliqües, persianes, colors blancs, càlids, vermellosos... Acollidors i alhora inaccessibles, com protegint-se de la calor... i del negre; fan pensar en l'Índia i en les pluges torrencials dels monsons. La calor, tot i fer-ne més de l' habitual per aquestes dates, segons ens han dit, és encara francament suportable. Els bons amics que ens acullen viuen quasi als afores en una torre amb jardí tropical (mangos, papaies, cocoters...), piscina, guarda (obligat) i tot l'espai del mon, a tocar d'un braç del riu; s' hi està divinament: lluny del soroll i de la contaminació, almenys la més visible i agressiva, i amb els millors amfitrions i guies que hom pugui desitjar i imaginar.

L'Àfrica negra, és sabut dels que hi han estat, té un costat de candor, de frescor, d'innocència realment captivador i intensament entendridor, però la veritat és que se'm faria bastant impensable la idea de viure-hi permanentment; hi ha quelcom excessiu difícil de definir (massa irracionalitat potser?). Hi ha també una presència bastant abassegadora de greixum, d'immundícies, de deixalles de tota mena, plàstics enmig de qualsevol lloc habitat... que tira bastant enrere. Hi ha potser també com quelcom de catastròfic en l'ambient, en l'aire: el nivell d'absurd, de contradicció, de paradoxa és tremend i difícilment assumible per a un europeu... Les diferents tensions sembla que inevitablement hagin d'anar pujant de grau fins a l' explosió... Al mateix temps, tanmateix, tot sembla ser viscut amb naturalitat, resignació, espontaneïtat, abnegació, dignitat... La vida, la mort en dansa perpètua, amb gravetat i puerilitat simultànies, a l'uníson. Aquí tot sembla, resulta infinit i etern... El paradís i l'infern plegats. De fet, no ens enganyem, és la sensació que hom té, pot tenir a tot arreu, simplement aquí es més pujada de to, més contrastada, més patent, més immediata. Aquí la vida assalta amb la seva "elementarietat"; l'abstracció, idea, convenció, codi i teoria estan en minoria. L'"ara-aquí-real-viu" domina clarament.

Demà marxem al País Dogon, a uns 800 km al nord-est: una mena d'Àfrica dins l' Àfrica... Sembla que la meitat nord del país es zona perillosa per als occidentals; està per veure si podrem visitar Tombuctú... Es diu per aquí que els factors d'inseguretat serien de tres menes: l'islamista, amb bases a Algèria i Mauritània (i al mateix Malí, al nord desèrtic); el trànsit de droga (l'Àfrica occidental hauria esdevingut una plataforma de llançament, la notícia del moment és un Boeing aparegut calcinat al mig del desert que hauria servit per transportar no sé quantes tones de droga des de l'Amèrica Llatina); l'impacte sobre la regió de la guerra de Costa d'Ivori de fa uns pocs anys, amb gent desplaçada avesada a la violència...

El que trobo curiós és que més enllà del tòpic de que se'ls veu feliços, o almenys menys neguitosos, amoïnats o amargats que nosaltres els occidentals, la majoria de la gent té un bon aspecte envejable. Serà que es cuiden molt (dubtós), la constitució física, la qualitat de la pell, o que sols sobreviuen els més forts. Sigui el que sigui, el cert és que fan bona cara... I vesteixen amb aquells vestits estampats, sobretot les dones, tan llampants i magnífics. Pel que fa a l'arbre sagrat de l'Àfrica, el Baobab (molt present en el nostre recorregut de mil km entre Senegal i l'Oest de Malí, què us podria dir? Doncs simplement que és extraordinari, improbable, impressionant, encantador, únic, irreal, extraterrestre, fantàstic, màgic, fabulós i tot el que vulgueu. La veritat és que és més humà que vegetal. Del seu fruit, una mena de penjoll de closca dura recoberta d'una pell com de vellut, se'n fa un suc prou estimable, però malauradament relativament difícil de trobar (a diferència de l'omnipresent Coca-Cola). Ara és sense fulles, fantasmagòric; suposo que verd deu ser igual o encara més espectacular.

Bé, com us podeu imaginar tot el que veig em fa pensar molt, qüestionar-me la meva manera de viure, i tot allò dels valors occidentals, etc. Molt probablement, com era previsible, la meva percepció de la realitat quedarà trastocada definitivament. Com deia, però, si mai em tornés a expatriar no seria per aquestes latituds (segurament tiraria si de cas més cap al Marroc), però a la vista de la realitat d'aquí em pregunto si es pot realment ser feliç en els nostres descreguts països occidentals, si no hi ha alguna cosa de fonamentalment equivocada en la nostra manera d'entendre i de viure la vida. Dit altrament, costa enyorar Europa, la veritat. Aquí la realitat, la vida no és abstracta ni cibernètica, és vitalment mortal, com sembla que ha de ser. Bé, soc conscient que no us dic res de nou que no hàgiu sentit, llegit o experimentat vosaltres mateixos alguna o moltes vegades.

Cròniques africanes (II)

Segueixo amb els relats aquests del periple per la costa atlàntica del nord d'Àfrica. Deixant enrere el Sàhara Occidental, ens endinsàvem a Mauritània. Ho fèiem amb una certa aprensió sinó por. Fa un parell de mesos que havia tingut lloc el segrest dels cooperants catalans. Havíem forçosament de passar per la mateixa carretera que ells. Però nosaltres no anàvem en cap caravana "pija" de camions d'última generació, ni ningú podia saber (amb antelació de poques hores) que passaríem per allà. És cert que anàvem amb un cotxe, el meu, que no passava desapercebut pel fet de ser un monovolum (allà s'estila el Mercedes i altres marques de berlines). La idea era creuar el país el més ràpid possible aturant-nos el menor nombre de vegades possible. De tota manera, el país és prou gran com per haver de fer-hi dos nits, per veloçment que vulguis travessar-lo. El trajecte aconsellat, i potser també el més curt, era anar per la carretera de la costa de nord a sud, fins a Senegal. 

L'opció d'agafar la carretera que va de la capital cap a l'est, en diagonal (la "route de l'espoir", carretera de l'esperança) i entrar directament a Mali, quedava descartada ja que semblava més perillosa (feia un any o poc més uns turistes hi havien estat assassinats). Un sempre creu en la seva bona estrella, però si haig de ser totalment sincer, també diré que emprenia aquell viatge amb una indiferència considerable respecte a la meva sort. Els quasi dos anys que portava patint els acúfens (el brunzit a les oïdes -l'esquerra en el meu cas- i cap) m'havien desgastat molt la moral i la idea de ser segrestat o assassinat em deixava fred, impassible. Des d'una mena d'estoïcisme indolent em veia passant sis mesos o un any aprenent a parlar l'àrab, llegint l'Alcorà i convertint-me a l'islam, i alhora patint calor i set i malvivint en condicions infrahumanes. Em representava, captiu, endinsant-me per la via mística fins a l'extrem de convertir a la no-violència els meus segrestadors. En d'altres moments intentava endevinar, concebre què se sentia en el moment de ser decapitat o tirotejat; podria mantenir fins abans de la passió i la fallada fisiològica la sensació d'irrealitat, d'insensibilitat?

No sé si aquesta fredor em va fer córrer riscos innecessaris, però sí que em va donar una llibertat d'acció, una tranquil.litat (dins del meu calvari íntim, s'entén) considerable. 

Qui va fer prova de coratge (que no és altra cosa que el fer accions o suportar situacions superant la viva por que aquestes generen en tu) en tot cas va ser en David. Jo anava bastant com un zombi. Encara no havia fet el dol de la realitat i vivia l'esquinçament de sentir-me'n separat, amb la desesperació autodestructiva que això implicava. Ara, l'hàbit i l'instint de supervivència han fet aquest dol, i el replegament cap a la vida interior ja s'ha operat en tota la seva extensió i profunditat, esperant, tal vegada, el moment l'oportunitat de tornar a la superfície. Dos anys enrere encara no érem aquí, però. 

MAURITÀNIA

Han passat uns dies, us escric només per saludar-vos des de Nuakchott, la capital de Mauritània: un país molt pobre, infinitament més que el Marroc, i una capital caòtica, extenssíssima, bruta, sorollosa i amb regust a tub d'escapament i d'excrement. També molt acolorida i intensa, és clar. El vestit nacional dels homes és d'una extrema bellesa i elegància; túniques flotants de colors blancs i blaus amb motius marrons brodats (crec que en diuen "bubús")... El tipus físic del homes realça encara mes la gràcia, la màgia del vestir així; qui mes qui menys sembla un príncep sortit d'un comte fabulós. El país, el que hem vist, és tot desert deixat de la mà de Déu, amb gent vivint en tendes, barraques, o precàries casetes. Els afores de la capital és la cosa més desoladora que he vist mai: a la calor i l'extrema nuesa,  pobresa del panorama cal sumar-hi encara l'assot d'un vent carregat de pols i sorra que ho empastifa tot. Hom té la sensació de trobar-se en un indret maleït... No es pot evitar plànyer els habitants d'aquest país: els hi tocat unes de les condicions de vida més dures que es pugui imaginar. Excepcionalment hem fet nit a un hotel de luxe i ara tirarem cap al sud. Senegal és només a poc més de 200 km; comptem fer nit a Saint-Louis.

Tant l'entrada com la sortida de Mauritània hauran estat rocambolesques, una cursa d'obstacles, d'extorsions o suborns (segons com es vulgui veure) a més no poder. Saint-Louis de Senegal (penúltima etapa de l'Aéropostale (Saint-Exupéry i companyia) al continent abans de creuar l'Atlàntic) molt maco i amb glamur decadent. Noies altes, primes i tot i així sovint fortes, atlètiques; els nois igual. Vam visitar una reserva d'aiguamolls: pelicans a dojo, corbs marins, garses... varegs (una mena de llangardaix d'un metre de llarg) i, sort excepcional, sembla, un parell de cocodrils. L'interior de Senegal i l Oest de Malí van ser una mena de ral.li per carreteres interminables, amb esvorancs traïdors, dotzenes d' animals morts a les cunetes (bàsicament zebús, ases i cabres; vam poder veure voltors en acció: bastant truculent) en diferents estadis de descomposició (el sol abrusador, els voltors que dèiem, els xacals i la mateixa pell coriàcia fan que la cosa no sigui particularment escabrosa, però: la momificació predomina sobre les modalitats repugnants). 

Hi ha també  restes, vestigis - sovint molt recents - de terribles accidents, desenes de camions avariats amb el conductor treballant-hi de sol a sol sota la calor i al mig del no res (no sempre tenen el triangle i avisen amb una successió de branques tallades al llarg de la carretera: curiós però efectiu), infinitat de vestigis de pneumàtics rebentats (els usen fins que els gasten, allisen totalment les rugositats i rebenten), poblats de cases de fang, cotxes i furgonetes carregades de gent o de mercaderies fins al desbordament, carrets amb ases amunt i avall... Molta ramaderia, agricultura tradicional, comerç d'estricta subsistència. Resumint, una mena d Edat Mitjana. Ja sabeu, la gent viu, comercia, trafica, dorm, parla, espera, menja, papa mosques al carrer... I potser també hi moren, desesperen, se suïciden (encara que això darrer no sembla que entri massa en la mentalitat local; cal una abstracció mental, una imaginació temporal que aquí deu anar escassa: amb alegria o dolor, aquí la vida omple, ocupa, i no hi ha temps de projeccions futures); a més, qui mes qui menys té un munt de gent que depèn d'ell...

Cròniques africanes (I)

Aquest viatge de l'amic JP per la façana atlàntica d'Àfrica, fins a Senegal emprès aquest proppassat diumenge, m'ha fet venir ganes de rescatar el que vaig escriure fa dos anys d'aquest mateix itinerari. Són quatre cròniques. Pel que fos no vaig escriure res dels primers dies al Marroc, ni tampoc dels darrers a Senegal (llevat del que inclogués de forma escadussera per aquí o per allà, ja no recordo). Tot i el meu esforç per ser exacte, segur que hi ha imprecisions de noms i dades, però l'interès que puguin tenir és el d'una mirada que descobria un món que li era desconegut, malgrat tot el que hagués pogut saber prèviament (per documentals, lectures, fotografies, guies) d'aquelles contrades. 

Anant cap al sud. El desert (Dakhla – sud del Sàhara Occidental)

Escric des d'un cibernet en una ciutat perduda entre el desert i l'oceà, Dakhla; ex Villa Cisneros. Una punta habitada al mig del no res. Tenim mes de 2000 km a les espatlles, amb els més de 500 de desert d'ahir, i els ulls plens de paisatges, horitzons, somriures, carrers de pobles atrotinats i carregats de vida intensa, anàrquica, immemorial, atemporal... Orient en tots els sentits i per a tots els sentits. El viure i deixa viure, amb l'infinit i la naturalitat de la fe, amb la seva saviesa, fraternitat i fatalitat. L'espectacle constant de l'espontaneïtat, la senzillesa, la puresa de cor, la sòbria elegància, la dignitat congènita, el primitivisme atàvic... Un sentit de l'estar i del obsequiar, del servir i del acollir, mai vistos per mi. Una capacitat d' aguantar el propi destí o contemplar el no res (morint-se de fàstic) propis d'una humanitat, imbuïda de noblesa, que semblava desapareguda. 

Gent soferta perduda en la immensitat fosca de la nit; gent unida ocupada o ociosa arreu; ases, gossos i gats coexistint amb els humans en el seu pintoresc desordre de provisionalitat, improvisació, deixalles i brutícia... Una arquitectura simple però original i pràctica en les formes, càlida en els colors, conformant arreu un far west de cases baixes i de polsegosos carrers amples que ofereixen tothora de tot. La decència en la compostura, l'amabilitat o com a mínim cortesia en el tracte. Interiors modestos però esforçadament polits. Menjar gustós, amb el toc elaborat de la tradició. En fi, tot un món, difícil de descriure però entranyable i fàcil d'entendre i segons com d'envejar, i molt.

I és que hem conegut, passant d'una revolada, el Marroc "profund", no turístic, on la gent no et persegueix pidolant, o sols el mínim suportable, i on et sents, et pots sentir segur i com a casa; bé, de fet molt més que a casa. Un Marroc on fins i tot conduir és un plaer, on l'absència de codi de la circulació és substituït per la intuïció, l'instint i la camaraderia humana, amb una policia tan corrupte com simpàtica i infantil. En fi, innocència i antigor per totes bandes, coexistint, de moment, amb la modernitat (mòbil i antena parabòlica omnipresents). L' edat mitjana perpetuant se i reproduint-se mes enllà d'ella mateixa...

Recança de no haver-ho conegut abans, de no haver nascut aquí, de no ser musulmà...? Ahir vam saber que a la frontera amb Mauritània ja no donen visat; que cal procurar-se'l a Rabat (o a Las Palmas). Comptàvem agafar l'avio avui aquí però no surt fins demà; hi anirà només l'amic David, content com un gínjol de fer un road-movie tan solitari com forassenyat. Jo em quedaré aquí, envoltat de mar, de moros, d'una mena de tuaregs elegantíssims, i potser d'unes poques dotzenes d'europeus, funcionaris de l ONU o francesos de mitjana edat que arriben en autocaravana, molts a pescar.

Fa un temps primaveral amb brisa marina; res de la xafogor que es podia esperar i témer! I això que he calculat que som a uns 15 km del tròpic de Càncer (o és el de Capricorn?)... He passejat amunt i avall per el passeig (podria ser el de Salou als anys 60) i per l'extraradi industrial, buscant platja, tafanejant, fent fotos: peixos aixafats, detritus de tota mena, gossos vagabunds, i l'acostumat i fascinant espectacle d'una humanitat que s'activa i alhora està com un punt absent, esperant i assaborint no se sap ben bé què... Al final he hagut d'agafar un taxi i fer un quilòmetres cap al nord, fins a una mena d'hotel Riad d'un gust exquisit; sense complicacions m'han deixat entrar i fer ús de les instal.lacions. He fet un bany en una platja de sorra finíssima i blanquíssima, llegit una estona i contemplat les variants de l'horitzó beix i blau que ho envolta tot. Caminant de tornada vora la carretera un camió s'ha parat per endur-se'm de tornada a la ciutat.

No massa ganes de confraternitzar, cosa per altra part difícil: el francès de la majoria és precari, el meu àrab inexistent i la conversa no va mai gaire més enllà del Barça, de l'edat, de si estic casat, de si tinc fills, del meu ofici, de si no m'he fet encara musulmà o après l'àrab (somriure d'orella a orella)...

La gent del país, habitants o passants, no semblen tenir cap animositat però si escassa curiositat i força indiferència: et veuen com un estrany... i tu a ells, val a dir. Finalment he optat, per prudència i comoditat, de no mirar a les cares; l'Ipod m'ho posa fàcil. Prefereixo no mirar tampoc gaire les dones, la majoria mig tapades amb túniques vistoses però d'estampats de discutible estètica "taiwanesa", per dir-ho d'alguna manera, per tal evitar possibles malentesos... Algunes, poques, joves miren i somriuen amb bastant descaradura; sempre reconforta un xic. Cal dir que tampoc són tan maques com les vistes al Marroc pròpiament dit (no oblidem que som al Sàhara Occidental). 

La ciutat, com la majoria de les del país, és una estesa de petites cases baixes, d'un, dos o tres pisos, amb carrers amples, a voltes precàriament asfaltats, sense papereres i, vista l'extrema escassetat de contenidors i la molta merda aquí i allà, amb un servei de recollida d'escombraries purament simbòlic o directament inexistent. Una de les coses apreciables es l'estil arquitectònic modern: admirables jocs geomètrics, subtils i belles variacions del cub... S'estalvien els balcons de ferro, tot és, es juga en una intel·ligent modulació de les parets, dels angles, de les profunditats. Motllures, finestres, terrasses i colors torrats, blanc trencat i siena en la majoria dels casos, fan de les cases i de les façanes dels carrers conjunts francament harmònics. Poc vidre, finestres escasses o petites... la calor, és clar. Bé, poca cosa més; a l'hotel el tracte és cordial, tinc vistes a la badia: a uns sis o vuit km, la costa "ferma" amb els seus espadats groguencs...

Aquí, més que enlloc, molta presència militar: exèrcit de terra, marina, policia... He passat un parell d'hores en una cafeteria diguem-ne de luxe: quan poden i volen tenen un bon gust indiscutible. Crec que avui també renunciaré a cap intent de vida nocturna, reduïda, pel que he vist aquí i a les ciutats de províncies de l'Atlas Mitjà per on hem passat, a les terrasses dels cafès amb presència exclusiva d homes, i als bars dels hotels de luxe, amb horaris de colònies d'estiu... Quan et decideixes ja te'l trobes tancat; almenys aquesta va ser la nostra experiència a Laayauin (El Ayún).

Atlàntic africà (V i final)

Per primer cop, també, i lligat a l'anterior, ja no es pot creure en l'evolució de la història de la Humanitat tal com fins ara aquesta ens ha aparegut i tal com l'hem cultivada (el Progrés tal com l'hem entès fins ara: racionalisme - avenços tècnics - benestar - ètica/justícia, i tornar a començar en  bucle, o més precisament en espiral, ascendent). Sembla que s'imposa un canvi radical. 


Algú l'està fent? Hem d'esperar que cada generació visqui i cremi els mites de sempre? I si ve una garrotada encara més "de veritat" que la que estem endurant? Estarem preparats? Qui ho estarà? Deu ser el fer-se gran, però per moments em sento exactament igual que la protagonista de Melancholia, de Lars von Trier: escèptica davant de la capacitat de l'ésser humà d'evitar, de comprendre i de preparar-se per el que ens caurà a sobre. Bé, amb una mica de sort tot depèn de Déu i no ens podem perdre, condemnar, però no veig que el tipus d'inèrcia, inconscient i irresponsable, que estem practicant sigui la millor manera d'anar fent i de rebre l'esdevenidor.

Tot plegat és com si esgotat pel meu propi avorriment volgués girar full i passar a quelcom diferent, més profund, accedir al que hi ha més enllà del joc d'aparences de les contingències i el temps: de traspassar el vel de Maia i copsar finalment el que hi ha darrera de tot i al final de tot. Podria ser, però, que no hi hagués res fora del que ja se'ns dóna, que tota la riquesa, tot allò per descobrir fos ja present en el que percebem: la profunditat, el sentit hi estarien barrejats amb la resta, el superflu, l'insignificant, o millor, encara més, tot tindria sentit, sols caldria saber llegir el real, saber descodificar, desxifrar el que està escrit en clau i se'ns ofereix. A tal fi, tant la felicitat com el seu contrari serien possibilitat o obstacle en funció de l'actitud d'un

Deixant de banda reflexions producte de l'edat i d'un determinat estat mental, anímic, el que està clar és que percebo com una deure diví el creure en la vida i el viure-la amb innocència (el que implica justament la inconsciència i la irresponsabilitat que el meu orgull rebutgen...). En la pràctica, però, aquesta convicció de fons se'm torça invariablement, com si trobés més interessant i intensa la desgràcia que la felicitat... o tal vegada més segura, més fiable? No sé quin escriptor català dels anys 30 deia que la felicitat és impossible perquè o bé les coses no són mai ben bé com voldríem que fossin o simplement no duren, però aquesta no és més que una de les tantes perspectives possibles des d'un dels pols, el que podríem titllar d'egocèntric i ressentit. Hi ha també l'altre, i entre els dos tenim el sempitern estira i arronsa del to be or not to be, del Bé i el Mal o, si es prefereix, del believe or not believe. 


És rar que guanyi mai cap de les dues polaritats de manera definitiva; sempre hi ha motius per deixar-se endur per l'un o per a l'altre. De tota manera, darrerament, trobo (des d'una subjectivitat punyetera, ho sé), que al costat optimista no li aniria malament un seriós reforç vitamínic, o unes millors ulleres, ja que cada cop costa més llegir els signes positius en el desplegament i en el curs del real... Bé, sembla que no puc evitar de recaure; en tota insolència hi ha un punt d'indecència; el mal no és més que una perversió (mental primer, factual després).  

Amb tot això s’havien fet les 3 de la tarda. Els tres que ens quedàvem a terra ferma vam fer cap a plaça Catalunya. La dona de l’E. es quedaria fins al vespre a casa d’un oncle. A l’alçada de l’estàtua de Colom (on em sembla que no he pujat mai, i ara que s’hi ha quedat l’ascensor penjat seguiré, més que mai, sense pujar-hi) vam poder comprovar que el negoci turístic és florexent i com qui diu va tot sol. 


Fa temps, anys, lustres que penso i observo aquest fenomen, francament molest i alhora sorprenent, quasi enigmàtic. Per moments començo a tenir la sensació de ser ja en un país, en una ciutat tercermundista, amb tres categories ben distintes de persones: uns estrangers en condicions paupèrrimes (els immigrants desafortunats, cada dia més nombrosos); uns estrangers feliços (gent jove i de mitjana edat que ve a Barcelona seguint la moda del passar-s’ho bé precisament aquí, a casa nostra), la majoria només de pas, i després la gent local, cada cop més prescindible. 


Hom no pot evitar preguntar-se si aviat no succeirà que ja només hi hagi gent immigrant treballant per als turistes i que  als barcelonins se’ns pregui de no molestar... Arribat el cas, però, no caldrà que ningú pateixi: no ho farem pas, ja que sentir idèntiques rialles a les nostres quan anàvem pel 3er món i respiràvem pletòric cofoisme, amb els papers ara camí de ser intercanviats, ens farà tan poca gràcia que preferirem amagar-nos sota les pedres. Però el cim, el punt final serà quan ja no siguin els immigrants els que serveixin els cafès, sinó els barcelonins i catalans de tota la vida, preferentment amb estudis universitaris. Bé, per sort sempre ens quedarà Sidi Ifni.

Atlàntic africà (IV)

No podia deixar passar l’ocasió de preguntar-li a n’en JP si havia pogut donar a ma germana (ell que l’ha patida més d’un cop) alguna informació útil en relació a la malària que ha enxampat en Ph. Sí, alguna cosa, sobre els símptomes i els seus tempos. Ha contat que a n’en Ph., a París, li hauria passat el mateix que li va passar a la D., la seva companya, a Brussel.les: la tardança per part dels metges en detectar el virus del pal.ludisme, per negligència o per no fer una anàlisi de sang prou exhaustiva, prou primmirada, havien retardat innecessàriament, i amb el greu risc que això sempre comporta en aquests casos, l’inici d’un tractament adequat i efectiu. En el cas de la D., explicava, al veure que no tenia febre (una particularitat del seu organisme, o caldria dir metabolisme aquí?), no li van fer cas i li van receptar antidepressius... Sort que va tornar al cap de poc al país africà i va poder tractar-se degudament, ja que segons com s’hi queda.

Es feia l’hora d’anar a l’aparcament a embarcar. Sota un gran cobert, el mateix on havíem estat en D. i jo feia poc més de dos anys, hi havia estacionats, en fileres de 10 o més, la majoria amb matrícula d’aquí, una dotzena llarga de rengleres d'automòbils. Uns quants ja no hi devien ser per  haver pujat ja a la bodega del vaixell. Els conductors que eren més propers al punt de sortida anaven engegant els motors. No pocs ho feien prematurament, en una mena d’excitació neguitosa. Tota aquesta operació s’estava fent amb una hora o més de retard.

Així com la majoria dels que anaven a embarcar eren marroquins (famílies amb nens petits, parelles), la majoria dels vehicles eren furgonetes. Furgonetes o no, la pràctica totalitat dels cotxes anava sobrecarregada fins a la bandera, amb les baques amb varis pisos de tota mena de  pertinences. Quan no hi havia una lona que ho tapés, es podia veure la mena de coses que la gent s’enduia a l’altra banda del Mediterrani: qui una carretilla desmuntada, qui llantes de camió, qui cadires de despatx amb peus amb rodes... Molts cotxets de nen plegats, també. Els interiors dels cotxes i camionetes anaven igualment farcits, rebotits de roba, maletes, tot tipus de bosses...

Vam encara poder xerrar una mitja hora o més a peu de cotxe. Els hi vam confirmar que un cop deixat el cotxe a la bodega ja no s'hi podia accedir en tota la durada de la travessia. El cotxe en qüestió ja el coneixia de vista; tenia 20 anys, japonès, crec, negre o de color molt fosc, robust però amb un nivell alt de consum de benzina. No particularment maco. En el seient de darrera es veia un plàstic negre gran d'aquests de bossa d’escombraries tapant alguna cosa. En JP em va obrir la porta i em va invitar a esbrinar-ho. Era una pica cap per avall, per als amics de Sidi Ifni, que estan reformant o ampliant la casa. Era d’època, tot i que en JP n’havia parlat en termes poc favorables. En D. i en J., en aquell mateix cotxe, ja havien transportat, en l’anterior escapada de feia 7 ó 8 mesos, una altra pica –en aquest cas verda- per a aquests mateixos amics d’en JP. Es va fer broma sobre les sospites que això podia aixecar entre els duaners i els gendarmes marroquins: tràfic intercontinental de piques, etc.

Aprofito aquí per repassar breument l’encant de Sidi Ifni. Un lloc desertat, amb un passat fantasmal d’edificis colonials abandonats, amb perspectives elevades sobre l’Atlàntic, amb aire de poble andalús anys 30, amb horitzons, celatges grandiosos... Un lloc perdut i exsangüe, melancòlic, però no exempt d’una íntima placidesa, de poesia un xic metafísica. Un lloc per retirar-se 3 o 6 mesos a llegir, escriure, meditar, passejar platja amunt i platja avall respirant la constant brisa atlàntica. Per dormir i menjar hi ha un hotelet encantador que es diu “Pájaro loco” o una cosa semblant, ja no recordo.

Les fileres que es posaven en marxa eren cada cop més properes. Havia arribat l’hora del comiat definitiu. Abraçades, records, bons desitjos. Sacseig de mans i s’ha acabat. El cotxe dels nostres amics, amb la resta, enfilava el camí cap al ferry Excellent (cal dir que des de que es va enfonsar el Costa Concordia tot els noms eufònics de vaixell em produeixen una certa aprensió). A bona hora, perquè tant de tub d'escapament desfermat començava a ser molest; per bé que si haig de ser sincer, curiosament no ho notava, però és el mateix: un té el seu punt hipocondríac, i aquest també reclama el seu respecte. 

Tota l'estona que vam ser entre els cotxes em rodava pel cap la mateixa idea, el mateix sentiment. Per sorprenent que em pogués semblar, hi havia gent que encara creia prou en el real, en la vida per tenir l'empenta de prendre-se-la seriosament, amb curiositat i interès i fer coses. Hi havia els joves, és clar, però també els altres. Em debatia entre l'enveja i la perplexitat. No sempre sento les coses així, però sí cada cop amb més freqüència: la sensació de que estem encara jugant al de sempre quan hauríem d'estar anys llum d'on som, que seguim rabejant-nos absurdament en una repetició infantil del de sempre, del ja conegut i fracassat, quan hauríem d'estar ja en el desenllaç final de la Història... Sento com si haguéssim agafat un retard descomunal respecte a la vida, al seu curs, a la seva "maduresa". 

Vivim encara en el reflex instintiu quan potser per primer cop en la història de la Humanitat aquest reflex ja no assegura la continuïtat de l'espècie, ja que la capacitat de desitjar dels individus superaria amb escreix la capacitat del planeta de satisfer el dit desig; aparentment sempre haurà estat així, però en l'actualitat amb el doble agreujant de la impotència col.lectiva alhora de creure en cap altra cosa que no sigui el mateix món, i de la capacitat de transformar infinitament (?) la matèria per tal de donar almenys parcialment la satisfacció buscada (succedanis, etc.), o la il.lusió de poder donar-la en un futur proper. Dos recursos que impossibiliten totalment qualsevol canvi profund, real, sincer.

Atlàntic africà (III)

En la conversa, en els comentaris d’uns i altres s’immiscia en tot moment, com era lògic i natural, les experiències tingudes en el passat d'aquella mateixa ruta. Amb en D. l’havíem feta feia un parell d’anys. En JP i la seva companya l’havien fet en feia ja 5, i de fet va ser ell qui ens va convèncer a mi i a n’en D. de fer aquest recorregut fins a Bamako, la capital de Mali, on ell i la seva la parella van ser-hi vivint uns anys, on ens invitaven a passar uns dies. Poc més tard, des de Dakar, amb el meu mateix cotxe que havia fet la baixada, van fer el trajecte en sentit invers. I en D. havia encara fet un nou intent ara fa uns quants mesos... A parer seu, en un any mig el Marroc i el Sàhara Occidental havien canviat molt; qui hi anés coneixent-ho d'abans ho notaria.  

Resumint, entre tots, unes quantes capes de passades i repassades per aquella franja atlàntica del continent africà: Marroc, Sàhara Occidental, Mauritània i directament Mali o bé marrada per Senegal. Alguns milers de quilòmetres direcció sud i després est. Més que no a la memòria, que també, tinc el periple aquest enregistrat en les cròniques que vaig escriure en el seu dia. Brisa atlàntica, tràilers enmig del no res, horitzons desèrtics (descampats de pedra amb algunes mates resseques), dromedaris fent el ronsa, dunes, altes antenes de comunicació, pobles en construcció (cases adossades de formes i colors agradables), fragments esfilagassats de plàstic negre escampats, al llarg de tot el camí, a centenars de metres a la rodona, els penya-segats a tocar de la carretera sobre un mar inhòspit i desolat, la simpatia de la gent, els antics enclavaments espanyols penjats en una misèria pintoresca, les rocambolesques travessades de fronteres, Mauritània i la seva irrealitat polsegosa, Senegal i el seu caos fet de sensualitat i de Sahel, Mali i l’aproximació als orígens...

Aquest cop, per raona òbvies (inestabilitat política a Mali), el viatge s'acabava a Senegal. El destinatari del cotxe (ja que d'això es tractava, de dur un cotxe vell a un amic malià perquè es pugui guanyar la vida fent de taxista) hauria de venir a buscar-lo a Senegal: "désolé" (ho sento).

Amb tot això van arribar l’E. i la seva dona. Feia temps que no veia a l’E. però el tinc molt present en el meu esperit perquè és una persona impactant, començant per la seva còrpora. Amb ell em passa el que em passa rara vegada, que és trobar-me amb algú més alt i més gran, gros que jo. És un tros d’home, una força de la natura. Avui finalment he vist a qui es pot dir que s'assembla una mica: al comandant Cousteau. Nas aguilenc, somriure franc, ulls clars i d’irradiació hipnòtica. S’expressa amb una veu clara i potent (val a dir que és logopeda), seu confortablement, amb l’elegància relaxada d’aquell que està bé en la seva pell, que no s’ha de defensar del present ni d’ell mateix (i això malgrat el drama familiar que va patir fa uns anys; per sort sembla que ell i la seva muller se n'han refet prou bé). En  qualsevol cas, al seu costat em sento com un infant i una mica ridícul. Se'l veia content i prou confiat en com aniria tot. 

La conversa ha seguit en el mateix to, potser més centrada a informar que a comparar: l’E. era novell en tot allò. La seva dona, de la que tampoc ara no recordo el nom, i em dol, s’ho escoltava amb interès, amb un punt de sornegueria irònica, potser també d’enveja. El seu tracte sempre m’ha resultat agradable, tot i tenir la lleugera sensació que li inspirava una mica la temença que inspiren el bojos. Viuen a Celrà, amb tres filles. La mare va deixar entendre que li esperaven quinze dies de sobresforç domèstic (final de curs, època d'exàmens, etc.).

Si ja no havia parlat gaire en l’etapa inicial, ara he deixat encara més que fossin en D. o en JP qui portessin la veu cantant. S’ha parlat de la situació a Mali. Preguntat, en JP ha confirmat, més del que no m'esperava, la pèssima situació que està vivint el país: que si els havien construït feia uns anys una ambaixada immensa, que si Azawad –la zona nord autoproclamada independent- no té ara per ara recursos de cap mena, tot i les reserves per explotar d'urani i de petroli, que si l’incert retorn a la democràcia, que si zones que havíem visitat actualment t’hi va potser la vida, que si l’or del sud, que si no es reproduiria un escenari com a Costa d'Ivori, etc. 

Feia poc hi havia hagut enfrontaments entre diferents unitats de l’exèrcit -pro i anti-colpistes- en què hi havia hagut varis morts. S'ha evocat breument el recent assalt al palau presidencial i el resultat del cap de l'estat (designat per la junta colpista amb caràcter transitori) apallissat i ingressat a l'hospital i 3 assaltants morts a trets. Pel que fa a l'antic president, amagat des del cop d'estat, no he pensat a preguntar si li havia arribat alguna informació sobre la seva sort (ni que fos confidencial: havent treballat durant 3 anys a la cooperació oficial espanyola tal vegada sabia coses que la majoria estem condemnats a ignorar); passava per ser un convers sincer a la democràcia (ell que havia estat militar colpista). A n’en David li havia semblat entendre (tot parlant amb un diplomàtic que anava mig trompa el mateix dia de la nostra arribada a Bamako) que els nord-americans estaven movent fils sota mà per augmentar la seva presència a la zona, pel que sembla,  geoestratègicament important.

Tampoc he pensat a preguntar a n’en JP com veia la situació a Senegal, on fa uns pocs mesos la cosa era molt tensa. Ell i la seva dona hi tenen una barraca prop de la costa i forçosament deuen seguir amb interès l'evolució del panorama polític allí. Per descomptat que si la nosa estigués negra  (!) n'hauria parlat i molt probablement tampoc se n'estaria anant cap allà.

Atlàntic africà (II)

Abans, el mobiliari urbà i la majoria del que era obra de l’home i constituïa el seu paisatge artificial, estava carregat de sentit, desbordava de significació, de creença en ell mateix (massa i tot, segons com es miri): la ideologia, l’ontologia s’havien cosificat i et parlaven; hi podies dialogar. Ara, el món exterior és, com dic, una cosa insulsa, un decorat exànime i barat, fart d’ell mateix, de tu, de tot, i que sols aguanta per obligació, per cobrar a finals de mes. Tot s’ha devaluat; sols sobreviu la pressa i la pela. En el camí cap a l’utilitarisme l’ànima ha saltat per la borda.

Aquesta decadència dels espais públics és una doble desgràcia (insuficientment narrada, sospito), ja que sovint són l’únic luxe que es pot permetre el pobre, és a dir el poble: nou desenes parts llargues de la Humanitat. A l’estació de França, tristament caiguda en desgràcia, com la del Nord, en pro d’una Estació de Sants on no fa cap il.lusió d’arribar, on el glamur de l’arribada i la sortida es converteix en la tristesa del metro d'extraradi, a l’Estació de França, dic, conserven encara la cafeteria d’època, i per molts anys, si pot ser, però “a canvi” es van carregar l’estació de Rodalies, d’una estètica funcional anys 40 perfecta (i tot per fer no sé quin pàrquing soterrat i uns blocs anodins que han trigat anys en acabar i que deuen estar encara deshabitats, i de passada enterrar, aquest cop definitivament, el tram de la Muralla de Mar que es va descobrir tot fent els fonaments). 

Algú se'n recorda de l’Hereu? Aquell poca-solta amb ínfules d’estadista futurista? Un regal enverinat en forma de bromista? Devastador, no cal dir. Si posem en Pasqual Maragall, i la seva cara de vedell, en Clos, i la seva educada nul.litat, i l'Hereu, amb la seva fatuïtat arximediàtica tenim ja tres genets de l'Apocalipsi; només en falta un, que bé podria ser en Trias i el seu continuisme zigzaguejant. Massa per a Barcelona. Si la virtualitat passa per degradar la realitat física, doncs baixo a la següent parada, mercès.

En la vessant portuària de la cosa, no puc deixar de somiar, com qui diu d’enyorar, basant-me en els documents gràfics que m’han arribat en un moment o altre, indrets com La Valetta o Alger, o d'altres, pel que m’ha semblat veure amb els propis ulls, com Marsella, Gènova o Nàpols (tot i les presumibles destruccions de l‘última guerra, probablement superiors a les de Barcelona). És de témer, tanmateix, que a tot arreu s’estigui produint el mateix fenomen de substitució de la “realitat real” per la “realitat líquida”, insubstancial, intercanviable, indigent, miserable, químicament privada de caràcter i de bellesa tot i l'opulent faramalla que sovint l'acompanya. Mai s'havia produït un fenomen com l'actual: mai amb tants diners s'havia generat una realitat tant eixorca, insípida, mancada d'interès. Tot és com igual però singularment incongruent, en un perfecte equilibri entre l'agressió i l'amorfisme, l'aparatós i l'inútil, la estridència i la desolació: la inèrcia d'una inèpcia que ve de lluny i que no sap fer res més que exagerar-se a sí mateixa.

Tot fa pensar que a Barcelona hem estat capdavanters en aquesta deriva insensata. Aquí fa dècades que hem apostat pel plàstic, el vidre, la palmera i l’alumini com els 4 elements essencials del cosmos, ep, versió moderna. És evident que aquests elements, en sí, en dosis raonables, no tenen res de dolent, però l’abús profús que se n’ha fet no té perdó. I sols un cataclisme geològic a escala del problema o un asteroide de proporcions amistoses poden revertir la tendència. Hi ha coses que ja no tenen solució; caldrà esperar a que s'acabi el temps per poder, alleugerits, respirar de nou. Inter nos, ja són ganes de tocar la pera i perseguir les neurones de la bona i pobra gent.

En fi, érem allí, tots tres, parlant del viatge, de les parades obligades, de la ruta seguida, dels dies disponibles, de la breu estada prevista a Sidi Ifni, al port d’Al Aioun, potser a Dakhla, del visat per transitar Mauritània, del preu de les butaques i de les cabines, del fet que ara el preu del passatge no inclou els àpats, de quant gasta el cotxe, de com el vaixell es converteix en una gran haima, amb tot de gent, de famílies, dormint en els meandres dels passadissos i replans estirats sobre mantes, etc. En D., com és habitual, estava loquaç; la seva és una loquacitat de qui vol acabar ràpid per no acaparar la paraula, però que en una mena d'acceleració, de crescendo cada cop més precipitat, conscient de que s'allarga, no acaba d'acabar mai, per l'asimptòtica pruïja de ser exacte, de dir el darrer detall; penses que la cosa acabarà estimbant-se, però no, finalment es desinfla i desintegra en un xiuxiueig i amb un somrís com de timidesa trapella. Divertit i entranyable, i sempre intel.ligent, instructiu. 

El cas d'en JP és diferent, allò seu és la definició sintetitzada, per bé que repetida des de diferents angles, del tema a debat; també és amic de resseguir causes i efectes, però té el do de la fórmula que ho recull tot en pocs i justos mots; assumeix, per esperit de servei, la funció, sempre d'agrair, d'establir una composició de lloc, de condensar sòlidament i clara les dimensions de la qüestió. És una màquina de crear sentit, de combatre contra el caos sempre rampant arreu, també en un mateix.

Jo em limitava a observar i a escoltar (que també costa però que finalment és més descansat), afegint de tant en tant alguna cosa, més per cortesia o vanitat que per altra cosa (llevat de quan vaig entrar a discutir amb en David el nombre de dies que havíem trigat a arribar a Bamako, un brot imprevist de puerilitat però també de servei a la veritat, que va quedar entre ell i jo, potser més de la seva banda). Val a dir que cada dia sóc menys el parlador incontinent que havia estat; millor per a tothom, diria.

Atlàntic africà (I)

Aquest migdia, com convingut uns dies enrere, he anat a dir adéu a l’amic JP a la terminal de Acciona-Transmediterránea, al port de Barcelona. L’amic s’embarcava cap a Tànger en cotxe. Venia de Girona, on havia fet etapa després de sortir fa un parell de dies de Brusel.les o d’Estrasburg, ja no ho sé del cert.

De bones a primeres no sabia massa com arribar-m’hi fins que he caigut en l’adequat que era agafar la línia verda i baixar a Drassanes. No estava d’un humor particularment animat (el malestar em reclama a la realitat i jo m’entesto en quedar-me en el meu cap o una cosa així), però la llum ja quasi estiuenca i els plataners i altres tofes més menudes de vegetació donaven a l’ambient un aire de felicitat desimbolta, prometedora, esperançada.

He passat al llarg del magnífic edifici de les Drassanes (em queda encara el tènue memorial de les hores infantils passades dintre) i, un cop creuat el Passeig de Josep Carner (primer notícia de la seva existència, amb aquest nom) he fet tota la llargària, costat mar, de l’imponent edifici de Duanes. Es tracta, tothom estarà d’acord, un edifici notable, de pedra de marró clar, porosa i com fent aigües de major o menor claredat cromàtica, i amb una cornisa d’allò més historiada (àguiles, dracs o grifons, igualment de pedra). Sempre m’ha agradat, tot i la seva excessiva pompositat. 

He constatat, amb més temps i atenció que mai en el passat, la gran quantitat d’impactes de bala i altres projectils que té tot el mur que dóna al moll, que és per on passava. No s’ha fet res per dissimular-ho, i ja està bé així. No conec la circumstància concreta de l’episodi bèl.lic que explica aquestes cicatrius, però ho inscric, sense por d’equivocar-me, en la  jornada de lluita del 19 de juliol de 1936. Els militars sollevats es devien fer forts en el seu interior, i els guàrdies d’assalt, mossos d’esquadra, guàrdia civil o militants de partits i sindicats d’esquerra els devien hostilitzar de l’exterior. 

Els altres edificis militars de la zona del port (Comandancia, Sector Naval de Cataluña i Gobierno Militar) devien trobar-se en una situació semblant. M’ha sorprès l’escassa punteria dels assaltants, amb trets a dos i tres metres de les obertures de les finestres, però els nervis i la inexperiència són el que són, i també podia ser que disparessin amb metralladores, de foc sempre més dispersiu, o que també hi hagués hagut combat amb soldats a fora de l’edifici, apostats en diferents punts del seu perímetre o en els encontorns.

En algun d'aquests edificis controlats per l'exèrcit facciós, el general Goded (o era capità general?) vivia la seva hora més amarga i desesperada. Havia volat des de Mallorca per dirigir el triomf del cop d'estat a Barcelona, i anava veient com la derrota s'apropava d'hora en hora, sense, a partir d'u cert moment, poder pensar en fugir ja que l'hidroavió que l'havia portat, no veient-ho clar, s'havia enlairat de nou cap a Palma. Dies o setmanes més tard, com podia imaginar, ell i altres oficials rebels, serien ajusticiats.

He deixat la infausta història enrere per encarar ja el tram final del meu recorregut (sempre amb el neguit d’estar potser ja fent tard). He entrevist a mà esquerra, amb el World Trade Center al fons, un primer edifici Acciona color torrat, però de seguida l’he desestimat al veure un segon edifici, en la direcció que portava, amb el rètol d’Acciona Transmediterránea. He seguit doncs tot recte, travessant mig tangencialment una rotonda ocupada, en el seu centre, per una mena d’escultura gegantina consistent en unes anelles o millor arcs d’alumini muntats els uns sobre els altres fins una altura de potser 30 m. 

Em sonava d’haver-la ja vista, és clar, però la sensació d’inanitat alienant ha estat i serà sempre la del primer dia. Per a mi que hi pengin llonganisses gegants a veure si l'aire de mar i el sol les curen ben curades. Uns metres més i era ja al davant de lloc de trobada, el restaurant-cafeteria de la terminal. Les indicacions d'en JP, sempre tan precises, l'havien encertat: l'edifici, efectivament, quedava per sota dels cables de l'aeri del port. D'ell també sortia una pasarel.la tancada, com un tub, que anava cap a un dels molls adjacents; molt útil per als dies de pluja i vent.

Ha estat trucar i de seguida veure, a l’interior de l’ampli refectori, la silueta del meu amic i que s’avançava, somrient, cap a mi; anava acompanyat d’un altre amic, en D., que ja sabia igualment venia per al comiat; havia estat més prest que jo. Abraçada i taula.

Com podia haver dubtat d'aquella manera d'on era el lloc i de què m'hi trobaria si hi havia estat feia tants pocs anys? Perdo facultats? Segur, però val a dir que en aquella ocasió havia fet l'entrada en el recinte en cotxe directament a la zona d'estacionament, i no via el restaurant, però tot i així... Recordo que ma mare i ma germana gran van venir a acomiadar-nos. Era cap a finals de gener. Ens vam saltar unes quantes setmanes d'hivern; només per això ja valia la pena fugir de Barcelona. 

Els espais vidrats, si són fets amb gràcia, poden ser una meravella; no era el cas: que ningú es pensi que érem en el “buffet” de l’estació de tren del principi de Sunrise, de Murnau... Bé, una ocasió perduda com tantes. Tot denotava aquesta mena de pressa pragmàtica, de manca de cura i convicció en el tractament de l’espai. Com si no costés prou de creure en el real per se, va i encara t’ho posen més difícil presentant-te, plantificant-te davant dels ulls unes formes absolutament desproveïdes de càrrega simbòlica, unes superfícies i uns angles que no tenen cap felicitat de ser el que són, que supuren provisionalitat, avorriment, vulgaritat, indiferència, cansament, decadència. 

Sí, compleixen la seva funcionalitat, és clar, però amb un desamor, amb una manca de passió i de compromís, de buidor i de superficialitat que fa feredat, que, sincerament, deprimeix. Si transposem aquests objectes a la tipologia humana, ens trobaríem amb una mena d’analfabet funcional, vestit amb xandall, fent el seu servei amb ulleres fosques i cascos de música, badallant i mastegant xiclet. Hem arribat al futur, última parada, tothom baixa.

Aguirre o la còlera de l'ultra (V i final)

I em pregunto, no poden fer ells, per un moment, el mateix exercici que em demanen a mi? I si tota la visió que han rebut no fos més que un arranjament a major glòria de la dominació, plàcida, dels vencedors? Exemples no els hi falten al llarg de la història i la geografia mundial de casos semblants. Cultures vençudes que han subsistit fins finalment desaparèixer o bé renéixer i recuperar, com un malalt greu que es malgrat tot es guareix, la seva plenitud.

Se’ns acusa d’estar manipulats, però no seran ells els que ho estan (més)? No és justament el que guanya qui està més desinformat, qui desconeix més la realitat del vençut? No és més versemblant que el vencedor vulgar afermar, consolidar, “blanquejar” la seva història que no que el vençut reivindiqui el que és seu, la seva versió dels fets? Amb quina de les dues situacions ens trobem més freqüentment? El periodisme d’investigació i l’obertura d’arxius no són una constant revisió de la versió oficial, donada per bona, del curs dels esdeveniments que porten al present? És creïble que durant segles generacions senceres hagin concebut transmès una mateixa faula que no feia més que dificultar, amargar llur existència quotidiana? Potser que la mitomania, la mania persecutòria s’hagi perpetuat d’aquesta manera? No sembla plausible. 

Però no cal anar buscar enrere: tenim l’idioma. Que tal vegada ens l’hem tret de la màniga, que potser ens l’acabem d’inventar. Una llengua no s’improvisa, són segles d’esforç, anònim en la seva major part. Què hem de fer amb la llengua catalana? Llençar-la a les escombraries. Una llengua que no té un espai propi és una llengua condemnada; se’ns nega aquest espai propi, ergo es vol fer desaparèixer la llengua. Per què se’ns demana, exigeix a nosaltres la flexibilitat que ningú més s’exigeix a si mateix. Que potser França posa la llengua francesa en un grau d’igualtat amb qualsevol altra llengua parlada a França? No. Que potser Espanya, a la major part del seu territori té cap altra llengua oficial que no sigui el castellà? No. Que siguin si es plau sincers, que diguin, d’una vegada, que l’únic futur que volen i que tenen previst per a la llengua catalana és la seva progressiva desaparició. I punt. Que no ens vinguin amb falsos i irreals equilibris. Ja ens veiem a venir: en nom de la defensa el dret individual acaben imposant el dret de la majoria quantitativa, passant-se pel folre el dret comunitari, que és el dret de la gent que ha servat el vincle més estret, més íntim amb el territori i la seva història. El dret del nombre, de la demografia versus el dret cultural i nacional.  Vae victis...

Conec prou bé el camí de la desaparició. Tenim a tocar l’exemple del País Valencià i les Illes Balears, o, més flagrant, el del Rosselló: a principis del segle XX 95 % de la població era catalanoparlant; un segle més tard potser no arriba al 5%; això, que em diguin el que vulguin, no és cap evolució "natural"... No. No vull seguir per aquest camí. És el camí cap a la desaparició total, definitiva. I el que és pitjor, en nom d’una cosa tan vulgar, tan infantil i decadent com és la major facilitat, la màxima comoditat: el sentir-se a casa a qualsevol preu, a costa del que sigui (i de qui sigui). És allò de la dita “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Hi ha gent, massa, que no vol ni entén perquè hauria de fer cap esforç suplementari, per mínim que sigui, per parlar també ni que sigui una mica, una altra llengua, o entendre certes coses que no ha sabut ni li han explicat mai. 

Què voleu? Doncs em resisteixo a ser ciutadà de segona, respectat sols en la mesura i en el grau en que abandoni la seva cultura i llengua, sempre sota sospita, tractat de raresa, d’excepció, pràcticament d’anomalia. No gràcies. No vull dependre de la bona gràcia de ningú, ni de l’almoina, cansada, que em vulgui fer un príncep fent un discurs en català quan el seu  pare no ho ha fet mai en més de 35 anys de regnat (i encara va tenir el cinisme de dir que el castellà no havia estat mai imposat), ni tampoc cap de les seves germanetes en els més de 25 anys de vida pública que tenen a les espatlles, sobretot la que viu a la capital catalana i s'ha negat sistemàticament a fer ús del català en cap de les compareixences públiques que ha protagonitzat a Catalunya.

Aquí i ara toca acabar la paràbola de l’amo i l’esclau de Goethe segons la versió que en fa Marx. L’amo es fa amo perquè té desafia la mort i sobreviu, diu Goethe; Marx afegeix, sí, però gràcies al treball l’esclau aprèn a dominar la realitat, mentre que l’amo adormit en els llorers de la seva hegemonia, ha perdut el contacte amb el real. La relació, conclou Marx, acaba per invertir-se. És evident que no cal i no es pot invertir res, però sí que tothom té dret a fer el pas de superar la por i esdevenir lliure. No té cap sentit seguir repetint el passat, amb les seves relacions estèrils i crispades, amb els seus viciats cul de sacs. 

S’han perdut mil, milers d’oportunitats de fer bé les coses. Ara ja és potser massa tard. Tampoc és cap drama, però. Un divorci no té perquè ser-ho, si es fa des del respecte i la bona voluntat. De fet, es tracta de que tothom faci un esforç que redundarà en benefici propi. Tots hem d’aprendre a viure per nosaltres mateixos, és a dir, d’alguna manera a esdevenir adults. Estic convençut que un cop assolida aquesta fita les relacions seran millors, més fluides, més fraternals. Uns i altres haurem mort els nostres respectius fantasmes. Tots serem més lliures i menys dependents de les nostres febleses.

Tot això, però, encara queda lluny i potser sols és ficció. Tot depèn de nosaltres, de tots nosaltres. Confiem en que l’Estat espanyol tingui prou cintura, talla democràtica per permetre la celebració de referèndums d’autodeterminació, i per acceptar el resultat que se’n derivi. Per part meva accepto la possibilitat de perdre. Afegiria encara un prec, aquest només personal: si ens han de tornar a passar per la pedra, si us plau, aquest cop facin-ho de forma definitiva, que no quedi pedra sobre pedra ni bestiola viva. Que no es torni a viure mai més un calvari com el que s’ha viscut; amb un cop n’hi ha ben bé prou. Tampoc el poble d’Israel, infinitament més resistent que el nostre, hauria aguantat 400 anys més a Egipte...

Tot això per explicar perquè es xiularà aquest vespre en el Vicente Calderón. Qui s’estranyi és que ha viscut tancant els ulls i tapant-se les orelles des de que va néixer. La protesta, ni que sigui en forma de dret al “pataleig”, és l’última cosa que es perd, la darrera que queda, fins i tot després de l’esperança. 

Aguirre o la còlera de l'ultra (IV)

Bé, acabo aquesta humil anàlisi històrica i psicològica tornant a la realitat present. D’aquí unes poques hores començarà la final, Esperanza Aguirre i Rajoy ja han dit que no hi assistiran. Es comprèn i és molt respectable.

Dins la caldera del camp i fora d’ella es donaran cita aquests 200, 300 o 500 anys de malentesos, travetes, topades i escanyades. Dic també fora perquè a l’exterior del camp les bèsties "pardas" de la Falange (altrament coneguda com la SA ibèrica) i altres plataformes ultres s’han posat d’acord per treure les banderes preconstitucionals (aquelles amb l’àguila carbonitzada) i corejar els seus himnes i bramar les seves consignes incendiàries (que almenys van més enllà de les habituals acusacions consistents en endossar a la víctima les pròpies qualitats i pecats, taxant-la de nazi, xenòfoba, nacionalista excloent, racista...). En una foto vista fa un parell de dies apareixia una d’aquestes banderes amb la següent frase, brodada o estampada: “Vencimos y venceremos”. Sí, no diré que no, però a quin preu i amb quin resultat, mare meva...

Estem pagant el preu de no haver fet els deures, ja no en els darrers segles, sinó ni tan sols en els darrers 30 anys. Hi ha quantitat de nanos de menys de 30 anys que el mínim que et farien, només per ser català, seria escopir-te a la cara. Nanos que els mitjans de comunicació, els diferents governs, la televisió, l’escola (i potser l’Església i tot) no han educat en la tolerància, la curiositat, l’interès envers el que és diferent, sinó en l’afirmació visceral i reiterativa d’un patriotisme tan egocèntric com buit, en la imposició, sovint sense més argument que la força del nombre i de la intimidació, de la seva veritat.

És clar que el botxí no ha fet la feina (no en tant que botxí, s’entén: com a tal l’ha fet massa i tot), però la víctima tampoc. La víctima ha seguit fent de víctima, cultivant la síndrome d’Estocolm, l’avergonyiment, el reflex mesell, el servilisme abjecte.

No vull allargar-me gaire, tal vegada per no ferir més del compte certes sensibilitats (probablement majoritàries), per no suscitar, despertar, inútilment, velles discrepàncies, que romanen, malauradament, ben actuals: és un tema candent, que es diu, que aixeca passions.

Em limitaré, però, a assenyalar algunes consideracions que crec s’han de tenir en compte a l'hora de jutjar, avaluar tot l'assumpte.

La primera, i la més important, és la ja sabuda, també aplicable al cas que ens ocupa, que són els vencedors els qui escriuen la història. Segons la versió que aquests han promogut, referendat, convalidat, oficialitzat etc., de la història, Catalunya no va ser, no va tenir mai un Estat al darrera. O bé, diuen, no va passar mai de ser un borrosa Marca Hispànica, o bé, addueixen, a l’Edat Mitjana no es pertinent parlar pròpiament d’estats. A això solen afegir que el caràcter confederal (un principat i diferents regnes amb un mateix comte-rei) desdibuixa encara més la cosa, i si de cas el que comptava era Aragó (i que per això se la coneixeria com a Corona d’Aragó), obviant que el rei residia bàsicament a Barcelona i que es tractava sobretot d’una potència marítima.

És cert que tractant-se de l’Edat Mitjana no es pot parlar d’estat en el sentit modern del terme, però és obvi que aquí s’empra aquest terme en el sentit de l’existència d’un centre de poder polític amb tots els aparells i institucions propis d’una entitat governativa sobirana (cancelleria, administració de justícia, exèrcit, representació diplomàtica, fisc, etc.) i això, està més que provat, a Catalunya i a la resta de la Corona d’Aragó va existir de forma ininterrompuda durant uns quants segles. Sense aquesta base es fa difícil, per no dir impossible, de creure que es pogués organitzar la conquesta de territoris com València o Mallorca, que es colonitzessin illes Sardenya o s’establissin emporis comercials a Nàpols i Sicília, tampoc que s’establissin per tota la Mediterrània els Consolats de Mar (veritables ambaixades), i encara menys que pogués rivalitzar i batre enemics com Gènova o els Anjou o la mateixa França. O que en l’ordre de les creacions culturals l’estil gòtic florís de la manera com va florir (després d’un romànic, per cert, enlloc inigualat), i la literatura donés un Tirant lo blanc.

No cal, em sembla, allargar-se en els exemples d’obres i arts humanes l’existència de les quals prova de forma fefaent que a Catalunya va haver-hi, durant varis segles, un vertader centre de poder tant o més actiu i civilitzat que els altres existents en aquell mateix moment.

Hi ha qui admetrà tot això però argüirà que va desaparèixer amb l’entrada a la Modernitat, tessitura, prova segons ell excessiva, que no es va superar, donant pas al que es coneix com la “Decadència”. Actualment aquesta visió de les coses està sent desmuntada. No va haver-hi tal decadència o molt menys del que se’ns ha volgut fer creure.

Tot això, però, sembla, és de témer, és temps perdut. Hi ha una idea que ha calat i que s’ha fet forta. Per indicis i proves que s’aportin de que hi ha una continuïtat històrica (d’intenció i d’obra) entre aquest passat remot i el present; que aquell viu en la pervivència i la persistència d’una llengua, d’un tarannà, d’un llegat cultural, que hi viu i que l’explica, el fa possible, per molt que salta a la vista que les coses tenen un origen del brolla l’energia i en el que tot aquell que vulgui hi pot poar sentit i identitat, tot són orelles sordes i capes i més capes d’oblit, tergiversació, i intoxicació.

Se’ns demana que fem l’exercici d’imaginar que potser hem estat víctimes d’una superxeria. Personalment accepto el repte, però què faig amb la història, amb els vestigis que són aquí, que ens han arribat des del passat. A partir de quina llum els haig de reinterpretar? I sobretot què faig amb la llengua, amb la meva idiosincràsia, amb l’íntim sentiment de ser una altra cosa, de ser diferent (i que per molt que ho intenti no crec que sigui induït, impostat de cap manera). Com puc sentir-me proper de gent que ignora tot el que em fa ser com sóc? Quina garantia puc esperar d’ells en la salvaguarda d’aquest llegat, d’aquest patrimoni?

Aguirre o la còlera de l'ultra (III)

5. Per acabar, travessant els tres punts precedents, tenim l’arrel mateixa, el nucli de tots ells, que no és altre fenomen que l’apuntat de forma general al principi: els beneficis psicològics que hom treu de dominar omnímodament un tercer (o dit altrament: el maltractament de l’esclau com a principi de seguretat interior). En l’avantatge que es treu d’una tal pràctica hi ha dues dimensions. Per una banda hi ha el gust, el goig d’exercir el domini total sobre algú que depèn absolutament del teu bon o mal voler. El plaer –diví, però malèvol ja que no correspon a l’ésser humà, sent així diabòlic – del poder total, de la manifestació absoluta de la pròpia voluntat, de la llibertat sense límits. Darrere i acompanyant aquest plaer què hi ha? Doncs un sentiment d’immortalitat, que és el més preuat dels sentiments. A través de l’exercici i l’espectacle de la meva força em procura una sensació d’invencibilitat (que, a més, anorrea, esbandeix qualsevol dubte sobre el meu dret!). Estem de ple en el registre de la paranoia. Contràriament al que es pot pensar, la paranoia no sols ataca individus aïllats; a voltes també s’estén per comunitats humanes senceres. És el nostre cas.

Encetem ara el capítol de les possibles disculpes d’aquesta manera tan curiosa i desgraciada de ser.

La primera té a veure amb les condicions en les que es forma el tarannà castellà. Segles de guerres en espais immensos, sota un sol abrusador a l’estiu i un vent glaçat a l’hivern. Terra i més terra, sempre el mateix, l’enemic sempre allà, disposat a aprofitar l’ocasió que li brindi la nostra feblesa del moment. És per tornar-se boig. És com una campanya de Rússia que durés 400 anys enlloc dels encara no 4 que va durar aquesta. Si això hi sumes el descobriment i l’explotació d’Amèrica, que és com si a un legionari li toqués la Grossa de Nadal, doncs està tot dir. I s’hi pot encara afegir la pressió de les potències europees, concretament de França i Anglaterra, que ja s’havien convertit ens Estats-Nació i pressionaven tot el que podien. Es pot dir que els castellans van ser víctimes del monisme: per a sobreviure es van haver d’agafar, com a un clau roent, a una sola idea, fanàtica. Van estendre el monoteisme a la resta de l’esfera de l’existència. Un rei, una pàtria, una religió, una llengua, una bandera, una, una, una, una...

En la segona ja intervenim més nosaltres, els catalans. No es pot negar del tot que en algun moment de la història, més com a reflex defensiu que com a projecció de la pròpia ambició, hem intentat fer nostra Espanya, desbancar Castella i assumir la direcció del país. Potser el moment més clar (i potser l’únic val a dir) d’això va ser durant la Guerra de Successió. És cert que tècnicament es pot afirmar que Catalunya va trair el seu rei (Felip V). Aquest havia jurat les Constitucions Catalanes (en les Corts de Barcelona, de 1705 crec) i per tant, almenys “de boquilla”, reconeixia aquestes i el que representaven i implicaven. De feia temps (segles!), el respecte efectiu d’aquestes constitucions era més que deficient, i els catalans tenien proves de que amb el nou rei la tendència no s’estava pas invertint. En les memòria col.lectiva, i certament en la dels capitostos de la Generalitat, era encara prou present la Guerra dels Segadors (1640 -1659) i tots els perjudicis que va suposar per al Principat (entre ells la pèrdua del Rosselló, amb la ciutat de Perpinyà, la segona ciutat amb en importància del país, si deixem de banda la capital del Regne de València). 

Amb tot, és inqüestionable que es va cometre un acte de traïció. La petita noblesa catalana, encara addicte al país, va signar amb els anglesos el Pacte de Gènova i va es va alinear amb les països europeus contraris a una doble dinastia borbònica a França (Lluís XIV) i Espanya (el ja esmentat rei Felip V). En virtut d’aquest acord (secret) els catalans es van desentendre del seu vincle amb el rei espanyol (d’origen francès, val a dir), el que va donar peu a l’inici de les hostilitats a la península (no sé qui les va obrir primer, però poc importa). El cas és que la sorpresa devia ser considerable en la cort espanyola, i que en la mentalitat castellana devia quallar la idea de que els catalana érem gent de poc fiar, amb naturalesa traïdora. Es confirmava i amplificava el recel covat i cultivat durant l’anterior guerra, la dels Segadors.

L'arxiduc Carles, el pretendent de la casa d’Habsburg va arribar a entrar a Madrid (almenys un cop, potser dos i tot) però no s’hi va quedar, tant per la incertesa de la situació militar, com pel fred acolliment que li va dispensar el poble i la noblesa que no havia fugit de la ciutat. Nogensmenys, en la percepció castellana de la cosa, els catalans vam intentar imposar el “nostre rei” i apoderar-nos, a través d’ell, del seu país. Una tal percepció és un xic exagerada, ja que Catalunya potser no pesava tant en l’al.liança de països contraris als borbons, però és clar que si aquests haguessin guanyat la guerra, el protagonisme català en els afers hispànics hauria estat tot un altre, molt més rellevant.

Amb la victòria borbònica es va voler acabar per sempre més amb aquest perill, perill que, insistim, era més producte de la manca de tacte i dels abusos i humiliacions que l’urc castellà infligia de bell antuvi, que d’un afany expansionista catalana. Catalunya es defensava, i si per fer-ho havia de dominar Espanya, doncs no tenia més remei que intentar-ho.

Al cap i a la fi, però, compta més com són percebudes les coses que com són realment aquestes. Castella, l’Espanya castellana es va sentir amenaçada en allò més propi, més essencial i això es va gravar en les ments, va quedar interioritzar en les consciències. Catalunya era un enemic que calia tenir derrotat, i millor a dins que a fora. I així estem.  

Aguirre o la còlera de l'ultra (II)

El pensament diferent no va prosperar, però si ens limitem al prosaic aspecte crematístic, la cosa sí que va funcionar: sense les pessetes (de peceta, peça petita, creada el 1868 per el republicà federal Estanislau Figueras, company ideològic d’en Pi i Maragall) provinents de Catalunya (i, encara que molt menys – tot i perdre les guerres carlines els bascos van conservar bona part dels furs-, segurament també de la indústria i la banca basques) rient de rient, o per a ser més exactes, aquí també, la meitat de la meitat.

Tot això és sabut i no val la pena allargar-s’hi més. Limitem-nos a recordar que la gratitud per tot aquest esforç secular per construir i sostenir l’Estat no ha tingut mai una resposta en forma de reconeixement vertader. Sistemàticament s’ha negat la paternitat catalana (i basca?) de multitud d’èxits que han fet possible la continuïtat i la millora del país. Bé s’ha donat, fraudulentament, un origen no català a la cosa (com en el cas de l’ONCE, versió espanyola d'un invent creada en els anys 30 per un català), o bé, emprant el principi de l’assimilació fins l’extrem, s’ha passat a considerar espanyol qui era, primer i d’entrada, català, amb nom de pila i cognoms catalans (un Narcís Monturiol, figuerenc i republicà catalanista, passava així a ser un "Don Narciso Monturiol,  un Marià Fortuny es convertia en Mariano Fortuní, etc.). Val a dir que molts catalans de renom, impotents i acomplexats, es van deixar seduir per aquesta abraçada de l’ós. No tothom té el tremp per resistir-se a l'atracció del reconeixement oficial, i menys si sols es creu en aquest món, i per tant en els seus poders. No és fàcil no deixar de creure en allò profund i invisible per rendir-se al que és superficial i visible, i encara menys si a sobre brilla. Deixar-se enlluernar-se és propi de la condició humana; tota feblesa consisteix en això. Tots ho patim en un grau o un altre, tots en som víctimes.

Passem al segon punt, més pelut.

Tot i que no és fàcil, evident destriar aquest segon ordre de motivacions del primer, sí que s’hi detecta una dimensió irracional que en el primer, en molts casos, és absent. Abusar, aprofitar-se del feble gràcies a la conjuntura favorable, a la força de les armes, a aliances amb tercers (sigui França o el Papa), és quelcom habitual, natural, que forma part de l’experiència humana. La cínica recerca del propi interès. Quelcom censurable però força inevitable.

El que comença a ser matèria d’investigació clínica és l’odi cerval que des de Castella, i per extensió Espanya, s’ha professat, i se segueix professant (!), envers Catalunya i tots els signes d’identitat catalans. Aquest odi no és proporcional als suposats greuges, torts, que teòricament hauríem causat al benestar dels espanyols. És palmari que estem al davant d’un excés, d’una desviació malaltissa.

No és fàcil escatir les “raons”, el perquè d’aquest sentiment, però es pot intentar. D’entrada em permeto englobar-les totes sota una única fórmula: el sadisme com a font d’autoafirmació.

Però anem a pams, ja que hi ha, com diem, diferents elements en joc. Em referiré només a Catalunya; no conec prou la trajectòria històrica d’Euskadi, tot i que em consta que és força diferent i per tant m’abstinc d’afirmar coses que poden ser inexactes. 

1. Per una banda, diria, ja el ressentiment d’estar en deute amb algú que menysprees i consideres inferior. Aquest ressentiment és el que ha fet que en general, per tota mostra de gratitud hem tingut bombes i baionetes.

Cal assenyalar, que en aquest ressentiment es barreja un larvat rebuig del liberalisme i de l’evolució capitalista del món. A mi, personalment, no és que m’agradi particularment aquest tendència que va agafar Europa a partir d’un cert moment i que més tard es va estendre a tot al món. Trobo, però, que és improcedent (per no dir ignominiós) blasmar una cosa i alhora aprofitar-se’n. A més, la responsabilitat primer i última recau en els monarques i governants espanyols: ells van buscar i acceptar aquest estat de coses. Entre d’altres, impedint que els catalans ens dediquéssim a res que no fossin els negocis. Que volien que féssim? Privats de l’exercici de la política i de les armes, l’energia bé havia de sortir per alguna banda, i no tota podia sortir en forma d’arts i ciències. És un cas històric semblant al dels jueus.

2. Segonament podem apuntar la necessitat psicològica del buc emissari. Un territori, una ètnia, una cultura a qui responsabilitzar dels fracassos que Espanya anava entomant pel món. Poc importa que Catalunya no fos en absolut responsable: algú havia de pagar els revessos, i qui millor que aquells que no es compadien prou de la sort d’Espanya: la seva adhesió –i per tant patiment- no era prou intens i “solidari”... Què millor que descarregar –impunement!- la ràbia, la frustració acumulades sobre ells?

3. Estretament lligat amb l’anterior hi ha la idea, obsessiva, de tenir un enemic interior que cal combatre sense descans. Catalunya no és lleial, maniobra sempre contra la integritat d’Espanya, cal combatre-la sense descans. Reforçant i completant el dit en el punt 2., tenim aquí una idea que ha contribuït enormement a cohesionar l’Estat espanyol. Per moments arribes a pensar que sense l’animositat cap a Catalunya Espanya no existiria! Sense arribar a aquests nivells, el que és clar és que l’aversió a Catalunya ha servit de catalitzador, de vàlvula d’escapament a la sempre convulsa convivència política i social dels diferents estaments i grups socials espanyols.

4. Igualment lligat, fins a ser pràcticament indissoluble amb el dit fins ara, tenim la idea d’una Catalunya convertida en la darrera colònia. Subjacent a això hi ha el sentiment de que si bé es van perdre totes les colònies, es va perdre tot un imperi, se segueix sent un imperi, es tenen encara colònies, territoris aliens sota dominació i control espanyol. L’imperi, de ser exterior passa a ser interior, de ser real passa a ser imaginari, casolà, per a consum domèstic. Es manté viva la il.lusió, el miratge, la hipnosi.  

Aguirre o la còlera de l'ultra (I)

No hi ha res com la sinceritat, i la presidenta de la Comunitat de Madrid n’ha fet gala en això de la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao a l’estadi Vicente Calderón aquest proper divendres 25.

No vol que es xiuli la marxa reial ni, amb aquesta, que s’ofengui cap símbol nacional com són la bandera i la figura del cap de l’estat (per delegació en aquest cas, ja que serà en Felipe qui representarà la Monarquia: un principi, un primer signe d’abdicació?). Ha proposat  que es faci el partit “a porta tancada”, el que potser seria, tractant-se d'una final, el primer cop que es fa en la història. Un partit sense públic... Costa d’imaginar. Amb l’únic estímul dels mateixos jugadors i el de la foto final alçant la copa. Ciència ficció.

El que la presidenta Esperanza Aguirre, essència destil·lada del franquisme pijo i carrincló, no diu ni entra a debatre quin són els motius que porten una part important de les aficions de l’Atlhetic de Bilbao i del Barça a xiular l’himne espanyol. De fet fa bé, perquè els motius són tants que no caben en unes breus declaracions a la premsa, per bé que sempre es pot resumir i dir el fonamental. Passa, però, que ella no ho sap o no vol saber-ho. Un servidor sí té alguna idea al respecte. 

Doncs sí, els motius són sobrats i es remunten a la nit dels temps. Una part important de la societat catalana i basca no se sent representada en, per l’Estat espanyol, ni compresa, ni escoltada, ni respectada. És així, i si no fos així no hi hauria xiulada. Algú dirà que hi ha mala fe, que hi ha voluntat de rebentar l’Estat per pur afany de protagonisme, per un irredentisme forassenyat, romàntic, provincià. I jo pregunto, quan s’ha pres realment seriosament l’Estat espanyol l’existència de cultures i llengües diferents de l’espanyola dins l’Estat? Quan ha donat cabuda, espai, tracte d’igualtat als ciutadans de l’Estat que tenien una altra idiosincràsia, un altre tarannà, una altra història, una altre tradició?

El príncep va ser abans d’ahir a Barcelona reten un homenatge a l’Antoni Tàpies, a la fundació homònima. Em jugo el coll que no va dir un mot en català, o potser sí, però en què es tradueix després això si en el Congrés dels diputats i el Senat no es pot parlar en català, l'Administració de Justícia l'obvia o el rebutja, es promou la secessió lingüística del català i el castellà, si hi ha tota mena d'iniciatives per arraconar el català (primer Foro Babel, després el Manifiesto por la Lengua Común, les campanyes de Telecinco y Telemadrid, les infames actuacions de Convivencia Cívica Catalana, els atacs a la immersió lingüística, etcètera, etcètera? On és la igualtat, on és la mà oberta, la simpatia, elreconeixement, la complicitat, la fraternitat? Els exemples de menysteniment, de relegament, d’oblit són infinits, constants; tot sovint van tenyits de ridiculització i d'escarni (com quan recentment un alt magistrat comparava la traducció al català amb la traducció al mandinga). Diem-ho ben alt i ben clar: la catalanitat (i tres quarts del mateix en el cas basc i gallec) no han interessat mai “un pito” a la immensa majoria d’espanyols. Des de l’òptica espanyola, pràcticament no existim, som vistos com una nosa impertinent, un llastimós vestigi del passat o una invenció, un artifici malintencionats.

Jo no tinc res en contra d’aquesta visió, però llavors que ens deixin marxar. Ah! això, no. Perquè siguem seriosos, la majoria dels catalans d'origen i una part creixent dels d'adopció volen la independència. I si no es creu, doncs que parlin les urnes. Això no ho volen de cap manera. Per què? Com poden tenir tanta por de la democràcia? 

No. No els interessa per a res la llengua i la cultura catalanes, però som Espanya. Sempre he trobat que hi ha alguna cosa perversa, malaltissa en aquesta actitud. Arribes a la conclusió que Espanya, a Catalunya, amb Catalunya (i una cosa semblant amb el País Basc) n’ha tret dos beneficis dels que no n’és (prou) conscient.

El primer és el bastiment del seu propi estat. Sense el geni català i basc no s’hauria pogut edificar aquest estat que avui dia es coneix amb el nom d’Espanya. Sense els recursos mentals i econòmics que la monarquia dels àustries, primer, i dels borbons, després, van drenar de la Corona d’Aragó (i, probablement també del Regne de Navarra) l’Estat espanyol no s’hauria pogut construir, constituir tal com es va construir, constituir, o bé en condicions molt més precàries. Contràriament al que se’ns ha volgut fer creure, la Corona d’Aragó era potent i pròspera i sense la unió dinàstica dels Reis Catòlics Castella s’hauria esllanguit en la decadència i no hauria estat capaç de descobrir ni de conquerir el nou món. Qui va posar la ciència, els diners, les cartes de navegació, els mariners i almiralls per fer-ho va ser Catalunya. De fet és lògic que fos així: el Mediterrani, abans no es descobrís el Nou Món, ho era tot (sense anar més lluny, tenim les drassanes de Barcelona, les més importants d’Europa en aquella època). 

L’experiència acumulada pels catalans en la guerra i en el comerç en aquest mar era infinitament superior a la que els castellans haguessin pogut desenvolupar en aquest mateix mar o en l’encara poc transitat i conegut oceà Atlàntic. La Mesta i les condicions climàtiques adverses (nueve meses de invierno y tres de infierno) feien gairebé impossible l’activitat agrícola, i per tant el creixement demogràfic; l’activitat manufacturera era mal vista... Els Reis Catòlics, quan no guerrejaven per Granada s’estaven a València i la seva horta, rara vegada a Castella, on pràcticament mai no convocaven Corts (un cop en vint anys i sols per a ratificar el fill successor del monarca difunt). Les dades van totes en aquest sentit: la Corona d’Aragó va salvar una Castella exhausta, despoblada, exànime, pobra. Com deia un vell refrany popular, Dos santas y un honrado tienen el reino arruinado, en referència a la Santa Inquisició, la Santa Hermandad i l’Honrado Concejo de la Mesta. Ni els 8 milions d’habitants que ens han volgut fer creure ni res de res o en tot cas la meitat de la meitat. Això sí, atesos els resultats posteriors, d’intrepidesa, d’astúcia i manca d’escrúpols, qualitats totes elles necessàries per a la mistificació, no van anar curts. Se'ls hi ha de reconèixer un geni per a la guerra i encara més per a l'estratègia política. Sobre això no pot haver-hi ha cap dubte.

Va venir tot allò de l’or i la plata americans i amb això es va poder fer anar l’Estat i fins i tot finançar innombrables guerres. Ja sabem que tot va acabar a mans dels banquers europeus, d’uns quants oligarques i d’algun altre espavilat. Aquí els catalans ja ens va tocar pagar més d’un plat trencat.

El segon gran moment en que Catalunya (i el País Basc, segurament amb major grau que no abans) va treure les castanyes del foc a Espanya, és a partir de la Revolució Industrial, en el segle XIX, per tant. Malgrat les traves polítiques i administratives de tota mena i els daltabaixos de les guerres carlines Catalunya es va convertir en la fàbrica d’Espanya, fornint, com és lògic, bona part de l’impuls que feia rutllar la màquina estatal. Sense els impostos pagats a Catalunya, sense els quadres, tècnics, economistes que la seva burgesia fornia, difícilment s’hauria pogut modernitzar, encara que fos ben superficialment, el país. Sense la indústria tèxtil catalana, la metal.lúrgia  basca, i les flotes comercial catalana i basca l’Estat espanyol no hauria pogut mantenir un semblant de funcionament. 

L’única concessió, per propi interès, que aquest Estat estava disposat a fer era la fixació d’aranzels per tal d’impedir tota competència als productes als fabricats a Catalunya i al País Basc i venuts a la resta del país. Tots els intents catalans i bascos de regenerar la política espanyola en clau europea (o de tornar a un concepció federalitzant d’antiga factura: el carlisme) van fracassar. Va fracassar el General Prim (assassinat); va fracassar el president de la I República, Francesc Pi i Maragall; va fracassar en Cambó... i, si es vol, en Jordi Pujol en el tàndem Pujol-Roca. El permet afirmar que en “el Centre” hi ha havia, i segueix havent-hi, quelcom refractari al pensament obert, tolerant, flexible, eficaç. S’ha viscut sempre de la fugida d’estudi en forma de fugida cap endavant.