Anatomia d'un moment històric (I)

És seguint un rampell -segurament ja estava retardant massa la cosa- que em poso a escriure les meves impressions i valoracions de les eleccions de diumenge passat. Potser no és mala cosa que ho faci passats uns dies, des d'un esperit ja més reposat i desapassionat. El sentiment del moment tendeix a ofuscar la raó, és prou sabut.

No sé si seré capaç de dir-ne res d’intel.ligent i d’útil, però segur que em quedaré una mica més tranquil un cop hagi dit el que en penso, complint una mena de deure (satisfent un deute?) amb mi mateix. Per altra banda, com és sabut, escrivint “perfecciones” (depures, perfiles) el propi pensament, i això és més aviat una bona cosa, per a un mateix i probablement també pel que fa a les possibilitats de trobar, en problemes, les qüestions que estan a debat i ens enfronten, algun punt de consens entre tots.

És clar que aquesta pruïja de raonar correctament no et lliura del perill de dir igualment bajanades, però el fet de dir, d’escriure, implica ja, per poc que hi posis pel mig l’exigència de l’honestedat intel.lectual, un mínim rigor (lògic i formal), i amb aquest, malgrat les desviacions en que puguis incórrer, l’enfortiment del terreny comú des del que tots o la majoria volem parlar i veure les coses, que és el de l’ètica, la veritat, la justícia: la humanitat.

No hi ha aproximació a l’altra, no hi ha acord possible amb ell que no sigui a través d’un apropament de la paraula, del raonar. Tot fa pensar, però, que la voluntat de trobar la intersecció de punts de vista amb l’altra és quelcom anterior al llenguatge (entenen ara aquest sols com expressió intel.ligible), és previ a la formulació verbal. Ara bé, si aquesta voluntat existeix, el llenguatge serà un vehicle òptim, alat, resplendent, si no hi és, si l’únic que busquem és la desqualificació i l’escarni de l’adversari, el llenguatge podrà ser igualment brillant, però li fallarà la lògica i acabarà sonant fals.

El llenguatge té també la doble virtut –terrible- de comprometre’t amb el que dius i de tenir una indeterminada, però certa, influència en el món. Aquesta doble condició t’obliga, o t’hauria d’obligar a la veracitat i a la prudència.

És, per tant, amb la consciència del dit, que emprenc aquest repàs crític de les eleccions. Sé ja d’antuvi que hi haurà moments en que fracassaré en el fons i la forma. Confio, però, que el conjunt sigui prou equànime i no molesti massa ningú. Avanço també que aquests dies passats he anotat reflexions i dades, però que prefereixo guiar-me pel sentiment, per la percepció general de la cosa (altrament la cosa potser s’allargaria massa i agafaria un to escolar, pretensiós o repel.lent, que no interessa a ningú).

Resultats

Objectivament són prou, potser fins i tot molt, favorables al bàndol sobiranista. Electoralment es plantejava una cosa nova, el dret a decidir, i una part substancial de l’electorat ha dit que hi està a favor. Això, em sembla a mi, és bastant indiscutible. Hi ha qui pot pensar i dir que el dret a decidir sense complement (el què) no significa res, no té valor, però s’equivoca: vol dir molt.

Vol dir que la societat catalana vol constituir-se en subjecte polític, té consciència d’ella mateixa i vol ser, doncs, sobirana. El que hi ha implícit i en joc és que si té dret a decidir una determinada cosa, les pot decidir totes: si pot decidir la part, també pot decidir el tot. I què és el tot? Doncs la seva condició de nació. La societat catalana, amb aquestes eleccions ha decidit que té dret a preguntar-se si creu ser o vol ser (aquí són equivalents!) un poble sobirà. Després, un cop s’exerceixi aquest dret, pot resultar que una majoria de catalans no està a favor de la constitució d’un estat independent. Aquesta eventualitat és molt legítima, com ho és el fer la pregunta. És una de les paradoxes de la llibertat el que no se’n vulgui fer ús. El que ara mateix se m’escapa és en què quedaria el dret a decidir en el cas que el conjunt de la població rebutgés la condició de nació plena. Quedaria dret a decidir res? Podríem seguir parlant de nació i poble catalans en propietat? Crec que no. Qui decideix lliurament (!) no ser lliure passa, automàticament, a ser subordinat, ja que rebutja el principi fonamental de l’autonomia: la voluntat d’autodeterminar-se. Això, que és vàlid per als individus, també ho és per a les col.lectivitats, per a la comunitat humana que sigui..

Tenim doncs que una majoria de la societat vol, està disposada a ser preguntada. Aquest, em sembla a mí, és el resultat principal i fonamental de les eleccions.

El paper dels diferents partits: els partits sobiranistes

Faré ara una breu valoració del paper de cadascun dels partits del bloc sobiranista.

CiU. Si havia començat dient que, objectivament, el bloc sobiranista havia guanyat les eleccions, era per tenir present que subjectivament la cosa ja no està tan clara. En el cas de CiU això és evident: la jugada ha sortit malament. Farà unes tres setmanes vaig advertir (en un mail enviat a uns quants amics i coneguts) que en Mas estava incorrent en un vaitot molt arriscat que posava el conjunt dels sobiranistes en una posició molt incòmoda i delicada. Demanant la majoria absoluta, i lligant al seu partit i persona tota la causa sobiranista, posava la contesa electoral en els termes d’un tot o res. Establint una identificació entre el seu partit, i en darrera instància la seva persona, i el dret a decidir estava segrestant en benefici propi el discurs sobiranista i, el que és pitjor, exercint una mena de xantatge sobre l’electorat sobiranista: o em voteu a mi o el vaixell s’enfonsa. Perdoni, però qui és vostè per dir això? És el president de Catalunya, certament, però això no li permet capitalitzar d’aquesta manera un moviment de fons que CiU no sols no ha posat en marxa, sinó que fins i tot, si mirem la trajectòria dels darrers 30 anys, més aviat ha obstaculitzat i frenat o com a mínim temperat.

El sobiranisme, és prou palès, és quelcom transversal, per damunt (o per sota) dels partits: se’l pot preconitzar, defensar, posar-s’hi al servei, però no es pot pretendre monopolitzar, i menys per part d’un partit, finalment, bastant sobrevingut en el tema (sinó en les formes en el fons, i sinó en el fons en les formes: el vol i dol de la Puta i la Ramoneta). 

No, el sobiranisme és una cosa, un corrent profund que sobrepassa tot partit, tots ells; és una cosa prou greu i seriosa per ser abordada i tractada amb màxim respecte i sentit de la responsabilitat. Es pot voler capitanejar, liderar, és clar (i és necessari i inevitable fer-ho si se’l vol impulsar, tirar endavant), però mercadejar electoralment, com sembla que s’ha fet, no, de cap de les maneres.