Powered By Blogger

dissabte, 1 de desembre del 2012

Anatomia d'un moment històric (II)


Tenim, per tant, que el maximalisme (de tall presidencialista i mirant més a fora que a dins del país) no ha funcionat (perquè no podia funcionar). Molts no l’hem seguit. Pèrdua del sentit de la realitat, fugida cap endavant, ambició, egocentrisme... ? És fa difícil escatir del tot què ha portat Mas a pretendre aquest “(auto)sorpasso” (majoria absoluta, primer, excepcional després). Com la frivolitat no pot ser, sols queda l’opció d’un enlluernament (que tal vegada amaga un “escapisme” mal calculat, una inconsciència acorralada).

No estic dient amb això que va fer mal fet de convocar eleccions (decisió de la que molt probablement, secretament, se’n penedeix amargament). Deixant ara de banda si ho va fer per poder així enterrar les comissions d’investigació parlamentàries sobre el cas Palau i, si no m'erro, el cas Sanitat (del que s'ha parlat menys -s'ha tapat: per alguna cosa serveix tenir subvencionada La Vanguardia i sota control TV3- però potser tant o més escandalos), va ser una decisió bastant plausible. Els seus electors de fa dos anys no van votar el dret a decidir expressat i proposat de forma explícita. És cert que ja llavors el programa i el discurs convergent parlaven d’endegar una “transició nacional”, però això no passava de ser més que una vaga, indefinida intenció de fons (tal vegada una entel.lequia més de les habituals): no era encara un full de ruta clar (o com a mínim més o menys ferm i decidit).

Es pot afirmar, per tant, que CiU ha tret un bon resultat. S’ha aprimat (tampoc gaire: poc més de 90.000 vots), però els seus votants, i amb una mica de sort també els seus diputats, la direcció del partit i el govern que resulti de la seva victòria, seran més consistentment sobiranistes.

Aquí cal obrir un parèntesi dedicat a Duran i a UDC. Segueixen incrustats a CDC (formalment coalitzats) i es beneficien del vot general a la federació. No sé el nombre exacte, però UDC deu haver aconseguit una dotzena o més de diputats. Tothom sap que presentant-se pel seu compte, com a partit independent, no hauria tret aquest resultat ni de bon tros: la competència del PP (i de la mateixa CDC) seria molt massa forta; a tot estirar traurien 4 ó 5 escons, calculo. Amb tot això, el més trist és que UDC és bastant més sobiranista que el seu cap, que talment un cacic d’èpoques passades (o del PP) té tota la seva gent atrapada en una xarxa clientelar que no els hi permet fer una passa sense exposar-se a ser fulminats. 

Un líder fundador com en Carrasco i Formiguera (afusellat a Burgos el 1938, com és sabut, per catalanista) avala el catalanisme troncal del partit. Gent com en Vila d'Abadal, alcalde de Vic i impulsor de l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) són la prova de que el fil conductor fundacional no sols no s'ha perdut sinó que s'enforteix dia a dia. El temps de les piruetes ambigües, de les contorsions i malabarismes està tocant a la seva fi. No trigarà a arribar-li, tampoc a n'en Duran, el dia del "o caixa o faixa". Ja veurem quants els segueixen en la seva elecció...

CiU ha perdut vots en part, justament, per la continuïtat de la presència de Duran a la federació. Representa un factor distorsionador, diluïdor, i força gent ha optat per l’alternativa més fiable. En l’actualitat és molt probable que el nombre de vots de l’òrbita conservadora que UDC ha arrossegat cap a la federació sigui inferior al que ha fet perdre a la CiU per el seu patètic perfil sobiranista.

Seria hora de que la federació es dissolgués i en Duran i els seus diputats formessin grup propi i fessin la seva lamentable política obstruccionista, el ni gat ni peix durant 30 anys més (per no dir fins a l’eternitat)... El bloc sobiranista quedaria afeblit (i aquí l’objectivitat apuntada anteriorment de la superioritat en força del sobiranisme quedaria en entredit), però almenys s’hauria tallat la gangrena, si se’m permet l’expressió. Tothom té dret a la llibertat, també en Duran: podria dir, com a cap de grup parlamentari, alt i fort, el que realment pensa i vol. I seria bo, per ell i per la democràcia, i ho dic sense ironia. Això duraria un temps, fins que, per edat, el reemplacessin (si no el descavalquen abans) per algú menys carregat de tics intrigants.

A banda d’aquest vot de càstig sobiranista, hi ha, és clar, el vot de càstig social. I és aquí on la previsió d’en Mas demostra tota la seva inconsistència. Pensava realment que el poble no li passaria factura per la gestió, discutible, de la crisi? L’ésser humà pensa poc en el conjunt de la societat i molt en els seus propis interessos, o dit més exactament: busca, per poc generós que sigui, una coincidència, un equilibri entre ambdues coses. Aquesta convergència d’interessos aquí no ha estat possible. Molta gent s’ha vist abocada a una situació de precarietat, i no se’ls pot dir que representen el mal menor, que tot anirà millor més endavant, que era necessari sacrificar-los pel “bé comú”... Aquesta gent, per molt sentiment i convicció sobiranista que tinguessin, no podien votar Mas, i és lògic que fos així, i més havent-hi opcions, més provadament  sobiranistes, a l’esquerra de Mas.  

La sorpresa de Mas pel resultat, per tant, en puritat, no té gaire sentit. La nit de les eleccions va treure l’argument del vot de càstig social, i era un argument vàlid. Va presentar la victòria del seu partit, al govern, en un context de crisi severa, com un fet inusitat. Això era ja un argument d’aplaudiment, si es vol. Tanmateix la cosa tenia regust de derrota. La bombolla, el globus que ell i el partit havien inflat, no havia aguantat la prova de les urnes i apareixia desinflat, amb tot de cares llargues al voltant.

El que en el fons era una victòria notable (amb un avantatge impressionant respecte al segon partit, partidari aferrissat, per altra banda, del dret a decidir), tenia l’aspecte d’una llastimosa desfeta. La raó, ja l’hem explicada, rau en aquestes excessives expectatives, en aquesta ingènua il.lusió que es va acabar apoderant de bona part de la societat (també de mí, ho reconec: en una porra que vaig fer li donava 64 diputats...). Les enquestes van fallar estrepitosament, i les explicacions que van sortir la nit electoral només van sortir llavors, com a arguments justificatius, un cop passada la tempesta...

Tinc la sensació que molta gent volia que guanyés folgadament (amb diferència de parer sobre era convenient o no que obtingués majoria absoluta), però no el va votar. Aquest no ‘no’ es va saber calcular, calibrar. Es va apostar cegament pel vot útil, sense entendre que hi ha sobiranismes que donen més garanties que el de Mas, i que la gent més afectada per la crisi té prioritats que no esperen, i que té motius per desconfiar d’en Mas (en polítiques socials una versió tot just dulcificada del PP), i més si ha vist la brutalitat que sovint gasten els mossos en manifestacions com la del dia de vaga general.

Resumint, estic d’acord que Mas havia de convocar eleccions, sí, però ho havia de fer des de la prudència i la humilitat; sense triomfalismes. Hauria estat bé, igualment, que els partits sobiranistes es presentessin units, o almenys que ho fessin els quatre d’esquerres (ERC, ICV, SI i CUP). Amb això, és obvi, s’hauria aconseguit una més forta representació.