Dit altrament, Ciutadans no només nega la nació catalana, sinó que nega,
com el PP i, en bona mesura el PSC, la mateixa democràcia, el dret a la
democràcia. Molt probablement no està escrit en lloc que la democràcia es viu,
es dóna, s’articula territorialment, però és una veritat de sentit comú, que
cau pel seu propi pes, que està implícita en el viure mateix, en el sentit
natural de l’existència: tot, també les voluntats, existeixen en un espai
donat, es relacionen, vinculen amb un locus
concret, no de forma abstracta. Donar preferència al nivell abstracte,
imposant-lo com l’única veritat vàlida, per damunt del real (local) es vestirà
com es vulgui, però és un atemptat contra la democràcia i, per tant, la vida.
Aquests citoyens nostrats semblen
voler emmirallar-se en Europa, sense haver entès, volgut entendre que si Europa
està fracassant i enfonsant-se en part, o sobretot, és per no haver volgut
entendre i donar resposta a aquesta problemàtica. La llibertat és una i sola:
la de l’individu, i la dels pobles on l’individu s’incardina. No existeixen
individus “abstractes”, “ciutadans del món”. Els estats-nació d’Europa s’han
fet, com li agrada encertadament dir a n’en Xavier Robert de Ventós, amb la
sang dels soldats i el semen dels reis, no necessàriament (i de fet rarament)
amb l’adhesió, la voluntat conscient dels diferents pobles, de la gent, dels
habitants del continent.
Els mals d’Europa venen d’aquesta insuficient, escassa, incompleta
comprensió del que és la llibertat. Han calgut dues guerres mundials perquè
aflorin una vintena de nacions que finalment han pogut assolir la condició de
país de ple dret i reconeixement (un estat). Quantes guerres, dècades d’inòpia
i d’inoperància caldran encara perquè el principi radical i total de la
llibertat s’acabi imposant en tota la seva emancipadora, apaivagadora i
creadora força? Quant sofriment per absurdes i egoistes resistències caldrà
encara endurar?
A Europa, agradi o no , hi falten mitja dotzena, sinó més, de veus ara per
ara tapades i eclipsades per la prepotència d’uns quants estats més grans del
que haurien de ser (i serien si es remetessin i fossin fidels a la seva estricta
i autèntica identitat). El temps dirà si tots o alguns d’aquests pobles,
òrfenes i pàries de la Història, podran finalment tornar “a casa”, a la seva Ítaca.
Pel bé de tots, esperem que sí, i ben aviat.
Encara unes línies dedicades al líder de la formació, Albert Rivera. No es
pot negar que té molt bona presència (amb tots els trumfos del gendre ideal: és
jove, guapo, elegant, amb aire “impecable”) i es mou amb habilitat. Sap parlar
i transmetre el seu missatge. Sembla ser sincer, creure’s realment el que diu.
Són atots considerables, que expliquen, sens dubte, part del seu èxit.
Ni ell ni, suposo, cap altre dels diputats del seu partit van assistir a la
investidura d’Artur Mas com a President de la Generalitat. L’Albert Rivera va
al.legar que aquest havia passat les “línies vermells”. Un cop més erigint
límits a la llibertat, a l’exercici del joc democràtic... Jo em pregunto: des d’on,
des de quina legitimitat, des de quina suposada superioritat moral es pot
parlar així? Una expressió així seria vàlida si la Generalitat estigués atemptant
contra els drets democràtics, com per exemple preparar una guerra, ordir una
trama per provocar un cop d’Estat o programar la persecució d’una part de la
població catalana, o coses semblants. Quines línies vermelles s’han traspassat?
Els partits majoritaris simplement recullen i donen forma a la voluntat dels
seus electors, que els han votat justament per tenir en el programa les propostes,
els objectius que justament comencen a posar en marxa. Han rebut un encàrrec,
un mandat i s’han posat d’acord per posar-lo en pràctica. Quina és l’anomalia?
Per al Sr. Rivera l’anomalia és total: la llibertat té límits, la
democràcia no es fa i defineix a ella mateixa a través del seu exercici, sinó
que hi ha coses, principis inamovibles, inqüestionables, talment fossin dogmes
de fe. El marc és sagrat; els fonaments són indiscutibles i no es poden
canviar... Invocar l’origen, apel.lar al mite fundacional, ja em perdonaran, no
és política, es religió. No podem confondre una cosa amb una altra. En el
domini la política, a diferència potser del de la religió, tot es és discutible,
tot es pot debatre, pactar. L’única limitació és el respecte al mateix principi
democràtic (el dret a escollir les formes de la pròpia existència: la
llibertat) i els drets humans que es
deriven d’ella i la concreten; drets que per cert, inclouen, entre d’altres, el
dret a l’autodeterminació.
És evident que el Sr. Mas i el Parlament de Catalunya, en llur actuació, no
estan atemptant de cap manera contra la democràcia. Els drets democràtics s’estan
respectant escrupolosament, no se n’està conculcant cap: ni el d’expressió, ni
el d’associació, ni el de reunió, ni, etc. Simplement hi ha una majoria que vol
una cosa i assumeix la responsabilitat que li correspon. La minoria té els seus
drets, i a dia d’avui aquests són perfectament respectats: dissentir, fer valer
la seva oposició, esgrimir les seves raons, incidir democràticament en l’opinió
pública per canviar la relació de forces i guanyar les properes eleccions, etc.
Parlar, en un context així, de “línies vermelles”, és no sols impropi, sinó
un insult, un afront. La realitat, en democràcia, és el que la majoria vol.
Això és dur per a la minoria, i s’ha de fer el possible perquè s’hi senti el
menys incòmode possible; per d’aquí ha imposar el que la minoria vol... És clar
que l’Albert Rivera em dirà que ells representen el que vol la majoria dels...
espanyols.
I tornem al punt de partida, com en un cercle viciós. Tornem a la tirania
de la superficialitat, del reduccionisme, de la simplificació... de l’anacronisme.
Hi ha una sola nació (que té 500 anys d’història, una de les nacions més
antigues d’Europa, bla, bla), una sola sobirania indivisible, una Constitució i
una Monarquia estupendes, una Transició modèlica, etc. Ciutadans s’apunta a la lletania,
amb un toc, amb una pàtina de glamur urbanita, això sí.
Ho sento molt però no s’aguanta. La Catalunya que vol, que voldria C’s no
existeix, no existeix prou... per aguantar-se i caminar per ella mateixa. Malgrat
les formes aparentment acurades, no va més enllà de demagògia, del discurs
tautològic, tancat en ell mateix, en banda... Ciutadans, és de témer, malgrat
els seus pretesos aires de ferrenya honestedat democràtica, no va més enllà d’un
populisme de tall reaccionari. El seu aire, si es vol, il.lustrat i cool, no hi
fa res. És el fons el que compta.
Fa unes quantes setmanes, en una pirueta sofística d’alt voltatge, el líder
de C’s es referia a l’ordenament jurídic espanyol amb el terme de “lleis
democràtiques”. Astutament lligava els dos conceptes, mirant així de curtcircuitar
les apel.lacions que es feien a la legitimitat com a valor superior a la
legalitat (derivant aquesta d’aquella). Les lleis espanyoles eren
democràtiques, ja que havien estat votades per una majoria de l’electorat, i
per tant havien de primar.
Sembla un raonament indiscutible, però en realitat es basa en l’apriorisme
al que al.ludíem abans: negar l’existència d’un subjecte polític diferent del
conjunt del poble espanyol; donar preeminència a la voluntat anterior respecte
a l’actual (el passat seria superior al present i, de dret, s’imposaria a
aquest: els morts manen sobre els vius); la validesa de les lleis és indefinida
i són vigents mentre no es canviïn (poc importa en quines circumstàncies es fan
fixar aquestes lleis, ni si el seu origen és plenament democràtic, ni si
afavoreixen a uns i perjudiquen a uns altres... de forma indefinida i sense
remissió.
No, no s’entra a discutir si el règim anterior es va legitimar a través d’una
nova legalitat, com qui es fa un vestit nou i es refresca una mica la cara. No,
d’això no sol vol ni parlar, no es toca. És allò de certes famílies: per què entrar
a discutir ara de com va els calés l’avi? No estem contents amb el que tenim,
amb el que ens ha arribat? En fi, Estem on estem, on hem estat sempre o des de
fa centenars d’anys, i a Ciutadans ja li està bé.
